30.1.09

Al segón esgraó.


Des que hem començat el procés d'adopció, desitjava sentir les paraules màgiques "informe favorable"... i ara que les he sentit només tinc una sensació agredolça.

Les dues psicòlogues ens veuen bé, a l'anterior entrevista ens ho van dir, ahir vam tenir la visita domiciliar, i la noia molt molt maca ens va tornar a dir que ens veien bé... és a dir, la insinuació que l'informe serà favorable és evident, suposo que dimecres que tenim la última entrevista ho sabrem segur, però no estem tranquils.

L'informe ha de passar el comité d'evaluació i hi ha la possibilitat que no ho vegin clar i els tornin l'informe a la icif per aclarir conceptes que no quedin del tot clars... a mi això em fa estar en un estat que no sé com definir... com de passivitat i nerviosisme, tot alhora, potser pel fet de saber que ens queden dos mesos d'incertesa.

Si fins ara que no sabíem com seria l'informe, estavem positius, més ho hauriem d'estar ara que sabem com serà aquest informe , no??

Estem molt contents amb l'equip d'evaluació que ens ha tocat, són una gent molt maca, ens hem sentit còmodes en tot moment malgrat haver-hi preguntes d'aquelles que toquen endins i fan mal... ens han entès, ens han ajudat a treure paraules quan no ens sortien i fins i tot en alguna ocasió hem parlat informalment com si ens coneguéssim de tota la vida.

Però ara, a partir de dimecres que vé... tocarà esperar... i segurament serà més dificil que ara, ja que ara almenys saps que cada setmana feies una entrevista i això et feia sentir "util"... però esperar per esperar, sense tenir res a fer... serà el més dificil, suposo.

No em considero una persona negativa, sino al contrari, per això m'extranya sentir-me així. Suposo que ja ens passarà... consells?

Per cert... avui el meu nebodet, en Roc, fa dos anys!!!! Sembla mentida, el temps ha passat volant... això em fa pensar... si han passat dos anys tan ràpid... perquè no m'hi han de passar els dos mesos d'espera??

26.1.09

L'awalé


L'awalé és un dels jocs més populars d'Àfrica occidental, entre ells Costa d'ivori. Generalment es talla en fusta fent una caixa quadrada o rodona que es tanca per unes visagres centrals i que delimita dues parts diferents foradades amb caselles on es posen llavors o fitxes de cada competidor.


Les instruccions d'us són moltes i variades, hi ha diferents maneres de jugar entre 2 competidors, sempre pactant-se les regles abans.

La partida la comença un dels dos jugadors que ha de moure la llavor que té a la seva part, agafant totes les llavors d'un dels seus 6 forats i dipositar-les d'una a una cap a la dreta, en cada un dels forats que va avançant.

L'objectiu és obtenir a la última casella dipositada de la part del contrari un total de 5 o 6 llavors (a pactar abans de començar). Quan això succeeix ens emportem el total de les llavors que hagim completat a la casella, a més de les anteriors si això coincideixen en 5 o 6.

Les jugades es van alternant entre els dos jugadors i guanyarà aquell que reuneixi el major nombre de llavors al seu poder.

La partida acaba quan un dels dos jugadors no pot moure llavors perquè a la seva part ja no en queden.

Així llegit no he entès res, jajaja... així que espero que la meva cosina o la meva germana, que si saben jugar, me n'ensenyin, jeje.


Desig nº 34


L'altre desig d'avui, arriba de part de la Carme, de Bizkaia.

És molt maco i africà.

És el número 34...

Gràcies Carmen.

Desig nº 33



Avui han arribat dos desitjos, un d'ells, el 33... arriba de Girona i l'envien l'Àngel, la Montse i l'Adrià.

Moltes gràcies familia, ens ha agradat molt i la tela és molt divertida.

23.1.09

No importa el color de la pell, importa l' "alma"


Ja fa un meset, que la Paula, la mare de la Meseret, va proposar al seu blog que entre tothom qui vulgués escribissim un conte... d'allà en va sortir la història de Truchi.

La veritat és que jo hi vaig col.laborar poc, vaig escriure un parell de frases i poc més... però me'n sento una mica part i em fa il.lusió el fet que en breu aquest conte estarà editat i il.lustrat!!

