Nigerian folktales

Aquesta entrada arriba amb moooolt de retràs. Aquests tres llibres els vaig comprar per Sant Jordi.

'Ajapa de tortoise' un llibre de contes nigerians. 'Why the sky is far away' un conte nigerià i 'Nigeria in pictures', un llibre amb imatges i una mica d'història de Nigèria.

Si el meu fill se'ls mirarà mai o no, no ho sé, però jo tinc ganes d'ampliar-li la biblioteca sobre Nigèria. Que sempre que vulgui pugui consultar cosetes del païs que el va veure néixer.

.

Soc igbo II

Temps enrere vaig trobar un tresor, en aquell moment no sabia si el meu fill seria igbo, yoruba o hausa per tan no vaig comprar res... però ara ja ho sabem i com que a Lagos, malgrat els vam buscar no els vam trobar, els hem comprat online. Són dos contes bilingües igbo-anglès i unes cartes per aprendre algunes paraules i pronunciaciones en igbo. També ens ha servit per aprendre algunes de les paraules que el nostre fill deia quan el vam conèixer... per exemple, a les gallines els hi deia "co co co" ... pensavem que en deia així per el so que emeten les gallines quan criden... però amb les cartes hem descobert que gallina en igbo es diu "u-ko-ko"

El dia que va arribar el paquet, el vaig obrir davant seu i em diu 'és per mi?' i li dic... si, són contes en igbo... i em diu amb una cara d'il.lusió i cridant... igbooooooooooooooooooooooo... i li dic... 'are you igbo?' i em diu... siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!



A Nigèria també vam comprar una guia d'igbo per principiants... no és que tinguem intenció d'aprendre igbo, ni tan sols tenim intenció de que ell mantingui l'igbo perquè ens és impossible, però si que vam pensar que seria important que el dia que tingui curiositat pel que va ser el seu primer idioma, pugui tenir accés a ell.

Tot això juntament amb el conte 'els déus de nimo' conte bilingüe català-igbo crec que tenim una bona col.lecció, tot i així, si trobo alguna cosa més... l'ampliarem.

.

Beem explores africa

Beem és una nena Nigeriana que viu a Lagos, es passeja per tot el llibre explicant coses d'àfrica... les ciutats com Lagos o El Caire... els deserts, les sabanes, les montanyes.... és un conte preciós preciós que vam comprar a Lagos tan bon punt el vam veure.

És tan maco que inclús el vam portar pels cosinets, tot i que està en anglès, però bé. un dia o altre hauran de començar a aprendre'l.

.

Pell de Llarinté, cua de tiré

En Mamadou i la Kumbà esperen un fill, és el primer i estan molt contents. Els
dos però hauran de passar moltes peripècies per tal de complir les seves
promeses. Aconseguir una pell de LLARINTÉ (lleó) i una cua de TIRÉ (girafa).

Aquest és el conte que vam comprar diumenge a Barnàfrika, és un conte tradicional Mandinga (grup ètnic d'africa occidental).

M'agrada Barnàfrika, és un afrofestival petit, senzill però on sempre trobem algun tresor ... aquest any hi havia un stand d'una associació de nigerians, en concret, de Lagos... evidentment és on vam dinar.

S'hi ha d'anar a la tarda, que és quan s'anima el festival... lluita africana, música, dances... i sobretot molta molta diversitat.

A part de tot això, cada any hi he conegut algú del mon blogger... Monika, Marta... un plaer!

Els déus de Nimo.

Hi ha regals que et fan posar la pell de gallina, i el d'avui ha set un d'aquests.

Un conte "els déus de Nimo" una petita joia! un conte bilingüe escrit en CATALÀ i IGBO (una de les tres llengües més parlades a Nigèria). Un conte Nigerià que parla dels costums i tradicions de Nigèria.

Simplement genial!

Mil gràcies Laura.

.

He trobat un tresor.

L'idioma oficial de Nigèria és l'anglès. Es parlen unes 500 llengües diferents a Nigèria però les 3 majoritaries a part de l'anglès són el yoruba, l'igbo i el hausa.



Gràcies a una noia que treballa a Abuja, la capital de Nigèria, he descobert que a Nigèria s'editen uns contes infantils bilingües, escrits en anglès + una de les tres llengües majoritaries; a més a més vénen acompanyats d'un CD on s'hi inclouen cançons en yoruba, igbo o hausa.






