5.8.11

El color de la pell...




El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.


Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.


El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.




L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.




Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.




A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...



.

4 comentaris:

Lyd ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lyd ha dit...

És una qüestió complexa i que heu de rumiar i veure vosaltres. Sembla que ho esteu fent força bé i que l'enteneu, i ell segurament sent que l'enteneu. Si es dona la situació jo crec que està bé que l'aprofiteu, que les aprofiteu totes i que surtin de manera natural, potser no cal forçar massa tenint, com sembla, oportunitats de manera natural.
Segur que el que decidiu està bé, per què us preocupeu i ho rumieu... Així es com es troben les "solucions".
Una abraçada guapa!

Eva 75 Rusia ha dit...

Ostres...és difícil saber amb certesa què fer en cada moment...
Entenc la seva reacció, i trobo que fins a cert punt era previsible. la qüestiò és què és lo millor que pots fer...punyeta...difícil difícil!!!!
Crec que ho esteu fent molt be, explicant-li que sempre viurà amb vosaltres, que pasi el que pasi tu ets la mama i ell es el papa sempre sempre!!!
Jo no el forçaria...deixaria que anéssim passant les coses...en M neceessita el seu temps.
I sempre que visqueu una situació delicada explicar-li lo mateix...que passi lo que passi tu SEMPRE seràs la seva mama...blablabla....
Jo amb el Gerard em sembla que tindrem moooooolts problemes....no te ni idea del que es una mama i un papa....ha estat tota la seva vida a la casa cuna amb cuidadores, psicólogues, metges....

Anònim ha dit...

Jo amb els meus fills he tingut sempre la impressió que distingien perfectament els colors de la pell... dels altres. Però al meu fill gran li va costar temps adonar-se del "seu". Quan veia un negre deia "és marró, com en P." (un amic seu també d'Etiòpia). En canvi, crec que fins als 4 anys no li vaig sentir dir que ell era marró...

http://madredemarte.wordpress.com/wp-admin/index.php?page=stats