La majoria dels que em llegiu, també llegiu el seu blog i ja sabeu de què va... però hi ha molta gent, com familiars i amics meus que potser no coneixen el projecte i em feia gràcia explicar-ho.

La Paula s'ha cuidat de mirar què ens valdria editar-lo, il.lustrar-lo i registrar-lo... es vendrà per uns 10€, el doble del què ens val il.lustrar-lo i els beneficis aniràn íntegrament a una ONG (la qual encara està per decidir).

Faig la crida perquè si algú està interessat en adquirir-ne un o més d'un, es pot posar en contacte amb la Paula, al seu blog o amb mi directament i jo ja em cuidaria de passar-li la comanda. La majoria de les qui hem col.laborat ens en quedem 3 o 4 exemplars... pels nostres fills, nebots, guarderia, amics, etc...

Deixo el conte aqui sota escrit per si el voleu llegir:

Conte escrit per:
Belenchi,Jennifer,Ester,Moniconka,Silvana,Carmen,Alicia,Teresa,Nuria,Xelo,Mariajo,Vane,
Laura,Lourdes,Cristina,Pilar,Gloria,Pepi,Emma y Paula

Esta es la historia de Truchi

Truchi era una rana que vivía solitaria en un estanque del jardín.
Y ella,lloraba mucho,lloraba a todas horas,pues siempre imaginó su vida rodeada de niños,y no era capaz de disfrutar su día a día en soledad…
Los peces del estanque,las libélulas,la pequeña lagartija que allí vivía y hasta los topos del jardín,
Intentaban animarla,pero truchi no podía dejar de llorar.
Hasta que…
Una mañana soleada de primavera,la dueña de la casa donde estaba el estanque en el jardín,apareció por sorpresa…
Traía una bolsa entre sus manos,se agachó y soltó algo sobre una inmensa hoja de nenúfar que flotaba sobre el agua…lo apoyó con delicadeza mientras Truchi hacía auténticos esfuerzos por ver que era…pero no lo conseguía por que estaba demasiado lejos,así que,decidió acercarse nadando…
La mujer hablaba,le decía algo a aquella pequeña cosa que parecía no moverse,pero como Truchi la rana no entendía el idioma de los humanos,no sabía que era lo que estaba pasando.
Tenemos un nuevo vecino en el estanque!!!!! Anunció a gritos una de las libélulas que sobrevolaba la escena,acaban de traer a una pequeña tortuga,pero,no sé si está bien,no se mueve,no dice nada,no hace nada chicos…
Truchi,sin dudarlo,se acercó a la pequeña tortuga y vió que lloraba,lloraba sin parar,era un pequeñísimo bebé tortuga de tan sólo diez días,estaba sola,asustada,hambrienta y triste,no tenía familia que la cuidase por que su mamá había muerto y necesitaba a alguien que se hiciera cargo de ella.
Truchi sintió enseguida una gran ternura por la pequeña tortuga y se dispuso a acariciarla para calmar su llanto.
Al principio,rehacia,la tortuga,no se dejaba acariciar,pero,poco a poco,se dejaba hacer.
Hasta que truchi,con sus caricias y sus dulces palabras,consiguió que el bebé tortuga dejara de llorar.
Truchi abrazó muy fuerte al bebé tortuga y sintió como si la conociera de toda la vida,sintió que ella y la bebé tortuga estaban destinadas a vivir juntas…increíblemente,la bebé tortuga sintió lo mismo…
Aún que estaba triste,asustada y enfadada,ya que no sabía cómo había llegado a este estanque,tan lejos del acuario donde había nacido,la pequeña tortuga empezó a confiar en Truchi.
Se acordaba mucho de sus antigüos amiguitos,los que vivían en el acuario,pues ese había sido su hogar,lo único que ella había conocido,pero,con el paso de los días,veía como Truchi la abrazaba y la mimaba,la quería con todos sus sentidos,y claro,la tortuguita empezó a sonreir,a buscar a truchi al despertarse,a preocuparse y llorar si Truchi se alejaba un poco de ella,poco a poco sentía que no podía estar sin Truchi,sin su protección,sin sus caricias,pues la quería y quería estar con ella,era su MAMA .
