28.7.09

Desig nº 60


El número 60 és d'aquells que és especial!

L'Oscar, la Cèlia, l'Anna Li i l'Arnau diumenge van venir a dinar a casa i ens van portar un retall molt especial, un tros de pijama de l'Arnau!

L'Anna Li s'ha ocupat de posar-ho en una caixa degudament adornada per la ocasió!

El desig arribarà en una segona fase... va fallar la impressora a ultima hora, jeje... cap problema, així serà més emocionant quan ens tornem a veure.

Moltes gràcies família.

.

Desig nº 57, 58 i 59


3 de cop! tots tres els envia la Pam, dels USA, que junt amb el seu marit, estàn esperant el seu fill/a, que arribarà de Xina.

Serà una coltxa internacional!

Thank you, Pam.

24.7.09

Les nenes de Betania


A Abidjan hi ha la casa-hogar Betania, un orfenat on només viuen nenes, les més desafavorides de la societat africana, nenes orfes de pare, de mare o dels dos. Hi viuen, tenen accés a l'escola, a la sanitat i sobretot a tres àpats diaris. Són pobres entre els pobres i gràcies a l'ajuda dels carmelites i de bancaja-castelló poden somniar amb un futur.


Al canal 9, en van fer un documental, titulat "mirades d'esperança", gràcies a la Roser que ens en va donar l'enllaç hem pogut acostar-nos una miqueta més a la realitat de costa d'ivori a través dels ulls d'una càmera i les experiències de qui ho viuen.


Podeu veure el vídeo clicant aquí


Sento una admiració inmensa per qui dedica la seva vida a la dels altres, per qui és capaç de deixar-ho tot per fer la vida dels altres una mica millor.



.

23.7.09

Desig nº 56


La Carmen, ens envía el 56!! Ella està fent la coltxa pels seus dos peques, en Marc i la Noa.

Heu vist quina granoteta més xula té la tela? N'adjunta dues, una de la granota i una altra florejada molt primaveral.

Gràcies família!

.

Desig nº 55


Avui al obrir la bústia hi havia un altre desitget! Arriba de Puerto Rico! El 55!!

L'envia la Gladys que està en tràmits d'adopció a la xina. La roba és colorida amb locomotores de tren i el desig molt molt maco!

Gràcies!!

.

Doblement il.luminada!


La Mar i la Mònika creuen que el meu blog té llum! I per això em dónen un premi! Gràcies!

Les normes del premi són:

Enlaza el blog de donde proviene el premio y deja un mensaje conforme lo has recibido. Escoge cinco blogs que segun tu criterio tenga Luz ...


Doncs bé, ara em toca escollir 5 blogs que consideri que tenen llum... dificil però ho intentaré.

Al blog de la ; penso que ens podrà fer llum al camí gràcies a la seva experiència.
Al blog de la Marta; perquè fa uns dibuixos que li aporten llum durant l'espera.
Al blog de la Silvana; que tot i que sé que ja els hi han donat el premi, no puc evitar repetir, primer perquè ara necessiten llum per aconseguir trobar una solució burocràtica a la inscripció dels seus fills al registre civil, i segon perquè totes les seves entrades on parla dels seus quatre fills tenen llum.
Al blog d'una altra Marta; perquè avui justament he vist per primera vegada el seu blog i considero que té llum, la mateixa llum que ja fa temps que penso que té ella, perquè tot i no haver-li llegit el blog, ja ens "coneixem" de fa temps.

Què passa si només en dono quatre? res oi? Doncs ale! Em planto!

.

21.7.09

L'alhambra pels nens.


Aquest cap de setmana hem estat a Granada, ha set una mini-mini-molt-mini escapada, ja que el dilluns hi havíem de ser per feina i vam aprofitar i vam marxar el diumenge al matí, per tal de poder disfrutar de la ciutat i de l'alhambra, la ciutat d'orígen dels avis del meu fill/a (els meus sogres).

I ens vam firar! Vam comprar un conte titulat "la alhambra contada a los niños", en realitat és un regal a compartir, entre els meus sogres i el nostre fill/a, jeje... volem que els serveixi per explicar-li al nostre peque que ells també han nascut a un lloc diferent al que viuen i que per x motius van haver-ne de marxar... pensem que pot ajudar al nostre fill/a a entendre que cada persona té les seves particularitats, i que els orígens de cadascú poden ser molt diferents als del lloc on vivim.

Les il.lustracions del conte són de la Pilarín Bayés, una osonenca, com nosaltres!

.

17.7.09

Als que també esperen...

Quan decideixes adoptar, ho fas voluntariament junt amb la teva parella (en cas de tenir-la).

Però aquesta decisió porta "motxilla", és la motxilla de la família extensa, família que no ha decidit adoptar, que els hi hem imposat però que a partir del moment que els informes, comencen a formar part dels que TAMBÉ ESPEREN.

Els nostres pares, iaia, sogres, germans/es, nebots, tiets, cosins i els seus fills, i perquè no dir-ho, alguns amics també... gent, la teva gent, la que espera en silenci, amb paciència (o no tanta) l'arribada del teu fill/a.

