27.4.09

Dret a ser diferent.


Hola amic meu,

Saps qui sóc? Nambi o Renacuajo com tu m'anomenaves quan em trobaves al riu, com estàs?

Encara m'agrada recordar el dia que vas arribar al poblat. Quan et vaig veure per primer cop amb aquella pell tàn pàlida, vaig pensar que potser estaves destenyit o despintat. Als cap de pocs dies quan la teva pell, pel sol, es va tornar completament vermella, vaig pensar que eres com fill d'un cranc i quan et vam cobrir de cataplasmes de fang i herbes per aliviar les cremades de la insolació, vas arribar a ser igual que un cuc de terra.

A les excursions al riu, m'asseia a dalt de tot de les roques, perquè des d'allà podia observar les teves llargues cames, els cabells llisos i el teu cos movent-se amb dificultat entre els teus forts somriures i els sorolls de les mans xaporrejant a l'aigua.

Perquè la seva pell es blanca com les tripes del peix? Perquè no té el nostre preciós negre? Perquè els seus cabells no son tan arrissats? Perquè no sap ballar? Perquè el seu nas no és com el nostre?, em preguntava sempre a totes hores. Després de pensar i pensar (perquè sempre he pensat molt), vaig recordar la història de Manbú.

Manbú va néixer en un poblat veï, als peus del volcà adormit. Poc temps després de fer els seus primers passos va començar a créixer i créixer. Va créixer tan que van haver de construir-li una cabanya especial. Així i tot, dormia amb els peus fora de la porta i a l'alba sortia quatre grapes. Als set anys d'edat, Manbú era tan alt com l'arbre de la silva. Quan allargava els seus braços podia acariciar les estrelles. Ser alt té molts avantatges però Manbú no les apreciava. Manbú estava massa sol.

Era diferent i tot el món li feia notar. No tenia amics i ningú volia jugar amb ell. Una nit de lluna plena en la que tot el poblat havia sortit a caçar, Manbú se'n va anar del poble i va desaparèixer a la selva. No van tornar a saber res d'ell durant mesos, fins que el volcà es va despertar. Els ulls de Manbú, sempre vigilants, van divisar al a claredat de la nit com, del cim del volcà s'iniciava el ràpid descens de la lava ardent. El poblat dormia sense pressentir el perill que arribava. Manbú, amb grans passes va travessar la selva. Cridant i agitant els seus llargs braços va despertar als habitants que aviat es van posar a cobert, aconseguint així salvar les seves vides de la lava incandescent i de la olor de sofre. Al dia següent, agraïts li van suplicar que tornés, però en Manbú no se sentia realment estimat i va tornar a desapareixer.

Un temps després, la luna que jugava a fet i amagar, es va perdre pel firmament. Des d'aquell moment les nits van convertir-se en una trista i llarga foscor. La gent del poblat caçava de nit i sense la llum de la dama blanca moririen de fam. Per això el gran jefe del poblat va ordenar tocar els tambors per cridar a en Manbú i demanar-li la seva ajuda. Manbú va acudir a la crida, va escoltar les supliques de la seva gent i com que era un home de bon cor, va accedir a ajudar-los.

Va pujar al cim de la montanya més alta, es va aixecar sobre les puntes dels peus, va estirar els braços i amb les mans va rebuscar entre les estrelles fins trobar la lluna que es trobava marejada i perduda en una constelació. Va lligar l'extrem d'un fil prim a la lluna i l'altre extrem a la branca d'un arbre. Des d'aleshores la lluna mai més ha tornat a perdre's i està segura allà, al cel de la nit. Manbú va trobar el carinyo dels seus i tot i ser diferent, mai més va tornar a sentir-se sol.

Veus amic meu? Lo meravellós és que tots, en certa forma, siguem diferents i increiblement iguals. Encara que siguis blanc com les tripes del peix cru, t'estimem com ets.



.

24.4.09

Aya de Yopougon




Ahir va ser Sant Jordi, patró de Catalunya, dia del llibre... i n'hi vaig regalar dos a en Manel.

Els havia encarregat sense haver-los vist, només per recomenació i la veritat és que em vaig sorprendre gratament... estan escrits i ilustrats a l'estil de còmic i m'havia imaginat que seríen tipus revista i no... són amb tapes dures i molt molt xulos.


