Què ens depara el destí?

No tinc una opinió formada de si el destí existeix o no... mai m'he posat a pensar seriament en aquest tema, però fa uns dies que hi dono voltes...

Fa dos anys vam entregar la sol.licitud d'adopció... el nostre camí primer va tirar cap a etiopia, fins que van obrir costa d'ivori... ens vam llençar de cap a ivori però per culpa (o gràcies) a que la nostra idoneitat va tardar una mica més del compte, ivori es va colapsar i encara no sé ben bé com, ja que és curiós però no recordo com vaig descobrir que a canaries hi havia una ecai que tramitava adopcions a Nigèria, vam canviar de païs.

Va ser dificil, emocions, sentiments...i sobretot burocracia... 4 mesos va tardar l'expedient a arribar des de ICAA a la DGPMyF (menors de canaries)... aleshores ells van acceptar el nostre expedient, un expedient d'una altra comunitat, un dels pocs que acceptaven...la ecai tenia un cupo de només 10 expedients oberts... per no colapsar el païs, per no tenir falses llistes d'espera i allargar processos innecessariament... vam ser un dels 10.

Just en el moment en que haviem de firmar amb la ecai de Nigèria ens trucava la ecai de Ivori que ja podiem firmar (haviem obert doble via fins tenir lligat lo de Nigèria)... vam renunciar a Ivori... preveiem una assignació de 2 anys d'espera... a Nigèria eren 9 mesos...

El temps d'espera es va complir i vam tenir assignació, 15 dies i viatge! 6 setmanes a Lagos i cap a casa...

Ara estem a casa amb el nostre fill... a Ivori ens quedarien unes 10 families per davant i a més, l'estabilitat del païs que penja d'un fil... (desitjo de tot cor que tot es tranquilitzi)

15 dies després d'arribar a casa... rebem un comunitat de la ecai... es dónen de baixa voluntariament com a ecai habilitada per motius personals. Hem set l'ultim 'pack' de families espanyoles que ha viatjat a Lagos a buscar els seus fills...

He de creure en el destí? l'ecai es va habilitar a principis del 2009, quan nosaltres començavem el procés... es deshabilita just quan finalitzem el procés...

No paro de donar-hi voltes... em miro el meu fill i penso en la sort que hem tingut... i m'entra la nostalgia i em cau la llàgrima només de pensar que si ens decidissim per una segona adopció, no serà Nigerià.

Fa un temps... maig 2009 ... acabavem de ser idonis... vaig anar a la policia per renovar-me el passaport i alla vaig trobar una familia de negres... estavem en el punt de decidir si ens quedavem a ivori o canviavem a Nigèria... la familia duia un cotxet amb un bebé de 8 mesos... els vaig demanar d'on eren i em van contestar que de Nigèria... vaig demanar el nom del nen i em van contestar ... es diu DESTINY.

.

2011, et demano....

Cote d'ivoire... et porto al cor, t'he estimat durant els mesos en que pensava que el meu fill era amb tu... i malgrat descobrir que en M era a Nigèria, la meva estimació cap a tu no ha canviat.



Tinc un parell de desitjos pel 2011... un d'ells és personal i prefereixo no explicar-lo al blog... l'altre....


VULL LA PAU A LA COTE D'IVOIRE.

BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM, EN ESPECIAL A AQUELLS QUI HO ESTAN PASSANT MALAMENT, SIGUIN D'AQUÍ, D'ALLÀ O DE MÉS ENLLÀ.


.

Aya de yopougon 3

Ja fa gairebé un any (buff com passa el temps) us parlava de Aya de Yopougon , dos llibres-còmic que parlen d'Abidjan i Costa d'ivori des del prisme de unes joves que viuen el dia a dia com qualsevol altra noia de la seva edat, sense caure en els tòpics de fam, guerres i conflictes als que estem acostumats quan parlem d'Àfrica.

Ara ja he llegit el tercer... espero que aviat hi hagi un quart.

.

El nostre "road book" ens marca el camí...