Uns somnien (i estàn segurs) que serà nena i li faràn trenetes i moñitos, li compraràn els vestits que ja han vist a l'aparador d'una botiga... els altres somnien que serà nen, que podràn anar amb ell a jugar a futbol o a pescar, els altres somnien comprant cosetes com la cadireta pel cotxe, la cadira elevadora per poder menjar a taula... uns altres disfruten veient com en Roc juga amb un nen negret a la piscina...o inclus hi ha qui diu que li farà tantes abraçades que no el deixaran anar... en definitiva, tots somnien mentre ESPEREN.

He trobat un vídeo d'un orfenat de Costa d'Ivori al youtube, és molt maco, m'agrada molt, l'he vist 1000 cops i penso que aquells que ESPEREN amb nosaltres també disfrutaràn veient-lo... així que, aquest vídeo està dedicat a tots ells... als que ens acompanyen en aquesta espera.




.

Desig nº 54


Des de Puerto Rico!

La Waleska i l'Angel que esperen la seva petitona de Xina, ens envien el desig 54!

És el primer desig que arriba internacionalment i fa una iluuuuuuu! A la tela hi ha cotxes de bombers, avions, cotxes de carreres, trens... molt xula!

Gràcies família!

.

11.7.09

Que bona és la injera


La injera es un pan plano muy fino, parecido a una crepe, que forma la base de cualquier comida etíope. Está hecha de harina fermentada de teff (un cerel local) que luego se cuece en una plancha de cerámica redonda que se mantiene caliente sobre la leña del fuego. Acompaña guisos varios como el doro wat (pollo con salsa), el misr wat (puré espeso de lentejas) o el shiro wat (puré espeso de garbanzos similar al humus).

I que bona és!!

Feia ja un temps que teníem pendent amb la Vicky una celebració! Havíem de celebrar que les dues parelles som idònees... ens ho havíem propoat quan els quatre estaven inmersos en el CI, quan estavem de baixón però tot i així en el fons sabíem que seríem idonis... perquè lluitaríem perquè així fós.

Puc confirmar que es pot fer una bonica amistat a través d'internet, no fa falta el cara a cara per poder confiar en algú, tot i així... el cara a cara és maco de tan en tan... i el diumenge ho va ser... vam passar un dia agradable a Barcelona, recorrent els carrers sense rumb i menjant al restaurant Abissinia . Un restaurant etíop molt agradable.


.

Desig nº 53


53 desitjos! Buff... ultimament porto bon ritme!! Em comença a venir l'acolloniment, perquè.... no sé cosir!!!!!!! jajajajajajja

L'envia la Bea , és el segon desig que rebo d'ella, perquè? doncs perquè el que li havia enviat jo el primer cop es va perdre, com diu ella, el carter es deu estar fent una coltxa preciosa, jajaja.... i vaig decidir que li tornaria a enviar... i vam fer un altre intercanvi... ella me n'ha enviat un altre i jo n'hi he enviat dos... els quals, si han arribat!

La tela és molt xula, m'encantaaaaaaaaaaa..... unes cares divertides i molt colorides!

Gracies família!

.

7.7.09

Som esport, volem la pau

La organització per la pau i l'esport es dedica a fomentar l'esport en zones maltractades per guerres, pobresa, etc...

M'ha sorprès un programa que té a Bouaké (Costa d'Ivori) per fomentar el Judo als nens del carrer i orfes... el Judo ha format part de la meva vida durant bastants anys, el vaig practicar des dels 12 fins fa 4 o 5 anys, soc cinturó marró i ho vaig deixar per falta de temps, entre altres motius, per això m'ha sorpres i m'ha alegrat aquesta iniciativa.

Faré un resum del reportatge, perquè és llarg, també deixo un video-reportatge, al final de tot del reportatge.

Al centre de Bouaké, a l'octubre del 2008 per primera vegada des de l'inici de la guerra civil al 2003, que en una habitació amb olor de pintura fresca se sent l'eco del so dels nens rient, Yacoub Solama es prepara per donar la primera lliçó. És un ex-campió de costa d'ivori i recorda que fa menys de 8 mesos que l'habitació era un lloc ple de brossa i males herbes.

Gracies a l'ajuda de Isaac Angbo el president de la federació de Judo de Costa d'Ivori, l'organització per la pau i l'esport, podran difondre la importància de l'educació a l'esport, en regions allunyades de la capital, que massa sovint han patit enormement per culpa dels conflictes, i han pogut arreglar la sala i comprar kimonos i alfombres tatami per construir el gimnàs.

Per centenars de nens orfes o desplaçats que deambulen pels carrers de la ciutat de Bouaké, la segona mes gran de Costa d'Ivori, podran trencar una mica la seva vida quotidiana (carrer, feina i inseguretat) i entraran en contacte amb altres nens en edat escolar, gràcies al judo que fomenta la igualtat i apren a respetar-se mutuament.

El president de la federació de Judo d'ivori voldria que la finalitat d'aquest projecte servís perquè els valors del judo ajudin a triunfar en la vida diaria, ja que per molts nens, la lliçó de judo és un dels pocs moments de plaer que tenen i és una manera de restaurar l'estructura a les seves vides, encara que sigui un o dos cops a la setmana i prou.