La veritat és que els aconteixements dels últims dies (ja els explicaré més endavant, ja que esten inmersos en ells i la veritat és que no són bons), van fer que em passéssin les ganes de comprar-los així que si no arriba a ser perquè els tenia encarregats, hagués passat de comprar-los... ara m'alegro d'haver seguit amb la idea... com vaig dir a la última entrada, no ens rendirem.

Aya de Yopougon és una col.lecció de llibres,... n'hi ha dos traduits a l'espanyol, el tercer encara està en francès i pel què he vist per internet, n'hi ha un quart en camí... imagino que primer en francès i més endavant en espanyol.

Aya de Yopougon es el títol que es dón a l'àlbum, per la protagonista, Aya i pel barri on viu, Yopougon, un dels més famosos de la ciutat d'Abidjan (Costa d'ivori)

Un lloc bonic on viu la jove adolescent i dues de les seves millors amigues, Adjoua i Bintou, totes elles molt diferents entre si, però plenes de somnis per complir; la primera vol ser doctora, una lligar amb nois i l'altra ballar fins caure rodona. Una obra ambientada al 1978, on la guionista (del mateix lloc d'orígen que Aya), Marguerite Abouet, ens relata la historia de tres noies que s'enamoren, tenen problemes familiars i pateixen els càstigs dels seus pares, per impedir veure a nois poc recomenables, segons la seva forma de pensar. Tot això narrat amb gran sentit de l'humor i algun moment compromès en la narració per una de les noies, que no sabrà com afrontar-ho a l'hora de dir-ho als seus pares. Afegint al guió unes quantes discussions familiars i l'ascens del pare d'Aya, a l'empresa de cervesa més famosa de Costa d'Ivori, la Solibra.


Aya de Yopougon, no és la típica història de conflicte bèlic a Àfrica o de fam, sino que tracta de la vida normal, problemes, amorios, diversió i conflictes personals, al igual que li pot succeïr a qualsevol adolescent d'europa o amèrica; en un guió divertit, àgil i ple de bons moments, portats a terme, per Marguerite Abouet (Abidjan, 1971), en el seu primer treball pel món del còmic, al igual que Clément Oubrerie (Paris, 1966), que gràficament retrata amb un dibuix molt original aquesta història; la guanyadora de l'any passat del premi al millor primer àlbum a Angouléme (frança).


.




22.4.09

Saltant obstacles.




Per moltes hosties que ens donguem, anirem saltant els obstacles, un a un, tants com en vinguin.


.

20.4.09

Parc nacional de Comoé

El parc nacional de comoé es troba al nord-est de Costa d'ivori, a 35 km al sud-oest de la ciutat de Bouna, ocupant terres de les prefactures de Bouna i Ferkessedougou, i a uns 600 kms d'Abidjan.

Des de 1926 ja existia alguna protecció de la zona però va ser al 1953 quan es va delimitar la que es va anomenar reserva de Fauna de bouna Komoé i al 1968 va ser declarat com Parc Nacional de Comoé. Al 1983, la UNESCO el va reconèixer com a Reserva de la Biosfera i va entrar a formar part del Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Té una extensió de 15000 km2 i es troba a una altitud sobre el nivell del mar d'entre els 119 metres i els 658 de la montanya Yévelé que es la seva cota més alta. El parc té una planície interfluvial d'esquisit i granit entre els rius Comoé i Volta, amb una altitud promitja de 250 a 300 mts i una serie de carenes i pics de granit elevant-se a l'altura de 600 mts. El parc és atravessat pel riu Comoe durant 230 kms. Hi ha corrents d'aigua permanents i semipermanents en molts llocs. Les terres són estèrils i inapropiades pel cultiu. El clima és de transició entre tipus sudanès i tropical humit amb pluges anuals mitjanes de 1200mm i una sola estació seca de sis mesos al sud i vuit mesos al nord. La temperatura mitja anual és de 26ºC

El parc conté diferents hàbitats, especialment al sud, incluint sabana, boscos, planícies i una zona que és un exemple excelent d'hàbitat de transició del bosc a la sabana. El 90% està ocupat pels tipus de bosc i sabana característics de la zona guineosudanesa i el 10% restant, per bosc de galeria i bosc sec dens. Es donen tots els tipus de sabana.

