Privacitat a internet, tot un món.

Dies enrere quan vaig escriure l'entrada sobre les flors, vaig posar al 'google imatges' el nom de l'orfenat d'en M, buscava una flor característica de Nigèria, la qual surt a la contraportada del CD de musica que edita l'orfenat del nostre fill. Pensava que podria ser la foto que acompanyés l'entrada.








Just a la primera pàgina va sortir un primer pla de la V, una nena de la qual en vaig parlar temps enrere, em va sobtar molt i vaig seguir l'enllaç de la foto per saber d'on provenia... i així va ser com vaig trobar el blog dels seus pares, en el qual expliquen cosetes del seu dia a dia.







Vaig tenir sentiments contradictoris, per un costat em va alegrar moltissim tornar-la a veure i comprovar que igual que a en M la seva expressió ha canviat, està guapissima i se la veu feliç, però per altra banda em va saber greu veure la seva imatge exposada a internet ... imatges que es poden copiar sense cap mena de problema.











En aquest mateix blog, sortia una foto del meu fill, així com una meva i d'en Manel (vam coincidir amb ells el dia de la despedida de l'orfenat i ens vam fer fotos junts)... tinc pendent dir a la mare d'aquesta nena que siusplau tregui aquestes fotos del seu blog... són fotos fetes quan en M ja era oficialment nostre, per tan, hi tinc dret oi? També hi ha una foto del meu fill setmanes abans d'anar-lo a buscar... aquesta han tingut la decència de posar-la tan tan tan petita que es veu borrosa... al reconeixer-lo, li he enviat un mail i m'ha enviat la foto en tamany gran.





Evidentment no només sortiem nosaltres sino que surten toooots els altres nens de l'orfenat, companys del meu fill i de la seva filla, inclús algun amb dades personals com el nom d'un nen i el problema de salut que té junt a la foto....






A nosaltres la ecai ens va aconsellar/prohibir fer fotos als altres nens de l'orfenat, no tenim cap dret sobre ells i no poden garantir que no en faràs un mal us... per tan, vam seguir els consells i durant la setmana d'adaptació no vam tirar fotos a ningú que no fós el nostre fill o a la filla dels nostres companys de viatge. El dia de la despedida va ser la mateixa directora de l'orfenat qui ens va animar a fer-nos fotos amb els nens... la veritat és que a mi em feia una mica de cosa, fins que vaig veure la familia de V fer-ho... per suposat, la meva ètica i sentit comú han fet que aquestes fotos quedin al nostre arxiu personal, pel nostre fill.








Sorpresa, mosquejada o digueu-n'hi com vulgueu... vaig seguir buscant... sense saber ben bé què buscava... vaig anar a petar a un blog d'una noia nigeriana, al juny del 2010 van fer una visita a l'orfenat i com no, van fer fotos.... surt en M, en dues fotos... una barreja de sentiments es van apoderar de mi, per un costat em va fer molta ilusió tenir dues fotos més d'abans que l'anéssim a buscar però per altra banda... em sap molt greu que la imatge del meu fill estigui penjada en un blog on qualsevol la pot copiar, però clar... en aquest cas, suposo que si que no hi tinc cap dret, la foto és anterior a la seva adopció.








Continuo buscant i patam! foto dels companys del meu fill... una foto feta al maig del 2009, tots els nens junt a un noi blanc en un àlbum de Flickr. Després de la sorpresa inicial em va tranquilitzar veure que aquest noi té les fotos protegides, no es poden copiar. Li vaig enviar un mail per saber si tenia més fotos d'aquell dia per saber si el meu fill sortia en alguna... el noi molt agradable em va informar que sense explicar-li qui era el meu fill no em podia enviar cap foto ja que havia de protegir la intimitat dels nens... punt a favor!! li explico qui és el meu fill, li envio foto... el recorda, mira les seves fotos i comprova si en té o no. A part em dóna la direcció del seu blog, segons ell només la dóna als amics personals però no és privat, sino que és public... en aquest blog explica la seva vida a Lagos i hi penja fotos de les seves visites a l'orfenat que fa tot sovint... em poso a plorar quan veig un primer pla d'en S, un nen super carismàtic, amic del meu fill... i de la J, i de la D... i les puc copiar! i llavors em pregunto on és la protecció a la intimitat dels nens de la qual em parlava en el mail... tot i així, gràcies a ell m'assabento de com estan alguns dels nens que el meu fill recorda més.

