17.4.12

Soc de xocolata.




La primera vegada que en M es va comparar amb el color marró va ser menjant un gelat mini milk de xocolata. Mentre se'l menjava es va aturar, es va aixecar la samarreta i posant el gelat davant la panxa em va dir "mira! som iguals"... i malgrat jo no recordo exactement què li vaig contestar, és possible que li digués "si! ets del color de la xocolata!"



Va estar uns dies comparant-se amb tot el què portava xocolata, bombons, etc...


A mi no m'agrada dir-li que és de color xocolata, ell és negre, bé, és marró però vull ser realista i fer servir la paraula que haurà de sentir tota la vida. Negre. Sempre he tingut clar que mai li diria bombonet, xocolatina, i coses així... ell és un nen negre i punt.

Peeeeeeeeeeerò, algo ha fallat!! Ell s'anomena a si mateix de xocolata, i a tothom que veu de color negre em diu, "mira és de xocolata!" . A més em fa rabia que no hi posa el "com" ... no és de color marró com la xocolata no... ell simplement és de xocolata. Un dia es va esparrecar els pantalons i mirant-se el genoll em diu... "es veu la xocolata"

Com ha passat? no n'estic del tot segura, tot i que tinc la lleugera idea de que la culpa la té el conte "negre com la xocolata"; un dia la mestra em va explicar que els va explicar el conte dels reis mags i que quan va explicar que hi havia un rei de PELL FOSCA que venia d'àfrica, en M es va identificar i li va explicar que ell també.

Em va sorprendre que em parlés de pell fosca per referir-se al rei negre i li vaig demanar a la mestra si li feia "por" posar la paraula negre quan parlava de les persones de pell fosca i em va reconèixer que si, que li costava fer-la servir, i a mi... no se m'acut res més que anar a comprar el conte "negre com la xocolata" i portar-li. La idea era que veiés que la paraula negre no és despectiva i que no tot lo negre és negatiu, ja que la xocolata és ben bona i ben negra. I en definitiva donar-li recursos...


Vaig saber que l'havien explicat a classe.

I res així estem... que la gent negra del nostre entorn, és de xocolata.

De moment, no forço el tema i acostumo a contestar-li "si, és negre, com tu" ... però sense donar importància a la paraula xocolata. Més que res perquè ara després d'un any i mig... ha acceptat els negres adults i ja no es bloqueja quan els veiem, així que temps al temps.

.

3.4.12

Flors de primavera, per ella.


Avui fa dos anys que el nostre fill va arribar al Living Fountain, l'orfenat que el va acollir durant els 7 mesos que hi va viure. Era un dissabte.

Curiosament jo recordo amb exactitud què vaig fer aquell dissabte. No és que recordi tots els dissabtes de la meva vida, però aquell en concret si, i precisament el recordo perquè també va haver-hi un canvi a la meva vida, i va ser un canvi que vam fer per ell, pel nostre fill. Teniem dues botigues, una la portava jo i l'altra en Manel, la "meva" estava a un poble petit i la "seva" a la capital, la qual era molt més rentable que la meva i malgrat la petita també ens donava un sou, vam decidir tancar-la i fusionar les dues, perquè quan arribés el nostre fill un dels dos pogués estar al 100% amb ell com a mínim el primer any.

El 3 d'abril va ser el meu primer dissabte a la botiga gran i per això el recordo. Qui m'havia de dir que mentrestant a Nigèria hi havia un nen totalment indefens i acollonit que arribava a un món totalment desconegut per ell, a un lloc on el cuidarien i li donarien el què necessitava. Faltaven 7 mesos encara per coneixe'l, però aquell nen seria el que avui en dia és el meu fill.

Miro les fotos que li van fer aquell dia i no el reconec. Les miro i ploro. És molt fort.

Tal dia com avui ell va perdre tot el què coneixia i la seva mirada és de terror. Per això tal dia com avui sempre el "celebrem" ... no sabem ben bé què celebrar ja que al cap i a la fi no és una cosa bonica, però pensem que és un dia que cal tenir present al nostre calendari familiar... segurament allà a Nigèria algú també recorda aquell dia i per ella són aquestes floretes que acompanyen l'entrada.

Avui dos anys després (bé, ja fa temps que ho fa) té la capacitat de vacilar-nos... quan li diem que viurà sempre sempre amb nosaltres ens contesta amb una mirada pícara i ens diu... NO! jo me n'aniré a viure a Nigèria... ah si? li contesto... si! al living fountain!! ... i li dic que NI PENSAR-HO!! que es queda aqui i l'abraço i riuuuuuuuuu...

És feliç i em fa feliç que així sigui.