Els reis em veuen?

Al llit, amb el llum apagat:

M: Mama, els reis mags em veuen?

Jo: mmmmm... no ho sé, suposo.

M: Com pot ser? si és fosc i jo soc negre!!!

Jo: (sense paraules)

Veig veig....

Fa uns quants dies estavem pintant i en M va agafar el color salmó i va pintar la cara d'un nen...

Jo: Quin color és aquest?
M: (pensa una mica ...) El teu!!

Vaig inflar-me d'orgull pensant que a l'escola estaven treballant bé el tema del color carn ja que n'haviem parlat amb la mestra tal com explicava aquí

El dia que baixavem a veure el partit de Catalunya-Nigèria jugavem al veig veig al cotxe.... venia amb nosaltres en R. el cosinet, de gairebé 6 anys.

R: veig veig... una cosa de color..... carn!!
M: La mama!!!!!!!

Em va matar!! No va ni dubtar!! Tan contenta que estava jo pensant que no n'hi deia així....

Vaig explicar-lis que no, que colors carn n'hi ha molts i que nosaltres som de color veige ... però ni cas!! Els dos van insistir molt i molt, sobretot en R, que a l'escola fan servir el color carn i que és aquest.... i en M hi va afegir... si! tu, en R, el papa sou de color carn, jo soc de xocolata!!!!

MANDA HUEVOS!!

Catalunya vs Nigèria

2 de gener. Selecció catalana vs Selecció Nigeriana.

No hi faltarem! Ja tenim les entrades! 

Els reis i la màgia...

M: Els reis NO són màgics.

Jo: Ah no? i doncs...

M: Són homes i els homes no són màgics.

Jo: I doncs, com saben com et dius?

M: Perquè a mi quan vivia a àfrica em van veure.

Jo: Ah si? 

M: Si al living fountain (nom del seu orfenat)

Jo: Ah si? i quin et va veure? el rei blanc?

M: Nooooooooooo, el negre!!!!

Palmera de xocolata....

Aviat farà quatre anys (desembre 2008) que vam començar el procés d'idonietat i recordo que el primer dia, abans d'anar a l'entrevista vam entrar a una cafeteria que hi ha davant la ICIF a esmorzar. Vaig veure una palmera de xocolata i la vaig demanar. ERA LA MILLOR PALMERA DE XOCOLATA QUE HAVIA MENJAT MAI.

Vam sortir de l'entrevista fets pols i vam pensar que havia set bona idea esmorzar abans ja que ara no ens entraria res.

Les següents setmanes es va convertir en "tradició"... cada cop que teníem entrevista, abans d'entrar al trapo, ens reconfortavem amb aquella deliciosa palmera de xocolata, irressistible, tan i tan bona que calmava les nostres ansies i ens relaxava una miqueta....

Vam acabar el procés, vam ser idonis i vam deixar d'anar a aquella cafeteria a menjar la millor palmera de xocolata del món.

Un dia en Manel va haver d'anar per aquella zona a fer uns encàrrecs i va anar a berenar a la cafeteria en qüestió, em va trucar per dir-m'ho i em va demanar si volia que em portés una palmera de xocolata, li vaig dir que no calia (tot i que en el fons me'n moria de ganes). 

Al 2010 vam conèixer el nostre fill i un any després, al novembre del 2011 vam tenir el primer seguiment. Vam haver d'anar a la ICIF. Vaig estar dies abans pensant en la ditxosa palmera de xocolata i en lo feliç que em sentiria de poder anar a aquella cafeteria a menjar aquella deliciosa palmera... AMB EL MEU FILL!!

I hi vam anar.... i.... i.... i..... era una palmera de xocolata, normal i corrent!!!!! 

Fa un mes, vam tenir el segon seguiment i vam tornar a anar a la ICIF i efectivament! vam tornar a anar a la cafeteria a menjar-nos la ja tradicional palmera de xocolata. I com l'any passat, malgrat ser una palmera molt bona, continuava essent una palmera normal i corrent. 

Vaig riure'm de mi mateixa de veure com el meu propi subconscient m'havia traït fins a tal punt.... aquella palmera ens calmava les ànsies de l'entrevista, m'aportava la part de sucre i xocolata que el meu cos necessitava per afrontar aquella hora tan dificil ... fins al punt de fer-me veure meravellosa una cosa que en realitat només era "normal". 

Malgrat tot, continuaré anant cada any quan toqui seguiment a esmorzar una palmera de xocolata.

.

Quant val?

