25.2.10

Ara sí!!



Avui el nostre expedient ha estat presentat al MYSDD (Ministry of Youth, Sports and Social Development), l'organisme encarregat de fer les assignacions.


A partir d'avui les nostres il.lusions estan en mans de qui ens assignarà al nostre fill o filla. Algú es llegirà la nostra carta de motivació, es mirarà els nostres documents, les nostres fotos i casarà el nostre expedient amb el d'algún nen o nena que es convertirà en el nostre fill, per sempre.



M'agrada pensar que aquesta persona o persones, són conscients de la vital importància que té la seva feina. D'ells depèn que un nen tingui una família o una altra... es podria considerar la feina més important del món, no??



La data d'avui és una data per marcar al calendari... avui comença L'ESPERA! la que tan temps he esperat! Esperem que se'ns faci curta.

.

23.2.10

He trobat un tresor.

L'idioma oficial de Nigèria és l'anglès. Es parlen unes 500 llengües diferents a Nigèria però les 3 majoritaries a part de l'anglès són el yoruba, l'igbo i el hausa.



Gràcies a una noia que treballa a Abuja, la capital de Nigèria, he descobert que a Nigèria s'editen uns contes infantils bilingües, escrits en anglès + una de les tres llengües majoritaries; a més a més vénen acompanyats d'un CD on s'hi inclouen cançons en yoruba, igbo o hausa.






A part també venen uns jocs de cartes per aprendre paraules en els 3 idiomes.






Quan siguem a Lagos i sapiguem de quina ètnia és el nostre fill, voltarem les llibreries per tal de trobar-los i sino... els comprarem on-line que també dónen la opció.


Es poden comprar aquí.

És o no un tresor?

.

22.2.10

Si és igbo és guapo!


Al novembre us parlava de les jornades africanes a Vic i us explicava que aniríem a veure la pel.licula "Mimi, la joie", una pel.licula de la costa d'ivori.


En aquells moments ja sabíem que adoptaríem a Nigèria tot i que encara no ho haviem explicat gaire a ningú. Vam anar-hi amb dues famílies més adoptants a costa d'ivori.


Després de la pel.lícula hi havia taula rodona on parlavem diferents inmigrants... un d'ells de Nigèria. Subidón.


Després de la taula rodona, van explicar-nos que podríem degustar menjar tradicional africà ... ens hi vam acostar... vam preguntar si era menjar típic de costa d'ivori i ens van contestar que no, que era de Nigèria. Subidón.


Hi havia una noia que coneixem i que el seu marit és negre, ens posem a xerrar... d'on ets? de Nigèria. Subidón.


A la sala erem la meitat blancs i la meitat negres, resulta que tots els negres eren de Nigèria. Subidón, subidón, subidón.


Resulta que a Vic hi ha bastanta comunitat nigeriana i que tots són membres d'una associació, que va néixer per finalitats culturals però que ara amb la crisi es dedicaven més a ajudar als que arriben sense papers...


Vaig disfrutar molt molt de l'estona que vam estar allà, amb música africana, veient com elles amb els seus vestits africans de gala es movien amb aquella elegancia, mentre els nens corrien amunt i avall ballant...


És molt curiós com les petites casualitats del destí en aquest procés es magnifiquen fins a punts d'eufòria.


Ahir estava treballant i va entrar un noi a demanar-me canvi... li dono i me'l miro... ell em mira... ens coneixem oi? resulta que era el noi nigerià amb el qual haviem estat xerrant tanta estona el dia de les jornades africanes. Em va dir que ens convidaria un dia a sopar a casa seva per degustar cuina nigeriana, que ell és molt bon cuiner... ja li vaig recalcar que em faria MOLTA il.lusió, jajaja. Vaig tenir un altre petit subidón.


Segons ell.... si el nostre fill és de la ètnia Igbo serà alt,guapo i inteligent! La veritat és que ell ho és molt.
.


19.2.10

Els orfes d'acodo.


Els ultims tres dies del viatge els vam passar a Cambodja, concretament a Siem Reap visitant els temples d'Angkor.


