31.12.11

Galetes de xocolata




En G és un amic de la classe d'en M. De fet és el seu millor amic tal com m'explica sovint.

L'altre dia la mare d'en G em va explicar una conversa que va tenir amb el seu fill i que la vull plasmar aqui...






G: mama, saps què? en M és de color de xocolata

Sa mare: és cert fill, és del color de la xocolata, i tu? de quin color ets?

G: Jo? del color de la galeta!!

Sa mare: jajaja és veritat! i qui t'ho ha dit?

G: m'ho ha dit en M!!!!

Ea!! aquest és el meu fill! fent pedagogia del seu color amb les galetes de xocolata!! (justament un dia que n'hi havia posat dues per berenar)



.



.

27.12.11

Necessito consell.




Aquest cop acudeixo al blog per demanar consell.

El meu fill té por als negres adults. Hem millorat molt, ja que al principi es bloquejava tan sols de creuar-nos amb un i ara ja no. Només es bloqueja quan interacciono amb ells, sobretot si els conec bé i parlem estona i ells volen interaccionar amb el meu fill.



Fa dues setmanes sabia que veuria la meva amiga F, i el vaig avisar i li vaig explicar que aniriem a veure-la a una fira on tenia una parada i venia teles que li haviem portat nosaltres de Nigèria i que ella les havia convertit en davantals i estovalles... i em va dir... vale! però quan la va veure de lluny, es va parar de cop i no es va moure del lloc, en Manel i jo ens vam acostar a parlar amb ella i ell no, es va quedar quiet a uns metres de distancia... no marxa, no plora, simplement, es posa tímid i bloquejat... només es va desbloquejar quan el meu home se'l va endur a veure les altres parades. Ni tan sols va voler interactuar amb el marit de la meva amiga, blanc. Al arribar a casa li vaig explicar qui era ella, que viuriem sempre junts, que no passa res, que és marro com ell i que és bona noia, etc... insistint molt amb el tema de que viurem sempre junts i que ell és el nsotre fill... però res, o em canvia de tema o em diu que no i que no no no i no estic segura que m'entengui, crec que el seu bloqueig és tal, que ni m'escolta. Però si canvio de tema, torna a ser el nen normal de sempre.





El curiós del cas, és que quan està així bloquejat veiem el nen de Nigèria, el nen tímid i introvertit que vam conèixer. Durant un mes i mig que vam estar allà, vam dinar cada dia a casa de la G, doncs ni l'ultim dia va ser capaç de dir-li adéu! O quan algú (negre) li deia alguna cosa pel carrer, girava la cara i no era capaç d'articular paraula. Pensavem que tindriem molta molta feina amb familia i amics, en canvi el primer dia d'arribar ja va interactuar, xerrar, jugar i riure amb els avis... i vam quedar com uns "mentiders" de que el nen era introvertit. I només torna a sortir el seu "primer" caràcter amb els negres.



El dia 5 de gener fem sopar amb els meus cosins i com que hi ha nens petits, dèiem de fer venir un rei perquè els donés un regal... jo pensava en fer venir el negre, per tal que una persona negra adulta li donés un regal i ell veiés una cosa positiva en una persona negra.



Però parlant amb una mare de fill negre em va dir que no li fés aquesta putada, que els reis és un dia màgic i que ptoser li faria avorrir aquest dia... i em va fer dubtar i vaig decidir que ok, que vingués el blanc o el ros.


Però.... ahir vam anar a tirar la carta al patge reial i ens va dir uns quants cops que el rei negre és el seu preferit perquè és de color xocolata com ell, que li agrada el negre! (al cole un nen va portar el conte dels reis mags i la mestra el va explicar, els va dir que el rei negre venia d'africa i en M va dir... com jo! i es va identificar amb ell) Ahir només hi havia el patge blanc, així que va trobar a faltar el negre i ens va tornar a explicar que a ell era el que més li agrada.

I ara... torno a dubtar... faig venir el negre? A mi m'encantaria (i al poble el negre és negre de veritat) però no sé què fer.



El cert és que ahir no va voler interactuar tampoc amb el blanc, no li va dir res, ni es va voler acostar... per tan, tampoc veig massa diferència entre el què fa amb els negres adults i amb el què va fer amb el patge blanc...



Negre? si o no? Em podeu donar la vostra opinió?

3.12.11

16 cm!

16 cm és el què ha crescut en M en un any!!! quan vam arribar de Lagos, estava ben bé al mig dels percentils gràfics que tenen els metges, ara està al 90%!! ens falta poc per sortir dels gràfics!! (clar que són percentils d'aqui, no sé si existeixen algunes gràfiques de percentils d'africans)

A Lagos media 89 cm, ara 105!!

La veritat és que passo de gràfiques, però m'anava bé per què quan algú em comenta lo alt que està, jo em quedava a gust amb un "doncs, està dins la mitjana" i em quedava tan ampla...

A Lagos, vam plasmar les mans a un paper just l'endemà de declarar-lo fill nostre. Aquest novembre, un any després l'hem tornat a plasmar. La diferència és notable, però si ho haguéssim fet amb el peu, seria escandalós. Ha passat del 24 al 29.



Blau: novembre 2010


Taronja: novembre 2011





2.12.11

L'or negre de la mort.


L'or negre de la mort, de Xavier Montanyà, és l'ultim llibre que he llegit. Trist.


El sud de Nigèria té una de les explotacions petrolíferes més importants del món, amb una qualitat d'oli molt bona i una bona situació geogràfica, però la població autòctona viu en condicions d'insalubritat i abandó. Hi ha vessaments de petrolis a rius i mars que són impunes, ningú diu res, el poble no hi té res a dir. Els politics són corruptes i es deixen corrompre per obtenir quantiosos beneficis a canvi de l'explotació de petroli, l'or negre, el que provoca mort. Tanquen els ulls davant l'atemptat ecològic i humà que es viu a la zona. Hi ha secretisme.

El poble és víctima del poder de les màfies i els alts càrrecs politics, ells en paguen les conseqüències, i per intentar sobreviure no tenen altre remei que foradar canonades per embotellar garrafes i bidons il.legals i vendre'ls al mercat negre. Aquestes situacions provoquen lluites armades sense treva. Però hi ha silenci.

L'autor del llibre és molt critic, escriu amb arguments la situació que es viu. Gràcies a la seva valentia d'escriure sobre això i de intentar posar remei a aquesta situació tan dramàtica donant-li veu a través del llibre, podem escoltar el crit de socors de les víctimes.

Text de contraportada


La rica zona petroliera del sud de Nigèria —paradoxalment empobrida, ecològicament devastada i insalubre—, concentra moltes de les problemàtiques del món actual: atemptat ecològic, violació dels drets humans, escalfament global, corrupció política, lluita armada, massacres militars i activitat mafiosa, amb el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació. Aquests problemes impliquen afrontar reptes com ara la seguretat energètica i la justícia internacional. Després de visitar el país, i d’accedir a moltíssima documentació especialitzada, Xavier Montanyà ha escrit un reportatge d’investigació sobre el terreny per denunciar la situació d’extrema fragilitat econòmica i social del país i fer-se ressò de les tràgiques conseqüències de les accions de les multinacionals petrolieres.
L’autor construeix, sense pèls a la llengua, una denúncia sòbria i argumentada, molt sòlida, d’esgarrifosa i brutal actualitat.

.

18.11.11

Mme Ma fi Calabar.





Mme ma fi Calabar, significa "t'estimo Calabar". Calabar és una ciutat del sudest de Nigèria, al costat de Camerún.

Un grup de voluntaris espanyols van estar treballant allà, en un orfenat anomenat "Destiny". D'aquella experiència n'han tornat amb moltes ganes de seguir ajudant i han montat una associació que es diu "Mme ma fi calabar", aquest és el seu blog.


Han fet uns calendaris per recollir diners, valen 10€ i tots els beneficis aniràn integres per un futur digne pels nens i nenes de Calabar.



Si en voleu algun els podeu demanar directament a ells, mmemaficalabar@hotmail.es o a mi i els passaré l'encàrrec sense problemes.


Copio i enganxo el paràgref següent del seu blog.

¿Sabías que con 10 euros se puede vacunar a 4 niños contra las 5 enfermedades más comunes en Nigeria? ¿Y con 50 euros? Pues con la venta de cinco calendarios, sería posible sufragar los gastos de todo un año de formación profesional para alguno de los muchos niños y niñas que sueñan con ser mecánicos, electricistas o cualquier otra profesión. La educación es uno de los pilares base para el desarrollo.

Por nuestra parte, estamos dispuestos a seguir poniendo nuestro granito de arena para que los niños y niñas de Calabar (Nigeria) crezcan con la ilusión de un futuro mejor. La salud y la educación son la base de nuestras actuaciones.

Vamos a seguir apostando porque no haya más niños ni niñas en la calle, porque las vacunas dejen de ser un bien inalcanzable, por llenar los talleres de estudiantes de formación profesional. Queremos que la educación sexual llegue a todos, que todos sean conscientes de sus libertades individuales y tengan herramientas para hacerlas valer. Queremos que los niños y niñas de Calabar sean los generadores de la esperanza en un mañana más justo
.