Aquest mapa ha acompanyat al blog des de gairebé els seus inicis... el nostre "road book" (llibre de ruta) ens marcava que hi havíem de passar i així ho hem fet.

Hem passejat els nostres somnis per ell, forma part del nostre viatge diferent.

El dia 18, d'aquí a una setmana, si no es torça res, firmarem el contracte amb la ecai, i en aquell moment direm l'adéu definitiu a l'adopció de costa d'ivori. No sense pena, clar.

Creiem i sabem que passar per costa d'ivori era imprescindible, com sino hauríem conegut tantes coses del païs i tanta gent meravellosa vinculada al païs? ... Era inevitable, ho marcava el nostre "road book" particular.

.

Bye bye... ivori.

A vegades, sovint, és dificil pensar amb el cap i no amb el cor... aquesta decisió, la que vam prendre fa un parell de mesos, n'és una d'elles. El cap et diu una cosa, el cor te'n diu una altra...

El nostre viatge canvia de rumb. Continua essent "un viatge diferent, l'adopció", però el destí ja no és la Costa d'Ivori.

Per què? doncs és dificil d'explicar amb paraules... és un cúmul de coses, tot de petites coses que posades en una balança han tingut el suficient pes com per decantar aquesta balança a favor de la raó i no del sentiment. Mica a mica les aniré explicant... ara no.

No ha set un pas fàcil, ens negavem a creure que tot el sentiment que teníem posat a un païs que haviem après a estimar, s'hagués de trencar així, de cop. Però no, no es trenca el sentiment... la costa d'ivori sempre estarà en la nostra ment... sempre ens farà un "click" el cor quan en sentim parlar i sempre sempre sempre estarà present a la nostra vida, perquè tenim una bona colla d'amics que, o són d'ivori o els seus fills vindràn d'allà. I qui sap si algun dia hi podem viatjar per coneixe'l de primera mà.

No estem tristos, nosaltres volem ampliar la família amb un fill, vingui d'on vingui... simplement ens havíem equivocat de camí...tenim una punta del fil vermell ben agafada...

Ara per ara prefereixo no dir el païs al qual ens espera el nostre fill... potser és por, no sé... por de fer-me il.lusions i que no acabin de realitzar-se... si no passa res, abans de final d'any firmarem el contracte amb la ecai, aleshores, potser aleshores, ho veuré més segur i us ho podré explicar.

Ara per ara se'm fa inclús dificil buscar-ne informació... i que consti! estem ilusionats i molt molt contents amb el canvi.

El destí... destino... destin... schicksal... DESTINY...

.

Novembre africà...

Durant tot el mes de novembre a Vic se celebren les jornades de l'àfrica.

A vegades em queixo que no fan res a prop de casa i quan ho fan... passen els dies i no tenim temps d'anar-hi.

Però diumenge, ens hi acostarem... fan una pel.lícula ivoriana, Mimi, la joie, i ens hi acostarem a veure-la... després farem un soparet a un dels molts restaurants que s'han unit a les jornades i fan sopars africans... i passarem una altra vetllada agradable parlant d'adopcions, de costa d'ivori i d'àfrica en general, amb els nostre amics i companys de viatge.

Podeu veure el programa complet aquí .

Us deixo el vídeo del tràiler de la pel.lícula.

.

"El baile del gorila" ivorià.

BB DJ són uns petits artistes ivorians, els quals no sé dir si m'agraden o no, l'únic que m'entra quan els miro és riure... em recorden molt molt a la nena aquella que cantava el baile del gorila, no recordo el nom.

No entenc ni papa del què canten, però dóna a entendre que les seves cançons, almenys la del vídeoclip que us penjo pretén ser educativa.

Desig nº 63

"MADE IN COTE D'IVOIRE" Això posa la roba del retall!!!!!

La Laura i en Ricard , futurs papis d'un nen d'ivori, han estat de viatge al païs que ha vist o veurà néixer el nostre fill i el seu. Des d'allà van escriure un desig on li desitgen que tan de bo al seu caràcter hi hagi l'amabilitat i alegria que han vist als seus orígens.

