Des que tenim el CI, el relax s'ha apoderat de nosaltres, et sents bé al pensar que serà més tard o serà més d'hora però com a mínim aquest viatge té FINAL.
Però miro enrere i no puc evitar sentir-me malament, no sé si és rencor, no sé si és ràbia o simplement que necessito deixar passar un temps abans de tornar a valorar-ho tot, però és que no vull que se m'oblidi, vull evitar oblidar que no ha set un camí fàcil, vull evitar que algú em pregunti què tal és això del CI i dir-li que és un pur tràmit, perquè no, no ho és... i estic convençuda que més d'un, més de dos i més de tres estareu d'acord amb mi.
Hem fet 8 entrevistes, algunes més dures que les altres, però totes girant entorn del mateix, del nostre perfil familiar.
Entenc que potser (segons diuen) es donen massa CI, entenc que vulguin evitar el màxim de fracassos en l'adopció, de fet, un sols fracàs, per mi ja és massa.. però això s'evita filtrant un tipus de familia? no ho crec, i menys quan t'informen que el màxim nombre de fracassos adoptius són en un tipus de família diferent al teu... aleshores? què està passant?
Des de la primera entrevista, al primer minut, se'ns va dir que no tindriem fàcil aconseguir el CI... a la primera entrevista!!!! per tan, partíem del NO, així pel morro, pel nostre perfil familiar.
Des del primer dia, se'ns va dir que seria dificil passar comité... i efectivament, un cop el nostre informe POSITIU va ser a ICAA... el van retornar a l'equip de valoració perquè ens tornéssin a entrevistar... a nosaltres no ens va agradar, i a la nostra psicòloga tampoc... se li qüestionava la feina?
Ha sigut dur, molt dur i crec que part de que ho haguem aconseguit ho devem a l'ASSERTIVITAT.
L'assertivitat és la capacitat de fer valer la pròpia opinió davant els
altres sense ferir sensibilitats.
Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument,
una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara
que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se
suposa que és correcte. És una habilitat personal, molt emprada a la
psicologia.
Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingueixen
dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus
propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn
i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors
agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la
fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors
assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els
altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant apendre de les
opinions dels demés, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els
assertius també són capaços de defensar-se davant l'intent d'invasió
comunicativa que fan els comunicadors agressius.
No coneixia aquesta paraula, no l'havia sentit mai fins fa un parell de setmanes... però m'hi sento totalment identificada, penso que en aquest cas l'equip de valoració són "comunicadors agressius" i si nosaltres en comptes de ser "comunicadors assertius" haguéssim set "comunicadors passius" avui no us podria pas dir que som idonis.
Paradoxalment el feeling amb la psicòloga ha sigut bo, i quan la he informat de que erem idonis i que la segona vegada SI haviem passat comitè positivament, es va posar molt contenta, les seves paraules i el seu to de veu m'ho confirmen.
.