Ahir vam tenir una conversa del tot innocent, d'entrada... però que va acabar amb una frase que ens va deixar una mica en estat de shock.







Els tres: papa, mama i M.

Mama: Vigila amb això que es vessi que és molt car.
M: Què vol dir car?
Mama: Doncs que val molts cèntims.
M: Si es vessa en comprarem més, tinc diners al porquet.
Mama: Però si gastes els diners del porquet en haver de tornar a comprar el que has vessat, no en tindràs més per poder comprar una cosa nova.
M: I quan val això? (senyala un got)
Papa: 1 euro.
M: I aixo? (senyala el paper de cuina)
Mama: 1 euro
(va seguir senyalant coses)
Mama: i si sumem tot aixo, haurem de pagar 5 euros.
(estava assegut a la falda del papa)
Papa: I quan val aquesta orella que em vull menjar? (mossegant la orella de M)
Mama: Nooooo que la orella és de M i els nens no es compren...
M: Que si, els nens es compren a Àfrica!!

Ens vam quedar morts... li vam dir que no i no vam poder seguir, perquè quan es posa en plan vacilón, no hi ha manera de treure'l d'alla.... nosaltres: que no! i ell: que si!! nosaltres no et vam pas comprar, et vam adoptar! i ell: que si, que em vau comprar... (però vacilant-nos, amb to burleta, com dient ja ho sé però us vull tocar els nassos)

Aquest to vacilón el fa servir també quan li dic que l'estimo... comença qeu no! i jo que si! i ell que no! i jo que si! i aixi entrem en un bucle del qual és dificil sortir... en el fons, crec que el que busca és anar sentint un i mil cops que l'estimo.

Temps enrere va fer servir la mateixa tàctica per dir-nos que se'n tornaria a Nigèria... li dèiem que viuriem sempre junts i ell ens deia que no, que tornaria al LF (el seu orfenat) i nosaltres li dèiem que no, i ell que si, que viuré a Nigèria, i aixi també entravem al bucle....

Té 4 anys, no tinc la sensació que hagi pogut sentir res de compra de nens i els preus de l'adopció, etc.., crec que aquesta conversa d'ahir és més fruit a la casualitat... però tampoc m'agradaria pecar de innocent. Haurem d'estar alerta.

18/21

Avui fa un any i mig que vam conèixer en M.

I la diferència (en alçada) són..... 21cm!!!! És molt fort. Creix a més d'1 cm per mes... i de moment no sembla parar....

Soc de xocolata.

La primera vegada que en M es va comparar amb el color marró va ser menjant un gelat mini milk de xocolata. Mentre se'l menjava es va aturar, es va aixecar la samarreta i posant el gelat davant la panxa em va dir "mira! som iguals"... i malgrat jo no recordo exactement què li vaig contestar, és possible que li digués "si! ets del color de la xocolata!"

Va estar uns dies comparant-se amb tot el què portava xocolata, bombons, etc...

A mi no m'agrada dir-li que és de color xocolata, ell és negre, bé, és marró però vull ser realista i fer servir la paraula que haurà de sentir tota la vida. Negre. Sempre he tingut clar que mai li diria bombonet, xocolatina, i coses així... ell és un nen negre i punt.

Peeeeeeeeeeerò, algo ha fallat!! Ell s'anomena a si mateix de xocolata, i a tothom que veu de color negre em diu, "mira és de xocolata!" . A més em fa rabia que no hi posa el "com" ... no és de color marró com la xocolata no... ell simplement és de xocolata. Un dia es va esparrecar els pantalons i mirant-se el genoll em diu... "es veu la xocolata"

Com ha passat? no n'estic del tot segura, tot i que tinc la lleugera idea de que la culpa la té el conte "negre com la xocolata"; un dia la mestra em va explicar que els va explicar el conte dels reis mags i que quan va explicar que hi havia un rei de PELL FOSCA que venia d'àfrica, en M es va identificar i li va explicar que ell també.

Em va sorprendre que em parlés de pell fosca per referir-se al rei negre i li vaig demanar a la mestra si li feia "por" posar la paraula negre quan parlava de les persones de pell fosca i em va reconèixer que si, que li costava fer-la servir, i a mi... no se m'acut res més que anar a comprar el conte "negre com la xocolata" i portar-li. La idea era que veiés que la paraula negre no és despectiva i que no tot lo negre és negatiu, ja que la xocolata és ben bona i ben negra. I en definitiva donar-li recursos...

Vaig saber que l'havien explicat a classe.