.

17.11.11

Lagos discotheque

Hi ha coses que només poden passar a Lagos.

Era dissabte i vam arribar a l'hotel després de dinar i vam veure que estaven preparant alguna festeta... vam demanar què preparaven i ens van dir que una "barbecue".

Aquell dia a mitja tarda va caure un aiguat, a Lagos quan plou ho fa amb ganes i el meu pensament va ser pels pobres de la "barbecue", el que no sabia és que més tard pensaria "tan de bo no hagués parat de ploure!!"

Van montar una super discoteca als baixos de l'hotel... noies guapes, amb minifaldilles... nois ben arreglats... barbacoa (era cert)... música MOLT MOLT alta i la tele! tot això als baixos d'un hotel d'un sol pis, amb portes que no tancaven, amb finestres de vidres prims... total, que era com tenir la música a l'habitació. El nostre ordinador tremolava damunt la taula com si estigués damunt de l'altaveu d'una discoteca.

El nen va tardar a adormir-se però ho va fer i l'A, la filla dels nostres companys també, tot i que la vam haver de portar al nostre llit que se sentia una miqueeeeeeeta menys la musica. Els pares, desperts, fins les 5 del matí, que per fi la musica va parar...

A part d'això, si obriem la porta de l'habitació ens trobavem a noies a les escales, semblaven prostitutes en una cantonada, nosaltres amb el nostre pijama cutre i elles allà ben arreglades... surrealista! A part que en més d'una ocasió intentaven obrir la porta de l'habitació... perquè? fer sexe? robar? qui sap.

Va ser molt fort. L'endemà ens van prometre que "only one day" i per tan, vam decidir quedar-nos, ja que a l'hotel estavem bé... però el divendres següent ens van dir que aquella nit hi tornaria a haver discoteca, per tan.... vam canviar d'hotel, la qual cosa va ser complicada perquè era tard i a Lagos el què menys abunda són hotels econòmics.

El què "salva" la nit, és que la música estava bastant bé. I la cançó de "Taio Cruz, titulada Dynamite" ja forma part del nostre repertori sentimental, ja que a part de que surt al vídeo que us poso més avall, la van posar molts cops... i a dia d'avui cada cop que la sento a la ràdio, el meu cap i el meu cor viatgen a Nigèria.

El següent vídeo és d'aquella nit, l'heu de mirar amb els altaveus posats... és tot fosc, era nit, però se sent la música, abans d'obrir la porta de l'habitació i després des de fora, on podreu veure les super karpes d'estiu que ens van montar "sota casa".


10.11.11

I va començat tot.

Erem al pati de l'orfenat, feia calor i jo acabava de sortir d'uns dies de deshidratació, amb vòmits i diarrees. Estava molt nerviosa, gairebé més que el dia que el vam conèixer. El matí, per ELL havia estat igual que els dels últims 7 mesos... però després de dinar alguna cosa va canviar, el van vestir bé i NO va anar a fer migidada. Ell i l'A van sortir al pati, amb nosaltres... la Lady B. (directora de l'orfenat) ens va fer fotos, als 3... i mentre les feia, en M es va posar tímid i no volia sortir a les fotos...

En M era als meus braços i la lady B es va acostar i li va dir:

Lady B. - Do you like your new parents? (t'agraden els teus nous pares?)
M - Yessss (un si, tímid, arrossegat...)
Lady B. - I'm very very happy for you. (estic molt molt feliç per tu)
M - Yessss (un altre si, arrossegat, acompanyat d'un mig somriure)

I el va abraçar amb dolçor...

I a mi això em va emocionar, meravellosa dona, quant de bé que està fent a tots aquests nens i nenes que TAN la necessiten.

D'això avui fa un any. Fa un any que el nostre fill va deixar de viure en un orfenat, PER SEMPRE.

Vaig explicar aquell dia, aquí

3.11.11

Primer aniversari



Avui estem d'aniversari...

Tal dia com avui de fa 1 any, vam conèixer en M.

Vaig explicar aquell dia aquí.

Tinc llacunes d'aquell dia, hi ha moments del dia que no els recordo... van ser tantes les emocions, tan intens tot, que m'és impossible recordar-los tots al detall, però els que recordo, són forts, intensos i totalment lúcids. Els recordo com si m'acabés de passar.

Si miro fotos d'aquell dia soc capaç de recordar el què sentia i pensava en cada una de les fotos.

Ara ho recordo com a màgic... però en aquell moment no va ser així. Va ser dur, i em consolava el fet de que sabia que com més dificil ens ho posés, segurament més fàcil seria després... em deia a mi mateixa que reaccionava així perquè ell estava bé a l'orfenat i que estava vinculat amb algú d'allà dins ... i el temps m'ha demostrat que no anava per mal camí.

Avui, un any després, és un nen feliç (o això sembla) , canta tot el dia, riu molt i té el comportament de qualsevol nen de la seva edat (això ens va dir la mestra), la mirada li ha canviat, l'expressió també, i físicament no té res a veure amb el nen que vam conèixer aquell dia. Tot i així encara tenim feina, ens queden cosetes per 'polir', fantasmes per espantar i molta paciència per aconseguir-ho.






Ser mare és brutal i ser-ho d'en M encara més. L'estimo, cada dia més.


Avui també fa anys que vam entregar la sol.licitud, vam començar el viatge cap a ell, avui fa 3 anys.


.

21.10.11

Colors carn multicultural




Dies enrere us vaig parlar de que volia parlar amb la mestra d'en M sobre el color 'carn'


Va estar molt oberta a parlar-ne i inclús va agrair que tragués el tema perquè és la primera vegada que té un alumne negre a la classe i tenia alguns dubtes sobre com enfocar alguns temes, els quals li vaig agrair que m'exposés i li vaig donar via lliure per demanar-me sempre que tingui algun dubte.


Gràcies a la madre de marte vaig saber que existien uns colors multiculturals, 8 colors 'carn' de diferents tons... des del blanc fins al negre passant per tons de marron diversos. Em vaig posar a buscar els colors i només els vaig trobar a USA així que en vaig comprar.


Ja m'han arribat i és genial!!


A l'hora de fer la comanda vaig parlar amb la mestra un altre cop, li vaig explicar la troballa i li vaig dir que com a pares interessats en que a l'escola es treballi la multiculturalitat estariem contentissims que a l'escola en volguéssin i així va ser!! se n'han quedat per tot el cicle infantil! P3, P4 i P5!! No sé si aconseguiré que al color rosa pàlid deixin de dir-n'hi color carn, però com a minim ho estic intentant... com deia el capità enciam ... els petits canvis són poderosos!!


Dimecres vam tenir el primer seguiment d'en M (ja explciaré l'experiència en una altra entrada) i parlant amb la psicòloga de la ICIF va sortir el tema dels colors i també en volen!! Els faran servir per tractar el tema als futurs pares adoptius!!


Com que el transport des dels USA fins aqui és car... vam unir la comanda entre 3 o 4 families que també estaven interessades, però en vam comprar més del compte per tal d'aprofitar el transport, ja que valia el mateix comprar-ne 15 que 30... per tan, si algú de vosaltres està interessat en algun paquet de colors, poseu-vos en contacte amb mi i en parlem. Seguiré un rigurós ordre de demanda.



NOTA: dues hores després d'haver fet l'entrada al blog se m'havien acabat els paquets de colors que em sobraven però la demanda està essent tan gran que he pensat que faré una altra comanda. La idea és: carregaré 1 euro extra a cada paquet que em demaneu que tiraré a la guardiola solidaria que tenim a la botiga. Els beneficis d'aquesta guardiola els destinem a ONGs que treballen a àfrica. En pocs temps, hem entregat 200 € a IPI per reconstruir un orfenat a la Costa d'Ivori, hem entregat 200 € més a Mme ma fi Calabar, 300 € a apadrinaunenaburkina ong i els pròxims aniràn per una parella de Vic (metge i infermera) que marxen al novembre a Camerún a montar una escola d'infermeria per tal de donar títols i formar a les noies d'allà.


El perquè d'això doncs és perquè no trobava cap motivació en fer una comanda extra pel simple fet de satisfer la demanda de colors que al cap i a la fi tothom se la podria demanar... però si afegeixo 1 euro a cada paquet penso que se'n beneficia tothom, qui demana el paquet que s'estalvia els gastos d'enviament carissims per un sol paquet... jo, que em sentiré recompensada per la feina en poder afegir uns diners extres a la guardiola i els beneficiaris dels diners.




.

16.10.11

Un brindis.

Vaig engegar el blog amb la idea de que fós un diari-recull de noticies sobre l'adopció del nostre fill i el seu païs d'origen... i avui fa un any que vam acceptar l'assignació, que vam saber que era nen, com es deia, qui era i quina cara feia i encara no he parlat de com va ser aquell dia...



Les setmanes següents van ser tan ràpides, preparant papers i maletes que no vaig tenir temps d'explicar-ho... i val més tard que mai.



Haviem d'anar a Madrid a acceptar l'assignació, l'ecai es negava a fer-ho per correu electronic perquè consideraven que era un moment tan tan important que no podia ser fet a distancia...