El parc constitueix el límit nord per algunes espècies com el duiker de llom daurat i el bongó. Hi ha unes 11 espècies diferents de primats, 17 espècies de carnívors incluent lleons, lleopards, pangolin gegants, porc formiguer. Hi ha 21 espècies d'artiodactilus incluent hipopòtam, elefant, búfal i 10 espècies d'aus com ànecs, rapaces, quatre de les sis espècies de cigonyes de l'oest d'àfrica i cinc de les sis espècies de voltors existents a l'oest africà. Els rèptils inclouen tres espècies de cocodril africà, dels quals el 90% són cocodrils del Nil, el 9% cocodrils de morro llarg i un 1 % cocodrils nans.



.

18.4.09

Desig nº 44


Ahir va arribar un sobre bastant voluminós a casa, el remitent era "conegut" i ho poso entre cometes perquè tot i que ens coneixem bastant, encara no ens hem vist mai.

Junt al desig, hi adjuntava dos regals.

- Unes quantes fotocopies amb informació de parcs naturals i patrimonis de la humanitat de Costa d'ivori, amb una noteta que deia "no saps com costa trobar coses del païs del teu peque"... si, si sé què costa! jeje.

- i "un nino únic, com únic serà el meu fill"... fet a mà, per ella!!! La robeta dels pantalons, és la mateixa que la del desig! Té la mida ideal per endurme'l a la maleta el dia que anem a conèixer el camacurt!

Gràcies Vicky , ja saps que em va agradar molt, sobretot per la intenció que portava, pel dia que vas fer que arribés... ho celebrarem, ja veuràs!


.

16.4.09

Racisme, classisme...


Avui m'he trobat amb un control policial, era pels que anaven en direcció contrària a mi... al passar pel seu costat he mirat i a l'únic cotxe que havien parat era un en el que hi anaven dos negres. Casualitat? No ho sé.

He estat pensant una estona en algo que no és la primera vegada que penso...


-Serà parat cada cop que trobi un control policial pel seu color de pell?
-Tindrà problemes per entrar a les discoteques, pel seu color de pell?
-Li costarà trobar feina pel seu color de pell?
-Es dirigiràn a ell en castellà només pel seu color de pell? (la majoria dels catalans té (o tenim) la mala costum de dirigir-nos als inmigrants en castellà, donant per fet que no saben català)

Segurament quan tregui el seu DNI, quan tregui el seu accent català de l'interior, si va a la discoteca ben vestit... part dels problemes desapareixeràn, però estarem parlant d'un altre gran problema, el classisme... el meu fill serà més respectat que un altre negre pel simple fet de ser català i de ser d'una família de les anomenades "classe mitja"?

També em preocupa el tema de saber separar i veure què és racisme i què no... no sé com explicar-ho però per exemple... si un grup de nens no el deixen jugar amb ells, saber distingir si és pel color de la seva pell o per una altra cosa...


I mentrestant, continuem esperant noticies del CI.

14.4.09

Dos llibres més...

Fa un parell de setmanes, vaig veure una amiga que feia temps que no veia, acostumavem a parlar de llibres...i després de posar-nos al dia d'altres temes em diu: què has llegit ultimament? què em recomanes? Vaig haver de pensar una estona i em vaig donar compte que amb la lectura també he estat monotema ultimament. He decidit que he de fer un descanset... no puc estar d'aquí a que arribi el nen llegint única i exclusivament llibres d'adopció, no pot ser sa!

Així que ara que vé Sant Jordi i tindré molts llibres per triar, aprofitaré per fer-me algun auto-regal d'algún llibre i desconnectar una mica, que ho necessito.

Aprofito però, per deixar plasmats aquí al blog, els llibres que he anat llegint i que encara no havia actualitzat.

L'ALTRA CARA DE L'ADOPCIÓ



SINOPSI: Aquest llibre s’ha escrit amb dos propòsits clars. D’una banda, donar una informació psicològica bàsica sobre les necessitats d’un nadó per poder-se desenvolupar com a persona, sobre els efectes que la desatenció d’aquestes necessitats li poden produir, sobre la influència del psiquisme en la infertilitat i, finalment, sobre els requisits que les persones que desitgen adoptar haurien de tenir per poder-se fer càrrec d’un infant amb greus carències emocionals i, sovint, també físiques.