A part també venen uns jocs de cartes per aprendre paraules en els 3 idiomes.






Quan siguem a Lagos i sapiguem de quina ètnia és el nostre fill, voltarem les llibreries per tal de trobar-los i sino... els comprarem on-line que també dónen la opció.


Es poden comprar aquí.

És o no un tresor?

.

La granota, la truita i el cranc, conte

Seguint amb els contes africans, que els tenia una mica abandonats, ... avui en deixo un, de Guinea Ecuatorial.

Fa ja moltíssim temps, en les profunditats de la selva de Bioko, hi havia un petit rierol que recorria per una zona montanyosa de dificil accés. Al punt més profund de la montanya s'havia format un petit llac on vivien feliços un grup de crancs, un altre de truites i un altre de granotes. Fins que un dia, es va instal.lar un pescador molt a prop, cada matí baixava al llac a pescar amb la seva canya, i pescava una truita, un cranc i una granota.

Passats varis dies i veient el perill que corrien, una de les granotes va convocar a tota la població del petit llac i els va dir: "correm un perill seriós, aquest pescador ens exterminarà", apuntant cap a una cabanya situada a una vall en una de les montanyes, de la qual sortia fum de la seva xemeneia. "hem de defensar-nos abans que això passi" va continuar dient.

La truita va contestar: "jo soc la que menys risc corre, amb dos o tres cops de cua desapareixo de la vista de qui sigui. Així que no tinc de què preocupar-me". El cranc va dir: "jo tampoc m'he de preocupar, em fico entre les roques, en els forats més profunds i no em troba ningú"

I llavors la granota va dir: "jo he de pujar a la superfície de tan en tan i seria presa fàcil, per tan hauré de buscar alguna solució". Aleshores va sortir del llac i va anar a buscar el mag de les montanyes. Li va expicar el seu problema i auqest li va oferir un ungüent viscós perquè s'untéssin ell i els seus".

Al matí següent , va aparèixer el pescador amb la seva reixa de pescar, la va llençar i va pescar tan truites, crancs com granotes. Quan va començar a recollir les preses ficant-les dins del cistell que portava, va trobar que cada vegada que agafava una granota aquesta se li escapava entre els dits i tornava al llac.

Des d'aleshores, les granotes croen lloant la astucia de la seva companya i sempre porten l'ungüent al damunt.


Moraleja: Debemos intentar resolver nuestros problemas y no cruzarnos de brazos a
lo que venga.

.

Perquè les mosques molesten a les vaques?

Seguint amb els contes africans, avui en toca un de orígen Nigerià:

Quan Adiaha Umo era reina de Calabar, essent molt rica i hospitalaria solia donar grans banquets a tots els animals domèstics, però mai invitava als animals salvatges perquè els tenia por.

En una de les festes que va donar, hi havia tres grans taules, i va dir a la vaca que com que era l'animal més gran dels presents, s'assentaria al principi de la taula i distribuiria el menjar als demés. La vaca va dir que així ho faria i va començar a distribuir el primer plat, però es va oblidar de la mosca perquè era molt petita.

Quan la mosca ho va veure, va demanar a la vaca que li donés la seva part, però la vaca va dir: "estigues tranquil.la, has de tenir paciència".

Quan va arribar el segón plat, la mosca un altre cop va demanar la seva part a la vaca, però la vaca es va senyalar el seu propi ull i li va dir a la mosca que rebria el seu menjar més tard.

Finalment, tots els plats es van acabar i la mosca, sense haver rebut menjar, se'n va anar a dormir sense sopar.

Al dia següent la mosca es va queixar a la reina, la qual va decidir qeu, com que la vaca no havia donat a la mosca la seva part, sino que havia assenyalat el seu ull, en el futur la mosca sempre obtindria el menjar dels ulls de la vaca i inclús ara, a on sigui que hi ha vaques, sempre hi ha mosques alimantant-se als seus ulls, d'acord amb les ordres de la reina.

.

El pardal, el cocodril i el lleó

Segueixo amb la meva sèrie de contes africans, aquesta vegada es titula "el pardal, el cocodril i el lleó" i és un conte del Congo.

Hi havia una vegada un pardalet que va anar a buscar el cocodril i li va dir:

-Germà cocodril, volia demanar-te un desig. Em pots deixar diners?

