Reserva de Chevron

Mama, monkeysssssssssssssssssss!!! va ser la frase més escoltada del meu fill durant la visita a la reserva de Chevron.

Lagos no és turístic, no té pràcticament res per visitar, té 17 millons d'habitants distribuits entre vàries "illes" rodejades de llacunes, illes unides únicament per un pont per tan, el caos circulatori és espectacular pràcticament totes les hores del dia.

La reserva de Chevron està situada a Lekki, a uns 20 minuts en cotxe (sense trànsit) de Victoria Island. Està situat entre la "Lagos lagoon" i l'oceà atlàntic.

És un lloc petit, dins de Lagos, però protegit, té 78 hectàreas de les quals per un moment pots arribar a desconnectar de Lagos (tot i que no del tot, ja que de lluny se sent el tràfic). És especialment visitat pels escolars.

Es poden veure pocs animals, monos, una tortuga gegant, algún cocodril, paons reials i sargantanes grans... pero menos és res!! I és el més semblant a la selva que vam poder trobar per Lagos, així que cap allà que vam anar... a començar a preparar el peque pels seus futurs viatges, jajajaa ... la veritat és que no era pas aquesta la intenció però ens va faltar temps per enviar una foto a la familia dient-los... veieu??? podrem seguir viatjant amb ell!! ja que portavem un parell d'anys escoltant a tothom qeu se'ns acabaria el viatjar quan tinguéssim el nen.

A l'entrada hi ha una petita exposició de fotos dels animals que es poden trobar a Nigèria... l'exposició està cascada pel sol, les fotos ja no tenen color, però que voleu, esteu a Nigèria!! Una de les característiques dels nigerians és de no arreglar el què xafen o arreglar-ho en plan xapussa...

És millor anar-hi entre setmana, havíem llegit a la guia que està pràcticament desert... i així va ser.

.

16 cm!

16 cm és el què ha crescut en M en un any!!! quan vam arribar de Lagos, estava ben bé al mig dels percentils gràfics que tenen els metges, ara està al 90%!! ens falta poc per sortir dels gràfics!! (clar que són percentils d'aqui, no sé si existeixen algunes gràfiques de percentils d'africans)

A Lagos media 89 cm, ara 105!!

La veritat és que passo de gràfiques, però m'anava bé per què quan algú em comenta lo alt que està, jo em quedava a gust amb un "doncs, està dins la mitjana" i em quedava tan ampla...

A Lagos, vam plasmar les mans a un paper just l'endemà de declarar-lo fill nostre. Aquest novembre, un any després l'hem tornat a plasmar. La diferència és notable, però si ho haguéssim fet amb el peu, seria escandalós. Ha passat del 24 al 29.



Blau: novembre 2010


Taronja: novembre 2011

Lagos discotheque

Hi ha coses que només poden passar a Lagos.

Era dissabte i vam arribar a l'hotel després de dinar i vam veure que estaven preparant alguna festeta... vam demanar què preparaven i ens van dir que una "barbecue".

Aquell dia a mitja tarda va caure un aiguat, a Lagos quan plou ho fa amb ganes i el meu pensament va ser pels pobres de la "barbecue", el que no sabia és que més tard pensaria "tan de bo no hagués parat de ploure!!"

Van montar una super discoteca als baixos de l'hotel... noies guapes, amb minifaldilles... nois ben arreglats... barbacoa (era cert)... música MOLT MOLT alta i la tele! tot això als baixos d'un hotel d'un sol pis, amb portes que no tancaven, amb finestres de vidres prims... total, que era com tenir la música a l'habitació. El nostre ordinador tremolava damunt la taula com si estigués damunt de l'altaveu d'una discoteca.

El nen va tardar a adormir-se però ho va fer i l'A, la filla dels nostres companys també, tot i que la vam haver de portar al nostre llit que se sentia una miqueeeeeeeta menys la musica. Els pares, desperts, fins les 5 del matí, que per fi la musica va parar...

A part d'això, si obriem la porta de l'habitació ens trobavem a noies a les escales, semblaven prostitutes en una cantonada, nosaltres amb el nostre pijama cutre i elles allà ben arreglades... surrealista! A part que en més d'una ocasió intentaven obrir la porta de l'habitació... perquè? fer sexe? robar? qui sap.

Va ser molt fort. L'endemà ens van prometre que "only one day" i per tan, vam decidir quedar-nos, ja que a l'hotel estavem bé... però el divendres següent ens van dir que aquella nit hi tornaria a haver discoteca, per tan.... vam canviar d'hotel, la qual cosa va ser complicada perquè era tard i a Lagos el què menys abunda són hotels econòmics.