D’altra banda, el segon i potser més significatiu propòsit d’aquest llibre –que pot venir de nou a més d’un lector--, és informar adequadament sobre els aspectes més desconeguts del món de l’adopció. Tothom ha d’assumir que ser pares adoptius té aspectes molt diferents de ser pares biològics i que, precisament per això, pot ser necessari comptar amb algun tipus d’assessorament per anar entenent les diferències, així com el significat de determinats comportaments dels infants, de vegades ben sorprenents, i poder construir en bones condicions els fonaments de la futura família.
El recomano, si, tot i que només parla de la cara amarga de l'adopció. Potser el meu error va ser llegir-lo mentre estava amb les entrevistes del CI, ja que entre les psicòlogues i el llibre, m'he preparat pel pitjor, i potser tampoc cal arribar a aquest extrem, jeje.

LA AVENTURA DE CONVERTIRSE EN FAMÍLIA:



Desde los problemas con el sueño durante la adaptación hasta cómo hablar con nuestros hijos sobre sus orígenes. Una guía práctica y útil parapadres que han adoptado o van a adoptar un hijo.

Molt interessant i molt recomenable! És una guia pràctica, amb tot el significat que té la frase "guia pràctica".

Amb el pack hi vaig comprar "adopción y escuela" però... com he dit necessito un descans, el llegiré més endavant.

Els podeu comprar aqui


.

11.4.09

No-me-olvides...




M'han concedit un premi... el segón des que tinc blog, jeje.

Es tracta del premi symbelmine o també conegut com no-me-olvides. Les normes són aquestes:

1.- Escollir blogs o llocs d'internet que per la seva qualitat, la seva afinitat o qualsevol altra raó hagin aconseguit establir un vincle que desitgis reforçar i premiar amb un "no-me-olvides" i enllaçar-los al post escrit.
2.- Escriure un post mostrant el premi, citar el nom del blog o web que te'l regala i notificar als teus escollits amb un comentari. Si és possible l'orígen del premi.
3.- Exhibir el premi al teu blog.

Me l'envia Mar, de mi peque espera en china , moltes gràcies! La veritat és que això dels blogs uneix, crea vincles i afinitats amb gent que fa mig any ni sabia que existien... gent amb la que comparteixo pensaments i sentiments que quan més temps passa més em dono compte, que si no ho vius no pots entendre'ls. Són gent que tinc al meu pensament en algun moment del dia, amb les que m'alegro de les seves alegries i m'entristeixo amb les seves penes, i que estic convençuda que a ells/es els passa el mateix. Un exemple molt simple, és el de la mateixa Mar, que em va dir que ara hi ha noticies que li recorden a persones, quan va escoltar la trista noticia de la mort d'uns quants seguidors de futbol en un camp ivorià.

Bé... ara tinc la dificil feina de concedir el premi... pel què veig no especifica a quantes persona s'ha d'entregar, i la veritat és que si m'he de regir per l'afinitat i desitjos de que no- me-olviden l'hauria d'entregar a molta gent... però m'autolimitaré a tres.

A l'Emma i el seu blog africa en el mundo. Perquè té un blog que m'agrada molt moltíssim, perquè darrera d'aquest blog hi ha una persona que m'ha ajudat amb quatre paraules d'ànim quan les he necessitat i perquè cad avegada que troba alguna cosa de Costa d'ivori, vé "corrent" a regalar-m'ho.

A la Monika, i el seu blog la familia creix . Perquè tot i que el seu blog és nou novissim, la meva afinitat amb ella vé de fa un temps, mata les penes cantant i ajuda a que els demés també les matem de la mateixa manera. I perquè abril ja és el seu mes i espero que sigui el meu també!

Y a la Mariajo i el seu blog nacido en etiopia . Perquè em vaig quedar amb ganes de premiar-la amb l'altre premi que em van concedir, ja que ella se'm va adelantar i me'l va concedir a mi... perquè en els moments durs del poc temps de procés que porto ella ha estat aquí, aguantant els meus llarguissims mails, segurament repetitius i pesats... i ella aquí, com una campeona.

Apa... s'ho mereixería moltíssima més gent, si, TU i TU i TU... però tampoc vull abusar, jeje.