La roba és la que fan servir les dones d'ivori per fer els seus vestits o per portar els seus fills a l'esquena, així que com diu la Laura, ara mateix segurament hi ha alguna dona que porta el seu fill a l'esquena amb un estampat com el de la nostra tela...

Moltes gràcies, ens ha fet moltíssima il.lusió... primer perquè no esperavem el desig, segon perquè vé de costa d'ivori i tercer, perquè des d'allà asseguts en un maquis prenent un refresc us recordéssiu de nosaltres.

.

Viatge a ivori... amb imatges.

Som agost i aquest mes vol dir: vacances per molta gent. Per mí les vacances són sinònim de viatge, i com que qui no es conforma és perquè no vol... ja que no puc viatjar físicament, em conformo viajant a través d'imatges de la vida quotidiana de la Costa d'Ivori.

font: http://www.trekearth.com/

.

Les nenes de Betania

A Abidjan hi ha la casa-hogar Betania, un orfenat on només viuen nenes, les més desafavorides de la societat africana, nenes orfes de pare, de mare o dels dos. Hi viuen, tenen accés a l'escola, a la sanitat i sobretot a tres àpats diaris. Són pobres entre els pobres i gràcies a l'ajuda dels carmelites i de bancaja-castelló poden somniar amb un futur.

Al canal 9, en van fer un documental, titulat "mirades d'esperança", gràcies a la Roser que ens en va donar l'enllaç hem pogut acostar-nos una miqueta més a la realitat de costa d'ivori a través dels ulls d'una càmera i les experiències de qui ho viuen.

Podeu veure el vídeo clicant aquí

Sento una admiració inmensa per qui dedica la seva vida a la dels altres, per qui és capaç de deixar-ho tot per fer la vida dels altres una mica millor.

.

Som esport, volem la pau

La organització per la pau i l'esport es dedica a fomentar l'esport en zones maltractades per guerres, pobresa, etc...

M'ha sorprès un programa que té a Bouaké (Costa d'Ivori) per fomentar el Judo als nens del carrer i orfes... el Judo ha format part de la meva vida durant bastants anys, el vaig practicar des dels 12 fins fa 4 o 5 anys, soc cinturó marró i ho vaig deixar per falta de temps, entre altres motius, per això m'ha sorpres i m'ha alegrat aquesta iniciativa.

Faré un resum del reportatge, perquè és llarg, també deixo un video-reportatge, al final de tot del reportatge.

Al centre de Bouaké, a l'octubre del 2008 per primera vegada des de l'inici de la guerra civil al 2003, que en una habitació amb olor de pintura fresca se sent l'eco del so dels nens rient, Yacoub Solama es prepara per donar la primera lliçó. És un ex-campió de costa d'ivori i recorda que fa menys de 8 mesos que l'habitació era un lloc ple de brossa i males herbes.

Gracies a l'ajuda de Isaac Angbo el president de la federació de Judo de Costa d'Ivori, l'organització per la pau i l'esport, podran difondre la importància de l'educació a l'esport, en regions allunyades de la capital, que massa sovint han patit enormement per culpa dels conflictes, i han pogut arreglar la sala i comprar kimonos i alfombres tatami per construir el gimnàs.

Per centenars de nens orfes o desplaçats que deambulen pels carrers de la ciutat de Bouaké, la segona mes gran de Costa d'Ivori, podran trencar una mica la seva vida quotidiana (carrer, feina i inseguretat) i entraran en contacte amb altres nens en edat escolar, gràcies al judo que fomenta la igualtat i apren a respetar-se mutuament.

El president de la federació de Judo d'ivori voldria que la finalitat d'aquest projecte servís perquè els valors del judo ajudin a triunfar en la vida diaria, ja que per molts nens, la lliçó de judo és un dels pocs moments de plaer que tenen i és una manera de restaurar l'estructura a les seves vides, encara que sigui un o dos cops a la setmana i prou.


