22.10.12

Quant val?

Ahir vam tenir una conversa del tot innocent, d'entrada... però que va acabar amb una frase que ens va deixar una mica en estat de shock.







Els tres: papa, mama i M.

Mama: Vigila amb això que es vessi que és molt car.
M: Què vol dir car?
Mama: Doncs que val molts cèntims.
M: Si es vessa en comprarem més, tinc diners al porquet.
Mama: Però si gastes els diners del porquet en haver de tornar a comprar el que has vessat, no en tindràs més per poder comprar una cosa nova.
M: I quan val això? (senyala un got)
Papa: 1 euro.
M: I aixo? (senyala el paper de cuina)
Mama: 1 euro
(va seguir senyalant coses)
Mama: i si sumem tot aixo, haurem de pagar 5 euros.
(estava assegut a la falda del papa)
Papa: I quan val aquesta orella que em vull menjar? (mossegant la orella de M)
Mama: Nooooo que la orella és de M i els nens no es compren...
M: Que si, els nens es compren a Àfrica!!

Ens vam quedar morts... li vam dir que no i no vam poder seguir, perquè quan es posa en plan vacilón, no hi ha manera de treure'l d'alla.... nosaltres: que no! i ell: que si!! nosaltres no et vam pas comprar, et vam adoptar! i ell: que si, que em vau comprar... (però vacilant-nos, amb to burleta, com dient ja ho sé però us vull tocar els nassos)

Aquest to vacilón el fa servir també quan li dic que l'estimo... comença qeu no! i jo que si! i ell que no! i jo que si! i aixi entrem en un bucle del qual és dificil sortir... en el fons, crec que el que busca és anar sentint un i mil cops que l'estimo.

Temps enrere va fer servir la mateixa tàctica per dir-nos que se'n tornaria a Nigèria... li dèiem que viuriem sempre junts i ell ens deia que no, que tornaria al LF (el seu orfenat) i nosaltres li dèiem que no, i ell que si, que viuré a Nigèria, i aixi també entravem al bucle....

Té 4 anys, no tinc la sensació que hagi pogut sentir res de compra de nens i els preus de l'adopció, etc.., crec que aquesta conversa d'ahir és més fruit a la casualitat... però tampoc m'agradaria pecar de innocent. Haurem d'estar alerta.


16.10.12

Dos anys ja!

Mentre esperavem assignació, el temps ens passava lent... van passar dos anys des de la sol.licitud fins que vam tenir assignació... i justament avui, en fa 2 de l'assignació, 2 anys que m'han passat increiblement ràpid, que em sembla que m'han robat dies, però per altra banda han passat tantes coses i tan intenses que la sensació és que necessitaria el doble de temps per encabir-hi tot el viscut.

Vaig explicar aquell dia aquí

Em sorpren com soc capaç de recordar detalls petits petits petits d'aquell dia, pensaments, imatges, mirades, abraçades... també recordo  com em vaig sorprendre pel què vaig sentir i sobretot pel què no vaig sentir... recordo la trucada a casa, recordo la trucada a la meva iaia i com li vaig haver de repetir el nom tres o quatre cops... com vaig enviar la foto per sms (sembla mentida que els sms hagin quedat practicament obsolets en aquests dos anys) a la familia, a amics,...

Ahir explicavem a en M com va ser l'assignació...

 Jo - Ens van ensenyar una foto i ens van dir com et deies i després ens van demanar... voleu ser els pares d'aquest nen???? I saps què vam contestar??

M - Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!

I li vam ensenyar la foto, aquella que tenim penjada des d'aquell dia a una paret de casa.... i se la va mirar, i ens va demanar.... i qui em va posar el meu nom?? I li vam explicar qui va ser, per què li va posar i què significa.



Espero durant molt i molts anys recordar cada instant d'aquell dia ... perquè és preciós.