És un lloc molt turístic, estava ple de gent que com nosaltres volien visitar aquest conjunt de temples de l'època khmer. Veníem de Borneo a Malasia i no haviem trobat gairebé turisme en tot el viatge, haviem pogut voltar per mercats locals sense que ningú ens agobiés... i aquí de cop, ens trobem en una ciutat que viu del turisme, que agobia els guiris i que et veuen com un dolar amb potes. No ho critico, ho entenc... la ciutat està plena de hotelassos d'un munt d'estrelles, amb spa, piscines, etc... no importa que tu estiguis allotjat en un guest house de menys de 5 euros la nit... un cop ets als temples, tu ets un guiri més, que has pagat 20 dolars per entrar com tothom , amb la càmera al coll i amb la butxaca plena de dolars...


El què no entenc és que perquè els guiris deixin anar més pasta, es faci treballar els nens... vam veure bastantes mares que feien acostar els nens (en general nenes) als turistes per tal de vendre-ls'hi coses, postals, refrescos, braçalets... una nena (de menys de 6 anys) ens va recitar els numeros de l'1 al 10 en castellà, anglès, francès, japonès i alemany... què aconsegueixen? que faci gracia i que la gent acabi comprant... trist, molt trist. A mi em fa mal el cor veure com una turista tota ben arreglada, treu bombons de la bossa i els dóna als nens simplement perquè estan asseguts a una ombra... És una roda que ja està feta i que dubto molt que es pugui canviar... passaran els anys i els nens continuaran estant als temples venent coses als turistes en comptes de ser a l'escola....


Però Siem Reap té una altra cara, la que no visita cap turista... (bé, nosaltres si)... els orfenats i centres de discapacitats... gràcies a una parella espanyola que havia fet voluntariat en aquest orfenat, vam saber que es podia visitar i que els nens cada dia a les 6.30 del vespre feien un espectacle de danses per tal de recaptar diners per mantenir l'orfenat i per poder construir una casa nova ja que avui en dia dormen sobre l'escenari on fan les danses.


Vam marxar de casa amb la intenció d'anar-lo a visitar, però un cop allà, després de veure com els nens treballen "pel turisme" als temples ... teniem dubtes de si fer la visita a l'orfenat o no... i si fomentem que algú exploti aquests nens amb les danses? i si és una turistada? sabiem que no cobren res i que si es vol es pot donar la voluntat... per tan, vam decidir que hi anavem i que si no ho veiem clar, marxariem.


Vam anar-hi.


Aquell dia no hi havia espectacle, els nens eren d'excursió amb uns voluntaris a shihanoukville (les platges de cambodja), hi passarien un parell de dies. Ens van ensenyar l'orfenat, els projectes i fotos dels nens... ens van ensenyar les fotos dels voluntaris, i ens van explicar que cada equip de voluntariat fa coses diferents pels nens... uns se'ls emporten de viatge a la platja, d'altres els porten a la ciutat a menjar gelat, d'altres els fan classes d'anglès, etc... també ens van ensenyar el projecte de la nova casa, el pressupost que valia i el què tenien recaptat de moment...


No vam veure els nens, però vam sortir tranquils de que els nens estan bé.


Es poden fer donatius... tenen una llista de coses que necessiten més urgentment... arròs, material de neteja, material per cuinar... o també es pot fer un donatiu econòmic. Qualsevol donatiu queda registrat en un llibre de donatius, per tan, ens va donar confiança.


La seva pàgina web és aquesta: http://www.acodo.org/
.

17.2.10

Monos a les Petrones.


Ja s'han acabat les vacances!



Durant el viatge hem tingut la grata sorpresa de saber que fa dos dies el nostre expedient va sortir cap a Nigèria!! Un altre petit pas... importantissim! Estem molt contents!

El què més hem vist durant el viatge ha set primats... de tot tipus, probiscius (monos del nas llarg), macacos de cua llarga, gibbons i orangutans... per tan, el record del païs pel nostre fill ha set un mono de pelutx.

Ens va fer il.lusió deixar constància del regal fent-li una foto a Kuala Lumpur, sota l'emblema de la ciutat, les torres Petrones. Tot i que devia semblar la beneita de Kuala... estirada al terra per tal de fer quebre el mono i les torres en una mateixa foto... jeje.

.