27.12.10

L'ultim va ser el primer....

L'ultim dia de la seva vida a l'orfenat va ser el primer dia de la seva vida amb nosaltres.

10 de novembre.

Em llevo nerviosa, amb por, tal com havia anat a dormir... avui la vida del nostre fill canvia per complet i ell no ho sap... malgrat segurament li hagin dit, ell no ho sap.

Arribem a l'orfenat i com cada dia estan al pati, sota la carpa, fent classe... ens veu i riu, com sempre. Són les 10 i tenim cita amb la directora de l'orfenat a les 11, per tan, pensem que és millor quedar-nos dins, a esperar-la i no molestar la classe, ja que la nostra presència sempre feia que la classe es desmontés i es descontrolés.

Entrem al despatx de la directora, ens explicarà la història d'en M, quan va arribar, qui li va posar el nom, qui el va portar i en definitiva tot el què sap del petit GRAN passat del nostre fill. Per molt que sàpigues que són nens amb passats durs, escoltar el del teu fill és complicat, deixes de sentir-ho com històries alienes i passes a sentir-ho com a història personal, de les que et cou i et fa mal.

La directora ens dóna fotocopia de l'historial de la vida del nostre fill a l'orfenat,... hi consten, refredats, malalties, festes, dies bons i dies dolents del nen... nom dels seus millors amics, etc... un petit tresor que guardarem ben guardat.

Ens relaxa explicant-nos una mica més el caràcter d'en M, ens diu que és un nen meravellós i que no hem de patir, que en pocs dies ell estarà relaxat amb nosaltres... (meravellosa dona, quina raó tenia, com es nota que se'ls estima i els coneix).

Mentre som al despatx, sentim música a l'habitació del costat... els estan fent una festa de despedida... ballen, tots junts, com m'agradaria que ell recordi com un dia màgic el d'avui. Tot i que de moment, per ell, és un dia més. És dificil pensar què deu passar pel cap d'un nen de dos anys i mig quan li expliquen que avui marxa amb els seus pares.

Sortim del despatx i són a dinar, quan acaben vé vestit amb la mateixa roba del dia qeu el vam conèixer... tots els seus amiguets són a fer migdiada, ell ja no...

Les cuidadores es despedeixen d'ell, ens fem fotos, amb elles, amb la directora ... petons, abraçades i cap al cotxe.

Està rebotat, està clar que nota que no és un dia normal... però li passa quan pugem al cotxe... es queda flipat, mirant per la finestra... jo tinc una sensació extranya, com de nostalgia... he agafat carinyo a aquest lloc. No tarda ni 5 minuts en adormir-se, a la meva falda...

Quan arribem a l'hotel es desperta, per tan, decidim que anirem a dinar, ell ja ho ha fet però nosaltres no... tot i que quan ens veu a la taula decideix que té gana, jajaja.... es fot un bon plat de llet amb cereals. Quan acaba, s'aixeca de la taula, veu el sofà, s'hi estira i en menys d'un minut ja ronca... així que el portem cap a l'hotel adormit i dorm dues hores de migdiada.

La tarda la passem tranquila, jugant... al vespre després de sopar, montem la mosquitera, preparem la llanterna per ficar-nos dins i comença el festival.... el tio flipa pepinos amb la llanterna i la mosquitera, comença a saltar al llit, cantant i rient, movent la llanterna amunt i avall... tardem estona en aconseguir que s'estiri i s'adormi, però és xulo, molt xulo... després d'una hora i mitja aproximadament, s'adorm... dorm tota la nit.

Jo aquella nit dormo poc... es fa extrany dormir amb un camacurt al costat, un camacurt que és el teu fill però que alhora és un perfecte desconegut.... m'adormo pensant que és la primera nit de la nostra vida... comença una nova etapa, una etapa de 3...


.

4 comentaris:

Eva 75 Rusia ha dit...

Ho espliques d'una manera...que emociones a qualsevol!!!!
La veritat és que ha de ser un poti-poti de sensacions...últim dia per ell a l'orfanat...primer dia amb els seus pares....a mi també em farà por...i al mateix temps una alegria boja!!!!!
Que et llegeixin l'historial del teu fill crec que ha de ser molt i molt dur...com tu dius...cou i fa mal...quan arribi aquest moment jo crec que ploraré molt...o potser no...no ho sé...però ha de ser ben fotut!!!
Segueix explicant-nos cosetes que ens encanta!!!!

Centdesitjos ha dit...

Ostres... tinc la pell de gallina...
Quines reflexions més bones que fas, i quina manera d'explicar... com un conte...
Gràcies Laura, gràcies per ajudar-nos a "veure" que tot arriba.
Una abraçada,
Gisela

Bet ha dit...

Uo, noia, aquestes primeres emocions són realment emocionants, eh? Que bé, que bé que tingueu tanta informació d'en M. Serà fantàstic per ajudar-lo a muntar el trencaclosques de la seva vida!!!
Petons!

Lyd ha dit...

Moltes gracies per aquests relats que ens regales. Son emocionants i, tot i que la vostra història és diferent d'altres històries (com la nostra, per exemple) per altra banda és idèntica.
Em fas sentir com un salt al cor, com si estiguès a la muntanya russa, i recordo aquells dies, i me'l miro ara... no saps com ha crescut! I es que, com diu la meva germana: "No és nomès l'aliment de l'estòmac el que li ha fet crèixer, és també l'aliment del cor".
Ja veuràs com creix el vostre M en molt poc temps... i el vostre cor també.
Un petò per a tots tres.