Y,poco a poco,Truchi le enseñaba a la pequeña tortuguita,a confiar en los demás animalitos del estanque.
Le explicó que todos serían sus amigos,que le enseñarian a compartir y a conocer todo lo nuevo que la rodeaba.
Todos se acercaban a ver los progresos de la pequeña tortuga,siempre bajo la atenta mirada de Truchi…hasta un viejo topo del jardín las vigilaba en la distancia.
Truchi sintió que su vida había cambiado,y lo primero que hizo fue buscarle un nombre a su nueva compañía del estanque,pero…¿cómo llamar a una tortuguita tan pequeña e indefensa?
Pensó y pensó,no conocía a otras tortugas,no sabía que tipo de nombres se les ponía,así que decidió consultar al topo,a la libélula,a la lagartija y a todos los animalitos que por allí se pasaban a conocerla.
El topo pensó que Mery era un nombre perfecto
Para la pequeña tortuga pero la libélula no estaba muy de acuerdo,mientras todos pensaban,la tortuguita estaba ahí,acurrucada al lado de Truchi…ella necesitaba un nombre y si todos no se ponían de acuerdo,se quedaría sin él… ¿Y si le preguntamos a la señora que la dejó en el estanque?(dijo la libélula)
Pero Truchi pensó que era ella quien debía dar un nombre a la pequeña tortuga,ya que estaba claro que
Ya era su mamá y una mamá es la que debe darle una identidad a su hijo…y,aún que nunca le iba a esconder a la pequeña tortuga sus orígenes,truchi decidió por fín darle un nombre,Truchi llamó a su hijita con el nombre de “ALMA”
Alma…lo repitió en voz baja,e imaginó que quizás,cuando su hija preguntase por que la había llamado así,ella podría explicarle que era allí donde había nacido el amor que sentía por ella.
Decidió esperar a que su hija despertase y llamarla así,si ella sonreía,ese sería su nombre…
Al día siguiente,cuando su beba despertó,la miró,y en voz alta pronunció su nombre y…
La tortuguita sonrió
Sólo con mirar a su mamá Truchi,habría sonreido,pero aquella palabra que sonaba tan bien y dirigida a ella con tanto amor,hizo que sonriera todavía más…
Alma (volvió a repetir Truchi),y pasaron la libélula
la lagartija y el topo,y viendo la sonrisa de la tortuguita,ellos también sonrieron…ya tenía nombre,Alma.
Una niñita que pasaba en ese momento por ahí,y vió a Truchi con su pequeña,dijo,mamá,mira como se parece esa tortuguita a nuestra pequeña Nicoletta…
Y ahora,después de la difícil tarea de buscar un nombre,había que enseñarle las cosas que pasaban en aquel estanque,¿cómo se vivía?¿cuales eran sus amigos?¿donde estaban los peligros?
El estanque era precioso,la dueña de la casa lo había hecho con mucho cariño hacía unos años,estaba rodeado de piedras y plantas,bien protegido del viento y el frío,y orientado en un rincón soleado del jardín.
Cuando lo prepararon,en el fondo,utilizando piedras,hicieron cuevas para que los peces pudiesen refugiarse dentro de ellas,plantaron muchísimas plantas acuáticas que en primavera y verano llenan de colores el estanque.
Los enormes nenúfares,con flores blancas,lilas y rosadas tienen unas inmensas hojas en las que los animalitos que allí viven,suelen reposar y tomar el solete los días claros,y eso es algo que le encantaba hacer a la pequeña tortuguita Alma.
Pero,más allá del estanque,Truchi sabía que había muchos,muchísimos peligros,sabía que no se podía salir sola,y Alma debía saberlo también,Truchi debía y quería que Alma lo supiese…que supiese que la vida está llena de cosas maravillosas,como su mamá,la familia de animalitos,y el estanque,pero que también tiene sus peligros,y ella debía protegerla,pero también debía enseñarle a protegerse sola…
Para ello la llevó de excursión,pero no por el estanque,como siempre,si no por el jardín,en tierras desconocidas,pero como iban juntas,las dos juntas,Alma entendería que es bueno descubrir cosas nuevas con alguien a tu lado.
