22.11.10

Primera trobada

Fa 3 setmanes que som a Lagos! Som a l'equador del viatge. Just el dia 3.11.10 feia 2 anys justos que entregavem la solicitud d'adopció.

Coneixem en M des del dia 3 de novembre. El primer moment va ser extrany, molt diferent a com l'havia imaginat. Feia encara no 24 hores que erem a Lagos i ens havien dit que fins el dia 4 no aniriem a veure'l... però com sempre aqui a Lagos, els plans van canviar i el xofer que ens estava portant als despatxos de la fundació que ens ha tramitat l'adopció, ens va portar a l'orfenat.

Al veure el cartell de l'orfenat, el cor s'accelera... no esperavem ser aqui fins demà!! Entrem amb el cotxe i veiem tots els nens al pati fent escola, entrem al despatx de la directora i ens preguntem què passarà ara... ens presentem amb la directora i ens diu que podem anar a fora, però que ens els mirem de lluny... som dues families.

Ens senyalen qui és... i la presidenta de la fundació, que ens acompanyava... passa davant nostre i comença a donar la mà a tots els nens, un a un... la seguim i fem el mateix, així és com fem el primer contacte amb en M... ell és tímid, enganxa la barbeta al pit i no aconseguim veure-li la cara... està clar que li han dit alguna cosa, ja que és l'unic que no es deixa donar la mà... li faig una caricia al braç i continuo amb el següent nen.

Continuen amb la classe i a ell se l'emporten per canviar-lo... em sap greu això, tan me fa que vagi amb l'uniforme... el que vull és naturalitat i emportant-se'l, ell nota que és el centre d'atencio.

Quan torna vé als nostres braços... està clar que li han dit que ho ha de fer... continua amb la barbeta enganxada al pit... ploro... penso que tindrem moltissima feina.

El deixem que continui a l'escola i que després jugui amb els seus amics... mica a mica ens acostem al seu joc, i al dels altres nens... el veiem riure!! Que fort! Juguem al tobogan, juguem a pilota... juga amb nosaltres!

Li anem deixant aire.. que jugui a estones amb els amics... estarem una setmana venint cada dia, no cal que l'agobiem més del compte.

Quan son les 12 els dónen una coseta per menjar a mig matí... un tros de brioix i llet amb cacau... i a les 13 marxen tots en fila cap al menjador... un menjador a l'aire lliure sota una carpa... els veiem menjar, amb una disciplina brutal, tots amb les mans netes, pregant abans de tocar el menjar i rentant-se les mans quan acaben...

EStem molt contents amb l'orfenat on ha viscut... és el més semblant a una llar que pot tenir un nen sense familia... joguines, menjar i carinyo (repartit entre molts nens, però carinyo al cap i a la fi)

A la tarda tornem... ens el baixen a ell sol... juguem 5 minuts però després decideix que no vol saber res de nosaltres... és dur, però l'entenem, així que decidim deixar-lo pujar a l'habitació a jugar amb els altres nens... ens ho mirem des de la distancia... notem que de tan en tan ens mira... deu pensar: 'encara són aquí aquests pesats?'

Quan acaben de sopar, a les 6... marxem... ells van cap a l'habitció. Demà tornarem.

.

6 comentaris:

Angelina ha dit...

Ostres que emocionant! Suposo que no es fàcil ni per ell ni per vosaltres! Quina edat té? potser ja ho has dit en un altre post, però si està a l'edat que tenen amics, entenen la separació els deu costar més però segur que mica en mica s'adonarà que voleu estimar-lo més que a ni ngú i cuidar-lo, això els nens ho sentent!! Molts petons, força i energia positiva des de Poitiers!!!

Bet ha dit...

Laura, quina emoció!
i que difícil! De totes formes penso que és una forma genial d'acostament, de mica en mica... perquè ells no entenen directament quin és el seu rol ni el nostre.
Suposo que ara que ja fa unes setmanes que hi teniu contacte la relació haurà canviat, haureu anat construïnt els primers llaços...
Petons i ànims!!
Bet

Centdesitjos ha dit...

Ostres Laura... se m'ha posat la pell de gallina... tothom necessita el seu temps per l'adaptació a les noves situacions, i valtros sou molt conscients d'això... respecteu la seva "bombolleta" i això diu molt de com sereu de bons pares...
Una forta abraçada!!
Gisela

www.mardargent.es ha dit...

Quina passada!Se m'ha representat com quan coneixiem un nenet quan erem jovenetes. Festejar...això, que no em surtia la paraula. Anar atançant-se fins que sorgeixi l'enamorament.
La veritat es que envejo el poder coneixer el vostre fill poc a poc. Encara que ha de ser dur, deu ser una manera molt més natural d'entrar a la vida del teu petit.
Em quedo amb ganes de saber com ha anat desprès...

Lyd ha dit...

Uf! Laura, quina emoció. Com ho expliques, qué real. Imagino que poc a poc tot ha anat avançant i que quan esteu a casa vostra tot començarà de veritat.

Una abraçada des de Catalunya als tres.

Isabel ha dit...

Uff Laura, em poso en la seva pell i pensoel difícil que deu ser per a un nen de cop i volta haver-se d'adaptar a dues persones que no coneix i que seran amb ell tota la vida. Es difícil saber que passa pel seu cap, pero crec que amb amor, carinyo i paciencia tot es pot aconseguir.
Isabel