Estic convençuda que hi haurà moltissima més gent que té fotos del meu fill... gent que visiten l'orfenat, gent que ha adoptat anteriorment a aquest orfenat... però gràcies a la seva ètica aquestes fotos no són a la xarxa... encara que això impliqui qeu tampoc les podré aconseguir mai jo.

.

Moren 400 nens a Nigèria per enverinament.

Diamants, coltán, petroli... or.... què més necessitem els de l'anomenat primer món per carregar-nos l'anomenat tercer món?

El plom i el mercuri han matat a més de 400 nens al nord de Nigèria, la majoria menors de 5 anys, segons fonts de 'medicos sin fronteras', tot i que es sospita que poden ser més ja que molts d'ells no acuden als serveis mèdics pensant que és malaria.

Segons els estudis realitzats, l'aigua per beure no compleix amb lo establert per la OMS, a més de que els estanys, almenys un riu i la terra estan contaminats per plom i la concentració de mercuri (un metall usat per l'extracció de l'or) a l'ambient és 100 vegades més alt del què estableix l'organisme de salut.

L'extracció d'or de les mines, entre d'altres minerals, és la causa principal d'aquesta contaminació, ja queen molts casos els miners s'emporten el material a casa per fer-ne una selecció.

L'enverinament per plom, malgrat que pot ser tractat, provoca danys irreparables en el sistema neurològic dels nens. Causa reducció de la capacitat intelectual, trnastorns de conducta i pèrdua de control dels muscles .

La ONU alerta també que aquesta contaminació és una amenaça pels nens que encara no han nascut, ja que passa directament a través de la placenta.

El problema està lluny d'acabar-se "s'ha de netejar la zona per evitar que l'aigua i el terra es segueixin contaminant. A més la situació es seguirà produint ja que la població desconei el risc d'extreure i processar de manera indeguda les roques amb plom"

Shell a Nigèria.

La fuita de BP al golf de Mèxic té un gran ressò mundial per la catàstrofe mediambiental que provoca i els milers de famílies que afecta. Però hi ha altres parts del món oblidades que pateixen des de fa anys desastres similars. Un dels casos més flagrants: Nigèria. A l'àrea del delta del riu Níger, on hi ha els principals pous petrolers, són molt habituals els vessaments. Segons xifres del govern, n'hi ha hagut més de 7.000 entre el 1970 i el 2000. Els ecologistes asseguren que la xifra és molt superior i denuncien la impunitat amb la qual hi treballen les multinacionals estrangeres.

A Nigèria el petroli és el primer generador de riquesa, però també de tragèdia. Més de 50 anys de vessaments de petroli al mar estan provocant una catàstrofe ecològica i han deixat sense subsistències més de 20 milions de persones.

A l'àrea del delta del Níger hi ha vessament cada any. Això perjudica els pescadors, que es lamenten que al riu ja no hi ha peixos. La població pesquera d'Ogoni en culpa la petrolera Shell i el govern del país. Asseguren que Shell no ha revisat l'oleoducte que recorre la zona des de fa temps i que s'ha rebentat. Els ecologistes denuncien que el govern del país no vol veure's implicat directament o políticament amb el que fan les companyies petroleres perquè el seu negoci és el que alimenta gran part de la població.

La companyia es defensa perquè en part els vessaments són originats per factors externs a les empreses. Primer, els lladres de petroli, que foraden el conducte per robar combustible. I segon, els sabotatges a les instal·lacions petroleres. És una manera de lluitar contra el govern i els seus aliats occidentals, que es queden amb el benefici que genera el petroli.