A través de l'esport, tots som un, ens oblidem de les diferències etniques i ens unim per una cosa comú. El president de la federació organitza tornejos amistosos perquè vol intentar que els futurs campions, siguin amics tan dins del tatami, com fora de la sala de judo, i diu orgullós que a costa d'ivori som esport, volem la pau.

En una entrevista a l'entrenador Karamoko Ladji, diu que al principi ningú creia en el projecte i que des de gener de 2008 han estat fent negociacions per renovar el magatzem en desús i convertir-lo en gimnàs. També diu que els nens que practiquen judo amb ells, són de diferents estatus socials, tenen estudiants que hi van després de l'escola, i que també tenen molts molts nens del carrer i procuren recuperar-los de manera que puguin créixer en un altre context que el del carrer en el que poden caure en drogues i prostitució, o sigui, que estan intentant que es reintegrin a la societat i que aprenguin un codi moral per la vida. Creu que els nens estimen l'esport, però que després d'anys de guerra, han de descansar, per poder tornar a la
pràctica de la disciplina i l'esforç físic.

La Marie-Agnes, camarera de 14 anys i aprenent de judoca, diu que viu amb una tia des que va perdre els seus pares durant la guerra quan tenia 10 anys. La
tia està malalta i ella està obligada a cuidar-la i a treballar perquè no té diners per enviar-la a l'escola. Diu que si no ho fa ella la pega i es nega a alimentar-la, li agradaria molt anar a l'escola, tots els matins veu els nenes caminant cap a l'escola amb les seves carteres i el seu cor plora. La seva vida és bastant dura i a vegades té mals pensaments. On treballa cada nit hi van homes a menjar i beure ervesa, varies cerveses en realitat. Alguns d'ells es posen agressius i la tracten malament, i tot i negar-s'hi ha d'acabar anant amb ells, perquè no té pares i no té res per menjar. Diu que li va agradar molt l'experiència de la classe de judo, perquè allà es va sentir igual a tots, tan els que estan millor com els que encara viuen pitjor que ella. Simplement ens vam divertir i cansar.

Podeu veure el reportatge sencer aquí.
http://www.peace-sport.org/gb/cdi_reportage.html#3


Vídeo
http://www.youtube.com/watch?v=t51kMZ5IODY


.

Trobada ivoriana

Fins ara havíem fet un parell de trobades amb altres famílies que estan adoptant a costa d'ivori, que són de la mateixa comarca que nosaltres, però ahir vam "ampliar fronteres" i la trobada va ser més gran.

Ens vam reunir 31 persones per dinar i passar el dia junts, famílies amb la idoneitat recent estrenada com nosaltres, famílies que ja estan en espera d'assignació, famílies que estan assignades amb espera de viatge, famílies que el seu fill és aquí des de fa 9 anys i la família de la meva amiga ivoriana.

És xulo posar cara a la gent amb qui fa temps que comparteixes paraules, perquè hi ha qui te l'imaginaves així, hi ha qui te l'imaginaves totalment diferent i resulta curiós i divertit a part de que tens la seguretat de que pots parlar amb ells de les teves inseguretats, els teus nervis i emocions per tot el procés, tan el viscut com el que falta per viure... i t'entenen, perquè comparteixen aquests nervis i emocions.

Nosaltres ens ho vam passar molt bé, espero que la resta també.

.

Els baulé.

Els Baulé es situen a la zona centre de Costa d'Ivori.

Van formar part del país Akan, el de l'actual Ghana. Segons les seves tradicions orals els Baulé van emigrar des de l'oest de Ghana fins al seu territori actual fa 300 anys, quan el regne asante estava conquistant tots els regnes veins per formar el què més tard seria l'imperi asante. Davant la pressió Asante, la reina Baulé, Aura Poku, que competía amb el rei Asante per la dominació dels estats veïns, va decidir abandonar les seves terres per dirigir-se a les terres qeu ells ocupen ara. El descendent masculí d'Aura Poku, encara a dia d'avui habita el palau on ella es va establir, a Sakassou (lloc de sepultura) i és honorat pel poble Baulé com la seva principal autoritat.