- No vull deixar-te ni un cèntim - va contestar el cocodril - perquè no ets de la meva família. Jo visc a l'aigua mentre que tu voles per l'aire. Vés a buscar la teva iaia, l'àguila, ella te'n deixarà...

Desanimat amb aquestes paraules, el pardalet se'n va anar sense insistir, però una setmana després va tornar a veure el cocodril amb la mateixa petició i de nou el va fer fora. El pardalet va continuar demanant... demanant, i el cocodril, cansat ja de tanta insistència, li va dir que tornés passats uns dies.

Mentrestant, el cocodril va anar a buscar el seu veí, l'hipopòtam, per explicar-li què passava i després de molt pensar-ho van decidir reunir-se amb altres animals per fer un judici i examinar la qüestió.

El dia del judici va ser confiada la presidència al lleó, que va prometre fer justicia. Amb el seu aspecte ferotge tots tremolaven quan va ocupar el seu lloc al tribunal.

- Pardal! - va cridar.

I quan aquest va aparèixer li va donar permís per pendre la paraula. El pardal, sense perdre la serenitat va avançar entre la multitud d'animals fertoges i va dir:

- Senyor, fa poc vaig demanar diners al senyor cocodril però no va acceptar la meva petició. Com que tenia gana vaig tornar a demanar-n'hi i sempre em contestava el mateix: "no ets de la meva família". Tu majestat, oh, rei de la selva! indicaràs les diferències que hi ha entre nosaltres.

El jutge es va dirigir aleshores al cocodril i li va preguntar.

-Com és possible que el pardalet no sigui germà teu?

-És veritat , nobel rei, que som germans però existeix entre nosaltres una gran diferència. Ell vola pel cel, mentre que jo visc a l'aigua...

- I per aquesta raó no l'ajudes? - va interrogar el lleó.

I la seva veu terrible va repercutir lluny entre el follatge. Un cop va passar el seu enfadament es va calmanr una mica i va poder continuar el judici.

- Bé, acabem ja. Digue'm orgulló cocodril: On néixen els teus fills?

-Senyor - va contestar tremolant - dels... dels ous... que... ponc.

- I tu, pardalet, digue'm , d'on neixen els teus pollets?

- Dels ous que ponc també...

- Els dos heu dit la veritat. Aleshores si naixeu dels dos, sou germans, tot i que la teva opinió sigui una altra, senyor cocoril. Així que heu d'ajudar-vos l'un a l'altre... he dit!!

Tots els animals que assistien a l'assamblea van aplaudir al lleó i el van aclamar una vegada més com jutge just i rei de la Selva.

I des d'aleshores el cocodril ajuda sempre al pardalet, quan aquest li demana ajuda.

.

Les mentides de l'aranya.

Últimament, trobo un munt de coses de Costa d'Ivori, i totes per casualitat, l'altre dia els contes a barnafrika i avui un conte per internet, mentre buscava un proverbi africà per posar en una tarjeta de casament per uns amics que es casen diumenge.

Així que això unit a l'ansietat que tinc perquè arribi el ditxós CI, fa que el bloc aquests dies estigui més actiu que mai, ja em passarà, però en aquests moments "necessito" anar fent entrades, es la meva via d'escape (ja veus quina via més tonta), però la meva via al cap i a la fi... es la meva manera de "fer alguna cosa" quan ja no puc fer res més que esperar.

Aquest és el conte, "les mentides de l'aranya"

Fa molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama i per provar el nivell d'intel.ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fós prou intel.ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom.

L'aranya de posició humil, va enginyar-se una estratagema per poder accedir al a cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar.

Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'arbre de les paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla:

-Hama, Hama!, corre surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'arbre de les paraules!

-On! on és? - va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra.

En sentir això, l'aranya va aixecar el vol. Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del rei i entrar a formar part de la reialesa.

Arribant al poble, l'aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del rei.

Com que el rei havia donat la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'aranya i es varen celebrar les noces.

La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps.

Un cop casats, l'aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill.

El temps va anar passant i el fill anava creixent. Un capvespre l'aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare.

De sobte, l'aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho havia sentit, va anar a explicar-ho a la seva mare. La filla del rei es va enfadar molt.

-Així que vas utilitzar una trampa per saber el meu nom! - va dir-li la seva esposa - no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare!

Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'arany va entrar a la cambra de la seva dona i d'amagat va ficar-li uns quants ous dins del farcell. Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i sense esperar més va anar a casa del seu pare.