Nigèria és el primer productor de petroli de l'Àfrica. Tot i així, la immensa majoria de la població viu en la pobresa.

És trist, molt trist, que passin coses així, jo em sento impotent, indefensa i sobretot em fa fàstig pertànyer a l'espècie humana "blanca i rica"... com sempre quan alguna cosa passa al primer món se'n fa ressò a tot arreu, però quan passa a un païs negre i pobre... que els donguin pel cul! en quina merda de món vivim?

.

Destiny...

Era un dia de juny, no recordo quin... feia molt poquet que érem idonis i estavem dalt d'un núvol... la nostra ment i el nostre cor estaven plenament ficats a costa d'ivori, havíem deixat de banda la idea de Nigèria (era la idea inicial abans que ivori però icaa no ens deixava per x motius que ara no vénen al cas)...

Vam rebre un correu de la ecai que porta Nigèria dient-nos que ja havien parlat amb icaa i que ara ja els era possible tramitar expedients de la comunitat catalana. Ens van passar tota la informació i vam començar a donar voltes al tema, resolent que no, que continuavem a Costa d'Ivori, era massa difícil (sentimentalment parlant) canviar de païs.

Al cap de pocs dies vaig anar a la policia a renovar-me el passaport... allà assentats hi havia una parella africana amb un cotxet, evidentment em vaig asseure al seu costat per tal de poder veure el nen de dins. Em vaig posar a parlar amb la mare ..

D'on sou? ... De Nigèria... Quant temps té el nen? ... 8 mesos ... Com es diu? ... DESTINY.

Ara quedaria molt de conte que digués que en aquell moment vaig saber que el nostre fill arribaria de Nigèria, etc... però no, no va ser així...tot i que si que és cert que en més d'una ocasió durant aquest període de decisió de canvi de païs, entre juny i setembre, vaig pensar molt sovint amb en Destiny.

Creieu en el destí?

.

Tu sí! Tu no....

Els tres reis, són un símbol multiracial i mai han tingut problemes d'inmigració o racisme.

Un europeu, un asiàtic i un africà.

A ells se'ls accepta, perquè són mags i ens porten regals, quina hipocresia no? el negre que ven discos al top manta és un "desgraciat que vé a prendre'ns la feina als d'aqui" però el negre que ens porta regals... aaaaaah! a aquest anem-lo a esperar amb fanalets, fem-li bona cara i tirem-li petons... si, a aquest sí, perquè aquest ens portarà un munt de regals i si no ens portem bé potser no ens deixarà res... repeteixo, quina hipocresia.

Jo sé que el meu fill/a al llarg de la seva vida patirà de racisme i ho sé perquè abans de que sigui aquí ja l'he patit jo per ell/a... és de les coses que em fan més por d'aquesta paternitat que afrontarem, el racisme... em té una mica acollonida, ho reconec.

"el què hauríem de fer es montar un partit polític d'aquells que linchen els negres".... aquesta frase lapidària, amb aquestes paraules exactes la tinc gravada al cervell des que el marit d'una amiga la va deixar sortir per la seva boca.

Em va molestar molt el to racista, però també em va molestar molt el poc tacte i la poca consideració envers nosaltres que sap de sobres que el nostre fill serà negre. Em va fer molt mal. De fet, fa uns dos mesos que va passar i em continua dolent. Tinc molt clar que no em vull rodejar de gent així , però... com reaccionar si ens fan un comentari d'aquest estil davant del nostre fill?

M'he rumiat molt si posar això al blog o no, però al final he decidit que si, que no m'importa si la persona afectada ho llegeix o no (tot i que em jugaria una mà que no) però he pensat que segurament em serà més productiu tot el què me'n pogueu dir vosaltres que les conseqüències que pugui tenir , que no seran d'altres que un distanciament amb la persona en qüestió ... cosa que ja tenim pensat fer de totes maneres.