El què "salva" la nit, és que la música estava bastant bé. I la cançó de "Taio Cruz, titulada Dynamite" ja forma part del nostre repertori sentimental, ja que a part de que surt al vídeo que us poso més avall, la van posar molts cops... i a dia d'avui cada cop que la sento a la ràdio, el meu cap i el meu cor viatgen a Nigèria.

El següent vídeo és d'aquella nit, l'heu de mirar amb els altaveus posats... és tot fosc, era nit, però se sent la música, abans d'obrir la porta de l'habitació i després des de fora, on podreu veure les super karpes d'estiu que ens van montar "sota casa".

I va començat tot.

Erem al pati de l'orfenat, feia calor i jo acabava de sortir d'uns dies de deshidratació, amb vòmits i diarrees. Estava molt nerviosa, gairebé més que el dia que el vam conèixer. El matí, per ELL havia estat igual que els dels últims 7 mesos... però després de dinar alguna cosa va canviar, el van vestir bé i NO va anar a fer migidada. Ell i l'A van sortir al pati, amb nosaltres... la Lady B. (directora de l'orfenat) ens va fer fotos, als 3... i mentre les feia, en M es va posar tímid i no volia sortir a les fotos...

En M era als meus braços i la lady B es va acostar i li va dir:

Lady B. - Do you like your new parents? (t'agraden els teus nous pares?)
M - Yessss (un si, tímid, arrossegat...)
Lady B. - I'm very very happy for you. (estic molt molt feliç per tu)
M - Yessss (un altre si, arrossegat, acompanyat d'un mig somriure)

I el va abraçar amb dolçor...

I a mi això em va emocionar, meravellosa dona, quant de bé que està fent a tots aquests nens i nenes que TAN la necessiten.

D'això avui fa un any. Fa un any que el nostre fill va deixar de viure en un orfenat, PER SEMPRE.

Vaig explicar aquell dia, aquí

Primer aniversari

Avui estem d'aniversari...

Tal dia com avui de fa 1 any, vam conèixer en M.

Vaig explicar aquell dia aquí.

Tinc llacunes d'aquell dia, hi ha moments del dia que no els recordo... van ser tantes les emocions, tan intens tot, que m'és impossible recordar-los tots al detall, però els que recordo, són forts, intensos i totalment lúcids. Els recordo com si m'acabés de passar.

Si miro fotos d'aquell dia soc capaç de recordar el què sentia i pensava en cada una de les fotos.

Ara ho recordo com a màgic... però en aquell moment no va ser així. Va ser dur, i em consolava el fet de que sabia que com més dificil ens ho posés, segurament més fàcil seria després... em deia a mi mateixa que reaccionava així perquè ell estava bé a l'orfenat i que estava vinculat amb algú d'allà dins ... i el temps m'ha demostrat que no anava per mal camí.

Avui, un any després, és un nen feliç (o això sembla) , canta tot el dia, riu molt i té el comportament de qualsevol nen de la seva edat (això ens va dir la mestra), la mirada li ha canviat, l'expressió també, i físicament no té res a veure amb el nen que vam conèixer aquell dia. Tot i així encara tenim feina, ens queden cosetes per 'polir', fantasmes per espantar i molta paciència per aconseguir-ho.

Ser mare és brutal i ser-ho d'en M encara més. L'estimo, cada dia més.

Avui també fa anys que vam entregar la sol.licitud, vam començar el viatge cap a ell, avui fa 3 anys.

.

Mes d'emocions...

D'aqui dos dies comença un mes d'emocions... un mes de celebracions de primer aniversari, primer aniversari de l'assignació des de Nigèria, primer aniversari del dia que vam saber que estavem assignats, primer aniversari de acceptació d'assignació, de viatge, de coneixe'ns, etc etc...

El dia 8 d'octubre el ministeri ens va assignar, nosaltres no ho vam saber fins l'11 i no vam saber qui seria el nostre fill fins el 16... i aquests dies no deixo de pensar en Lagos, en la gent que ens va acollir a casa seva, en l'orfenat, en la directora, EN ELS NENS, en la gent d'allà, en la oficina d'inmigració, en les gallines que per allà voltaven....

I parlant de les gallines... us deixo un vídeo que li vam fer a en M a la oficina d'inmigració, el dia que li vam anar a fer el passaport.

Dia Independència de Nigèria.

Avui dia 1 d'octubre Nigèria compleix 51 anys. El 1960 es va convertir en estat independent en el marc de la commonwealth. Des dels primers dies de la independència, les rivalitats ètniques i les diferències polítiques han posat en perill la unitat de la Federació.

Tal dia com avui de fa un any, a l'orfenat d'en M van celebrar aquest dia. En tenim fotos malgrat nosaltres encara no sabiem que ell seria el nostre fill. Ens les va donar la cuidadora de l'orfenat. Tots els nens ben mudadets, amb la bandera nigeriana a les mans.

Un dia quan erem a Lagos vam anar al Shoprite, és un centre comercial car, per rics... vam pujar per l'ascensor i el nen ens va senyalar una zona on hi havia unes atraccions, cotxes d'aquells que fiques una moneda i et sacseja una estona. No vam entendre res del què ens deia senyalant aquells cotxes fins que el dia abans de marxar de Lagos ens vam anar a despedir de la directora i ens va donar les fotos. El dia 1 d'octubre del 2010, dia de la independència, van anar a pujar a les atraccions del shoprite!!

.

El judici

Ens havien recomenat que agaféssim picnic, podia ser que ens tiréssim tot el dia als jutjats i portar menjar pels nens era important...

Era 19 de novembre, el dia que el nostre fill seria oficialment nostre, (tot i que feia 10 dies que conviviem amb ell) el dia que al nostre fill se li reconeixerien tots els drets com a fill nostre. Ens vam vestir bé, era requisit indispensable, trajo i corbata pels homes i faldilla per les dones... sempre m'he preguntat què hauria passat si no haguéssim fet cas, no hauria set positiu el judici? qui sap... valia més no fer la prova. Vam fer cas.

Arribar als jutjats, com cada viatge que es fa en cotxe per Lagos va implicar una horeta de circulació... transit, molt de transit... però bé, ja ens hi haviem acostumat... al ser un dia especial no vam compartir cotxe, cada familia amb un cotxe...per anar més còmodes i també perquè no sabiem si acabariem tots a la mateixa hora i era més pràctic poder marxar dels jutjats un a un.

Feia 6 dies haviem anat a una entrevista al ministeri i en M havia tingut un dels seus pitjors dies... plors, rabietes... em feia por que al jutjat pogués passar el mateix.

Els jutjats són curiosos... oficines fosques, sense aire acondicionat, una sala amb bancs de fusta servia de sala d'espera i allà ens vam reunir les 5 families espanyoles, la traductora i la nostra representant. Les oficines formen un rectangle amb un 'pati' al mig, on campen les gallines per allà on volen... gràcies a aquestes gallines vam tenir en M entretingut.

Vam anar entrant familia per familia i res, en 10 minutets (o menys) cada familia ho vam tenir enllestit... la jutgessa ens va dir que a partir d'aquell moment el nen era fill nostre, portaria els nostres cognoms i que teniem la obligació de cuidar-lo i educar-lo.

Foto de rigor i fora. No va fer falta menjar-nos el picnic allà.

A la tarda per celebrar-ho tots cap a la piscina!! Allà vam coincidir amb families daneses que també estaven celebrant els seus judicis.

D'això avui fa 6 mesos.

Les tresf otos corresponen als jutjats:

.

Assassinat a Lagos.

Dijous va morir assassinat a Lagos, el metge Toni Gavarró, cosí de l'actual president de la generalitat, Artur Mas. Segons les noticies, la mort va ser un assassinat que no té res a veure amb l'actual situació 'conflictiva' que es viu arrel de les eleccions.

Segons l'edició "online" d'un diari nigerià, el "Vanguard", la policia
nigeriana hauria detingut el presumpte autor de l'assassinat del metge català
Toni Gavarró i, segons aquest diari, la policia també hauria destituït del seu
càrrec un agent de policia presumptament implicat en els fets. Els dos
sospitosos, juntament amb dos còmplices, haurien tingut la intenció de robar al
metge català i el van apunyalar.

La meva ment vola a Lagos amb la noticia, m'estimo Lagos. He pensat molt en el cònsul espanyol a Lagos, ja que deu haver tingut un bon 'marron' aquests dies. Recordo el segon o tercer dia de ser-hi que el vam visitar, un senyor peculiar. Ens va recalcar molt el fet de la inseguretat a Lagos, 'no aneu sols' 'sou blancs' 'no porteu joies' 'no us fieu de la policia...'

Li vam fer cas (a mitges), no portavem joies, no ens vam fiar de la policia (malgrat no va caldre ja que no vam tenir-hi cap conflicte), però si que vam anar sols... cal dir que ens vam moure pels barris rics i 'segurs' de la ciutat.

