Fa més de dos mesos que vam canviar de païs... en concret, dos mesos i 19 dies... i és com si no haguéssim avançat gens. Els nostres papers continuen a ICAA pendents de ser enviats a la ecai.
Si tot va bé això passarà la setmana que vé... però és que porto dient "si tot va bé" des de fa un mes... i ja no sé si fiar-me'n.
Hi ha dies que et desesperes... que penses que tu en un plis-plas ho tindries arreglat... i molt sovint penso que la burocràcia i el sentit comú MAI aniràn de la mà.
Però no podem fer res més que esperar... fa temps que m'he donat compte que L'ESPERA té moltes esperes... i el millor de tot és centrar-te en l'espera actual i no l'espera final, sino, ens desesperaríem.
Ara que estic a la recta final d'un tipus d'espera ja necessito passar a la següent... i ara ja vull i desitjo poder firmar el contracte amb la ecai i que la gran espera em comenci a fer desesperar...
.
5 comentaris:
Realment sembla mentida que amb un any a les espatlles encara estiguem en "terra de ningú"... i sí... ara ens toca poder començar una altra espera, ens ho mereixem!
Creuarem els dits perquè sigui la setmana que ve!
Una abraçada!
Doncs esperem que sigui molt aviat, però fas bé en fer esperes curtetes. Pas a pas (com en Rafa Nadal, jeje).
Molts ánims!
Lyd.
Laura,
no sé a quin país anireu, però em sembla que tots, fa no fa, ens fan tornar uns grans "desesperadors"!!! Em sembla que estem totes igual...
ànims, a veure si ho teniu abans de Nadal!
Bet
va, que cada vegada sou més a prop
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada