7.4.11

Primer rebuig al passat

Ahir vam notar el primer rebuig al passat del nostre fill... ho va fer silenciosament i sense fer soroll, gairebé passant desapercebut. Quan ens vam anar a despedir de l'orfenat els vam portar unes samarretes que ens havien arribat des del Penedès de part d'una amiga. Ens vam quedar una samarreta per en M. A l'orfenat del nostre fill, van amb uniforme (totes les samarretes iguals), cada dia els en posen una d'igual a tots... per tan, les nostres els van encantar i la directora va proposar fer-nos una foto tots junts amb la samarreta posada. Aquesta foto la tenim en gran penjada a l'habitació d'en M. Molts dies mira la foto, sembla que amb carinyo, em repeteix els noms dels amics i em renya si m'equivoco o en pronuncio malament algun. Ahir feia calor i vaig voler-li posar la samarreta ... em va dir, no, aquesta no. La vaig deixar, li vaig posar els pantalons i ho vaig tornar a intentar... posem aquesta samarreta? no! aquesta no! Vaig posar-n'hi una altra. A la tarda després de la migdiada ho vaig tornar a intentar... no! aquesta no! ... al vespre a l'hora d'anar a dormir, el seu pare li va demanar si la volia per dormir... noooooooooooo, aquesta no! El curiós és que ell no va portar aquesta samarreta a l'orfenat, només la coneix de la foto. Vam posar-li el pijama tot explicant-li que la samarreta era seva i era igual que la dels seus amiguets del living fountain, però que ell continuaria vivint amb nosaltres. D'aqui uns dies ho tornaré a intentar i si tampoc la vol, tornaré a explicar-li que viurà sempre amb nosaltres i la tornarem a deixar a l'armari. Em sap greu aquest rebuig, però suposo que és normal. Tot i així, continua mirant-se la foto dels seus amics amb carinyo. .

6 comentaris:

Bet ha dit...

Là, ha de ser prou complicat tot plegat. No sé, si intento posar-me a la seva pell penso que com en deu ser de difícil entendre-ho tot plegat. com li deu costar posar nom al que sent i identificar-ho...
ja anirà fent el seu curs, no?

petons!

ha dit...

Són etapes... De moment, és la única manera que té per expressar el seu malestar, els seus sentiments... Quan n'aprengui d'altres i vagi guanyant confiança segurament passarà...

BET: La Là sóc jo, de "coneixent senegal" !!!! Tanta Laura...

Eva 75 Rusia ha dit...

Laura...jo l'entenc...hi te els seus amiguets però ja no en forma part...ja no és un orfe més....ara és el M amb majúscules...i amb uns papes fantàstics!!!!!
Jo la regalaria...està clar que no la vol...
Un petò carinyo!!!!

Centdesitjos ha dit...

Amb els comentaris que t'han deixat, ja t'han dit tot allò que jo et volia dir, però afegeixo que en M, anirà adonant-se de la seva "nova" realitat, i segur que teniu uns vincles genials, però potser encara els necessita reforçar i com heu dit, ell relaciona aquesta samarreta amb el que tenia abans de trobar-vos.. per tant, entenc que ara no la vulgui... no us vol perdre, és una manera de dir-vos que us estima, que vol estar al vostre costat, ja que és feliç... (vaja, no ho sé, no sóc experta (encara jeje) però m'ho suposo! ;^)

sílvia.....esperant a l'ona ha dit...

potser és la seva forma d'expressar que vol passar pàgina d'una etapa de la seva vida......
crec que la samarreta en si no és el problema, sinó potser els records que li porten......

has d'estar molt contenta... ho té clar eh el que vol?????

petons

MARGUI ha dit...

guardale esa camiseta, cuando sea mayor y vea la foto le gustara tener una de recuerdo.