La flor de no-me-olvides té una llegenda darrera, bé, millor dit, en té moltes, ja que n'he trobat unes quantes, així que cadascú es quedi amb la que més li agradi, jeje... jo, us copio aquesta:


El "no me olvides" o miosota, es una pequeña flor azul, con un poco de color rojo. Nació así: Cuando Dios creó el mundo, dio nombre y color a todas las flores, no obstante una pequeña florecilla le suplicaba: ¡No me olvides!, ¡No me olvides!, pero como su voz era tan fina, Dios no alcanzaba a oírla, una vez que el creador finalizó toda su obra, pudo percatarse de esa pequeña voz, más ya todos los nombres estaban dados, así que Dios le dijo: "No tengo nombre para ti, pero te llamaras "no me olvides". Y por colores te daré el azul del cielo y el rojo de la sangre". Además le dijo que serviría para acompañar a los muertos y para consolar a los vivos.


.

9.4.09

Conte: La mosca torpe.



Arran d'una targeta que he rebut on hi havia un conte africà, he pensat que estaria bé fer el meu propi llibre de contes africans.

Així que començaré pel de la mosca torpe, que és el que hi havia a la targeta.


LA MOSCA TORPE:

Hi havia una vegada una mosca que es va posar sobre el tronc més alt d'una montanya de llenya.

El tronc era tan llis que la mosca va patinar i va caure sobre el cap d'una serp, que estava dormint al mig de la llenya.

El zum-zum de la mosca va despertar la serp, que estava molt enfadada. A cap serp li agrada tenir una mosca zum-zumejant sobre el seu cap, i menys quan està dormint, la mosca al veure a la serp enfadada va dir: - perdoni senyora serp, però si vé el llenyataire i la troba sobre els troncs, crec que li tallarà el cap.

La serp va pensar i pensar... i se'n va anar a una cova.

A la cova hi vivia un ratolí que es va espantar i va sortir corrent.

El ratolí espantat va ensopegar amb la pota d'un faisà.

El faisà va cridar de dolor i va despertar al mono que estava dormint dalt d'una branca.

El mono va caure sobre el cap d'un elefant.

L'elefant, també es va espantar i va sortir corrent trepitjant tot el que hi havia al seu pas, amb tanta mala sort que va aplastar el niu de l'ocellet Ntietie, que té les plomes vermelles com el foc.

L'ocellet Ntietie es va enfadar molt i va començar a volar i amb les seves plomes vermelles va incendiar la selva.

Un cérvol es va cremar les potes i va sortir disparat cap al riu.

Però al riu s'estaven banyan despullades les dones de l'aldea.

Les dones es van anar a queixar al cap del poblat i molt enfadat va cridar al cérvol, que li va donar la culpa a l'ocellet Ntietie (l'ocell de foc) que li va donar la culpa a l'elefant, que li va donar la culpa al mono, que va culpar el faisà, que va donar la culpa al ratolí, que va culpar a la serp, que va donar la culpa a la mosca.

La mosca va mirar enrere però no va poder donar la culpa a ningú.

Aleshores el cap es va reunir amb els ancians del poble i van discutir si la mosca era culpable o no.

Al final van decidir perdonar a la mosca perquè ella no va tenir intenció de provocar tants problemes.

I avui en dia la mosca segueix zum-zumejant, molestant, tractant d'explicar que ella no va tenir la culpa.



Font: http:cuentosafricanos.blogspot.com

Desig nº 43


43!! Acaba d'arribar el 43!

La Marta i en Jordi... companys de viatge, anem al mateix ritme en el procés, esperant!!

Junt amb la tela i el desig, preciosos, m'envia 3 braçalets del campament de refugiats saharauís (Tindouf) on ella col.labora i que hi va tan sovint com pot.

Com diu ella, "són senzills però la gent que els ha fet té un cor més gran que tots els deserts del món junts. A vegades les coses senzilles són les més extraordinaries" i jo afegeixo: "i si a sobre t'ho regala algú que saps que ho fa amb el cor, encara és més extraordinari"

Moltes gràcies parella.

.

Desig nº 42

El desig 42, l'envien la Mònica i en David, de Barcelona.

Esperen el seu petito/na de Vietnam... per tan.... a la tela hi ha libelules, símbol de la sort vietnamita, jeje.

El desig és un conte africà que més endavant ja explicaré aquí al blog perquè tothom el pugui llegir.

I per la Mònica..... Bon diaaaaa! Ningú ho ha demanat però fa bon dia!!

Gràcies guapa!


.