L'aranya els va acompanyar i quan va arribar davant del rei, abans que la dona pogués dir res, l'aranya va dir:

-Pare i rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avantpassats.

-Això no és cert! - va replicar Hama enfadada.


-No soc pas jo qui diu mentides - va dir l'aranya amb un somriure irònic - sino digues-li que t'ensenyi el farcell.

El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:

-Filla t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies l'aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir.

Hama, enfadada, sense dir paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però metnre preparava el del seu ifll, l'aranya va anar corrents al camp i va collir nyams, i d'amagat els va ficar dins el farcell de la seva dona.

Quan hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'aranya també els va acompanyar i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'aranya va parlar:

-Pare i rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens.

Llavors l'aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei.

El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir:

-Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa. Al cap de pocs dies, l'aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa.

Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'aranya va parlar abans que Hama pogués dir res:

-He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell.

-Això és tot mentida! - va dir Hama abans que el seu pare digués res - l'aranya el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una metnidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te.

L'aranya en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides. El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedéssin amb ell.

L'aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra.



.

La pell de cocodril

Tal com vaig dir en aquesta entrada explicaré el conte africà que venia junt amb el desig.

Es titula la pell del cocodril i diu així:

En uns llogarets de Namibia, expliquen que fa molt molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fós d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i només sortia d'elles a la nit i la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquella hora a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'apropaven quan brillava el sol per contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocoril coberta d'una capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell , els altres animals anaven perdent l'admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i de color marró. Finalment, davant d'aquella transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i la humiliació, i des d'aleshores quan s'apropen altres es submergeix ràpidament a l'aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície.

Bé, la "moraleja" és clara: la xuleria, orgull i prepotencia del cocodril van fer que fós "castigat" amb una pell lletja i per això tothom li girés la cara.

Però... aquest conte explicat a un nen de pell negra, en un païs de "blancs"... creieu que ho entendria igual? al cap i a la fi, els animals deixen d'anar a beure de dia perquè ja no els agrada el cocodril... dónen preferència al físic del cocodril, independentment de si l'interior del cocodril és o no és bonic.

Creieu que sóc exagerada? que estic veient coses on no són... que els nens són més innocents i no trobarà segones lectures aquí?

Ara per ara, no m'agrada i si no el "tuneo" no el podré ficar al meu llibre de contes particular... com el "tunejaríeu"???


.

Dret a ser diferent.

Hola amic meu,

Saps qui sóc? Nambi o Renacuajo com tu m'anomenaves quan em trobaves al riu, com estàs?

Encara m'agrada recordar el dia que vas arribar al poblat. Quan et vaig veure per primer cop amb aquella pell tàn pàlida, vaig pensar que potser estaves destenyit o despintat. Als cap de pocs dies quan la teva pell, pel sol, es va tornar completament vermella, vaig pensar que eres com fill d'un cranc i quan et vam cobrir de cataplasmes de fang i herbes per aliviar les cremades de la insolació, vas arribar a ser igual que un cuc de terra.

A les excursions al riu, m'asseia a dalt de tot de les roques, perquè des d'allà podia observar les teves llargues cames, els cabells llisos i el teu cos movent-se amb dificultat entre els teus forts somriures i els sorolls de les mans xaporrejant a l'aigua.

Perquè la seva pell es blanca com les tripes del peix? Perquè no té el nostre preciós negre? Perquè els seus cabells no son tan arrissats? Perquè no sap ballar? Perquè el seu nas no és com el nostre?, em preguntava sempre a totes hores. Després de pensar i pensar (perquè sempre he pensat molt), vaig recordar la història de Manbú.

Manbú va néixer en un poblat veï, als peus del volcà adormit. Poc temps després de fer els seus primers passos va començar a créixer i créixer. Va créixer tan que van haver de construir-li una cabanya especial. Així i tot, dormia amb els peus fora de la porta i a l'alba sortia quatre grapes. Als set anys d'edat, Manbú era tan alt com l'arbre de la silva. Quan allargava els seus braços podia acariciar les estrelles. Ser alt té molts avantatges però Manbú no les apreciava. Manbú estava massa sol.