Feia 5 dies que sabiem que estavem assignats, però no ens havien donat cap pista sobre quin tipus d'assignació era, ni edat, ni sexe... només haviem aconseguit saber que era una assignació molt maca i que no teniem cap motiu per no acceptar-la.


El divendres a ultima hora la ecai havia rebut l'acceptació per part de l'ICAA de la nostra assignació i de les altres dues families catalanes, per tan, vam organitzar el viatge a Madrid per fer-lo tots junts. Vam marxar a les 7 del matí, haviem quedat amb la ecai després de dinar.


Fer el viatge junts va servir per no posar-me tan nerviosa, parlar, xerrar, riure, especular... va fer que les hores passéssin més ràpid.


Quan vam parar a esmorzar a una gasolinera, vam trobar uns ninos negrets... no vam poder aguatnar, cada familia en va comprar un, especulant si seria nen o nena, cadascu va comprar el què creia que seria el seu... vam encertar dos de tres, jejeje. Sí, ok! una frikada.





El nostre és el del gorro taronja. Vam encertar el sexe i el 'color', ja que el nostre fill a la foto d'assignació porta una samarreta taronja, jeje.


Al arribar a Madrid, en concret a Boadilla del Monte, els nervis se'm van ficar de cop a la panxa... ja hi erem, buff... vam dinar, mentre esperavem que arribéssin els de la ecai.

Al arribar ells ens van proposar entrar per ordre de firma... per tan, vam entrar els primers.

La veritat és que també és un moment d'aquells que has imaginat mil cops i mai és com imagines... ens van dir que era un nen qeu tenia 27 mesos i ens van explicar el seu historial mèdic... després d'això... foto! i buff... un subidón, però extrany, molt extrany. Tenia davant qui seria el meu fill i no sé... no sé explicar què vaig sentir en aquell moment, però no va ser enamorament instantani, no em fa res dir-ho, va ser així i punt.

Evidentment vam acceptar l'assignació.

Un cop van haver acabat les altres dues families, vam entrar al despatx tots junts i la ecai ens va explicar com seria el viatge, i com seria tot el papeleo, com és Lagos, com són els orfeants que ens van tocar, etc etc...

I després, doncs vam anar a beure'ns l'ampolla de cava que haviem demanat al bar que ens posséssin al congelador.

D'això avui fa un any.

15.10.11

Salvem els nens bruixots de l'àfrica...



... aquest és el títol de l'impactant reportatge que va emetre el canal 33 el dimarts, a 60 minuts i que emetrà en reemissió demà diumenge dia 16 d'octubre a les 15.20 de la tarda.

En algunes de les zones més pobres de Nigèria, on es combina el fervor religiós evangèlic amb una forta creença en la bruixeria i la màgia negra, milers de nens i nenes són acusats de provocar les catàstrofes, la mort i la fam: se’ls titlla de bruixots. Denunciats pels pastors i per les profetesses nigerianes, aquests nens són abandonats i torturats i la majoria acaben morint, bé de gana o bé assassinats: i tot, en nom de Jesucrist. Aquest “60 minuts” segueix de prop un anglès, Gary Foxcroft, que ha dedicat la seva vida a ajudar aquestes criatures desesperades i vulnerables. L’organització benèfica d’en Gary, la Stepping Stones Nigeria, ara recapta fons per ajudar el Sam Itauma. El Sam, fa cinc anys, va rescatar quatre d’aquests nens acusats de bruixeria. Ara s'esforça per atendre’n més d’un centenar en una mena de refugi improvisat i escola que ha creat per acollir els nens bruixots.

El vam veure començat, per això tinc ganes de veure'l demà, tot sencer, malgrat és molt molt dur.


Sabia que existien els nens bruixots, n'he llegit coses... però veure-ho a través d'una càmera i veure com tot un poblat rebutja un nen o una nena perquè creuen que és bruixot és horrorós. Evidentment m'afecta de prop perquè el reportatge parla de Nigèria i sobretot perquè parla de l'estat d'on és originaria la familia biològica del meu fill ... però a part de la part sentimental que a mi m'afecta, considero que és dur dur de collons.


Si podeu, mireu-lo.


.




11.10.11

Rememorant...






Recordo l'11 d'octubre de l'any passat com si fós ara. Era dilluns, i com que l'endemà era festa haviem donat pont als dos nois que treballen amb nosaltres. Som així de 'bons jefes' jejeje, vam treballar nosaltres dos, en Manel i jo.







Feia 6 dies haviem rebut un correu de l'ecai dient-nos que a Lagos estaven una mica colapsats i que malgrat des de Nigèria deien que tot anava com havia d'anar, ells no eren tan optimistes i creien que la nostra assignació podria tardar encara ben bé 2 o 3 mesos, que els sabia molt greu haver-nos de donar aquesta noticia quan ens havien dit que seria inminent, però preferien ser sincers.




Vaig agrair la seva sinceritat i em vaig entristir, oitan! però vaig decidir que no podia passar 2 o 3 mesos trista... les coses ens anaven bé i aquest temps en una vida no és res.. així que em vaig relaxar i vaig decidir que no obriria el correu 30.000 cops cada dia... sino que ho faria només un cop al dia, al vespre.




Així que el dilluns vaig treballar, sense la pressió d'una inminent assignació, falten 2 o 3 mesos... relax.....




Al vespre, a 2/4 de 9, mentre en Manel feia caixa, vaig obrir el correu... hi havia un mail de la ecai... que deia, que malgrat el seu pessimisme de la setmana passada, la fundació havia rebut els 'matchings' i estaven preparant tota la documentació de la nostra assignació per fer-lis arribar a a la ecai i que des de Nigèria havien enviat la carta d'invitació per viatjar la primera de novembre. I el mail acabava amb un 'enhorabuena'









Em vaig quedar sense dir res, rellegint el mail un parell de cops, no acabava d'entendre si allò volia dir que estavem assignats... però parlava de viatjar el novembre i acabaven amb enhorabuena.... era que si??




Li vaig demanar a en Manel que vingués a llegir ... s'ho va llegir... mentrestant el meu cor s'anava accelerant, la suor freda em començava a recórrer el cos...




-Diries que estem assignats? - li vaig preguntar.




- Això sembla, oi?





Ens extranyava basicament la manera d'informar-nos... haviem tingut una comunicació molt completa amb la ecai, des dels inicis, moltes vegades m'havien trucat per coses molt menys importants que una assignació, això em feia pensar que no, que això no podia ser una assignació... però vam pensar que era pont, que potser els havia pillat fora la oficina i que només ens enviaven el mail per informar-nos i que ja parlariem dimecres... així que vaig contestar-lis el mail amb una pregunta curta i simple...





- Significa esto que estamos asignados?




- Si - va ser la seva resposta inmediata (per sort la ecai era canaria i allà era una hora menys)





No els vam trucar, no calia, sabiem que tardariem una setmana en poder acceptar l'assiganció (havien de traduir i presentar-ho a ICAA) per tan, vam marxar cap a casa... parlant de si dir-ho o no a la familia o esperar a acceptar-la.





Va guanyar en Manel que era partidari de dir-ho... i ho vam dir... el mateix dilluns al vespre a la familia més propera i el dimarts a la resta de gent, amics, etc...




Aquella nit em va costar molt dormir, a part de que em vaig haver de llevar un munt de cops al lavabo... diarrea! jeje.





D'això avui fa 1 any!!!! Sé que és un tòpic però... tela com passa el temps!!!

.

7.10.11

Nigerian barbie











Aquesta entrada és friki. Aviso.







No soc fan de les barbies, no ho he set mai, tot i que de petita havia jugat i n'havia tingut alguna.






Un dia per casualitat vaig descobrir un blog, http://misbarbiesnegras.blogspot.com/ i vaig flipar! De la quantitat de barbies negres que existeixen. N'hi ha alguna d'espectacular com aquesta o alguna de molt ètnica com la de Ghana. Després d'estar una estoneta veient totes les barbies de la col.lecció de l'autora del blog. Vaig posar al google: 'nigerian barbie' i voilà! resulta que existeix!!!






Me'n vaig anar a l'ebay, vaig fer una 'puja' per una barbie nigeriana i la vaig guanyar... no és que estigui molt cotitzada pobreta, ja que per 15€ més gastos d'enviament la vaig aconseguir. I avui, tres setmanetes després ha arribat a casa!






Segurament no representa totes les dones nigerianes, però en realitat, quina barbie ho fa? el què si que m'ha recordat Lagos i els diferents nivells socials. La barbie en qüestió és una barbie elegant, com moltes dones de Lagos, amb un poder adquisitiu alt.

.


Nigerian folktales









Aquesta entrada arriba amb moooolt de retràs. Aquests tres llibres els vaig comprar per Sant Jordi.



'Ajapa de tortoise' un llibre de contes nigerians. 'Why the sky is far away' un conte nigerià i 'Nigeria in pictures', un llibre amb imatges i una mica d'història de Nigèria.



Si el meu fill se'ls mirarà mai o no, no ho sé, però jo tinc ganes d'ampliar-li la biblioteca sobre Nigèria. Que sempre que vulgui pugui consultar cosetes del païs que el va veure néixer.