I res així estem... que la gent negra del nostre entorn, és de xocolata.

De moment, no forço el tema i acostumo a contestar-li "si, és negre, com tu" ... però sense donar importància a la paraula xocolata. Més que res perquè ara després d'un any i mig... ha acceptat els negres adults i ja no es bloqueja quan els veiem, així que temps al temps.

.

Flors de primavera, per ella.

Avui fa dos anys que el nostre fill va arribar al Living Fountain, l'orfenat que el va acollir durant els 7 mesos que hi va viure. Era un dissabte.

Curiosament jo recordo amb exactitud què vaig fer aquell dissabte. No és que recordi tots els dissabtes de la meva vida, però aquell en concret si, i precisament el recordo perquè també va haver-hi un canvi a la meva vida, i va ser un canvi que vam fer per ell, pel nostre fill. Teniem dues botigues, una la portava jo i l'altra en Manel, la "meva" estava a un poble petit i la "seva" a la capital, la qual era molt més rentable que la meva i malgrat la petita també ens donava un sou, vam decidir tancar-la i fusionar les dues, perquè quan arribés el nostre fill un dels dos pogués estar al 100% amb ell com a mínim el primer any.

El 3 d'abril va ser el meu primer dissabte a la botiga gran i per això el recordo. Qui m'havia de dir que mentrestant a Nigèria hi havia un nen totalment indefens i acollonit que arribava a un món totalment desconegut per ell, a un lloc on el cuidarien i li donarien el què necessitava. Faltaven 7 mesos encara per coneixe'l, però aquell nen seria el que avui en dia és el meu fill.

Miro les fotos que li van fer aquell dia i no el reconec. Les miro i ploro. És molt fort.

Tal dia com avui ell va perdre tot el què coneixia i la seva mirada és de terror. Per això tal dia com avui sempre el "celebrem" ... no sabem ben bé què celebrar ja que al cap i a la fi no és una cosa bonica, però pensem que és un dia que cal tenir present al nostre calendari familiar... segurament allà a Nigèria algú també recorda aquell dia i per ella són aquestes floretes que acompanyen l'entrada.

Avui dos anys després (bé, ja fa temps que ho fa) té la capacitat de vacilar-nos... quan li diem que viurà sempre sempre amb nosaltres ens contesta amb una mirada pícara i ens diu... NO! jo me n'aniré a viure a Nigèria... ah si? li contesto... si! al living fountain!! ... i li dic que NI PENSAR-HO!! que es queda aqui i l'abraço i riuuuuuuuuu...

És feliç i em fa feliç que així sigui.

La panxa

En M està en plena època de preguntes sobre naixaments i panxes.

Potser l'edat hi té a veure, 3 anys i mig, però el què hi ha influit molt és que d'aqui un mes i mig naixerà la seva cosienta Q.

Fa uns mesos, potser 6 o més, que mirant una pelicula vaig introduir el tema dels naixaments de la panxa... a ICE AGE 3, la mare mamut té un bebè, i ell em va explicar ben content que hi havia un bebè mamut... vaig aprofitar per explicar-li que aquest bebè havia sortit de la panxa de la mare mamut.

Dos dies després anant amb cotxe (perquè les preguntes trascendentals sempre sorgeixen al cotxe?) em va demanar si ell havia sortit de la meva panxa, li vaig dir que no, que ell havia estat a la panxa de la seva mare de Nigèria. I des d'aquell dia que de tan en tan en parlem.

Des que tindrà una cosineta, ha vist créixer una panxa... o això em pensava, jajaja... perquè l'altre dia em pregunta...

M-mama, quan es treurà la samarreta la S?

Jo-quina samarreta s'ha de treure?

M-la samarreta!!! (insistint com enfadat perquè no l'entenia)

Jo- aaaah, et refereixes a quan sortirà la Q?

M- si!

A vegades donem per fet que els nens entenen les coses i no és així... el meu fill sempre que ha vist la S amb panxa, l'ha vist amb samarreta no havia vist mai la panxa!! Li vaig explicar que la Q era dins la panxa no pas dins la samarreta. Li vaig explicar a la S i ahir ella li va ensenyar la panxa... sense samarreta!!!! El primer que va dir va ser: "oh que grossa!" jajaja.

Ara explica a tothom que la Q li va tirar una cossa!!!!!!

Un dia va veure la ecografia de la nena i em va demanar què era, li vaig dir que era la Q dins la panxa de la S. I em diu... és un mico???? jajajjajaja

I el mico va ser l'inici de la següent conversa que vam tenir sobre el tema.