A través de l'esport, tots som un, ens oblidem de les diferències etniques i ens unim per una cosa comú. El president de la federació organitza tornejos amistosos perquè vol intentar que els futurs campions, siguin amics tan dins del tatami, com fora de la sala de judo, i diu orgullós que a costa d'ivori som esport, volem la pau.

En una entrevista a l'entrenador Karamoko Ladji, diu que al principi ningú creia en el projecte i que des de gener de 2008 han estat fent negociacions per renovar el magatzem en desús i convertir-lo en gimnàs. També diu que els nens que practiquen judo amb ells, són de diferents estatus socials, tenen estudiants que hi van després de l'escola, i que també tenen molts molts nens del carrer i procuren recuperar-los de manera que puguin créixer en un altre context que el del carrer en el que poden caure en drogues i prostitució, o sigui, que estan intentant que es reintegrin a la societat i que aprenguin un codi moral per la vida. Creu que els nens estimen l'esport, però que després d'anys de guerra, han de descansar, per poder tornar a la
pràctica de la disciplina i l'esforç físic.

La Marie-Agnes, camarera de 14 anys i aprenent de judoca, diu que viu amb una tia des que va perdre els seus pares durant la guerra quan tenia 10 anys. La
tia està malalta i ella està obligada a cuidar-la i a treballar perquè no té diners per enviar-la a l'escola. Diu que si no ho fa ella la pega i es nega a alimentar-la, li agradaria molt anar a l'escola, tots els matins veu els nenes caminant cap a l'escola amb les seves carteres i el seu cor plora. La seva vida és bastant dura i a vegades té mals pensaments. On treballa cada nit hi van homes a menjar i beure ervesa, varies cerveses en realitat. Alguns d'ells es posen agressius i la tracten malament, i tot i negar-s'hi ha d'acabar anant amb ells, perquè no té pares i no té res per menjar. Diu que li va agradar molt l'experiència de la classe de judo, perquè allà es va sentir igual a tots, tan els que estan millor com els que encara viuen pitjor que ella. Simplement ens vam divertir i cansar.



Podeu veure el reportatge sencer aquí.
http://www.peace-sport.org/gb/cdi_reportage.html#3


Vídeo
http://www.youtube.com/watch?v=t51kMZ5IODY


.

Desig nº 52


El 52! Arriba desde la Laguna (tenerife), l'envien la Cris i en Fran que esperen el seu bombó d'Etiopia.

Al desig parlen de la llegenda del fil vermell... la qual crec que mai n'he parlat aquí al blog... algun rato ho faré.

Gracies parella, ens ha agradat molt.

3.7.09

Des de la barrera...



Avui fa 8 mesos que vam fer la primera passa d'aquest viatge, 8 mesos des que vam plasmar les nostres dades en un paper i junt amb un paper de penals dient que no som delinqüents i uns quants papers d'hisenda dient que tenim suficients recursos econòmics per mantenir una criatura, els vam deixar al C/Paral.lel, a ICAA.

Recordo que estava nerviosa, miro enrere i penso que era una tonteria estar-ho, però ho estava... era el nostre primer gran pas cap al nostre fill/a... el primer gran pas... un gest que hem fet milers de vegades, com és el de deixar un paper en un lloc... tenia un significat diferent, especial... un tràmit burocràtic però amb fons sentimental.

Avui 8 mesos després, després de l'estres, ansietat i agobio que hem passat durant tot aquest temps, la sensació és de relax... tan relax que estic en una fase de "mirar-m'ho des de darrera la barrera"... és una sensació una mica extranya... sabem que fins l'octubre no podem fer el següent gran pas i tinc la sensació de que he fet una passeta enrere per tal de deixar passar pel meu davant tot el què succeeixi però sense que m'afecti massa, com si la meva ment hagués aconseguit fer el "kit kat" que necessitava i hagués après a desconnectar. Crec que ha set una desconnexió involuntària, com si el cos i la ment fóssin savis i sabéssin que ho necessitava, ja que ho havia intentat en més d'una ocasió i no ho aconseguia, era monotema.

Estic bé així, m'agrada aquesta sensació, tot i que evidentment tinc ganes de ser octubre i de poder fer la pròxima passa... però sé que l'estiu passarà ràpid (malgrat no fer vacances) perquè tots els estius passen ràpid, perquè hauria de ser diferent aquest?

El món gira i l'hem de continuar vivint, no podem estar-nos els X anys d'espera, només esperant... hem de fer coses, viatjar, sortir, disfrutar, en definitiva... viure! I això és el què penso fer... fa uns quants dies el destí ens va posar a l'abast un bitllet d'avió... una oferta de les que no es pot rebutjar i l'hem comprat! Al febrer (si si falta molt pero aviat hi serem) ens n'anem a Borneo, Malasia... podré complir un dels somnis que tinc pendents... veure els orangutans en el seu estat natural!! 17 dies per Malasia, veient paisatges, parcs naturals, animals i fent submarinisme...


.