Què li explicarà aquest conegut al seu fill/a el dia que li demani perquè el rei negre és millor que el negre del carrer?

Espero que els reis us portin el que més desitgeu... jo demano dues coses i cap d'elles és material, si és veritat que són mags, sabran què és sense que ho digui.

Bons reis.

.

Aprenent a conviure! Un conte real.

Soc anti-powerpoints d'aquests en cadena que envien al correu electrònic per això els llenço directament a la brossa quan m'arriben, excepte si vénen de ma mare o d'algú que sap que odio aquest tipus de correus, perquè si els rebo és perquè saben que m'agradaran, i aquest ha set el cas... en Manel me n'ha enviat un avui...

Al zoo de California, una mare tigressa va donar a llum a 3 cadells. Desafortunadament va tenir complicacions durant l'embaràs i els tigres petits van néixer prematurs amb poc pes i tamany, el què va provocar que morissin en molt poc temps.

La mare tigressa es va recuperar del part, però al mateix temps va començar a minvar la seva salut i físicament no se la veia bé. Els veterinaris van pensar que la causa podia ser la pèrdua dels seus cadells el què fés que caiés en una depressió. Per això van decidir que si li buscaven altres cadells tal vegada això milloraria.

Després de verificar en altres zoològics del païs, van confirmar amb molta pena que no hi havia cadells de tigre que poguéssin ser portats al costat de la tigressa. Per això els veterinaris van decidir una cosa que mai s'havia intentat al zoològic anteriorment. A vegades hi ha mares d'altres espècies que moren deixant orfes als seus cadells i això va ser precisament el cas d'una mare truja, que havia deixat orfes a tota la seva camada de cadells.

Els van col.locar tela imitant la pell de la tigressa, els van col.locar al seu voltant i el què veureu a les fotos és la resta de la història...

Ara digueu-me...

Per què la resta del món no podem conviure en pau amb persones diferents a nosaltres ?????

Què ens fa falta? Que ens cobreixin amb una tela?

.

Moments...

El dia 3 de novembre del 2008, era dilluns. Feia 3 dies que ens haviem casat i vam fer el primer GRAN pas.

Ha passat un any!!! 365 dies!! I l'únic que se m'acut dir és.... ja????? M'ha passat volant. Mai m'havia plantejat tan el tema del temps... de com transcórre en funció de si esperes que passi o si ja ha passat... és molt curiós... mirant endavant un any sembla etern, sembla que no hagi d'arribar mai, se't fa dificil pensar que un any et pot passar ràpid... però quan ha passat... com córre el temps!!!!

Durant aquest any hi ha hagut de tot... moments d'eufòria, moments d'incertesa, moments alegres, moments de bones vibracions, moments irreals, moments de tempesta, moments molt durs, moment INCREIBLE... i entremig de tots aquests moments, n'hi ha hagut molts d'altres... moments d'amistat, moments musicals, moments gastronòmics, moments sorprenents, moments literaris, moments emotius i emotius i emotius, moments nescafé... i així podria continuar... un any de moments, mil sentiments, mil sensacions... i el què ens queda!!!

En quin moment estarem d'aqui un any?? ... Només el destí ho sap.

.

Properament: vacuna per la malaria

Ahir vaig escoltar a les notícies que pel 2011 es preveu tenir a punt una vacuna per la malaria, una mooolt bona notícia! ja que cada any aquesta malaltia mata unes 900.000 persones, la major part nens menors de 5 anys.

S'han fet estudis en 7 països africans a més de 16.000 nens i es preveu efectiva.

La meva poca fe amb els alts càrrecs, siguin polítics, directius de farmacèutiques, etc... fa que em vingui una pregunta al cap... com s'administrarà aquesta vacuna? a qui? qui la pagarà? servirà realment per salvar vides a àfrica? o només els han fet servir per conillets d'índies? serà tan cara que no se la podràn pagar? passarà com amb el cinturó de la meningitis?