M-mama la Q és un mico?

Jo- no, la Q és una nena molt petita molt petita, que està dins la panxa, és més petita que la O (una altra cosineta)

M-serà la germaneta d'en R?

Jo-si

M-i de mi?

Jo- de tu serà la teva cosineta, tens ganes de coneixer-la?

M-si... on naixerà? a Nigèria?

Jo- no, ella naixerà a Vic

M- com el papa?

Jo- si, a l'hospital de Vic

M-i serà de color xocolata?? (aqui em va matar amb la pregunta)

Jo- doncs em sembla que no, serà del color aquest (i em vaig senyalar la meva mà)

i aleshores ell va girar la mà, es va senyalar el palmell i va dir... aaaaaaaah! com aquest!!!!

Ultimament dóna voltes als naixaments en general... i la Q ens hi està ajudant... i el què encara no sap el meu fill és que tres mesos després de la Q li naixerà una altra cosineta!!

Així que... imagino que tenim tema per mesos.

.

La vinculació

Hi ha una cosa que des que soc mare per via de l'adopció em preocupa i em costa molt veure.... i és el saber com està anant la vinculació amb el nostre fill.

Recordo que als 15 dies d'arribar a casa (dos mesos després d'estar amb el nen) molta gent, gent del carrer, em feia comentaris del tipus: "que ben adaptat que està" "oita com et busca" "sap ben bé que ets la seva mare"... i jo pensava, que sàpiga qui soc no significa que ell em senti sa mare, que em busqui en un lloc on hi ha molta gent i se senti perdut, no significa que ell em senti sa mare... simplement, ell estava en un lloc desconegut, en un món on ell no hi encaixava i a les dues uniques persones que coneixia erem nosaltres.

Amb el temps i a força d'anar reforçant el contacte, vam anar notant que s'anava "apegant". Es deixava fer més petons, es deixava abraçar més estona i inclus mica a mica buscava ell les abraçades. Vam començar a notar que s'estava vinculant... a mi.

Això es va traduir en un pas enrere a les nits... com més vinculat estava, més dificultats tenia per adormir-se. Sempre m'estirava jo al llit amb ell fins que s'adormia però va arribar el dia que va ser conscient que un cop adormit, jo marxava a dormir a una altra habitació... i a partir d'aquell dia va necessitar dormir amb nosaltres. Bé, en realitat amb mi, necessitava dormir amb mi, no amb el seu pare. Ara tenim un llit de 90 al costat del nostre per poder descansar els 3.

No ens preocupa, dormirà amb nosaltres el temps que faci falta.

Té devoció pel seu pare, juguen molt i es diverteixen junts, però li notavem mancança de vinculació... en moments claus, en moments de necessitat per ell, moments de pors o ansietats, el seu pare no servia, havia de ser jo.

Fa un parell de mesos que li vam començar a notar una devoció especial pel papa... "el meu papa fa això" "el meu papa fa allò"... sempre que parla del papa hi afegeix el MEU davant. Així que vam decidir que ja que la vinculació començava a arribar, la reforçariem i ara a part dels caps de setmana, una tarda a la setmana el meu home s'agafaria festa a la feina i la dedicaria exclusivament pel nen, així que els dimecres, són seus, d'ells dos... jo marxo i de 5 a 9 de la tarda, s'estan junts, sols. I està funcionant... hem fet un altre retrocés a les nits, continua dormint amb nosaltres, però ara no serveix que sigui jo sola qui es quedi amb ell fins que s'adorm, sino que ara ens necessita als dos!!

Aquesta nit la ha tingut dolentissima, amb molta ansietat ... quan hem aconseguit tranquilitzar-lo, i imaginant què li passava, hem aconseguit saber que la seva por era que el papa marxés i no tornés... aquesta mateixa ansietat la va tenir temps enrere de mi, però ara ja no la té, si li demano si té por de que marxi jo em diu que no, en canvi si que la té del papa.

Malgrat ser una nit dolentissima i amb molta ansietat, estic contenta s'està vinculant al papa, després d'un any i 2 mesos de convivència. Així que res, a seguir treballant i reforçant la seva seguretat.

Tot i així, em faria falta un medidor per saber com valorar el grau de vinculació que portem fet, jeje.

Avui al despertar-se ens diu: Ens abracem molt molt fort els tres junts?

.

.

I va venir el rei negre!!!!!

Al final va venir el rei negre.