.

6.10.11

Mes d'emocions...

D'aqui dos dies comença un mes d'emocions... un mes de celebracions de primer aniversari, primer aniversari de l'assignació des de Nigèria, primer aniversari del dia que vam saber que estavem assignats, primer aniversari de acceptació d'assignació, de viatge, de coneixe'ns, etc etc...

El dia 8 d'octubre el ministeri ens va assignar, nosaltres no ho vam saber fins l'11 i no vam saber qui seria el nostre fill fins el 16... i aquests dies no deixo de pensar en Lagos, en la gent que ens va acollir a casa seva, en l'orfenat, en la directora, EN ELS NENS, en la gent d'allà, en la oficina d'inmigració, en les gallines que per allà voltaven....

I parlant de les gallines... us deixo un vídeo que li vam fer a en M a la oficina d'inmigració, el dia que li vam anar a fer el passaport.


1.10.11

Dia Independència de Nigèria.



Avui dia 1 d'octubre Nigèria compleix 51 anys. El 1960 es va convertir en estat independent en el marc de la commonwealth. Des dels primers dies de la independència, les rivalitats ètniques i les diferències polítiques han posat en perill la unitat de la Federació.

Tal dia com avui de fa un any, a l'orfenat d'en M van celebrar aquest dia. En tenim fotos malgrat nosaltres encara no sabiem que ell seria el nostre fill. Ens les va donar la cuidadora de l'orfenat. Tots els nens ben mudadets, amb la bandera nigeriana a les mans.

Un dia quan erem a Lagos vam anar al Shoprite, és un centre comercial car, per rics... vam pujar per l'ascensor i el nen ens va senyalar una zona on hi havia unes atraccions, cotxes d'aquells que fiques una moneda i et sacseja una estona. No vam entendre res del què ens deia senyalant aquells cotxes fins que el dia abans de marxar de Lagos ens vam anar a despedir de la directora i ens va donar les fotos. El dia 1 d'octubre del 2010, dia de la independència, van anar a pujar a les atraccions del shoprite!!


.

30.9.11

On és aquesta foto?

M: Mama, aquesta foto és d'en M?
Jo: Si, ets tu...
M: En aquesta foto era a Nigeria?
Jo: No, aquesta foto te la va fer la teva cosina L.
M: No era a Nigeria?
Jo: No. Vols que mirem fotos de quan vivies a Nigeria
M: No
Jo: Vols que mirem fotos de quan vius amb el papa i la mama
M: Siiiii!

aisssss

29.9.11

Color carn.

Avui he de parlar amb la mestra sobre aquest tema... així que he trobat aquesta vinyeta per internet, la he tunejat una mica i la adjuntaré a les explicacions que li he de donar.









21.9.11

Anem bé...

El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...

El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...

La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.

El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...

Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!

Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.

Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.

.

11.9.11

Al cole!!




Demà comencem l'escola.... i quina por!!


Fa 10 mesos que no em separo del meu fill, s'ha quedat algun matí amb els avis o amb algun tiet, però cosetes puntuals... i ara, de cop, cada dia a l'escola!! Ufff... se'm fa una muntanya i no pel fet de trobar-lo a faltar, que segurament també, sino pel fet de que no sé com ho portarem.


Tothom em diu ... ui, no tindràs cap problema, no veus que s'adapta a tot? ui, amb lo obert que és, li encantarà... ui, però si es fa amb tothom, s'adaptarà en un plis plas....


Molta gent no veu la cara interna, la de les pors a la separació. Però bé, nosaltres si la veiem i he intentat que la que serà la seva professora també la vegi, o com a mínim l'entengui, per si ha d'actuar.


Quan em surt la vena pedagògia i intento explicar amb algú que és normal que ell estigui tens a l'escola, que un dia el van deixar a una "escola" i no el va anar a buscar ningú ... hi ha qui ho entén i hi ha qui no i et respon que quan vegin qeu el primer dia el vas a buscar ja ho tindrà clar... ¿?¿? en fi...


Porta uns 15 dies molt excitat, molt nerviós ... primer pensava que si hagués estat nerviós la setmana que vé, donaria la culpa a l'escola... però després anar pensant pensant, m'he donat compte que aquest nerviosisme precisament vé per l'escola... tothom n'hi parla, sense pensar massa... ei, aniràs a cole? quan hi aniràs? on? ... i ell respon a totes les preguntes, però, les entén?? no!!! no sap què és una escola, no sap què vol dir septembre...


Nosaltres haviem decidit no parlar-li de l'escola fins que faltés una setmaneta aprox. ja que el concepte temps a aquesta edat no l'entenen... però! què importa el què decideixis tu si tens tot el poble en contra teu i a partir de juny decideixen qeu cada cop que ens trobaran pel carrer li parlaran de l'escola???? I a sobre a partir de l'1 de setembre, quan el nen contesta que anirà a cole al setembre, la gent li diu... ei, però setembre és ja!!!! toma ya!!!!


Avui farem dia en familia, relax al riu, ens banyarem, jugarem i a la tarda... farem una bona explicada de tot el què passarà demà... de l'escola i sobretot sobretot!! del què farem després de l'escola!

.

9.8.11

Tot se'n va en orris.




Tot se'n va en orris, és una novela escrita els anys 50 per Chinua Achebe, un escriptor Nigerià. El context de la història passa a la terra dels igbo, al sud-est de nigèria, la mateixa zona que va ser afectada per la guerra de Biafra. Forma part d'una trilogia.



Amb aquesta història, l'autor ens intenta mostrar com era la vida dels nigerians abans de l'arribada de l'home blanc.






Molt recomenable per conèixer una mica la història dels igbo, com vivien, com estructuraven la seva vida, les seves lleis, les jerarquies...




Okonkwo es un gran guerrero, cuya fama se extiende por toda el África Occidental, pero cuando mata accidentalmente a un prohombre de su clan es obligado a expiar su culpa con el sacrificio de su hijastro y el exilio. Cuando por fin puede regresar a su aldea, la encuentra repleta de misioneros y gobernadores británicos; su mundo se desintegra, y él no puede más que precipitarse hacia la tragedia. Publicada por vez primera en 1958, Todo se desmorona se asocia con las narraciones orales, pero también con la tragedia griega y las grandes novelas del XIX.

.

5.8.11

El color de la pell...




El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.


Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.


El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.




L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.




Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.




A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...



.

18.7.11

3 anys!



Avui hem celebrat els 3 anys d'en M. Els va fer divendres.


Es fa gran, ha crescut molt des que viu amb nosaltres, físicament i emocionalment... i és molt satisfactori veure'l créixer cada dia més relaxat i cada dia més feliç. M'agradaria saber mesurar la felicitat per saber si realment ho és tal com aparenta.


El què no deixa de sorprendre'm d'ell és la capacitat d'emocionar-se i de sorprendre's davant de qualsevol detall que es té amb ell... s'ha emocionat de la mateixa manera davant d'una samarreta que davant de la bicicleta!!


A la foto, pare i fill fent bombolles de sabó gegants... un dia molt bonic.


.


30.6.11

El meu fill i l'Indomie.






L'indomie no és un menjar nigerià, és d'indonesia, però és típic a Nigèria, com a mínim al sud, d'oesta est, es menja, des de Lagos fins a Calabar. Són uns noodles tipus fast food dels anomenats 'fideus xinos' una mica picants.










En M ens en demanava al arribar, nosaltres en vam menjar a Lagos però no ens va cridar especialment l'atenció però es veu que al nostre fill si. Vaig comprar fideus instantanis de Maggi al Mercadona i van colar com a indomie, malgrat no piquen... i es va convertir en 'tradició' que cada cop que anavem a comprar, aquell dia dinem 'Indomie' (per sort la compra al super la fem només un cop al mes, aprox... sino, fariem cara fideu).








Un dia en M va anar a comprar al Mercadona amb la meva mare... quan vaig arribar a buscar-lo, ma mare em pregunta... què és indomie? jajajaja... la tradició manava que aquell dia tocava indomie!!!! però ma mare no va saber a què es refereia el nen malgrat ell va insistir i insistir!








L'altre dia 'parlant' amb la Isa, una noia de Linares que ha viscut a Nigèria un any fent de voluntaria, em va venir un flaix... si a Vic hi ha molta comunitat Nigeriana, si conec una botiga africana que està regentada per una familia nigeriana... perquè no anar a veure si tenen indomie?... i sí, en tenen!! N'he comprat i n'hem dinat... i en M tot feliç em diu... mama, piquen!!!!!!!!!!!!!!!!








I de pas he conegut un nou Nigerià, un noi que li ha fet molta ilusió saber que en M és Nigerià també i que té ganes que un dia el porti perquè el pugui conèixer i puguin jugar amb els seus fills... per tan, així ho farem.








Isa, esta entrada está dedicada a tí, si tienes mono de indomie y no encuentras... te mando una cajita... me han dicho que van 13 unidades en cada caja, jajajajaja.








.




17.6.11

Imitador.



M'agrada Polònia, el programa de TV3 on els actors imiten els polítics... generalment però em fa més gràcia quan veig el politic i em dono compte de lo bé que ho fan els imitadors... ja que veient el polític, inconscientment em vé al cap el seu imitador.