Vull pensar que si, que servirà pel què ha de servir i que arribarà a tothom tinguin el nivell social que tinguin... però m'he convertit en una incrèdula... i em fa por que només serveixi per vacunar-nos als turistes del primer món que viatgem a un païs amb risc de malaria...

Foto: mapa de països amb risc de malaria. (en taronja)

Sense retorn...

Segurament si em preguntéssin què és el què més m'agrada en aquesta vida, en els primers llocs del rànking contestaria viatjar... però com tota cosa bona, també té la seva part dolenta i és la tornada.. sempre hi ha un dia que has de tornar, que el viatge s'acaba... però avui m'han dit una cosa que m'ha fet reflexionar:

"os vais a embarcar en un viaje sin retorno, aunque seguro que lleno de felicidad"...

Això m'ha fet rumiar... és un viatge diferent i sense retorn! M'AGRADA!!

L'hem començat amb nervis, incertesa, emoció, pors, alegria... hi trobarem també burocràcia, petons, abraçades, vincle, jocs, plors, mocs, racisme, classisme, superació, felicitat... i el millor de tot és que no té final ... hem començat un llarg viatge sense retorn.

La paternitat no té retorn.

Esperem, t'esperem
volem que arribi el dia
el primer de la nostra vida.
.

Felicitats, enhorabona...

Una de les coses que m'ha sobtat més, segurament perquè no m'havia plantejat aquest tema abans de començar, és que molt poca gent et felicita quan els dónes la notícia de que estàs esperant un fill per mitjà de l'adopció.

M'he trobat en una taula on hi havia dues persones embarassades, jo i 15 persones més... a les persones embarassades se les ha felicitat pel seu estat, a mi no, simplement se m'ha fet alguna pregunta i generalment en un to més baix de l'habitual. L'efecte sorpresa?

No és una cosa que m'afecti o em molesti, simplement la comento perquè m'encurioseix. Falta de costum? Falta de naturalitat? no ho sé, però tinc la sensació que la gent et té llàstima, com si diguéssin "ai pobreta ha d'adoptar", possiblement és una sensació i prou, però la tinc, i em preocupa que aquesta sensació la tingui el meu fill/a quan sigui aquí.

"Ah que guay", "Ah molt bé no?", "Ostres que xulo"... són els més comuns positius, perquè també hi ha els de "uf us marejaran molt", "tela com us fan esperar no?", "i perquè tan temps?", "prepareu calés que això és molt car!" i un llarg etc... i la majoria no em molesta, excepta una... la que contesten amb un "ah si? i per què?"

Potser les felicitacions arribaràn quan ensenyem la foto de l'assignació, quan ja hi hagi alguna cosa que faci entendre l'espera... igual que una panxa a una embarassada.

Evidentment hi ha excepcions i també hi ha gent que et felicita... i també sé que molta gent de les que no et feliciten, també se n'alegren encara que no diguin les paraules "felicitats o enhorabona".

.

Conciliació i reflexió.

Fa un parell de dies a la ràdio van parlar d'una enquesta realitzada a nens que els seus pares són AUTÒNOMS.

El 80% deia que NO volia dedicar-se al mateix que els seus pares, ni volien seguir amb el negoci familiar. El motiu era que "gairebé no veuen els seus pares".

S'havien donat compte que els seus pares passen poc temps a casa per culpa de la feina.

En el nostre cas, que els dos som autònoms... és per reflexionar!

Tenim bastant clar que podrem compaginar-nos la feina perquè durant les 24 hores del dia el nen estigui amb un de nosaltres dos durant el primer any com a mínim, sino, no hauríem decidit ser pares encara, i que després compaginarem la vida i els horaris de manera que la vida familiar sigui primordial, però tot i així, intentarem recordar aquesta enquesta cada vegada que la feina ens absorbeixi.

.

Les entrevistes...