Els baulé cultiven nyam i una mica de blat com a principals productes agrícoles. Son a més, exportadors de cacau i nous de kola que cultiven en grans plantacions empleant a un nombre gran de treballadors inmigrants, fonamentalment de Burkina Faso. Són dels primers en introduir a Àfrica els nous cultius de productes d'orígen americà, blat, mandioca, pebrots, cacauets, tomaquet i patata dolça. Crien, pel consum familiar i mercats locals, ovelles, cabres, gallines i gossos. Els mercats que es celebren cada quatre dies són atesos sobre tot per dones i són el centre de l'economia local.

Tenen un govern central amb un rei o jefe al capdavant. El poder del rei és hereditari per la linea materna. Hi ha varies subjefatures al càrrec de les poblacions locals i tots els caps conten amb un consell que l'ajuda a la presa de decisions. L'associació Goli és l'associació primària que proporciona ordre social entre el poble Baulé.

La religió es centra en el culte als avantpassats i en una sèrie jeràrquica d'esperits de la naturalesa. Els esperits dels avantpassats i de la naturalesa es representen sovint a través d'escultures. El déu creador de tot és Alouroua que mai és representat físicament.


.

Entrevista a joves inmigrants.

En el setmanal de la meva comarca, fan entrevistes a joves inmigrants, la d'ahir divendres va ser a Florence, la meva amiga ivoriana.

Estàn molt bé aquestes entrevites perquè t'ajuden a donar-te compte (a vegades se'ns oblida) que darrera de cada persona inmigrant hi ha una història, algunes més dures que altres, però personals i intransferibles.

Hi ha una frase de l'entrevista amb la que he somrigut... explica que a vegades va a la piscina i es sent observada i llavors ella mateixa pensa "osti, si soc negra!!"... m'ha fet pensar en la pregunta tonta que li vaig fer el dia que l'havia de conèixer.

Així que ja veieu... tinc una amiga famosa, jeje.


.

La copa d'Europa a Costa d'Ivori.

Toure yaya passeja la copa d'Europa per Abidjan (Costa d'ivori)

"Dono les gràcies als dirigents del FCBarcelona per haver-me permès portar el trofeu fins aquí" va dir el '24' blaugrana, tan bo gestionant de central. El barça va informar a través de la seva web oficial que havia accedit a la petició de Touré perquè tan ell com en Keita a Mali, poguéssin complir les seves promeses: compartir la champions amb la seva gent.

El club descarta en un principi més "excursions" del trofeu.

Custodiat per tres membres de la seguretat blaugrana, el trofeu va arribar a Abidjan a primera hora de la tarda d'ahir dalt del jet fletat pel FC Barcelona en el que també anava Touré.

Només aterrar a la capital ivoriana, el 24 blaugrana va dedicar la copa al seu germà Kolo de l'Arsenal i al seu emocionat pare Mory.

Els tres van passejar la "orelluda" pels principals carrers de la capital ivoriana en un vehicle descapotat; va ser una "rua" més sorollosa que la de Barcelona, amb milers d'aficionats i que va fer una parada a la residència del cap d'estat Laurent Gbagbo. El president va deixar-se fotografiar amb el nou heroi nacional i va explicar que "s'ha fet justicia, abans del Chelsea-Barça es parlava del torneig costa d'ivori-camerún per Drogba y Eto'o, la gent s'havia oblidat de Yaya".

"yayouss" - com el corejaven els seus veins i familiars - va dir que "era molt important per mi compartir la copa amb tothom". El trofeu va tornar a Barcelona ahir mateix.

.

Aloko

Aloko fregit amb salsa de tonyina i tomàquet + pollastre amb salsa de cacauet, són els dos plats típics de costa d'ivori que ens van cuinar ahir la Florence i en Ferran. Boníssim!