Vam estar dubtant uns dies... però la seva insistència en que el rei negre era el seu preferit i al veure que davant la pregunta de "si vingués un rei a casa quin t'agradaria que fós"... la resposta sempre era "el negre"... ens vam decidir.

Al viure en un poble petit, durant la rua els nens poden pujar a l'escenari amb el rei per fer-se una foto amb ells... i ja allà es va asseure amb el rei negre sense cap mena de por perquè li féssim la foto... els vam veure a Sant Pere (el poble de la mama) i després ell i en Manel els van anar veure a Sant Vicenç (el poble on vivim) ja que passaven a diferent hora... i al segon lloc, es va colar a la fila amb tot el morro sense que se'n donés compte per tal de ser dels primers de pujar amb els reis... des de dalt els ajudants dels reis van avisar en Manel que el nen ja estava assegut amb el rei esperant la foto!! jajajaja

Durant la rua en Manel li va explicar que a vegades els reis van a les cases dels nens (per anar-lo preparant)

I va tocar el timbre.... i ell i el seu cosí van córrer a obrir la porta. Van entrar corrent dient que hi havia el rei!!!! i el van esperar mentre entrava tot majestuós amb un regal a la mà.






En M sempre davant d'ell amb un somriure d'orella a orella... escoltant el què li deia el rei (que tenia un accent catalano-gallec-liberià que feia morir de riure), un rei super simpàtic que va estar divertidissim.



Li vam cantar la cançó dels reis de l'orient, li van dir el vers de nadal, tan en M com en R , li van fer petons i es van fer fotos amb ell i els dos patges... una foto preciosa, on 4 dels 6 que hi surten són negres!!! jejejeje.



El rei els va donar un regal a cada un d'ells i ho va ben encertar... quan va haver marxat, els 3 cosinets estaven cada un al seu món, cada un jugant amb el seu regal, aquell que els havia deixat el rei negre!!!!



Fantàstic.



.

16 cm!

16 cm és el què ha crescut en M en un any!!! quan vam arribar de Lagos, estava ben bé al mig dels percentils gràfics que tenen els metges, ara està al 90%!! ens falta poc per sortir dels gràfics!! (clar que són percentils d'aqui, no sé si existeixen algunes gràfiques de percentils d'africans)

A Lagos media 89 cm, ara 105!!

La veritat és que passo de gràfiques, però m'anava bé per què quan algú em comenta lo alt que està, jo em quedava a gust amb un "doncs, està dins la mitjana" i em quedava tan ampla...

A Lagos, vam plasmar les mans a un paper just l'endemà de declarar-lo fill nostre. Aquest novembre, un any després l'hem tornat a plasmar. La diferència és notable, però si ho haguéssim fet amb el peu, seria escandalós. Ha passat del 24 al 29.



Blau: novembre 2010


Taronja: novembre 2011

Primer aniversari

Avui estem d'aniversari...

Tal dia com avui de fa 1 any, vam conèixer en M.

Vaig explicar aquell dia aquí.

Tinc llacunes d'aquell dia, hi ha moments del dia que no els recordo... van ser tantes les emocions, tan intens tot, que m'és impossible recordar-los tots al detall, però els que recordo, són forts, intensos i totalment lúcids. Els recordo com si m'acabés de passar.

Si miro fotos d'aquell dia soc capaç de recordar el què sentia i pensava en cada una de les fotos.

Ara ho recordo com a màgic... però en aquell moment no va ser així. Va ser dur, i em consolava el fet de que sabia que com més dificil ens ho posés, segurament més fàcil seria després... em deia a mi mateixa que reaccionava així perquè ell estava bé a l'orfenat i que estava vinculat amb algú d'allà dins ... i el temps m'ha demostrat que no anava per mal camí.

Avui, un any després, és un nen feliç (o això sembla) , canta tot el dia, riu molt i té el comportament de qualsevol nen de la seva edat (això ens va dir la mestra), la mirada li ha canviat, l'expressió també, i físicament no té res a veure amb el nen que vam conèixer aquell dia. Tot i així encara tenim feina, ens queden cosetes per 'polir', fantasmes per espantar i molta paciència per aconseguir-ho.

Ser mare és brutal i ser-ho d'en M encara més. L'estimo, cada dia més.

Avui també fa anys que vam entregar la sol.licitud, vam començar el viatge cap a ell, avui fa 3 anys.

.

On és aquesta foto?