Lo pasaron genial,vieron cosas nuevas,plantas nuevas,nuevos colores y olores…fue un gran día,un día estupendo!!
Alma estaba exhausta de tantas emociones,por eso,Truchi la subió a sus espaldas para regresar al estanque,nunca antes había saltado tan delicádamente…al notar a su hijita Alma,relajada y dormida en su espalda,sintió una extraña sensación de
Paz y responsabilidad…
Pero,a pesar de esa enorme responsabilidad,sus ojos estaban llenos de una luz brillante,como otras mamás,cuando miran a sus hijitas,como cuando la niña que paseaba por el jardín vé a la pequeña Nicoletta y vé reflejado en ella,el vínculo que han establecido Alma y Truchi.
Han sido días intensos,de conocerse y quererse,y lo han conseguido…
Alma va cogiendo confianza,el saber que su mamá,la rana Truchi la cuida y la vigila la ha ayudado a ser más valiente,a verse más segura,tanto que ahora hasta ha empezado a pasear solita por el estanque,saludando a los Kois,los peces japoneses de colores que nadan por allí,saludando a las libélulas que lo sobrevuelan,y charlando con la lagartija Teresita,que vive allí acochada entre las piedras y las plantas de la rocalla que rodea al estanque,y por supuesto,con los pequeños renacuajos,con los que Alma pasa tantas horas jugueteando,de manera que,a medida que pasaban los días,aún que Alma se daba cuenta de que había dejado tantos amiguitos en su antigua casa,aquel precioso acuario que la vió nacer,allí,en el estanque del jardín,había descubierto su nuevo hogar,su casa,su familia…estaba cómoda,jugaba,se sentía querida,y todos la ayudaban cuando no sabía que hacer.
Truchi miraba a Alma disfrutar confiada y sonreía cuando su pequeña hija la buscaba con su mirada para confirmar que mamá estaba ahí.
Estaban juntas y eso era suficiente para que en cada suspiro de Truchi,el aire se llenase de burbujas de colores que llenaban el estanque.
Por fín,Truchi,había hecho realidad su tan ansiado sueño,era mamá…era una mamá de verdad,y tenía una preciosa criatura que la hacía feliz,eso la hacía tan felz que Truchi se consideraba la mamá más afortunada del mundo.
Por que así lo era,tenía a Alma,la hija más maravillosa que jamás podría haber imaginado,y,además,Alma era feliz,el estanque le daba la tranquilidad que ella siempre había necesidado y su mamá le daba la felicidad que siempre había soñado…dos corazones se habían juntado en ese pequeño estanque ahora lleno de amor y de alegría.
Y,ahora que llegaba la primavera,más alegría llegaba al estanque,pues el agua se llenaba de pequeños renacuajos que pronto se convertirian en ranitas,y de muchos y pequeños pececillos de colores que eran los nuevos compañeros de juego de Alma.
De entre todos ellos,uno,era su amigo especial,un pez blanco,un pequeño pececillo solitario,un pez algo triste,que nunca nadaba entre sus hermanos,que simplemente se acercaba a Alma para juguetear con ella,y estando con ella y con Truchi,olvidaba su tristeza.
Una mañana,Alma le preguntó al pececillo por qué estaba tan triste,y el le respondió que era diferente a todos sus hermanos…
Ellos (dijo el pez),tienen preciosos colores,colores vivos,amarillo,rojo,naranja…y yo,yo soy feito Alma,soy un pez que no tiene color…y por eso noto que me miran raro…
Entonces,Alma se acordó de cuando ella llegó al estanque del jardín,y todos los niños tenían mamá,y ella había sentido algo parecido a lo que sentía ahora su amiguito el pez blanco,y era capaz de comprender cómo se sentía.
Pero Alma le explicó que no debía sentirse el “patito feo”pues el color no dice nada,hay que conocerte para poder juzgarte,que no tengas colores vivos no quiere decir que seas raro.
No importa el color de la piel (le dijo la tortuguita al pececillo blanco)importa el Alma.