Des que tenim el CI, el relax s'ha apoderat de nosaltres, et sents bé al pensar que serà més tard o serà més d'hora però com a mínim aquest viatge té FINAL.

Però miro enrere i no puc evitar sentir-me malament, no sé si és rencor, no sé si és ràbia o simplement que necessito deixar passar un temps abans de tornar a valorar-ho tot, però és que no vull que se m'oblidi, vull evitar oblidar que no ha set un camí fàcil, vull evitar que algú em pregunti què tal és això del CI i dir-li que és un pur tràmit, perquè no, no ho és... i estic convençuda que més d'un, més de dos i més de tres estareu d'acord amb mi.

Hem fet 8 entrevistes, algunes més dures que les altres, però totes girant entorn del mateix, del nostre perfil familiar.

Entenc que potser (segons diuen) es donen massa CI, entenc que vulguin evitar el màxim de fracassos en l'adopció, de fet, un sols fracàs, per mi ja és massa.. però això s'evita filtrant un tipus de familia? no ho crec, i menys quan t'informen que el màxim nombre de fracassos adoptius són en un tipus de família diferent al teu... aleshores? què està passant?

Des de la primera entrevista, al primer minut, se'ns va dir que no tindriem fàcil aconseguir el CI... a la primera entrevista!!!! per tan, partíem del NO, així pel morro, pel nostre perfil familiar.

Des del primer dia, se'ns va dir que seria dificil passar comité... i efectivament, un cop el nostre informe POSITIU va ser a ICAA... el van retornar a l'equip de valoració perquè ens tornéssin a entrevistar... a nosaltres no ens va agradar, i a la nostra psicòloga tampoc... se li qüestionava la feina?

Ha sigut dur, molt dur i crec que part de que ho haguem aconseguit ho devem a l'ASSERTIVITAT.

L'assertivitat és la capacitat de fer valer la pròpia opinió davant els
altres sense ferir sensibilitats.

Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument,
una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara
que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se
suposa que és correcte. És una habilitat personal, molt emprada a la
psicologia.

Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingueixen
dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus
propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn
i acaben acceptant o creient allò que l'agressiu els hi diu. Els comunicadors
agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la
fita que acabin defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors
assertius no tenen por de defensar les seves opinions o intentar influenciar els
altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant apendre de les
opinions dels demés, tot i que en un principi siguin oposades a les seves. Els
assertius també són capaços de defensar-se davant l'intent d'invasió
comunicativa que fan els comunicadors agressius.

No coneixia aquesta paraula, no l'havia sentit mai fins fa un parell de setmanes... però m'hi sento totalment identificada, penso que en aquest cas l'equip de valoració són "comunicadors agressius" i si nosaltres en comptes de ser "comunicadors assertius" haguéssim set "comunicadors passius" avui no us podria pas dir que som idonis.

Paradoxalment el feeling amb la psicòloga ha sigut bo, i quan la he informat de que erem idonis i que la segona vegada SI haviem passat comitè positivament, es va posar molt contenta, les seves paraules i el seu to de veu m'ho confirmen.

.

La pell de cocodril

Tal com vaig dir en aquesta entrada explicaré el conte africà que venia junt amb el desig.

Es titula la pell del cocodril i diu així:

En uns llogarets de Namibia, expliquen que fa molt molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fós d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i només sortia d'elles a la nit i la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquella hora a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'apropaven quan brillava el sol per contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocoril coberta d'una capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell , els altres animals anaven perdent l'admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i de color marró. Finalment, davant d'aquella transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i la humiliació, i des d'aleshores quan s'apropen altres es submergeix ràpidament a l'aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície.

Bé, la "moraleja" és clara: la xuleria, orgull i prepotencia del cocodril van fer que fós "castigat" amb una pell lletja i per això tothom li girés la cara.

