Hi ha una cosa que des que soc mare per via de l'adopció em preocupa i em costa molt veure.... i és el saber com està anant la vinculació amb el nostre fill.
Recordo que als 15 dies d'arribar a casa (dos mesos després d'estar amb el nen) molta gent, gent del carrer, em feia comentaris del tipus: "que ben adaptat que està" "oita com et busca" "sap ben bé que ets la seva mare"... i jo pensava, que sàpiga qui soc no significa que ell em senti sa mare, que em busqui en un lloc on hi ha molta gent i se senti perdut, no significa que ell em senti sa mare... simplement, ell estava en un lloc desconegut, en un món on ell no hi encaixava i a les dues uniques persones que coneixia erem nosaltres.
Amb el temps i a força d'anar reforçant el contacte, vam anar notant que s'anava "apegant". Es deixava fer més petons, es deixava abraçar més estona i inclus mica a mica buscava ell les abraçades. Vam començar a notar que s'estava vinculant... a mi.
Això es va traduir en un pas enrere a les nits... com més vinculat estava, més dificultats tenia per adormir-se. Sempre m'estirava jo al llit amb ell fins que s'adormia però va arribar el dia que va ser conscient que un cop adormit, jo marxava a dormir a una altra habitació... i a partir d'aquell dia va necessitar dormir amb nosaltres. Bé, en realitat amb mi, necessitava dormir amb mi, no amb el seu pare. Ara tenim un llit de 90 al costat del nostre per poder descansar els 3.
No ens preocupa, dormirà amb nosaltres el temps que faci falta.
Té devoció pel seu pare, juguen molt i es diverteixen junts, però li notavem mancança de vinculació... en moments claus, en moments de necessitat per ell, moments de pors o ansietats, el seu pare no servia, havia de ser jo.
Fa un parell de mesos que li vam començar a notar una devoció especial pel papa... "el meu papa fa això" "el meu papa fa allò"... sempre que parla del papa hi afegeix el MEU davant. Així que vam decidir que ja que la vinculació començava a arribar, la reforçariem i ara a part dels caps de setmana, una tarda a la setmana el meu home s'agafaria festa a la feina i la dedicaria exclusivament pel nen, així que els dimecres, són seus, d'ells dos... jo marxo i de 5 a 9 de la tarda, s'estan junts, sols. I està funcionant... hem fet un altre retrocés a les nits, continua dormint amb nosaltres, però ara no serveix que sigui jo sola qui es quedi amb ell fins que s'adorm, sino que ara ens necessita als dos!!
Aquesta nit la ha tingut dolentissima, amb molta ansietat ... quan hem aconseguit tranquilitzar-lo, i imaginant què li passava, hem aconseguit saber que la seva por era que el papa marxés i no tornés... aquesta mateixa ansietat la va tenir temps enrere de mi, però ara ja no la té, si li demano si té por de que marxi jo em diu que no, en canvi si que la té del papa.
Malgrat ser una nit dolentissima i amb molta ansietat, estic contenta s'està vinculant al papa, després d'un any i 2 mesos de convivència. Així que res, a seguir treballant i reforçant la seva seguretat.
Tot i així, em faria falta un medidor per saber com valorar el grau de vinculació que portem fet, jeje.
Avui al despertar-se ens diu: Ens abracem molt molt fort els tres junts?
.
.
5 comentaris:
Són preciosos, aquests petits passos.
http://madredemarte.wordpress.com/
Hola Laura!! A mi també m'agradaria poder medir el vincle però el vincle es tot un procés. Si t'interesa tot el tema del vincle et recomano que et miris LA TEORIA DEL APEGO de John Bowlby (té diferent llibres sobre el tema), es una mica espés de llegir però super interessant. També et recomano LOS BUENOS TRATOS A LA INFANCIA: PARENTALIDAD, APEGO Y RESILIENCIA, del Jorge Barudy, també super interessan.
A nosaltres la veritat es que Leire ens ha donat molts pocs problemas amb el tema e dormir. Ha tingut époques de tot, de trigar molt temps a dormir-se, de necessitar que estigues algú a l'habitació fins que s'adormía, d'adormir-se sola amb molta facilitat, de que li costes molt adormir-se, d'adormir-se al sofà, en fin... de tot. Ara marxa al llit sola i triga com mitja hora a dormir i els divendres i dissabtes s'adorm amb nosaltres al sofá enganxada com una paparra i després la portem al llit i gairebé mai es desperta a les nits. Ha tingut algun malson pero res destacable. Això si quan alguna vegada ha vingut a dormir al nostre llit, s'enganxa a mi i treu fora al seu pare i l'única que dorm es ella perque a nosaltres nos muele a palos. Leire esta molt vinculada o això crec, passa les tardes, totes amb el seu pare, ja que jo treballo de tardes m'encarrego d'ella als matins, però crec que esta més vinculada a mi.
De totes formes dir-te una cosa que a mi m'ha servit de molt i que una vegada em va dir una amiga: els nens canvien molt i moltes vegades. És una gran veritat.
Isabel de Almendras y Mandarinas
Moltes de les coses que expliques em recorden a nosaltres tot i que el nostre fill ha dormit des del principi molt be, amb les seves males nits, es clar. També s'ha vinculat abans amb mi que amb el seu pare pero també ha arribat la época de dir "MI padre", la de "MI madre" ja la va passar. Tot i que jo sé que ja està molt vinculat amb ell també, es cert que encara quan crida a les nits mig adormit sempre diu "mama" encara que la mama quan s'adorm ja no sent res i la majoria de cops s'aixeca el papa i amb ell li serveix i no em reclama. Pero ell sempre crida "mama".
Però jo crec que el procès de vinculació es molt més llarg que aquest dos anys que porta amb nosaltres i que hem de passar per moltes etapes encara. Però tu mateixa vas veient com la vinculació va creixent i es va reforçant. Quan arriba la vinculació total? Això no ho se, imagino que quan arribi hi serem conscients...
Publica un comentari a l'entrada