21.1.09

Bones vibracions...


Tinc bones vibracions...

Que les dues psicòlogues, les dues persones que t'evaluen, et diguin que us veuen bé, és bona senyal oi??

Estic contenta, l'entrevista d'avui ha anat molt bé, i al final la psicòloga ens ha dit que ho han parlat entre elles i ens veuen bé, ens ha fet uns quants elogis, com que som una parella oberta, que sempre hem estat oberts i receptius i que hem deixat anar sentiments i emocions davant d'elles que no coneixem de res, i que en cap moment ens hem posat a la defensiva o hem perdut les formes tot i posar-nos en algun moment entre les cordes amb preguntes que afecten la intimitat d'un mateix, i que això és molt bo de cara a saber afrontar possibles preguntes "xungues" que ens farà el nen en un futur, proper i llunyà.

No vull saltar d'alegria encara, m'agrada ser realista i tocar de peus a terra, falta la visita domiciliar i la última amb ella encara... però ens ha deixat una bona sensació.

Aprofito per felicitar a la Bego per l'assignació de la seva pequeñaja. Estic molt contenta... tot va rutllant.

20.1.09

20 de gener...



La noticia hauria de ser que per fi es canviaràn d'aires a Estats Units, que comença una nova era i que molta moltíssima gent té les il.lusions posades en aquest senyor, Barack Obama.

El què no tindria que ser-ho és que un negre es converteixi en president d'estats units, ja que no deixa de ser un "estadounidenc" més. El color de la seva pell no hauria d'importar a la notícia, hauria de passar inadvertit. Però és noticia, bona, però notícia... i me n'alegro, ja que potser el fet de que avui sigui noticia farà que en un demà, deixi de ser-ho.

Avui ha estat investit president i espero que les esperances que mig món té dipositades en ell, donguin els seus fruits... no pel seu color sino per la seva manera de ser.

No crec en l' "orgull racial", hi ha blancs bons i blancs dolents, com també negres bons i negres dolents... en definitiva... com sempre s'ha dit, l'important és a l'interior, jeje.

Però el dia 20 de gener no acaba aquí... hi ha un noticiónnnnn, un que portavem esperant des de fa temps, totes les bloggeres però sobretot ells, Silvana y Carlos , que per fí poden cridar que SÓN PARES!!!!! (si cliqueu als seus noms podreu veure la foto dels seus 4 fills)

Anyalem, Wondo, Demi, Endalel, Silvana i Carlos... enhorabona família!

16.1.09

La tercera...


La tercera ja està feta ...

Crec que va anar bé, estem molt positius.

Ens ha dit que en necessitem dues més i possiblement tres, però en cap moment ens ha dit que anem malament ni ens ha insinuat res que pugui fer pensar que no li queda clar algún tema, espero que no sigui només una sensació meva... imagino que si alguna cosa no anés bé ens ho faria saber, oi?

Xerrem molt durant les entrevistes, potser massa, no ho sé... i això fa que l'estona passi rapidíssim i que passi l'hora i quedin coses per parlar, així que si no volem que això s'allargui eternament potser haurem de tancar una mica la boca, jeje.

Espero que sapiguem defensar el nostre projecte fins al final.. no és fàcil posar paraules a alguns sentiments i això és el què més por em fa... no saber-me explicar en alguns temes.

Bé... ara a esperar la quarta.

13.1.09

Els Senufo...


Fa un parell de setmanes vaig comprar la revista Lonely Planet de gener, és monotemàtica i el tema del mes és Marroc. No és que tingui intenció d'anar-hi de moment, crisis, obres i gastos varis no ens deixen, jeje... però m'agrada viatjar, m'agrada llegir sobre viatges i quan el destí m'interessa doncs la compro...

Abans de començar a parlar del tema, sempre hi ha 5-6 pàgines amb una fotografia de pàgina sencera i una mica d'explicació de la foto... vaig obrir i vaig veure la foto d'un poblat africà... automàticament els meus ulls van anar de dret al mapa que hi ha al peu de la foto per veure de quin païs es tractava... i quina sorpresa vaig tenir quan vaig veure que era de Costa d'Ivori!!!!!

Pensareu que sóc idiota i que una simple foto em faci il.lusió és de pardillos... potser si, però si sabéssiu la odissea que he passat per trobar una ditxosa guia de viatges de Costa d'Ivori ho entendríeu... ho hi ha informació! no és un païs turístic i per tan costa un pilot trobar alguna cosa... al final la vaig comprar a França, la guia Petit Futé en francès, per si a algú li interessa us deixo l'enllaç per si voleu comprar-la, està bastant actualitzadao.

Doncs això... que després de veure que ni a Altaïr tenen guies de viatge, el fet de trobar una simple foto en una revista i una columna explicativa em va fer molta il.lusió... sóc així.



