16.9.08

Yo soy esa...


Aquesta soc jo!

Evidentment fa uns quants anys... una d'aquelles fotos que et fèien uns fotògrafs que passaven casa per casa i que et feien fer mil i una postures per tal de poder-lis vendre als teus pares un super-àlbum-hiper-xulo. No tinc ni idea de quan els hi devien clavar als meus pares per aquell àlbum... però si puc dir que les pitjors fotos que tinc de mi mateixa són aquelles... així com les de la meva germana en el seu àlbum, jajajjaa.

Aquesta m'agrada especialment... evidentment seria fàcil (ara) dir que aquesta foto és premonitòria i que ja portava a la "sang" la idea d'adoptar a un païs africà... però no, com aquesta tinc unes quantes fotos, totes amb una nina diferent, però què hi farem! aquesta en aquests moments m'agrada i molt i us la volia ensenyar!

Això em fa pensar en si soc massa transparent... jo sempre he pensat que no, soc més aviat tímida i tancada, no m'obro fins que fa un temps que conec a la gent... però l'altre dia vaig pensar que potser per la gent que m'envolta i considero els meus amics si soc transparent. Vam anar a sopar a casa uns amics, quan ja marxavem em diu sense venir a "cuentu" ja que no parlavem ni de canalla ni fills ni res d'això: "en Jordi (un amic que aquell dia no hi era) l'altre dia va dir que algun dia us presentareu amb un nen negret " (i es va posar a riure) ... aquest comentari em va fer rumiar... per un cantó en Jordi em coneix bé i tan de bo ben aviat, quan tingui el certificat d'idoneïtat, pugui dir-li que té raó!! però per altra banda això em va deixar una mica dubtosa... era un comentari bo? o era un comentari amb crítica?? en fi... espero poder-li dir aviat i comprobar quin tipus de comentari era.

(ja rumiaré si abans de dir-li esborro aquesta entrada del blog o no, jajajajjajaj m'agradaria poder veure les seves reaccions sense que sàpiguen què en penso jo).

3 comentaris:

Mariajo ha dit...

hola lauri!
moltes gràcies pel teu comentari al blog... La veritat és que és un procès molt dur. I l'espera, sense haver registrat cap expedient enlloc, tremenda...
No et vull desanimar perquè, a l'igual que té moments més xungos, té d'altres que són fantàstics i el d'imaginar-nos amb el nostre xurumbel a casa... ufff... és la repera!
una abraçada,
Mariajo

sílvia.....esperant a l'ona ha dit...

hola lauri!!!
no sé com he arribat al teu bloc, però tan se val, ja sóc aquí i no vull perdre la oportunitat de donar-vos molts d'ànims en aqust màgic camí de l'adopció.
molta sort i tant de bo molt aviat et puguis reunir amb el teu tresor.

sílvia
http://amblamevaprincesa.blogspot.com

Vientomi ha dit...

No em puc creure que en el seu moment no et comentés aquesta entrada... i és que m'encanta, ja veus que el destí escrit està!