Va ser una vetllada africana, genial... igual que el dia de la calçotada, ens ha unit costa d'ivori i l'adopció i el bon rotllo que noto quan estem junts és fantàstic, em dóna la sensació que fa molt i molt temps que ens coneixem, i estic segura que tots junts celebrarem moltes moltes coses... ahir ja vam brindar per algunes, però les importants estàn per arribar!

Estic molt contenta d'haver coincidit amb tota aquesta gent (no no, no estic en plan nyonyo no! és la veritat) Florence, Ferran, Quim, David, Dolors, Joan, Judit, Nil, Laura i Carles + nosaltres dos, crec que fem un bon equip, tots diferents, però molt ben avinguts.

P.D. Quan una persona ivoriana o algú que ha viscut a ivori us ofereixi "suc" de bitxo per acompanyar la carn.... digueu NO! a no ser que tingueu ganes de tenir la llengua anestesiada durant mitja hora, jajajajajaja vaya tela!

.

Jocs de guerra

"Jocs de guerra, cosa d'infants" és un llibre fet a partir de dibuixos i testimonis dels menors soldats de la casa d'acollida que té la fundació akwaba a Costa d'Ivori.

Estava al costat de contes infantils pel què en un primer moment vaig pensar que era un llibre infantil, tot i que el títol em va impactar i em va semblar poc adequat per nens i efectivament no ho és. El vaig comprar el diumenge i me l'he fulminat ja... és curtet però intens.

Històries que van ocórrer durant la crisis (la guerra que va haver-hi a costa d'ivori des del 2002 fins al 2007), acompanyat de dibuixos que els nens feien quan els proposaven un tema, per exemple: el rol de la dona durant la crisi o què vas veure durant la crisi.

Nens soldat, nens assassins, nenes violades, assesinats, saquejos, fills no desitjas... buff.

És un llibre dur, molt dur, el més dur que he llegit mai, inclús bastant més que las fronteras se cruzan de noche. No estic segura si les històries són reals 100%, però les autores l'han escrit basant-se en el què els han explicat els nens i nenes de Bouaké (Costa d'ivori).

Si algú el vol llegir, abans autoanalitzeu-vos per saber fins on arriba la vostra sensibilitat, perquè en vaig llegir un parell de paràgrafs a en Manel i em va demanar siusplau que no n'hi llegís més.

.

Àfrica celebra el seu dia

El dia 25 de maig es celebra el Dia d'Àfrica, a nivell institucional recorda la data en la que els líders africans reunits al 1963 a Addis Abeba van acordar la creació de la organització per la unitat africana, avui dita Unió Africana. En un comunicat fet públic per la pròpia organització es demana que es dediqui la jornada a la prosperitat i a la pau.

El Dia d'Àfrica es celebra sota el signe de la pau i la seguretat a Àfrica, i es fa públic el lema d'aquest any per la jornada: "tots units per una àfrica pròspera i en pau"

Si voleu llegir més, podeu fer-ho aquí.

A Barcelona, es va celebrar el II afrofestival Barnàfrika, al qual vam anar amb la meva germana i uns amics seus i allà havíem quedat amb la Laura i en Carles.

Vam escoltar contes africans, vam veure uns tallers de dansa i uns tallers de dum-dum, vam escoltar músiques africanes i vam menjar sabrosuras africanes... el millor de tot? doncs que malgrat el festival és petitet, hi havia bastanta representació de Costa d'ivori i això ens va sorprendre bastant, ja que generalment ens costa molt trobar-ne informació, però de les 6-7 casetes de menjars africans, dues eren d'associacions d'ivori,... de 10 o 12 stands d'informació, un era d'una fundació que treballa a Bouké (Costa d'ivori), els quals editen uns contes infantils on els protagonistes són de costa d'ivori que per suposat vam comprar.