Però... aquest conte explicat a un nen de pell negra, en un païs de "blancs"... creieu que ho entendria igual? al cap i a la fi, els animals deixen d'anar a beure de dia perquè ja no els agrada el cocodril... dónen preferència al físic del cocodril, independentment de si l'interior del cocodril és o no és bonic.

Creieu que sóc exagerada? que estic veient coses on no són... que els nens són més innocents i no trobarà segones lectures aquí?

Ara per ara, no m'agrada i si no el "tuneo" no el podré ficar al meu llibre de contes particular... com el "tunejaríeu"???


.

El cinturó de la meningitis

Grip porcina, grip A, grip nova, grip mexicana, grip N1H1... diferents noms per una sola grip, una grip que afecta poc més d'un miler de persones al "primer món", una grip que ni tan sols és mortal en la part de món en la que vivim, una mica de repòs, antivirals i cap a casa... però precisament perquè afecta al "primer món", es parla d'epidèmia ¿?¿?¿?¿?¿? com diu un amic "em pensava que l'apocalipsis arribaria d'una altra manera".

La definició d'epidèmia segons el diccionari és:

Epidemia es una enfermedad que afecta a un número de individuos superior al esperado en una población durante un tiempo determinado.

En la actualidad el concepto es una relación entre una línea de base de una enfermedad, que puede ser la prevalencia o incidencia normales, y el número de casos que se detectan en un momento dado. En este sentido si una comunidad se encuentra libre de determinada enfermedad, un solo caso constituye una epidemia. En otras palabras, es un incremento significativamente elevado en el número de casos de una enfermedad con respecto al número de casos esperados.

En caso de que la epidemia se extendiera por varias regiones geográficas extensas de varios continentes o incluso de todo el mundo se trataría de pandemia. En caso de enfermedades que afectan en una zona mantenida en el tiempo se trataría de endemia.

Segons aquesta definició, estic d'acord, que es parli d'epidèmia... però... què passa amb les epidèmies que hi ha per exemple a àfrica? Des de principi d'any han mort 1900 persones de meningitis a l'anomenat cinturó de la meningitis a àfrica, que va des de Senegal fins a Etiopia, passant per Costa d'ivori, Ghana, Nigeria, Chad, entre d'altres... perquè no se'n parla? perquè ens alarmem quan 50 persones a espanya s'han contagiat de grip i no ens alarmem per unes xifres molt més esgarrifadores? perquè estem inmunes a les morts d'àfrica? potser seriem incapaços de viure feliços si no fóssim capaços d'inmunitzar-nos d'això? Fa falta que alguna cosa ens uneixi a una altra cosa perquè ens afecti?

La vacuna val 1,5 €... simbòlic per nosaltres però no per un veï d'un poblat africà. Poden viure amb la conciència tranquila les indústries farmaceutiques? No tenen la vacuna més que amortitzada com per poder-la abaixar de preu i vacunar a qui ho necessiti?

No tinc respostes a tot això i em sap greu... però suposo que com tothom, tinc el "do" d'inmunitzar-me'n per tal de viure feliç?


Jo vaig tenir meningitis de petita, tenia menys de 3 anys, i podia haver mort, de fet va venir d'hores. Vaig tenir la sort de viure al "primer món", vaig tenir la sort de que la metgessa va sospitar a temps, vaig tenir la sort de tenir un hospital a prop, vaig tenir la sort de que els metges van saber fer la seva feina, els meus familiars i companys de guarderia van tenir la sort de que va haver-hi una vacuna per ells per tal de que no se'ls encomanés... per tan sempre que es parla de meningitis paro la orella... si a més afecta a àfrica, el continent que ha vist o veurà néixer el meu fill, doncs encara la paro més.

Actualment hi ha un dels brots més importants dels últims anys de meningitis, en especial a la zona del nord de Nigèria. Metges sense fronteres, hi està treballant, si voleu saber-ne més, us deixo un enllaç. Metges sense fronteres, epidèmia meningitis

Mentrestant, aquí seguirem parlant de la nostra grip.


.