Els senufo són un poble de cultura i llengua sudanesos que viuen a Costa d'Ivori, Mali i Burkina Faso.

Són agricultors de subsistència i en menor mesura crien animals. La pesca i la caça no contribueixen massa a l'economia loca.

Aquesta ètnia està dividida en dues classes, la dels grangers i la dels artesans.

Antigament estava totalment prohibit el matrimoni entre membres de classes diferents, però això a l'actualitat ha canviat.

A la societat Senufo, s'ha de destacar el concepte de comunitat, ja que per sobre de l'individu hi ha la societat, per tan, lo bo per la comunitat és sempre més important que lo bo per l'individu.

Veneren a esperits de la natura i a determinats avantpassats.

Destaquen les màscares de fusta tallada per ceremònies culturals, on hi enganxen elements d'animals com banyes de bous, dents de felí, etc...

Ja sé algo més de Costa d'Ivori!


10.1.09

Musiqueta ivoriana


Gràcies a l' Emma i uns enllaços que m'ha donat de fotos de costa d'ivori he trobat una pàgina interessant on hi ha molts interprets de música ivoriana.

Per tan, ja que a mi m'ha fet il.lusió, espero que també els faci a les Laures, la Mònica i la Noèlia, futures mamis adoptants a ivori (ale, entrada amb dedicatòria, jeje) ... i bé, a totes aquelles que també ho són i encara no tinc el gust de "conèixer".

Clicant els noms dels artistes que hi ha dins el recuadre, les podreu escoltar. Música ivoriana!

Nenes, espero que us agradi.

We are together.


Fa ja uns quants dies que a la tele vam veure un reportatge d'uns nens de l'orfenat Agape de Sudàfrica.

"We are together" és el títol del reportatge-pel.lícula.

El vam començar a veure que ja feia una estona que havia començat però vam poder entendre que a aquests nens que cantaven per afició, se'ls va cremar l'orfenat i que amb molt esforç i ajuda d'algún cantant sudafricà van poder viatjar a Nova York per gravar un disc i reconstruir l'orfenat.

Es pot comprar el CD en aquesta web: http://wearetogether.org per si a algú li interessa col.laborar.

Jo l'acabo de comprar.

8.1.09

Desig nº 32


El desig 32!!!!

Amb en Carles i la Laura ens vam conèixer a través del blog, ella em va contactar per aqui i vam decidir coneixe'ns en persona, vivim a 10 km de distància. La experiència va ser molt bona i estic segura que mantindrem una bona relació durant molt temps, perquè hi va haver feeling i també perquè, el seu fill naixerà o ha nascut a Costa d'Ivori com el nostre.

El desig no l'esperava... potser perquè s'ho tenien molt calladet, jeje... així que m'ha arribat per sorpresa i això sempre alegra.

Parella.. tinc ganes de quedar algun altre dia, espero que aviat ens diguin que som idonis i us poguem convidar a casa per celebrar el vostre enviament d'expedient i la nostra idoneitat.

Petons.

7.1.09

Tic contenta....

Estic contenta... i és que, avui hem fet la segona entrevista i crec que ha anat bé!

Ha sigut relaxada, distesa, hem aclarat temes que van quedar pendents en l'anterior, hem aclarat dubtes per si havia pogut quedar alguna cosa malentesa i CREC que hem matat el tema que em preocupava, el que la psicòloga considerava que seria dur... crec i espero que ja ho té clar.

Espero que la resta d'entrevistes siguin com la segona meitat de la d'avui... complicitat i comprensió de nosaltres amb la piscòloga i d'ella amb nosaltres.

Res, només volia dir-ho... ja que us explico quan estic nerviosa.. .què millor que explicar quan estic bé, no?

Desig nº 31





El dia 31 d'octubre, la castanyada, ens vam casar i vam aprofitar l'avinentesa per donar-lis la noticia de l'adopció. Vam portar una caixa de bombons i una ampolla de cava per celebrar-ho.

Doncs, la Montse i en Jose, van guardar la caixa dels bombons i amb ella n'han fet la base del desig!!!! El número 31. Hi han enganxat fotos d'aquell dia i hi han escrit un desig molt maco.

A més a més... la tela té història... resulta que és d'un tros dels llençols de la Montse quan era petita... molt molt xulo!