L'anècdota del dia: era l'hora de dinar i estavem davant de la caseta on servien menjar ivorià per poder dinar una mica, quan se'ns acosta un noi i ens demana: "qui de les dues és la Laura?"... la Laura i jo, ens vam mirar i vam respondre a l'unisson... "totes dues"... i ell afegeix: "la del blog un viatge diferent?"... muertiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiita me quedé! Eren en Jordi i l'Elisabeth, amb els quals havia intercanviat uns quants e-mails dies abans (cap de la intenció d'anar a barnafrika), però ells van intuir que erem nosaltres i em va fer pensar un cop més en "la màgia dels blogs"(sense contar lo famosa que em vaig sentir per moments, jajajajajjajajjaa ), vam dinar junts i vam passar una estona agradable, com no... parlant d'ivori i de l'adopció.

En definitiva, un dia xulo, d'aquells que al vespre te'n vas a dormir amb un somriure als llavis.

P.d. El pare de la criatura va agafar la càmera, però es va deixar la bateria a casa... per matar-lo! jeje... per tan, les fotos hauràn d'esperar a l'any que vé.


.

Els Guro.

L'ètnia dels Guro, està formada per una població de 200.000 habitants, es van instal.lar a l'oest dee Baulé a la vora del riu Bandama de Costa d'ivori, una regió heterogènia on coincideixen àrees de sabana arbolada amb altres densament boscoses. Són perteneixents al grup Mande i parlen un dialecte proper al dels Dan, els Wa, els Myamu, els Gban i els Yauré. Entre el 1906 i el 1912 van ser colonitzats violentment pels francesos, amb els quals van enfrentar-se fortament.

Als pobles tradicionals, els Guro cultiven arros, nñame, cafè destinat al comerç, cotó i cacao depenent de l'any. Els homes llauren i les dones, on la seva funció al mercat és important, s'ocupen de la sembra.

Al nord les cabanyes són rodones i tenen el sostre de canya, mentres que al sud, són rectangulars i el sostre és de palma. La comunitat està composta per varis llinatges, essent el jefe el del llinatge més antic, ajudat per un consell format per membres del llinatge principal.

La terra pertany al "senyor de la terra", anomenat Trezan, qui la distribueix i ofereix els sacrificis. Els adivins o Monezodan acostumen a rebre consultes per establir les dates rituals, predint el futur amb ajuda de bastonets o d'un os col.locat per un ratolí que es guarda en una caixa de fusta o fang.

La vida quotidiana dels Guro s'organitza en torn a les associacions secretes i les creences en els esperits protectors, anomenats Zuzu a qui erigeixen altars amb figures. Tenen un sentit artístic molt pronunciat i dónen una importància especial al pentinat, per tan, els perruquers són considerats artistes.

Segons la llegenda, un caçador, va capturar un dia al Yu, o conjunt de mascares rituals i medecines que va permetre al seu grup comunicar amb el món del bosc.

La màscara Gu representa l'ideal femení, el Gye i el Dye són l'antílop i el porc-espí, el zamble és a la vegada antílop i pantera, (aquestes màscares estan en mans de persones que tenen un càrrec religiós, màgic o polític i només surten en les grans ocasions, com al funeral d'algú important o la entronització d'un jefe). Les figures tallades són escasses, però els Guro són famosos pels suports de polea dels instruments per teixir. Aquestes poleas també es troben entre els seus veïns els Dan, els Baulé, els Senufo i els Yauré.

Font: Arte etnico-africano.

.

Rostres d'ivori IV...

Tenim bastantes ganes de començar un altre tipus d'espera... la del CI s'està allargant i comença a ser cansat i agotador, no estem de baixón, però si que necessitem que aquesta etapa s'acabi i comenci la següent, un altre tipus d'espera, un altre tipus de nerviosisme... però de moment continuem aquí en aquesta.. i la veritat que la portem de la millor manera que podem.

Però com que en aquesta vida tot s'ha d'agafar tot amb un somriure a la boca, us deixo uns quants somriures preciosos que he trobat de Costa d'ivori.

Mentre escrivia l'entrada he pensat en tu Mura... has vist com riuen aquests nens? per tan te'ls dedico! (vam tenir una xerradeta a casa meva ... espero que sàpigues per on va aquesta dedicatòria, jeje)

Disfruteu d'aquests somriures i procureu que se us encomanin...







.