M: Mama, aquesta foto és d'en M?
Jo: Si, ets tu...
M: En aquesta foto era a Nigeria?
Jo: No, aquesta foto te la va fer la teva cosina L.
M: No era a Nigeria?
Jo: No. Vols que mirem fotos de quan vivies a Nigeria
M: No
Jo: Vols que mirem fotos de quan vius amb el papa i la mama
M: Siiiii!

aisssss

Anem bé...

El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...

El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...

La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.

El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...

Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!

Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.

Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.

.

Al cole!!

Demà comencem l'escola.... i quina por!!

Fa 10 mesos que no em separo del meu fill, s'ha quedat algun matí amb els avis o amb algun tiet, però cosetes puntuals... i ara, de cop, cada dia a l'escola!! Ufff... se'm fa una muntanya i no pel fet de trobar-lo a faltar, que segurament també, sino pel fet de que no sé com ho portarem.

Tothom em diu ... ui, no tindràs cap problema, no veus que s'adapta a tot? ui, amb lo obert que és, li encantarà... ui, però si es fa amb tothom, s'adaptarà en un plis plas....

Molta gent no veu la cara interna, la de les pors a la separació. Però bé, nosaltres si la veiem i he intentat que la que serà la seva professora també la vegi, o com a mínim l'entengui, per si ha d'actuar.

Quan em surt la vena pedagògia i intento explicar amb algú que és normal que ell estigui tens a l'escola, que un dia el van deixar a una "escola" i no el va anar a buscar ningú ... hi ha qui ho entén i hi ha qui no i et respon que quan vegin qeu el primer dia el vas a buscar ja ho tindrà clar... ¿?¿? en fi...

Porta uns 15 dies molt excitat, molt nerviós ... primer pensava que si hagués estat nerviós la setmana que vé, donaria la culpa a l'escola... però després anar pensant pensant, m'he donat compte que aquest nerviosisme precisament vé per l'escola... tothom n'hi parla, sense pensar massa... ei, aniràs a cole? quan hi aniràs? on? ... i ell respon a totes les preguntes, però, les entén?? no!!! no sap què és una escola, no sap què vol dir septembre...

Nosaltres haviem decidit no parlar-li de l'escola fins que faltés una setmaneta aprox. ja que el concepte temps a aquesta edat no l'entenen... però! què importa el què decideixis tu si tens tot el poble en contra teu i a partir de juny decideixen qeu cada cop que ens trobaran pel carrer li parlaran de l'escola???? I a sobre a partir de l'1 de setembre, quan el nen contesta que anirà a cole al setembre, la gent li diu... ei, però setembre és ja!!!! toma ya!!!!

Avui farem dia en familia, relax al riu, ens banyarem, jugarem i a la tarda... farem una bona explicada de tot el què passarà demà... de l'escola i sobretot sobretot!! del què farem després de l'escola!

.

El color de la pell...

El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.


Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.


El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.

L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.

Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.

A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...

.

3 anys!

Avui hem celebrat els 3 anys d'en M. Els va fer divendres.

Es fa gran, ha crescut molt des que viu amb nosaltres, físicament i emocionalment... i és molt satisfactori veure'l créixer cada dia més relaxat i cada dia més feliç. M'agradaria saber mesurar la felicitat per saber si realment ho és tal com aparenta.

El què no deixa de sorprendre'm d'ell és la capacitat d'emocionar-se i de sorprendre's davant de qualsevol detall que es té amb ell... s'ha emocionat de la mateixa manera davant d'una samarreta que davant de la bicicleta!!

A la foto, pare i fill fent bombolles de sabó gegants... un dia molt bonic.

.

Imitador.

M'agrada Polònia, el programa de TV3 on els actors imiten els polítics... generalment però em fa més gràcia quan veig el politic i em dono compte de lo bé que ho fan els imitadors... ja que veient el polític, inconscientment em vé al cap el seu imitador.




Feia dies que em fixava amb el 'gràcies' d'en M... un gràcies amb una cantarella molt divertida, amb el seu català tancat de la plana de Vic... és un gràcies simpàtic gens forçat, li surt espontani.



L'altre dia, sortint d'una botiga, anava jo sola, vaig dir gràcies... i va ser com si veiés el meu fill, el vaig fer igual, amb la seva mateixa cantarella, amb la seva mateixa entonació... i vaig pensar 'ostres, dic el gràcies igual que ell'... i llavors hi vaig caure! no! ell el diu igual que jo!



Em va passar com quan veig el politic per la tele i penso en l'imitador.... jo soc el politic, en M és l'imitador!! Genial!


Per cert, la primera nit fora de casa, va ser tot un èxit.





.