3.7.09

Des de la barrera...



Avui fa 8 mesos que vam fer la primera passa d'aquest viatge, 8 mesos des que vam plasmar les nostres dades en un paper i junt amb un paper de penals dient que no som delinqüents i uns quants papers d'hisenda dient que tenim suficients recursos econòmics per mantenir una criatura, els vam deixar al C/Paral.lel, a ICAA.

Recordo que estava nerviosa, miro enrere i penso que era una tonteria estar-ho, però ho estava... era el nostre primer gran pas cap al nostre fill/a... el primer gran pas... un gest que hem fet milers de vegades, com és el de deixar un paper en un lloc... tenia un significat diferent, especial... un tràmit burocràtic però amb fons sentimental.

Avui 8 mesos després, després de l'estres, ansietat i agobio que hem passat durant tot aquest temps, la sensació és de relax... tan relax que estic en una fase de "mirar-m'ho des de darrera la barrera"... és una sensació una mica extranya... sabem que fins l'octubre no podem fer el següent gran pas i tinc la sensació de que he fet una passeta enrere per tal de deixar passar pel meu davant tot el què succeeixi però sense que m'afecti massa, com si la meva ment hagués aconseguit fer el "kit kat" que necessitava i hagués après a desconnectar. Crec que ha set una desconnexió involuntària, com si el cos i la ment fóssin savis i sabéssin que ho necessitava, ja que ho havia intentat en més d'una ocasió i no ho aconseguia, era monotema.

Estic bé així, m'agrada aquesta sensació, tot i que evidentment tinc ganes de ser octubre i de poder fer la pròxima passa... però sé que l'estiu passarà ràpid (malgrat no fer vacances) perquè tots els estius passen ràpid, perquè hauria de ser diferent aquest?

El món gira i l'hem de continuar vivint, no podem estar-nos els X anys d'espera, només esperant... hem de fer coses, viatjar, sortir, disfrutar, en definitiva... viure! I això és el què penso fer... fa uns quants dies el destí ens va posar a l'abast un bitllet d'avió... una oferta de les que no es pot rebutjar i l'hem comprat! Al febrer (si si falta molt pero aviat hi serem) ens n'anem a Borneo, Malasia... podré complir un dels somnis que tinc pendents... veure els orangutans en el seu estat natural!! 17 dies per Malasia, veient paisatges, parcs naturals, animals i fent submarinisme...


.

6 comentaris:

Jordi ha dit...

A vegades un descans de desconnexió és totalment necessari... i si no te l'agafes, el cos i/o la ment l'agafen per tu.

Quina enveja des de l'altre costat de la barrera!

Una abraçada,
Jordi

Victòria ha dit...

A mi també em fas envejeta, triple enveja!

-A l'Octubre feu un pas!!!
-Mega viatget a la vista.
-Veuràs animals, que m'encanten, en llibertat!

Ja signo! Segueix així de bé!

Nür ha dit...

El temps pasa, i igual que arribarà el febrer i fareu aquest viatge (guay, guay, per cert), arribarà el següent pas cap al vostre fill, i l'atre, i l'atre i tots els que tingan que arribar!

Una abraçada i feliç estiu (encara que sense vacances)
Nür

Elisabeth ha dit...

Els somnis ens omplen el cor, enriqueixen l'ànima.Somniar, gaudir i ser feliç ens farà millors pares!
L'octubre està a la cantonada...
Una abraçada,
Elisabeth

Bet ha dit...

Tots els projectes que hi ha entre avui la primera abraçada al vostre petit seran moments que faran que el temps vagi més de pressa, segur.
T'ho diu una que té com a recurs principal omplir el temps per veure'l córrer més ràpid i...

funciona, funciona, funciona!!!

ha dit...

Jo també em sento una mica així... m'en vaig de vacances amb la sensació d'haver fet força camí i fent un "kit Kat".... però sense aquest mega-viatge a la vista!!!! Quina enveja!!
Disfruteu que potser serà l'últim viatge que feu en parella, tots dos solets....