Vam tornar de Lagos amb la sensació de que no era tan perillosa com ens havien fet creure, amb la sensació que ens volien posar la por al cos malgrat hi havia petits detalls que ens confirmaven que Lagos era perillosa, almenys pels blancs.... recordo un dia, erem en Manel, jo i en M sols pel carrer i estavem parats en una parada de taxis de la cantonada de l'hotel. Es va parar un cotxe, un 4x4 mercedes (si si, la ciutat està plena de cotxes cars) i va baixar un noi, amb traje i corbata, ens va fer un interrogatori, 'què feu aqui?' 'amb quina fundació adopteu?' 'on aneu?' tot això mentre estavem negociant el preu del viatge amb el taxista. No va quedar tranquil fins que li vam haver contestat a totes les preguntes... i va marxar... no he sabut mai qui era, tot i que diria que era d'alguna agència d'adopcions que no era la nostra.

Està clar que la sensació de perill d'un lloc va en funció de les coses que hi vius.

Em sap greu llegir en algunes pàgines on parlen de l'assassinat del metge, comentaris de l'estil de: 'amb la de llocs bonics que hi ha pel món, què collons hi feia a Nigèria?'.... i m'agradaria contestar-li si ha estat mai a Nigèria per saber si és bonic o no. I també voldria reivindicar el dret a qualsevol ésser humà a decidir el seu destí vacacional.

Descansi en pau, el dr. Toni Gavarró i també les altres persones (anònimes per nosaltres) que han mort al nord de Nigèria els ultims dies arrel dels conflictes per les eleccions.

.

Introducing Nigeria A to Z

A.- Arts & scrafts
B.- books
buildings & monuments
C.- Cities
Climate
Clothing
Culture
D.- Democracy
E.- Ethnic groups
F.- Festivals
Family
...

Y.- Yams
Z.- Zuma Rock

Aquest llibre el vam comprar a Lagos, un petit recorregut per Nigèria de la A a la Z.

.

Barney!

'Barney is a dinousaur from our imaginationnnn'


En Barney és l'idol del meu fill, és un dinosaure simpatic que fa anys que volta pel món però que ara està de moda a Nigèria. Tots els nens d'allà el coneixen (bé, tots els que tenen accés a la televisió).



Mentre erem a Lagos vam poder veure que li agradava perquè vam veure un cartell publicitari en una paret i va cridar 'en barneeeeeeeeeeeeeeeey'... aquell vespre vam buscar al youtube els seus vídeos i si, li agradaven! És una serie similar a 'barrio sesamo'... canten molt i intenten donar missatges positius... 'el doctor ens cura', 'anem a l'escola', 'els animals són macos', 'amb la imaginació podem fer vitges fantastics' etc...


Un altre dia vam anar a un espai de jocs i era allà, en Barney! a tamany humà... i el meu fill va flipar... tan tan, que va saludar en mickeyi al batman però es va acollonir davant d'en barney, no li va voler donar la mà... però després cada cop que passavem per davant de l'espai de jocs, senyalava la zona dient, en barney!







En Barney també ens va ajudar a la piscina... en M no volia posar-se el flotador, fins que en un youtube d'en barney vam veure que es banyaven a la piscina amb flotador. Dies després vam canviar el flotador pels manguitos, com no, d'en Barney!!





Abans de marxar de Lagos, vam comprar 3 contes, 4 dvd's i un pelutx d'en Barney. Vam considerar important que a casa continués mantenint el seu 'vincle' amb el dinosaure... (igual que vam fer amb el conte d'en Marley), i la veritat és que n'estem molt contents, sobretot dels dvd... ja que són molt musicals i ens ha ajudat a conèixer la majoria de cançons que ell ja coneixia... cada vegada que el mirem o cantem una cançó d'en Marley em sento bé, penso que malgrat hi ha hagut uns canvis espectaculars en la vida del meu fill en molt poc temps, hi ha petites coses, molt petites, que continuen igual que abans... que no han canviat i això em fa feliç.






.

Abraçades irreals.

V és una nena que avui viu a Dinamarca, però que compartia orfenat amb el meu fill. Tenen aproximadament la mateixa edat.

El dia que vam arribar només veure'ns se'ns va tirar a les cames. Cada dia, ho feia molts cops, venia caminant destrament i se'ns abraçava. Li tocavem el cap, li deiem coses boniques i dissimuladament l'apartavem una mica per tal que en M, el nostre fill, no pogués veure en ella una competència. Quan això passava, quan veia que l'havies apartat, se n'anava caminant cap a les cames de qualsevol altre adult desconegut per ella (això no ho feia amb les cuidadores).

Era dur, molt dur, per varis motius, per ella, perquè vèiem que necessitava i demanava atenció i carinyo, i per nosaltres, que vèiem que el nostre fill passava de nosaltres mentre la V ens demanava atenció...

L'endemà va arribar una noia, va estar amb la V uns 5 minuts i va marxar, i l'endemà i l'altre...

Ens vam preguntar si seria la seva futura mare? se'ns va fer extrany ja que nosaltres ens tiravem el dia a l'orfenat per l'adaptació, no tenia lògica que ella només s'hi estigués 5 minuts. Així que al final li vam demanar si era la seva mare. Ens va explicar que no, que ella era la representant d'una ecai danesa i que venia a explicar-li a la V que aviat arribarien uns pares per ella.

Ho vam trobar horrorós. Aquella nena, se'ns tirava a les cames perquè estava confosa... ella creia que erem els seus pares, i ho creia de cada adult desconegut que arribava.

El dia 10 de novembre, el dia que ens enduiem en M de l'orfenat, per fi van arribar els que serien els seus pares i la seva germana. Em vaig alegrar moltissim per la V, per fí, l'abraçada que ella donaria als adults que arribaven seria l'abraçada definitiva.

Vaig trobar totalment innecessaria l'actuació de la representant de la ecai danesa, realment es pensaven que una nena de dos anys i mig podia entendre el significat de 'arribaran els teus pares'? segurament ho feien amb la més bona de les intencions, però aquella nena patia i no vull ni saber quants dies feia que li explicaven això abans que arribéssim nosaltres. I sobretot, vaig agrair profundament que la nostra ecai fós contraria a explicar res als nens abans ... i això que a mi m'havia sabut molt greu (abans de veure això) el fet que no poguéssim enviar una foto nostra a en M perquè ens pogués conèixer abans que arribéssim.

Dies després la vam trobar a la piscina, juntament amb altres nens que compartien orfenat amb en M i que ara viuen a Dinamarca, em va alegrar molt veure'ls a tots amb les seves noves families, però qui més ilusió em va fer veure, va ser la V.

Avui en dia mantinc relació via correu electrònic amb els seus pares per si en un futur ella i en M volen continuar la relació que van començar a Lagos.

Eva, aquesta entrada l'he feta arrel de la conversa que vam tenir dissabte. Pregunta el què vulguis.

.

Despedida....

El dia 8 de desembre, quan ja feia un mes que viviem a Lagos amb el nostre fill, vam anar a l'orfenat a despedir-nos... no era obligatori però teniem ganes de fer-ho. Quan miravem fotos en M recordava perfectament tots els noms dels nens, parlava bé del lloc i creiem que una despedida podria anar-li bé.

Vam valorar molt si podria ser contraproduent per en M però tots els indicis que ens donava ell, era que no, que no li faria mal, sino bé... i efectivament, així va ser. També cal dir, i no em cansaré de dir-ho, que aquell orfenat era el més semblant a una llar que un nen sense pares pot tenir.

Quan vam arribar, en M estava seriós, s'agafava fort a nosaltres, però estava tranquil... vam entrar a saludar a l'encarregada i la directora però estaven reunides amb els pares de la D, una nena que ara viu a Dinamarca i que va ser adoptada els mateixos dies que en M. Així que vam decidir sortir al pati, a veure els altres nens, mentre feien classe... tots ens van rebre amb un gran somriure, tan nens com cuidadores... els nens cridaven en M amb il.lusió i les cuidadores se'l miraven amb una cara que tardaré en oblidar... va fer un canvi espectacular durant aquell mes i elles ho devien notar...

Poc a poc en M es va anar deixant de la meva mà... tenia curiositat per tornar a veure els seus amics... haviem pactat amb ell que les joguines que haviem comprat a Lagos perquè jugués durant l'estada a l'hotel les deixariem pels seus amiguets i així ho va fer, ell tot solet, amb un somriure tímid es va acostar i els hi va donar... em va cridar, 'mama, vine'... així que el vaig acompanyar en aquest moment en que s'ajuntaven les seves dues vides, la del passat i la del futur... ens vam asseure a terra i vam jugar, tots junts.

Al cap d'una estona vam entrar a dins, la directora el va abraçar, li va fer petons, se'l va mirar... estava molt contenta de veure'ns.

Ens tenien preparada una sorpresa... van posar música i van ballar, vam ballar... tots!! petits i grans... quina festa de despedida més bonica!!! Al acabar la música, nosaltres ens vam quedar una estona parlant amb la directora i als nens els van donar galetes i sucs, en M ja s'havia relaxat del tot, corria amunt i avall per tota la casa, amb els seus amics, com abans...

Hi ha una cosa que em va sorprendre... en M no es va acabar el suc... va venir i em diu, té mama, finish!! un mes enrere, hagués estat impensable que deixés un suc a mitges, l'ansietat pel menjar i la beguda començaven a desapareixer!!!

La Marta, m'havia enviat unes samarretes per deixar a l'orfenat... les vam regalar i la directora es va posar molt contenta... en aquest orfenat els nens van amb uniforme (samarretes totes iguals) per tan, això significava tenir un nou uniforme... va proposar posar-lis la samarreta a tots i fer-nos una foto.... màgica foto!! foto que en M recorda amb carinyo, la mira i la remira, recorda els noms dels seus amics... i jo... jo, quan la veig, m'emociono... recordo cada nom, cada mirada.

Vam portar globus amb formes de peixos... els vam donar als nens, aquesta si va ser una foto dificil!! La directora es va entossudir en que l'haviem de fer... feia ventet, els nens deixaven anar el globus, el vent se'ls enduia i la foto era impossible... vam riure!! tots!!

Vam aprofitar per tornar a l'habitació d'en M, allà sols, els tres... ens vam tirar fotos al seu bressol, a l'habitació, al racó dels contes...

La Carol, la cuidadora encarregada... em va demanar un pen drive... em va gravar toooooootes les fotos que tenia d'en M des del dia que va arribar fins el dia que va marxar... no són moltes però són un gran tresor. Ens ha donat una idea de la magnifica feina que han fet pel nostre fill. Mai mai mai els hi podré pagar.

L'hora de marxar, en M, va pujar al cotxe sense problemes... em va quedar clar que ell havia entès que això era una visita de cortesia, que no es quedava allà... mentre el cotxe marxava les llàgrimes em van saltar (i ara hi tornen), tots els nens ens deien adéu amb la mà, tots juntets, quiets, dient adéu M... i en M dret al seient de darrera, mirant pel vidre i dient adéu amb la mà, content, molt content. BYE BYEEEEE.




.

Un punt d'inflexió.

Quan vam sortir amb en M de l'orfenat, erem totalment novatos... per molts llibres que hagis llegit, de cop i volta et quedes en blanc... tens un nen, petit, que depen de tu, que a partir d'aquell moment passa a dependre de tu i això et crea una forta sensació de no tenir clar si ho faràs bé. Almenys això ens va passar a nosaltres.



Els tres primers dies van ser bonics però molt durs i dificils.



Plorava amb rabieta inclosa cada cop que li dèiem que no a alguna cosa... suposavem que era perquè portavem una setmana a l'orfenat rient-li les gràcies, donant-li tot el què demanava i en definitiva, consentint-lo.



Però el tercer dia va ser el pitjor, recordo aquell dissabte com un malson... ens vam llevar i ens vam dirigir a casa d'una familia on ens havien convidat a un 'evento'... un senyor que pintava robes i quadres feia una exposició i ens van convidar a totes les families adoptants que estavem a Lagos adoptant amb la mateixa fundació... danesos, francesos i espanyols.



Era un jardí, molt gran, al costat d'un riu... com en tot a Lagos.... les coses estaven a mitges, el riu era molt caudalós i la barana estava feta una merda... hi havia gronxadors i una gran zoooona verda per córrer... però en M flipava amb l'aigua per tan, només li interessava anar a mirar el riu pel què no vam poder-lo deixar sol ni un moment, ja que com he dit, no hi havia practicament barana, era fàcil que marxés riu avall.



Va començar a fer rabietes a les 11:00... eren les 12:00 i seguia plorant... si l'agafava a coll em tirava cosses perquè el deixés a terra, si el deixava a terra demanava braços... era una constant... quan semblava que s'havia relaxat tornava la rabieta perque havia decidit que volia una bicicleta grossa que hi havia d'un nen gran i li vam dir que no... eren les 13:00 i seguia plorant... vam marxar del parc i vam anar a dinar... seguia plorant... plorant amb rabieta inclosa... així que vam decidir marxar de la casa on dinavem i anar a l'hotel sense dinar... no era plan de fer posar nerviosos a tots els de la casa i la veritat... és que després del matí passat... gana en teniem poca.



Nosaltres no gosavem pujar el to de veu... 'pobret, surt d'un orfenat on duia molta disciplina, que no s'espanti'... era el nostre 'lema'... o sigui tot molt pastelós... molt carinyo això, amor meu això altre....



Vam arribar a l'hotel i seguia plorant... seguia fent rabietes... estavem desesperats... en Manel va sortir de l'habitació perquè en aquells moments a ell el rebutjava ... i jo li vaig donar un 'potito' que haviem portat de casa... això el va fer callar... però va decidir que se'l volia menjar sobre el llit... jo li vaig dir que no, que al llit no es menja... i altre cop rabieta!



I vaig perdre els nervis... vaig cridar... em vaig enfadar,... vaig cridar molt, vaig alçar el to de veu i li vaig dir que NOOOOOOO, al llit no es menja, si vols menjar el potito o a la taula o a terra però al llit NO!!



Just després dels crits em vaig sentir MOLT culpable per haver perdut els nervis d'aquella manera....



En M va parar de plorar, va agafar el potito, es va asseure a terra, em va mirar amb cara somrient i em va dir 'mama vine a seure al meu costat'... rient!!!! content!!!!



La mama (o sigui jo) es va quedar flipant pepinos... com podia ser que acabés de perdre els nervis, l'hagués cridat i al tio això se li hagués posat bé? Em vaig asseure al seu costat... exhausta de tot el matí, incrèdula però rient amb ell... es va menjar el potito i per primer cop en aquells 3 dies vaig aconseguir que fés migdiada...



La migdiada? doncs perquè vaig pujar un pèl el to de veu... vaig posar un pèl d'autoritat... 'it's time to sleep!!' ... es va abraçar a mi i es va adormir.



Vam arribar a la conclusió que els 3 primers dies el nen anava perdudissim.... venia d'una institució on tenien uns horaris estrictes, normes estrictes i rutines estrictes... i de cop i volta es trobava amb dos 'patetics' que li parlaven tot el dia amb to de 'tontos', que li deixaven fer tot i que quan li deien que no, li deien sense autoritat...



Des d'aquell dia la nostra relació va millorar, moltissim.... vam continuar parlant-li suau i carinyosament moltes hores, pero també vam pujar un pèl l'entonació de les nostres 'ordres'...



Aquell dissabte, simplement em va demostrar que necessitava uns pares, uns referents.



Tot i així quan recordo aquell dissabte... el recordo terrorífic. I encara a dia d'avui malgrat haver-me funcionat... em sap greu haver perdut els nervis.

.

L'ultim va ser el primer....

L'ultim dia de la seva vida a l'orfenat va ser el primer dia de la seva vida amb nosaltres.

10 de novembre.

Em llevo nerviosa, amb por, tal com havia anat a dormir... avui la vida del nostre fill canvia per complet i ell no ho sap... malgrat segurament li hagin dit, ell no ho sap.

Arribem a l'orfenat i com cada dia estan al pati, sota la carpa, fent classe... ens veu i riu, com sempre. Són les 10 i tenim cita amb la directora de l'orfenat a les 11, per tan, pensem que és millor quedar-nos dins, a esperar-la i no molestar la classe, ja que la nostra presència sempre feia que la classe es desmontés i es descontrolés.

Entrem al despatx de la directora, ens explicarà la història d'en M, quan va arribar, qui li va posar el nom, qui el va portar i en definitiva tot el què sap del petit GRAN passat del nostre fill. Per molt que sàpigues que són nens amb passats durs, escoltar el del teu fill és complicat, deixes de sentir-ho com històries alienes i passes a sentir-ho com a història personal, de les que et cou i et fa mal.

La directora ens dóna fotocopia de l'historial de la vida del nostre fill a l'orfenat,... hi consten, refredats, malalties, festes, dies bons i dies dolents del nen... nom dels seus millors amics, etc... un petit tresor que guardarem ben guardat.

Ens relaxa explicant-nos una mica més el caràcter d'en M, ens diu que és un nen meravellós i que no hem de patir, que en pocs dies ell estarà relaxat amb nosaltres... (meravellosa dona, quina raó tenia, com es nota que se'ls estima i els coneix).

Mentre som al despatx, sentim música a l'habitació del costat... els estan fent una festa de despedida... ballen, tots junts, com m'agradaria que ell recordi com un dia màgic el d'avui. Tot i que de moment, per ell, és un dia més. És dificil pensar què deu passar pel cap d'un nen de dos anys i mig quan li expliquen que avui marxa amb els seus pares.

Sortim del despatx i són a dinar, quan acaben vé vestit amb la mateixa roba del dia qeu el vam conèixer... tots els seus amiguets són a fer migdiada, ell ja no...

Les cuidadores es despedeixen d'ell, ens fem fotos, amb elles, amb la directora ... petons, abraçades i cap al cotxe.

Està rebotat, està clar que nota que no és un dia normal... però li passa quan pugem al cotxe... es queda flipat, mirant per la finestra... jo tinc una sensació extranya, com de nostalgia... he agafat carinyo a aquest lloc. No tarda ni 5 minuts en adormir-se, a la meva falda...