Feia dies que em fixava amb el 'gràcies' d'en M... un gràcies amb una cantarella molt divertida, amb el seu català tancat de la plana de Vic... és un gràcies simpàtic gens forçat, li surt espontani.



L'altre dia, sortint d'una botiga, anava jo sola, vaig dir gràcies... i va ser com si veiés el meu fill, el vaig fer igual, amb la seva mateixa cantarella, amb la seva mateixa entonació... i vaig pensar 'ostres, dic el gràcies igual que ell'... i llavors hi vaig caure! no! ell el diu igual que jo!



Em va passar com quan veig el politic per la tele i penso en l'imitador.... jo soc el politic, en M és l'imitador!! Genial!


Per cert, la primera nit fora de casa, va ser tot un èxit.





.

11.6.11

Reserve africaine de Sigéan


Demà passarem la primera nit fora de casa, des que vam arribar, precisament demà farà 6 mesos.

A veure com anirà! Les nits són dificils i encara no hem intentat passar-les fora... però per poder-nos treure la por de sobre, la única manera és provant-ho, per tan... cap a la reserva africana de Sigéan falta gent.

Està emocionat... li hem explicat que veurà lleons, girafes, elefants, monos... i en té moltes ganes.

.

31.5.11

Om i Anglada

Porto des del dia de les eleccions pensant que he de fer una entrada sobre l'Anglada i Plataforma per Catalunya. Sempre he pensat que és un mitja merda que no té res més que un discurs sense fons només basat en la inmigració. Cada vegada que l'entrevisten penso... 'però si aquest tio és curt' , cada cop que me l'he creuat pel carrer penso 'quin fatxenda' ... però no sé plasmar en paraules i menys si són escrites el què sento, per tan, ho farà l'Albert Om per mi.




Haureu de clicar sobre la imatge per llegir l'article.

.

26.5.11

Egusi soup

L'egusi soup, també dita melon soup, és un menjar molt popular a Nigèria, sobretot al sud. S'acompanya amb gari, una espècie de 'pa' fet amb semolina, es van fent boletes de gari i es suquen a l'egusi soup.

A l'orfenat d'en M en menjaven, ho feien amb gana i sense dir ni piu.

Un dia a Lagos vam anar a un restaurant, vam veure que n'hi havia i en vam demanar per ell. S'ho va menjar amb unes ganes brutals, sense xerrar i quedant amb els dits ben bruts... el què no imaginavem és que PICAVA TAN!! Bé, si que ho imaginavem, però tan!!!! i ell tan panxo, vinga a menjar.

Coneixem un noi que és nigerià, a més a més, és igbo com en M, ell sempre ens explicava que cuina molt bé i per fi ho vam poder comprovar. El 10 d'abril vam sopar a casa seva, ens va cuinar Egusi soup. Molt menys picant que la que haviem tastat a Nigèria per això tan jo com en Manel ens la vam poder menjar, malgrat no vam tenir nassos d'acabar-nos toooooooooot el plat. En M evidentment no va tenir problema pel picant.... a la carn ens demana 'spicy' (picant) i li posem tabasco (generalment la gent flipa).


A Lagos vam comprar un llibre de receptes africanes, aquest:






hi ha receptes de tot àfrica, pensava que hi havia la de l'egusi soup però he vist que no.







La recepta de l'egusi soup és aquesta:

* Carn de vedella trossejada.
* Ceba.
* Julivert.
* Curry.
* Tomillo.
* Egusi (són com las pepitas de carbassa, no estic segura si són de carbassa o de meló).
* Picant.
* All.
* Tomaquet natural.
* Espinacs.
* Maggi (a nigèria utilitzen molt les pastilles maggi)
* Oli.
* Oli de palma.

- Coure la carn amb la ceba, el julivert, el curri, el tomillo, les pastilles maggi. (guardar el caldo de la cocció de la carn)
- Trossejar la ceba, guardar-la per després.
-Triturar el tomaquet, ceba, all i picant.
- Triturar l'egusi (després de rentar-les), amb ceba i una miqueta d'aigua (que no quedi molt tou)
- Escalfar oli d'oliva o vegetal, tirar la ceba i que no quedi molt fregida.
- Quan estigui una mica fregida afegir l'egusi triturat, movent amb una cullera (sense cremar-ho)
- Afegir la carn amb una mica del caldo de la cocció. Si l'egusi no està gaire vermell afegir-hi oli de palma.
- Al final afegir els espinacs.

- Servir calent amb fufu (yam), arròs o gari.

BON PROFIT.


La recepta la he tret d'aquest blog.

25.5.11

Dia d'àfrica.


25 de maig, dia d'àfrica.



Avui es celebra el dia d'àfrica, es commemora la instauració de la Unió Africana.



Generalment àfrica és la gran oblidada, tothom sap on és però pocs saben què hi passa més enllà de la pobresa que ens ensenyen als reportatges de televisió.






Feliç dia d' ÀFRICA.














.

23.5.11

19.5.11

El judici



















Ens havien recomenat que agaféssim picnic, podia ser que ens tiréssim tot el dia als jutjats i portar menjar pels nens era important...


Era 19 de novembre, el dia que el nostre fill seria oficialment nostre, (tot i que feia 10 dies que conviviem amb ell) el dia que al nostre fill se li reconeixerien tots els drets com a fill nostre. Ens vam vestir bé, era requisit indispensable, trajo i corbata pels homes i faldilla per les dones... sempre m'he preguntat què hauria passat si no haguéssim fet cas, no hauria set positiu el judici? qui sap... valia més no fer la prova. Vam fer cas.




Arribar als jutjats, com cada viatge que es fa en cotxe per Lagos va implicar una horeta de circulació... transit, molt de transit... però bé, ja ens hi haviem acostumat... al ser un dia especial no vam compartir cotxe, cada familia amb un cotxe...per anar més còmodes i també perquè no sabiem si acabariem tots a la mateixa hora i era més pràctic poder marxar dels jutjats un a un.



Feia 6 dies haviem anat a una entrevista al ministeri i en M havia tingut un dels seus pitjors dies... plors, rabietes... em feia por que al jutjat pogués passar el mateix.




Els jutjats són curiosos... oficines fosques, sense aire acondicionat, una sala amb bancs de fusta servia de sala d'espera i allà ens vam reunir les 5 families espanyoles, la traductora i la nostra representant. Les oficines formen un rectangle amb un 'pati' al mig, on campen les gallines per allà on volen... gràcies a aquestes gallines vam tenir en M entretingut.




Vam anar entrant familia per familia i res, en 10 minutets (o menys) cada familia ho vam tenir enllestit... la jutgessa ens va dir que a partir d'aquell moment el nen era fill nostre, portaria els nostres cognoms i que teniem la obligació de cuidar-lo i educar-lo.


Foto de rigor i fora. No va fer falta menjar-nos el picnic allà.





A la tarda per celebrar-ho tots cap a la piscina!! Allà vam coincidir amb families daneses que també estaven celebrant els seus judicis.


D'això avui fa 6 mesos.


Les tresf otos corresponen als jutjats:




.










17.5.11

Privacitat a internet, tot un món.





Dies enrere quan vaig escriure l'entrada sobre les flors, vaig posar al 'google imatges' el nom de l'orfenat d'en M, buscava una flor característica de Nigèria, la qual surt a la contraportada del CD de musica que edita l'orfenat del nostre fill. Pensava que podria ser la foto que acompanyés l'entrada.








Just a la primera pàgina va sortir un primer pla de la V, una nena de la qual en vaig parlar temps enrere, em va sobtar molt i vaig seguir l'enllaç de la foto per saber d'on provenia... i així va ser com vaig trobar el blog dels seus pares, en el qual expliquen cosetes del seu dia a dia.







Vaig tenir sentiments contradictoris, per un costat em va alegrar moltissim tornar-la a veure i comprovar que igual que a en M la seva expressió ha canviat, està guapissima i se la veu feliç, però per altra banda em va saber greu veure la seva imatge exposada a internet ... imatges que es poden copiar sense cap mena de problema.











En aquest mateix blog, sortia una foto del meu fill, així com una meva i d'en Manel (vam coincidir amb ells el dia de la despedida de l'orfenat i ens vam fer fotos junts)... tinc pendent dir a la mare d'aquesta nena que siusplau tregui aquestes fotos del seu blog... són fotos fetes quan en M ja era oficialment nostre, per tan, hi tinc dret oi? També hi ha una foto del meu fill setmanes abans d'anar-lo a buscar... aquesta han tingut la decència de posar-la tan tan tan petita que es veu borrosa... al reconeixer-lo, li he enviat un mail i m'ha enviat la foto en tamany gran.





Evidentment no només sortiem nosaltres sino que surten toooots els altres nens de l'orfenat, companys del meu fill i de la seva filla, inclús algun amb dades personals com el nom d'un nen i el problema de salut que té junt a la foto....






