31.12.10

2011, et demano....

Cote d'ivoire... et porto al cor, t'he estimat durant els mesos en que pensava que el meu fill era amb tu... i malgrat descobrir que en M era a Nigèria, la meva estimació cap a tu no ha canviat.



Tinc un parell de desitjos pel 2011... un d'ells és personal i prefereixo no explicar-lo al blog... l'altre....


VULL LA PAU A LA COTE D'IVOIRE.




BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM, EN ESPECIAL A AQUELLS QUI HO ESTAN PASSANT MALAMENT, SIGUIN D'AQUÍ, D'ALLÀ O DE MÉS ENLLÀ.


.

30.12.10

Soc igbo!!


M és igbo.


Els igbo són una ètnia bastant extesa a àfrica, sobretot a Nigèria (al sudest), Camerún i Guinea Ecuatorial.


Al principi ens va extranyar que M fós Igbo, ja que nosaltres adoptavem a l'estat de Lagos i són majoritariament Yoruba, però com a totes les grans ciutats hi ha molta inmigració de la resta del païs i això fa que hi hagi una gran varietat d'ètnies a la ciutat.


El què ens va sorprendre més és que en M entén l'igbo... la familia que ens acullia a casa seva per menjar era igbo i un dia li van dir 'Ke du' (com estàs) i ell va contestar 'o di ma' (estic bé)... això em va deixar flipant i vam decidir que volem que com a mínim tres o quatre paraules d'aquest idioma les mantingui, que pugui estar orgullós de ser igbo.


Així que a part de comprar un curs de igbo per principiants, vam demanar a la familia que ens ensenyés el bàsic... així que el nostre ritual de cada nit és dir-nos bona nit en català, anglès i igbo... així com el bon dia.


Cada nit quan li expliquem que és hora d'anar a dormir i ell decideix que no en té ganes, seguim el mateix ritual.


Mama: Bona nit...

M: NO, bona nit!!

Mama: Good night...

M: NO, good night!!

Mama: Kachifoo (en igbo)

M: NO, kachifoo!!!

Mama: siiii

M: NO, sí!


... com que veu que això no li funciona, al cap d'una estona ho prova i diu... ' bon dia! ' però no, no cola... jajja


27.12.10

L'ultim va ser el primer....

L'ultim dia de la seva vida a l'orfenat va ser el primer dia de la seva vida amb nosaltres.

10 de novembre.

Em llevo nerviosa, amb por, tal com havia anat a dormir... avui la vida del nostre fill canvia per complet i ell no ho sap... malgrat segurament li hagin dit, ell no ho sap.

Arribem a l'orfenat i com cada dia estan al pati, sota la carpa, fent classe... ens veu i riu, com sempre. Són les 10 i tenim cita amb la directora de l'orfenat a les 11, per tan, pensem que és millor quedar-nos dins, a esperar-la i no molestar la classe, ja que la nostra presència sempre feia que la classe es desmontés i es descontrolés.

Entrem al despatx de la directora, ens explicarà la història d'en M, quan va arribar, qui li va posar el nom, qui el va portar i en definitiva tot el què sap del petit GRAN passat del nostre fill. Per molt que sàpigues que són nens amb passats durs, escoltar el del teu fill és complicat, deixes de sentir-ho com històries alienes i passes a sentir-ho com a història personal, de les que et cou i et fa mal.

La directora ens dóna fotocopia de l'historial de la vida del nostre fill a l'orfenat,... hi consten, refredats, malalties, festes, dies bons i dies dolents del nen... nom dels seus millors amics, etc... un petit tresor que guardarem ben guardat.

Ens relaxa explicant-nos una mica més el caràcter d'en M, ens diu que és un nen meravellós i que no hem de patir, que en pocs dies ell estarà relaxat amb nosaltres... (meravellosa dona, quina raó tenia, com es nota que se'ls estima i els coneix).

Mentre som al despatx, sentim música a l'habitació del costat... els estan fent una festa de despedida... ballen, tots junts, com m'agradaria que ell recordi com un dia màgic el d'avui. Tot i que de moment, per ell, és un dia més. És dificil pensar què deu passar pel cap d'un nen de dos anys i mig quan li expliquen que avui marxa amb els seus pares.

Sortim del despatx i són a dinar, quan acaben vé vestit amb la mateixa roba del dia qeu el vam conèixer... tots els seus amiguets són a fer migdiada, ell ja no...

Les cuidadores es despedeixen d'ell, ens fem fotos, amb elles, amb la directora ... petons, abraçades i cap al cotxe.

Està rebotat, està clar que nota que no és un dia normal... però li passa quan pugem al cotxe... es queda flipat, mirant per la finestra... jo tinc una sensació extranya, com de nostalgia... he agafat carinyo a aquest lloc. No tarda ni 5 minuts en adormir-se, a la meva falda...

Quan arribem a l'hotel es desperta, per tan, decidim que anirem a dinar, ell ja ho ha fet però nosaltres no... tot i que quan ens veu a la taula decideix que té gana, jajaja.... es fot un bon plat de llet amb cereals. Quan acaba, s'aixeca de la taula, veu el sofà, s'hi estira i en menys d'un minut ja ronca... així que el portem cap a l'hotel adormit i dorm dues hores de migdiada.

La tarda la passem tranquila, jugant... al vespre després de sopar, montem la mosquitera, preparem la llanterna per ficar-nos dins i comença el festival.... el tio flipa pepinos amb la llanterna i la mosquitera, comença a saltar al llit, cantant i rient, movent la llanterna amunt i avall... tardem estona en aconseguir que s'estiri i s'adormi, però és xulo, molt xulo... després d'una hora i mitja aproximadament, s'adorm... dorm tota la nit.

Jo aquella nit dormo poc... es fa extrany dormir amb un camacurt al costat, un camacurt que és el teu fill però que alhora és un perfecte desconegut.... m'adormo pensant que és la primera nit de la nostra vida... comença una nova etapa, una etapa de 3...


.

24.12.10

Ara vé nadal...

ARA VÉ NADAL, MATAREM EL GALL, I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL!



BON NADAL A TOTHOM!!
El nostre, serà especial.
.

13.12.10

Escudella catalana i botifarra


Aquest va ser el primer àpat d'en M a casa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Un àpat ben català, bàsicament perquè els pares ho trobavem a faltar ... després dun bon entrepà de fuet que ens van dur a l'aeroport, clar!


Ahir diumenge vam arribar... després de 6 setmanes a Lagos.


Han set 6 setmanes, que malgrat semblin molt, ens han passat volant, molt molt ràpid, on hem pogut veure una petitiiiiiissima part del païs que ha vist néixer el nostre fill... un païs (o millor dit, ciutat, ja que de païs n'hem vist poc) al que a molts els costaria estimar per les múltiples incongruencies que existeixen en ell... però que a nosaltres no ens ha pas desagradat, segurament hi té molt a veure la part emocional que hi hem viscut.
Al arribar teniem un arbre de nadal a punt, a casa, ple d'estrelletes amb dedicatories de la familia.... ara l'acabarem d'adornar amb llumetes perquè el nadal sigui complet, i en M pugui fer un 'oooooooooooooooh' dels seus cada vegada que veu una cosa que li agrada. També ens van deixar un tió, que va fer en Roc, el seu cosinet.
.

6.12.10

Setmana d'adaptació

La setmana després de conèixer en M va ser d'adaptació a l'orfenat. Anavem a passar el dia a allà, els veiem menjar, jugar, fer escola.... vam tenir la gran sort de que el nostre orfenat està molt cèntric i això ens va permetre poder visitar el nen tan al matí com a la tarda... ja que en orfenats que està més allunyat és impossible pel tema del tràfic (poseu Lagos al google imatges i veureu perquè).

Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.

-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...

En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.

El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.

S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.

.