Ja fa bastant temps que em faig aquesta pregunta i avui me la faig més que mai.
Quan i com dir-ho a la familia i als amics que ens rodegen?
Quan vam prendre la decisió i després d'haver assistit a una sessió informativa, vam creure oportú anunciar la nostra decisió d'adoptar a la família més directa, pares, germans i cunyats. Aquell dia vaig passar molts nervis i tot i que hi va haver diferents reaccions, cap va ser dolenta i em puc donar per satisfeta de les reaccions, tot i que estic totalment convençuda que si la noticia hagués estat un embaràs, les reaccions haguéssin set moooolt diferents.
Com que sabem que aquest procés és llarg i dur tan per nosaltres com per la familia, els vam comentar que això seria llarg i que per tan, podien preguntar el què fós i quan fós que els contestaríem tot el què necessitéssin saber, i vam prendre la decisió de no dir res si no preguntaven precisament per no encomenar-lis el nostre nerviosisme durant el procés.
Com que sabem que aquest procés és llarg i dur tan per nosaltres com per la familia, els vam comentar que això seria llarg i que per tan, podien preguntar el què fós i quan fós que els contestaríem tot el què necessitéssin saber, i vam prendre la decisió de no dir res si no preguntaven precisament per no encomenar-lis el nostre nerviosisme durant el procés.
Què opineu? Com ho vau explicar i com s'ho van agafar?
9 comentaris:
Hola!! ufff... la família... per a nosaltres va ser molt fàcil perquè ja havíem anat deixant caure que, probablement seríem pares a través de l'adopció, però vam tenir de tots colors... :-) Algunes molt divertides de la iaia i, d'altres, què per molt que no em van sorprendre, sí que em van doldre una mica... Però en general, fantàstic i, amb persones més directes i que van ser una mica reticents, hem parlat molt, ens ho hem currat molt perquè ho visquessin amb nosaltres des del primer dia... I ara, flipo de la il·lusió... Si comparteixen no poden viure-ho com una broma... És impossible no contagiar la il·lusió!!!
Una abraçada,
Mariajo
Bó, no te preocupes de res. Al principi els costa una mica. Nosaltres ho vam dir i vam tindre reaccions de totes. Com diu Mariajo, algunes en les aguardaven i encara ens van fer mal, però és veritat que si insisteixes, al final la il·lusió és compartida! No t'ho guardes, parla del tema com si res, i mostra els teus estats d'ànim al respecte... voràs com promte ja estàn tan nerviosos com tú.
Salut,
Nür
Soc la Vero, no el Xavi... ajajaja... a veure...
Nosaltres ja quasi que estem acabant, queda poc per anar a byscar el Pau, però et puc dir que les hem passades de tots el colors amb la gent - amics i familia, els altres em dona igual el que pensin-...
En un primer moment va haver familia que es va il·lusionar, d'altra que no va dir res i d'altra que va posar el crit en el cel.. però és la nostra decisió - i en el vostre cas la vostra - i heu de fer el que penseu i el que voleu, no pas el que vulguin o pensin els altres, pq és una de les decisions mé simportants a la vida i l'heu de pendre tots dos... Pensa que serà el vostre fill / filla i no dels altres...
Molts petons
Vero
A nosaltres ens ho van deixar fàcil. No obstant notem que les àvies encara estan amb la idea que adoptarem, però segur que un de biològic cau. Sembla que estan fetes a l'antiga i el hi surt allò de tenir un net de debò... Es clar que nosaltres tenimclar que no ho fan per malicia. Como tots en quan tinguin el n@t a la falda se'ls oblida tot!!
Un petó!
Ayyyyyyyyy, qué complicado es siempre explicar que has decidido ser "una familia diferente". En nuestro caso ocurrió lo mismo... ¡nadie lo creía! Ahora están en la fase de "espera temerosa", preguntan poco, a veces sueñan... ¡pero todos están en la "fase de identificación"! Así es como llamamos cariñosamente al síndrome de "abuelo chino" "tío chino", etc. ¡Todos ven niños orientales por todos los lados! Y lo comentan: "mira que ayer vi a una niña que iba con sus padres..." "el otro día en la boda había una niña que..." jajajja. ¡Están en la fase de aceptación o asimilación! Todo llega... pero cuesta. Al final es algo que hemos decidido nosotros, no ellos. Y todo lo "diferente" es, en ocasiones, complicado de asimilar. Pero todo llega.
Besos
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.
en el nostre cas no els va agafar per sorpresa, ja que sempre havíem dit que el primer fill sería adoptat!!!!
tot i així, a totes les famílies hi ha el típic que et diu que esteu boigos, que si els podeu tenir "vostres" perquè els heu d'anar a buscar, que quina obra de caritat.......en fi....i normalment el que t'ho diu és el que més hauria de callar.....però a la vida sempre hi ha els sàvis de torn que es creuen que com ells no hi ha ningú!!!!!
algú ens va dir just arribar que ara quan ens hi posavem pel nostre????? la meva mirada va ser fulminant.......no m'ho ha dit mai més!!!!
i com que l'experiència val tant la pena, repetim!!!!!!!
petons
sílvia
Després de llegir els vostres comentaris em sento menys "diferent". Gràcies!
Nosaltres hem passat pel mateix. I l'única cosa que he trobat a faltar a molta gent ha sigut un: FELICITAAATS, ENHORABONA!
Com molt bé dieu som nosaltres que ho hem decidit, la resta de gent necessita un temps de reflexió perquè potser mai abans s'ho havien plantejat com a opció. Després, tot torna al seu lloc.
;-)
pd. Laura et felicito pel blog!
Publica un comentari a l'entrada