A nosaltres la ecai ens va aconsellar/prohibir fer fotos als altres nens de l'orfenat, no tenim cap dret sobre ells i no poden garantir que no en faràs un mal us... per tan, vam seguir els consells i durant la setmana d'adaptació no vam tirar fotos a ningú que no fós el nostre fill o a la filla dels nostres companys de viatge. El dia de la despedida va ser la mateixa directora de l'orfenat qui ens va animar a fer-nos fotos amb els nens... la veritat és que a mi em feia una mica de cosa, fins que vaig veure la familia de V fer-ho... per suposat, la meva ètica i sentit comú han fet que aquestes fotos quedin al nostre arxiu personal, pel nostre fill.








Sorpresa, mosquejada o digueu-n'hi com vulgueu... vaig seguir buscant... sense saber ben bé què buscava... vaig anar a petar a un blog d'una noia nigeriana, al juny del 2010 van fer una visita a l'orfenat i com no, van fer fotos.... surt en M, en dues fotos... una barreja de sentiments es van apoderar de mi, per un costat em va fer molta ilusió tenir dues fotos més d'abans que l'anéssim a buscar però per altra banda... em sap molt greu que la imatge del meu fill estigui penjada en un blog on qualsevol la pot copiar, però clar... en aquest cas, suposo que si que no hi tinc cap dret, la foto és anterior a la seva adopció.








Continuo buscant i patam! foto dels companys del meu fill... una foto feta al maig del 2009, tots els nens junt a un noi blanc en un àlbum de Flickr. Després de la sorpresa inicial em va tranquilitzar veure que aquest noi té les fotos protegides, no es poden copiar. Li vaig enviar un mail per saber si tenia més fotos d'aquell dia per saber si el meu fill sortia en alguna... el noi molt agradable em va informar que sense explicar-li qui era el meu fill no em podia enviar cap foto ja que havia de protegir la intimitat dels nens... punt a favor!! li explico qui és el meu fill, li envio foto... el recorda, mira les seves fotos i comprova si en té o no. A part em dóna la direcció del seu blog, segons ell només la dóna als amics personals però no és privat, sino que és public... en aquest blog explica la seva vida a Lagos i hi penja fotos de les seves visites a l'orfenat que fa tot sovint... em poso a plorar quan veig un primer pla d'en S, un nen super carismàtic, amic del meu fill... i de la J, i de la D... i les puc copiar! i llavors em pregunto on és la protecció a la intimitat dels nens de la qual em parlava en el mail... tot i així, gràcies a ell m'assabento de com estan alguns dels nens que el meu fill recorda més.

Estic convençuda que hi haurà moltissima més gent que té fotos del meu fill... gent que visiten l'orfenat, gent que ha adoptat anteriorment a aquest orfenat... però gràcies a la seva ètica aquestes fotos no són a la xarxa... encara que això impliqui qeu tampoc les podré aconseguir mai jo.


.

12.5.11

Un problema???

Primera nit d'urgències a l'hospital.

Em sorprèn l'informe d'assistència que ens dónen a la sortida, entre d'altres posa:

Informe d'assistència urgent.
Anamnesi:
Home de 33 m. d'edat amb els problemes de salut actius rellevants:
2011-(D64.9)-ANEMIA
2011-(Z63.8)-NEN ADOPTAT

¿?¿?¿?¿? osti tu, ara resulta que ser adoptat és un problema de salut actiu.

Suposo que deu ser per protocols i deu voler dir alguna cosa així com que no es tenen dades prèvies, etc... però fa mal d'ulls.

(res greu, febre, hem anat per descartar malaria)
.

10.5.11

6 mesets de res...

Sé que és un tòpic però... EL TEMPS VOLA!! Avui fa 6 mesos que al ficar-me al llit vaig pensar que era el primer de la nostra vida, una vida de 3.

I així va ser... la nostra vida ha canviat moltissim aquests ultims 6 mesos, tenim un fill fantàstic, que fa que les hores passin volant, que els dies tinguin menys hores de les que necessites i que fa que la paraula paciència hagi hagut d'agafar una dimensió molt diferent a la que havia tingut abans.

En aquests 6 mesos hem tingut moments de tot, no tots són bons, les adaptacions són dificils i malgrat no ens podem queixar amb la nostra ja que crec que està essent relativament fàcil, hi ha moments que no ho són per nosaltres, però sobretot no ho són per ell.

L'ansietat pel menjar era una característica del nostre fill... era incapaç de jugar o de fer qualsevol cosa quan es bloquejava perquè volia menjar... avui hi ha dies que ens tirem tota una hora per acabar-nos un plat perquè ja té la capacitat de decidir que hi ha alguna cosa que no li agrada.

El primer dia que ens la va intentar colar per no haver de menjar i poder anar a jugar per nosaltres va ser una festa... tenia tantes ganes d'anar a jugar que quan no el vèiem (o aixo creia) ens va ficar menjar del seu plat, al nostre (i això que eren patates fregides!!!).... qualsevol altre pare s'hauria enfadat, nosaltres ens vam posar a riure, contents de veure que tenia clar que si no menjava ara, menjaria més tard.

Les nits continuen essent complicades... però també milloren... hem passat d'haver de dormir tota la nit amb ell perquè tenia por de que l'endemà no hi fóssim... a que dormi al seu llit tota la nit, malgrat necessita una hora i mitja per adormir-se en companyia nostra. Ja només es desperta dos cops cridant la mama i tan bon punt la veu... s'adorm en dos segons.

Tinc la gran sort de no treballar fins al setembre (bé, treballo un 20% només) i això ens està ajudant molt ... ell ens necessita, ens ho va demostrar una setmana en la que si vaig haver de treballar de tardes... ens castigava cada vespre pel fet d'haver-lo deixat i això que es quedava amb la iaia o la tieta i el cosinet ... em fa por pensar en el setembre i l'escola... per sort, continuaré tenint la gran sort de tenir la opció de treballar poc si ell ho necessita.

6 mesos és poc, molt poc... sembla una vida quan convius 24 hores amb una persona, però no és res... i continuo tenint la por que tenia al principi... són 6 mesos de menjades de tarro... per què fa això? per què no fa això altre? com sabré quan està vinculat? com saber si el què fa és per falta de vinculació o simplement pel seu caràcter? ... però alhora... 6 mesos són molt.

.

5.5.11

Va de flors II


Cada tarda sortim a passeig, ara els camps estan plens de flors 'àngel'...



...en M cada tarda en cull una, i em diu que la portarem al papa....






...però cada tarda cau a la temptació de bufar-la abans d'arribar a casa, per tan, el papa es queda sense flor!


3.5.11

Va de flors



Mai m'han entusiasmat les flors... no m'ha fet mai especial il.lusió que em regaléssin un ram de flors i fins i tot per Sant Jordi sempre li deia a en Manel que no em comprés pas la rosa, que no calia pas que es gastés 6 euros en una flor que s'acabaria pansint... que es gastés els diners amb un llibre.






Però ara tinc un fill i de vegades quan va a passeig amb el seu pare, arriba a casa amb un ramet de flors que ha collit al camp...




Però ara tinc un fill i aquest any el dia de Sant Jordi, em va regalar una rosa que va comprar el papa per mi... em van fer esperar fora de la botiga mentre ells dos la compraven... i va sortir amb un "t'estimo molt" aguantant la rosa amb les dues mans. El somriure li anava d'orella a orella.




Però ara tinc un fill i el dia de la mare, va entrar al super on jo estava fent cua per pagar una caixa de maduixes i em va regalar una petunia que acabaven de comprar a la parada del mercat, provocant l' oooooh de totes les iaies que també compraven...




Però ara tinc un fill i diumenge va collir un ram de gallarets (la meva flor preferida) i me'ls va donar, exigint-me que els haviem de ficar en un pot amb aigua...


Cada vegada que em regala alguna flor, li faig una forta abraçada i es deixa fer... ens acoplem i a mi em recórre un no sé què per tot el cos que aixxxxxxxxxxxxxxx.... i és genial veure la seva cara de content perquè li ha fet un regal a la mama que li ha encantat.


.






29.4.11

Eleccions amb violència.

La Mònica, una gallega vivint a Nigèria, ens explica això, i m'ha donat permís per copiar-ho textualment. El seu blog és http://monicado.worpdress.com/

Aunque tocaba un presidente del norte de Nigeria, los del partido mayoritario (PDP) presentaron a Jonnathan Goodluck, un cristiano del sur, para alivio y alegría de muchos. Goodluck es nuevo y parece dispuesto a cambiar algunas cosas. Pero surgió otro contrincante duro de roer: Mohammadu Buhari (del CPC), musulmán del norte, honesto donde los haya, prometía la educación gratuita y la lucha contra la corrupción. Como lo acusaban de fundamentalista islámico presentó a un pastor de iglesia como vicepresidente.

En enero se hizo el censo de votantes, para lo cual la gente tenía que pasar horas en la calle, en la cola o al montón, esperando a que le tomaran las huellas digitales. Newman fue un día a tres de esos montones, y el ordenador no funcionaba en ninguno de ellos. ¡Y era en la capital! Después de pasar el equivalente a dos jornadas laborales esperando en la calle consiguió censarse, pero no todos tuvieron el tiempo o la paciencia de esperar. En Abuja menos de un millón de personas pudieron censarse, ¡y no fue por falta de interés!