6.4.09

Costa d'ivori i calçots

Entre els calçots i costa d'ivori, en un principi no hi ha cap nexe d'unió,... però ahir hi va ser! Pica-pica, calçots, xai ecològic, postres boníssims, vi negre i costa d'ivori, un bon pack!

A la comarca som 4 famílies que estem en procés d'adopció a costa d'ivori, de fet... les altres 3 JA ESTAN EN PROCÉS... nosatlres encara esperem el CI, però bé, em permeto el privilegi de dir que som els 4 que estem esperant...

Ahir ens vam reunir les 4 famílies més la noia ivoriana i la seva família, que vaig conèixer quan buscava parella lingüística.

Ho vam passar molt bé, almenys en Manel i jo ho vam passar molt bé, espero que els demés també. Conèixer als que només coneixíem via internet o conèixer una mica més als que ja coneixíem d'alguna altra ocasió, va ser maco, especial, hi havia estones que pensava que els coneixia des de feia mooooolt temps, i suposo que això em passa perquè al estar visquent una experiència similar, sé que els puc expressar qualsevol dubte, temor, sentiment, sense por a sentir-me rara, ja que el més probable és que hagin passat per sentiments similars...

Va estar molt molt bé, SI!!! Ho repetirem segur... de fet ja hi ha data per una altra, però en aquesta ampliem fronteres, jeje....

Per suposat el tema, no únic, però gairebé... va ser costa d'ivori i aquesta part la devem molt molt a la noia ivoriana, la qual se li nota que disfruta parlant del seu païs que ja és una mica nostre.

La foto del record és fantàstica, no per la foto en si, sino pel què significa, és la foto "del antes"... quan poguem fer la del "despues", amb 4 camacurts més per jugar amb els dos que ja hi ha, serà fantàstic. I tot el dia que dono voltes a una cosa... quan nosaltres tinguem al nostre fill als braços... hauré conegut ja als SEUS FILLS!! I això és fabulós...


.

4.4.09

Abidjan


Abidjan, una gran metropoli, glamurosa i minada per la delinqüència, mancava d'interès fins 1951, quan els francesos van finalitzar la construcció del canal Vridi, que uneix la llacuna d'Abidjan amb l'oceà. La ciutat poseeix des d'aleshores un port excelent i la seva població ha augmentat fins pràcticament els tres milions d'habitants, repartits en quatre penínsules al voltant de la llacuna.

Conegut com el París d'àfrica occidental, a Abidjan hi viuen molts francesos però també atreu a molts africans dels països veins, pel qual s'ha convertit en la urbe més cosmopolita de la regió. Molts viatgers unicament coneixen els seus barris més rics, especialment Le Plateau, el centric punt comercial ple de gratacels, y Cocody, l'elegant zona residencial on es troba el reconegut hotel Ivoire. Els districtes més humils com Treichville, Marcory y Adamé, resulten molt més interessants. Unit amb Le pateau per mitjà de dos ponts, el barri Treichville concentra la majoria de locals nocturns.


L'hotel Ivore, el més famós d'Âfrica occidental, és també una de les principals atraccions de la ciutat. S'enorgulleix de tenir-ho tot: piscina, pista de patinatge sobre gel, bolera, cine, casino i inclús una important galeria d'art al sòtan. La moderna seu d'Abidjan, la catedral de St Paul, només superada per una altra que hi ha a la capital, Yamussukro, justifica la visita per les vistes que es divisen des de dalt deu seu campanar. Va ser dissenyada per un arquitecta italià i consagrada pel Papa al 1985.



A l'extrem nordoccidental es troba el parc du banco, una reserva de selva tropical que amb la seva frescor anima a passejar. A uns centenars de metres de l'entrada, pel camí de terra es troba la lavandería al aire lliure més gran d'Àfrica: un inoblidable espectacle en el que cents de fanicos (lavanderos) es reuneixen al centre d'una corrent per fer la colada. Diariament, freguen energicament la roba sobre enormes pedres anclades per vells pneumàtics i l'extenen a les pedres i l'herba al llarg de mig km. Mai s'equivoquen ni confonen les peces de roba de cada un.



No s'ha d'oblidar que des de finals de la dècada de 1980, Abidjan té fama de comptar amb l'índex de criminalitat més alt d'àfrica occidental i cap zona de la ciutat es considera suficientment segura com per caminar sol de nit.


.