Quan arribem a l'hotel es desperta, per tan, decidim que anirem a dinar, ell ja ho ha fet però nosaltres no... tot i que quan ens veu a la taula decideix que té gana, jajaja.... es fot un bon plat de llet amb cereals. Quan acaba, s'aixeca de la taula, veu el sofà, s'hi estira i en menys d'un minut ja ronca... així que el portem cap a l'hotel adormit i dorm dues hores de migdiada.

La tarda la passem tranquila, jugant... al vespre després de sopar, montem la mosquitera, preparem la llanterna per ficar-nos dins i comença el festival.... el tio flipa pepinos amb la llanterna i la mosquitera, comença a saltar al llit, cantant i rient, movent la llanterna amunt i avall... tardem estona en aconseguir que s'estiri i s'adormi, però és xulo, molt xulo... després d'una hora i mitja aproximadament, s'adorm... dorm tota la nit.

Jo aquella nit dormo poc... es fa extrany dormir amb un camacurt al costat, un camacurt que és el teu fill però que alhora és un perfecte desconegut.... m'adormo pensant que és la primera nit de la nostra vida... comença una nova etapa, una etapa de 3...


.

Setmana d'adaptació

La setmana després de conèixer en M va ser d'adaptació a l'orfenat. Anavem a passar el dia a allà, els veiem menjar, jugar, fer escola.... vam tenir la gran sort de que el nostre orfenat està molt cèntric i això ens va permetre poder visitar el nen tan al matí com a la tarda... ja que en orfenats que està més allunyat és impossible pel tema del tràfic (poseu Lagos al google imatges i veureu perquè).

Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.

-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...

En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.

El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.

S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.

.

Primera trobada

Fa 3 setmanes que som a Lagos! Som a l'equador del viatge. Just el dia 3.11.10 feia 2 anys justos que entregavem la solicitud d'adopció.

Coneixem en M des del dia 3 de novembre. El primer moment va ser extrany, molt diferent a com l'havia imaginat. Feia encara no 24 hores que erem a Lagos i ens havien dit que fins el dia 4 no aniriem a veure'l... però com sempre aqui a Lagos, els plans van canviar i el xofer que ens estava portant als despatxos de la fundació que ens ha tramitat l'adopció, ens va portar a l'orfenat.

Al veure el cartell de l'orfenat, el cor s'accelera... no esperavem ser aqui fins demà!! Entrem amb el cotxe i veiem tots els nens al pati fent escola, entrem al despatx de la directora i ens preguntem què passarà ara... ens presentem amb la directora i ens diu que podem anar a fora, però que ens els mirem de lluny... som dues families.

Ens senyalen qui és... i la presidenta de la fundació, que ens acompanyava... passa davant nostre i comença a donar la mà a tots els nens, un a un... la seguim i fem el mateix, així és com fem el primer contacte amb en M... ell és tímid, enganxa la barbeta al pit i no aconseguim veure-li la cara... està clar que li han dit alguna cosa, ja que és l'unic que no es deixa donar la mà... li faig una caricia al braç i continuo amb el següent nen.

Continuen amb la classe i a ell se l'emporten per canviar-lo... em sap greu això, tan me fa que vagi amb l'uniforme... el que vull és naturalitat i emportant-se'l, ell nota que és el centre d'atencio.

Quan torna vé als nostres braços... està clar que li han dit que ho ha de fer... continua amb la barbeta enganxada al pit... ploro... penso que tindrem moltissima feina.

El deixem que continui a l'escola i que després jugui amb els seus amics... mica a mica ens acostem al seu joc, i al dels altres nens... el veiem riure!! Que fort! Juguem al tobogan, juguem a pilota... juga amb nosaltres!

Li anem deixant aire.. que jugui a estones amb els amics... estarem una setmana venint cada dia, no cal que l'agobiem més del compte.

Quan son les 12 els dónen una coseta per menjar a mig matí... un tros de brioix i llet amb cacau... i a les 13 marxen tots en fila cap al menjador... un menjador a l'aire lliure sota una carpa... els veiem menjar, amb una disciplina brutal, tots amb les mans netes, pregant abans de tocar el menjar i rentant-se les mans quan acaben...

EStem molt contents amb l'orfenat on ha viscut... és el més semblant a una llar que pot tenir un nen sense familia... joguines, menjar i carinyo (repartit entre molts nens, però carinyo al cap i a la fi)

A la tarda tornem... ens el baixen a ell sol... juguem 5 minuts però després decideix que no vol saber res de nosaltres... és dur, però l'entenem, així que decidim deixar-lo pujar a l'habitació a jugar amb els altres nens... ens ho mirem des de la distancia... notem que de tan en tan ens mira... deu pensar: 'encara són aquí aquests pesats?'

Quan acaben de sopar, a les 6... marxem... ells van cap a l'habitció. Demà tornarem.

.