Se planificaron las elecciones en tres sábados consecutivos. Por fin llegó el primero. Estaba todo listo, según el presidente de la Comisión Electoral Independiente. Newman salió de casa a las ocho de la mañana y tuvo que caminar durante cuarenta minutos, ya que estaba prohibido andar en coche. Regresó a la una, lleno de sudor porque a esa hora ya pega el sol de lo lindo; cansado y, sobre todo, decepcionado.


―Han cancelado las elecciones―. ¿Qué???? ―A las diez llegaron los miembros de la mesa electoral, comprobaron nuestra identidad y nos dijeron que a las doce empezábamos a votar. A las doce nos dijeron que a las doce y media. A las doce y media ya estábamos hartos. Y oímos en la radio que las elecciones han sido pospuestas para el lunes porque las papeletas para votar no han llegado a todos los distritos.


Al día siguiente por la noche nos enteramos de que las elecciones habían sido pospuestas de nuevo, para el siguiente sábado, y cuando al final se celebraron había lugares donde aún no habían recibido las papeletas.


El segundo día de elecciones se votó al presidente. En el norte musulmán ganó Buhari, en el resto del país arrasó Goodluck, lo que enfadó a los del norte porque se creían con derecho a tener “su” presidente. Aunque parecen haber sido las elecciones más justas de la Historia de Nigeria, no han faltado irregularidades. En el sur porcentajes de casi el 100% de votos para Goodluck resultan sospechosos. En el norte, contaba el joven Ukeoma de la mesa electoral en el Facebook:


“¡Guau! Estos del CPC casi me matan ayer, ¡qué miedo! Después de obligarme a aceptar votos de menores de edad, querían que les diera las papeletas restantes para meter en la urna. Gracias a Dios que la Policía me ayudó; estoy contento de haberme mantenido firme por Dios y por mi patria. A todos los jóvenes de las mesas electorales que se han mantenido firmes a pesar de estas amenazas en el norte, ¡bravo! ¡Nigeria, llega la hora de nuestro cambio!”
Ese día Ukeoma se reunió en una casa con otras 50 personas de otras mesas electorales. Y los musulmanes rebotados fueron, cerraron todas las salidas y prendieron fuego a la casa. Algunos consiguieron hacer un agujero y escapar; Ukeoma y otros jóvenes inocentes murieron calcinados.

Se quemaron casas, iglesias y personas. Ya son muchos los muertos y los que han huido del horror.


Y por primera vez se oye a la gente hablar de dividir Nigeria en dos países. Si cristianos y musulmanes no son capaces de vivir juntos en armonía, ¿para qué mantener una unión artificial y dejar que sigan muriendo inocentes?

Si quieres ver el resultado de las elecciones en el mapa, pincha aquí:
http://blogs.cfr.org/campbell/2011/04/20/nigeria-credible-elections-reinforce-the-divide/

Abril 2011

27.4.11

Indómito y entrañable, el hijo que vino de fuera.






Si no fós per les recomenacions, segurament no hauria llegit aquest llibre... i seria una pena, perquè és molt interessant.




La història d'una familia que adopta al seu fill amb 10 anys d'edat, després d'un passat traumàtic amb malstractes i abandonaments. El nen 'indómito y entrañable' no els ho posa fàcil, però la persistència, dedicació i coherència d'aquests pares, fa que a dia d'avui tots i sobretot el nen, ja adult, hagin sortit vius d'aquesta lluita que va ser la seva paternitat.




Recomenable, molt.




.






23.4.11

Assassinat a Lagos.

Dijous va morir assassinat a Lagos, el metge Toni Gavarró, cosí de l'actual president de la generalitat, Artur Mas. Segons les noticies, la mort va ser un assassinat que no té res a veure amb l'actual situació 'conflictiva' que es viu arrel de les eleccions.



Segons l'edició "online" d'un diari nigerià, el "Vanguard", la policia
nigeriana hauria detingut el presumpte autor de l'assassinat del metge català
Toni Gavarró i, segons aquest diari, la policia també hauria destituït del seu
càrrec un agent de policia presumptament implicat en els fets. Els dos
sospitosos, juntament amb dos còmplices, haurien tingut la intenció de robar al
metge català i el van apunyalar.

La meva ment vola a Lagos amb la noticia, m'estimo Lagos. He pensat molt en el cònsul espanyol a Lagos, ja que deu haver tingut un bon 'marron' aquests dies. Recordo el segon o tercer dia de ser-hi que el vam visitar, un senyor peculiar. Ens va recalcar molt el fet de la inseguretat a Lagos, 'no aneu sols' 'sou blancs' 'no porteu joies' 'no us fieu de la policia...'

Li vam fer cas (a mitges), no portavem joies, no ens vam fiar de la policia (malgrat no va caldre ja que no vam tenir-hi cap conflicte), però si que vam anar sols... cal dir que ens vam moure pels barris rics i 'segurs' de la ciutat.

Vam tornar de Lagos amb la sensació de que no era tan perillosa com ens havien fet creure, amb la sensació que ens volien posar la por al cos malgrat hi havia petits detalls que ens confirmaven que Lagos era perillosa, almenys pels blancs.... recordo un dia, erem en Manel, jo i en M sols pel carrer i estavem parats en una parada de taxis de la cantonada de l'hotel. Es va parar un cotxe, un 4x4 mercedes (si si, la ciutat està plena de cotxes cars) i va baixar un noi, amb traje i corbata, ens va fer un interrogatori, 'què feu aqui?' 'amb quina fundació adopteu?' 'on aneu?' tot això mentre estavem negociant el preu del viatge amb el taxista. No va quedar tranquil fins que li vam haver contestat a totes les preguntes... i va marxar... no he sabut mai qui era, tot i que diria que era d'alguna agència d'adopcions que no era la nostra.

Està clar que la sensació de perill d'un lloc va en funció de les coses que hi vius.

Em sap greu llegir en algunes pàgines on parlen de l'assassinat del metge, comentaris de l'estil de: 'amb la de llocs bonics que hi ha pel món, què collons hi feia a Nigèria?'.... i m'agradaria contestar-li si ha estat mai a Nigèria per saber si és bonic o no. I també voldria reivindicar el dret a qualsevol ésser humà a decidir el seu destí vacacional.

Descansi en pau, el dr. Toni Gavarró i també les altres persones (anònimes per nosaltres) que han mort al nord de Nigèria els ultims dies arrel dels conflictes per les eleccions.

.

21.4.11

Introducing Nigeria A to Z

A.- Arts & scrafts
B.- books
buildings & monuments
C.- Cities
Climate
Clothing
Culture
D.- Democracy
E.- Ethnic groups
F.- Festivals
Family
...

Y.- Yams
Z.- Zuma Rock






Aquest llibre el vam comprar a Lagos, un petit recorregut per Nigèria de la A a la Z.





.

11.4.11

Soc igbo II

Temps enrere vaig trobar un tresor, en aquell moment no sabia si el meu fill seria igbo, yoruba o hausa per tan no vaig comprar res... però ara ja ho sabem i com que a Lagos, malgrat els vam buscar no els vam trobar, els hem comprat online. Són dos contes bilingües igbo-anglès i unes cartes per aprendre algunes paraules i pronunciaciones en igbo. També ens ha servit per aprendre algunes de les paraules que el nostre fill deia quan el vam conèixer... per exemple, a les gallines els hi deia "co co co" ... pensavem que en deia així per el so que emeten les gallines quan criden... però amb les cartes hem descobert que gallina en igbo es diu "u-ko-ko"







El dia que va arribar el paquet, el vaig obrir davant seu i em diu 'és per mi?' i li dic... si, són contes en igbo... i em diu amb una cara d'il.lusió i cridant... igbooooooooooooooooooooooo... i li dic... 'are you igbo?' i em diu... siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!



A Nigèria també vam comprar una guia d'igbo per principiants... no és que tinguem intenció d'aprendre igbo, ni tan sols tenim intenció de que ell mantingui l'igbo perquè ens és impossible, però si que vam pensar que seria important que el dia que tingui curiositat pel que va ser el seu primer idioma, pugui tenir accés a ell.





Tot això juntament amb el conte 'els déus de nimo' conte bilingüe català-igbo crec que tenim una bona col.lecció, tot i així, si trobo alguna cosa més... l'ampliarem.



.