Gràcies parella!

4.1.09

Yes, we can!


Falten 3 dies per la pròxima entrevista. La veritat és que el temps m'ha passat rapidet, tot i que no relaxat del tot... el fet que a l'altra entrevista ens digués que hauriem de treballar molt les motivacions, fa que tot i estar totalment convençuts de que tindrem un CI positiu, tinguem una mica la por al cos.

Hem reflexionat molt les nostres motivacions, de manera que poguem posar-lis paraules, perquè una cosa és sentir i l'altra cosa és posar paraules al sentiment... no sé a vosaltres però a mi em costa bastant. I hem posat en paper tot allò que tenim al cap, per poder ordenar-ho de manera que com a mínim s'entengui.

No sé si estic nerviosa o no... vaig passar dos o tres de dies després de l'entrevista bastant feta pols... després em vaig relaxar... però ara fa un parell de dies que no paro de pensar-hi... i se'm fa extranya la sensació de que per un costat en cap moment he pensat que poguem ser denegats, però per altra... tinc una espècie de por, és algo molt estrany, que fa que quan en parlo amb la gent, parli amb cautela i em poso negativa o realista, no sé... tot i que en el fons no em crec el què estic dient, sino que sé segur que serà positiu... no sé si m'he explicat prou clar perque em sembla que m'he liat, jajajja

Aquestes festes, tan el final del 2008 com el principi del 2009 han sigut de noticies bomba, totes bones! assignacions, judicis positius... això ens ha ajudat molt a passar-les positivament, a anar amb forces i sobretot a veure que tot arriba i que el punt on estem, es simplement un petit pas, un petit graó dels molts que haurem de fer per arribar a dalt de tot... cada graó costa i cada graó en el moment de ser-hi se't fa pesat... però s'ha de pujar.


Demà hi ha un altre judici a Etiopia, el de nena espera , tan de bo segueixi el bon ritme d'aquestes festes i sigui positiu.

Bons reis!

3.1.09

Desig nº 30


Es poden tenir 2 subidóns en menys de dues hores? Si!!!!

Al arribar a casa després de rebre el desig 29... m'he trobat el desig 30!!

Un altre cop es repeteix l'escena anterior... una altra amiga de la infància, una altra amiga de les que veus poc... i per conseqüència, un altre subidón!!

La Mercè i els dos Quim's, el peque de dos mesets... ens han regalat un trosset de tela i un desig, també maquissim. Moltes gràcies family.

Nenes (Eva i Mercè) si us heu posat d'acord per fer-ho el mateix dia que sapigueu que m'ha agradat molt i si no... bonica coincidència, no?

Petons.

Desig nº 29


Sembla mentida que un simple trosset de tela amb un desig et pugui fer tenir un subidón, però és així.

Avui ha vingut l'Eva, una amiga de la infància, del poble... una persona d'aquelles que tot i veure poc o molt poc, sovint penses en ella... però les persones en general i jo especialment som aixi... penso en la gent, però tampoc faig massa res per veure-les més, o sigui, que aquella persona no sap que penso en ella, és un defecte que tinc, potser hauria de demostrar més les coses... i mira.. això podria ser un dels proposits pel 2009, veure més a qui tens ganes de veure, no??

L'Eva té un fill, en Gerard que és qui "escriu" el desig... però com que encara és petit i no sap escriure, la seva mare ho ha fet per ell. És preciós!!! M'encanta!!

Gràcies Eva, Juli i Gerard.

2.1.09

La Júlia..

La Júlia, és la filla del cosí d'en Manel... té 5 anys i és una de les tres ratolines que hi ha a la família.

Avui, ha vingut a veure'm a la feina amb la seva mare, em portava un regal...entrava tota orgullosa amb un paquet ben embolicat a les mans i amb un gran somriure a la boca, l'he obert i era la nina que veieu a la foto!



Es veu que l'altre dia van anar a veure joguines amb els seus pares i quan va veure aquesta no va parar fins que va aconseguir que n'hi compréssin una per ella i una altra per nosaltres!!

L'acompanya una tarjeta que posa que és perquè em faci companyia mentre no arribi el nen o la nena. M'ha fet molta il.lusió... més que pel regal en si... pel fet que una nena de 5 anys tingui aquest tipus de sentiment.