Era diferent i tot el món li feia notar. No tenia amics i ningú volia jugar amb ell. Una nit de lluna plena en la que tot el poblat havia sortit a caçar, Manbú se'n va anar del poble i va desaparèixer a la selva. No van tornar a saber res d'ell durant mesos, fins que el volcà es va despertar. Els ulls de Manbú, sempre vigilants, van divisar al a claredat de la nit com, del cim del volcà s'iniciava el ràpid descens de la lava ardent. El poblat dormia sense pressentir el perill que arribava. Manbú, amb grans passes va travessar la selva. Cridant i agitant els seus llargs braços va despertar als habitants que aviat es van posar a cobert, aconseguint així salvar les seves vides de la lava incandescent i de la olor de sofre. Al dia següent, agraïts li van suplicar que tornés, però en Manbú no se sentia realment estimat i va tornar a desapareixer.

Un temps després, la luna que jugava a fet i amagar, es va perdre pel firmament. Des d'aquell moment les nits van convertir-se en una trista i llarga foscor. La gent del poblat caçava de nit i sense la llum de la dama blanca moririen de fam. Per això el gran jefe del poblat va ordenar tocar els tambors per cridar a en Manbú i demanar-li la seva ajuda. Manbú va acudir a la crida, va escoltar les supliques de la seva gent i com que era un home de bon cor, va accedir a ajudar-los.

Va pujar al cim de la montanya més alta, es va aixecar sobre les puntes dels peus, va estirar els braços i amb les mans va rebuscar entre les estrelles fins trobar la lluna que es trobava marejada i perduda en una constelació. Va lligar l'extrem d'un fil prim a la lluna i l'altre extrem a la branca d'un arbre. Des d'aleshores la lluna mai més ha tornat a perdre's i està segura allà, al cel de la nit. Manbú va trobar el carinyo dels seus i tot i ser diferent, mai més va tornar a sentir-se sol.

Veus amic meu? Lo meravellós és que tots, en certa forma, siguem diferents i increiblement iguals. Encara que siguis blanc com les tripes del peix cru, t'estimem com ets.



.

Conte: La mosca torpe.

Arran d'una targeta que he rebut on hi havia un conte africà, he pensat que estaria bé fer el meu propi llibre de contes africans.

Així que començaré pel de la mosca torpe, que és el que hi havia a la targeta.


LA MOSCA TORPE:

Hi havia una vegada una mosca que es va posar sobre el tronc més alt d'una montanya de llenya.

El tronc era tan llis que la mosca va patinar i va caure sobre el cap d'una serp, que estava dormint al mig de la llenya.

El zum-zum de la mosca va despertar la serp, que estava molt enfadada. A cap serp li agrada tenir una mosca zum-zumejant sobre el seu cap, i menys quan està dormint, la mosca al veure a la serp enfadada va dir: - perdoni senyora serp, però si vé el llenyataire i la troba sobre els troncs, crec que li tallarà el cap.

La serp va pensar i pensar... i se'n va anar a una cova.

A la cova hi vivia un ratolí que es va espantar i va sortir corrent.

El ratolí espantat va ensopegar amb la pota d'un faisà.

El faisà va cridar de dolor i va despertar al mono que estava dormint dalt d'una branca.

El mono va caure sobre el cap d'un elefant.

L'elefant, també es va espantar i va sortir corrent trepitjant tot el que hi havia al seu pas, amb tanta mala sort que va aplastar el niu de l'ocellet Ntietie, que té les plomes vermelles com el foc.

L'ocellet Ntietie es va enfadar molt i va començar a volar i amb les seves plomes vermelles va incendiar la selva.

Un cérvol es va cremar les potes i va sortir disparat cap al riu.

Però al riu s'estaven banyan despullades les dones de l'aldea.

Les dones es van anar a queixar al cap del poblat i molt enfadat va cridar al cérvol, que li va donar la culpa a l'ocellet Ntietie (l'ocell de foc) que li va donar la culpa a l'elefant, que li va donar la culpa al mono, que va culpar el faisà, que va donar la culpa al ratolí, que va culpar a la serp, que va donar la culpa a la mosca.

La mosca va mirar enrere però no va poder donar la culpa a ningú.

Aleshores el cap es va reunir amb els ancians del poble i van discutir si la mosca era culpable o no.

Al final van decidir perdonar a la mosca perquè ella no va tenir intenció de provocar tants problemes.

I avui en dia la mosca segueix zum-zumejant, molestant, tractant d'explicar que ella no va tenir la culpa.



Font: http:cuentosafricanos.blogspot.com