7.4.11

Primer rebuig al passat

Ahir vam notar el primer rebuig al passat del nostre fill... ho va fer silenciosament i sense fer soroll, gairebé passant desapercebut. Quan ens vam anar a despedir de l'orfenat els vam portar unes samarretes que ens havien arribat des del Penedès de part d'una amiga. Ens vam quedar una samarreta per en M. A l'orfenat del nostre fill, van amb uniforme (totes les samarretes iguals), cada dia els en posen una d'igual a tots... per tan, les nostres els van encantar i la directora va proposar fer-nos una foto tots junts amb la samarreta posada. Aquesta foto la tenim en gran penjada a l'habitació d'en M. Molts dies mira la foto, sembla que amb carinyo, em repeteix els noms dels amics i em renya si m'equivoco o en pronuncio malament algun. Ahir feia calor i vaig voler-li posar la samarreta ... em va dir, no, aquesta no. La vaig deixar, li vaig posar els pantalons i ho vaig tornar a intentar... posem aquesta samarreta? no! aquesta no! Vaig posar-n'hi una altra. A la tarda després de la migdiada ho vaig tornar a intentar... no! aquesta no! ... al vespre a l'hora d'anar a dormir, el seu pare li va demanar si la volia per dormir... noooooooooooo, aquesta no! El curiós és que ell no va portar aquesta samarreta a l'orfenat, només la coneix de la foto. Vam posar-li el pijama tot explicant-li que la samarreta era seva i era igual que la dels seus amiguets del living fountain, però que ell continuaria vivint amb nosaltres. D'aqui uns dies ho tornaré a intentar i si tampoc la vol, tornaré a explicar-li que viurà sempre amb nosaltres i la tornarem a deixar a l'armari. Em sap greu aquest rebuig, però suposo que és normal. Tot i així, continua mirant-se la foto dels seus amics amb carinyo. .

5.4.11

Eleccions a Nigèria.


Les eleccions a Nigèria s'han de celebrar durant aquest mes d'abril, el dia 2 les eleccions legislatives, el 9 les presidencials i el 16 les gobernatives. Però per falta de material, o això diuen, es van suspendre les del dia 2... s'han retrassat una setmana, així que de moment i a l'espera de que 'trobin' les urnes, hauran d'esperar una setmana més.


La veritat és que no m'extranya.


Espero que la setmana que vé, transcorrin amb normalitat i només quedi amb una anècdota.


La noticia:


Nigeria aplazó ayer las elecciones legislativas, presidenciales y a gobernador una semana respectivamente, una decisión que responde a "problemas logísticos" pero que echa un jarro de agua fría sobre las elevadas expectativas generadas en el proceso electoral nigeriano que está previsto se celebre a lo largo de este mes.


El presidente nigeriano, Goodluck Jonathan, había hecho de la buena imagen democrática de su país uno de sus principales objetivos desde su llegada al poder, en mayo de 2010, tras la muerte de su antecesor, Umaru Musa Yardua, fallecido por problemas de salud. Sin embargo, la repentina decisión de aplazar una semana el proceso electoral -que se alargará durante tres semanas consecutivas- ha echado por tierra las esperanzas puestas en sus promesas así como en la nueva Comisión Electoral, cuyas riendas tiene el prestigioso académico Attahiru Jega. "Tras consultar con los interesados", la comisión ha descubierto que el sentimiento mayoritario es aplazar una vez más las elecciones", declaró anoche Jega, quien aseguró que "todos los partidos políticos han refrendado totalmente la recomendación".



Las elecciones legislativas, las primeras de la tanda electoral, estaban previstas el pasado sábado, día 2, pero la misma jornada, cuando algunos nigerianos ya habían ejercido su derecho a voto, la Comisión Electoral decidió anunciar su aplazamiento al domingo debido a la ausencia de material electoral en algunos puntos del país. Al día siguiente, se repitió la misma escena, forzando su aplazamiento al lunes 4, una decisión finalmente revocada. La nueva fecha para las legislativas es el 9 de abril, mientras las presidenciales [previstas el 9 de abril] se celebrarán el día 16 y los comicios a gobernador en los 36 estados nigerianos tendrán lugar el próximo 26 de abril, según anunció la Comisión Electoral.



La apresurada decisión del órgano encargado de los comicios provocó una oleada de quejas y hastío dentro y fuera del país. La nefasta historia electoral de Nigeria desde la llegada de la democracia en 1999, con fraudes generalizados, ha motivado una apatía generalizada en la población, que duda de la utilidad de celebrar elecciones, según recogen los testimonios de las agencias.



En 2007, la Unión Europea calificó las elecciones nigerianas de entonces de las "peores del mundo", con pucherazo generalizado, violencia, robo de urnas e intimidación. “Este tipo de cambios consecutivos y de última hora son reprochables y no reflejan positivamente el estado de preparación de la Comisión Electoral”, aseguró por su parte Festus Mogae, ex presidente de Botswana (uno de los países más transparentes de África) y jefe de la misión de observación de la Commonwealth.



Además, a lo largo del fin de semana ha reinado la confusión con el aplazamiento teórico de las elecciones, si bien muchos nigerianos emitieron el sábado sus votos en Lagos –capital económica- y Kano, en el norte, donde sí había llegado el material electoral a tiempo. El partido en el poder –Partido Democrático Popular-, de Jonathan, controla la mayoría de la cámara, si bien se prevé que el PDD pierda fuerza en la Asamble legislativa. Sin embargo, Jonathan es el claro favorito a hacerse con el triunfo en las presidenciales, con el 60% de las estimaciones de voto, frente a su principal rival, el ex militar Muhammadu Buhari, que contaría con el 40% de los votos, principalmente del norte musulmán.

3.4.11

3 d'abril

Tal dia com avui de fa un any, al nostre fill li va canviar la vida, radicalment. El 3 d'abril del 2010 el nostre fill va arribar a la que seria la seva nova llar durant 7 mesos... el Living Fountain Orphanage.



Era un nen indefens, malalt, que practicament no s'aguantava dret i no parlava. La foto d'aquell dia no mostra la realitat d'avui del nostre fill, però si ens mostra la seva realitat de fa un any.



El dia que ens van assignar des de la ecai ens van dir que havia tingut molta sort d'anar a parar en aquest orfenat... i hi estic d'acord, sempre i quan, la única opció fós acabar en un orfenat. Mai podré agrair prou als treballadors d'aquella casa la feina que van fer per ell... però no puc evitar sentir-me malament pel fet de que les circumstàncies fóssin les que van ser i la seva vida hagués de fer aquest tomb.



Però clar, sense aquest tomb, ara no seria el nostre fill i nosaltres seriem pares d'una altra criatura i ostressss, se'm fa impensable.



És dur.



Sento un profund respecte per totes les persones que el van estimar fins el dia 3 d'abril... i estic segura que tots se'l continuen estimant i pagaria per poder-lis dir que està bé, que no han de patir, que el cuidem, l'estimem i intentem que sigui feliç.



Fa un any que en M es diu M... aquell dia 3 d'abril també va canviar de nom, no sabem com es deia abans, però el nom que li va posar la directora de l'orfenat (el nom del seu germà petit) significa 'perseverància en el camí','home perseverant'.



Avui,si li demanes si és feliç 'are you happy?' et contesta amb un SIIIIIIIIIIIIIII... tan de bo, tota la vida, la resposta a la pregunta sigui aquesta.



Intntarem amb perseverància, aconseguir-ho. .

29.3.11

Mama!! Nigeria!!!!

A arrel de l'entrada anterior sobre en Barney vaig ensenyar-li per primer cop el blog a en M.

I vaig poder descobrir que al meu fill li havien ensenyat mapes i li havien explicat on és Nigèria. Em va agradar TAN!!


Al veure les dues fotos on surt la silueta d'àfrica al lateral del blog em diu.... MAMA, NIGERIA!! De moment creu que Nigèria és tot àfrica, jeje... ja anirem acotant, tampoc cal ser ambiciós, jejeje.




24.3.11

Barney!


'Barney is a dinousaur from our imaginationnnn'


En Barney és l'idol del meu fill, és un dinosaure simpatic que fa anys que volta pel món però que ara està de moda a Nigèria. Tots els nens d'allà el coneixen (bé, tots els que tenen accés a la televisió).



Mentre erem a Lagos vam poder veure que li agradava perquè vam veure un cartell publicitari en una paret i va cridar 'en barneeeeeeeeeeeeeeeey'... aquell vespre vam buscar al youtube els seus vídeos i si, li agradaven! És una serie similar a 'barrio sesamo'... canten molt i intenten donar missatges positius... 'el doctor ens cura', 'anem a l'escola', 'els animals són macos', 'amb la imaginació podem fer vitges fantastics' etc...


Un altre dia vam anar a un espai de jocs i era allà, en Barney! a tamany humà... i el meu fill va flipar... tan tan, que va saludar en mickeyi al batman però es va acollonir davant d'en barney, no li va voler donar la mà... però després cada cop que passavem per davant de l'espai de jocs, senyalava la zona dient, en barney!







En Barney també ens va ajudar a la piscina... en M no volia posar-se el flotador, fins que en un youtube d'en barney vam veure que es banyaven a la piscina amb flotador. Dies després vam canviar el flotador pels manguitos, com no, d'en Barney!!





Abans de marxar de Lagos, vam comprar 3 contes, 4 dvd's i un pelutx d'en Barney. Vam considerar important que a casa continués mantenint el seu 'vincle' amb el dinosaure... (igual que vam fer amb el conte d'en Marley), i la veritat és que n'estem molt contents, sobretot dels dvd... ja que són molt musicals i ens ha ajudat a conèixer la majoria de cançons que ell ja coneixia... cada vegada que el mirem o cantem una cançó d'en Marley em sento bé, penso que malgrat hi ha hagut uns canvis espectaculars en la vida del meu fill en molt poc temps, hi ha petites coses, molt petites, que continuen igual que abans... que no han canviat i això em fa feliç.






.