11.1.11

Què ens depara el destí?


No tinc una opinió formada de si el destí existeix o no... mai m'he posat a pensar seriament en aquest tema, però fa uns dies que hi dono voltes...


Fa dos anys vam entregar la sol.licitud d'adopció... el nostre camí primer va tirar cap a etiopia, fins que van obrir costa d'ivori... ens vam llençar de cap a ivori però per culpa (o gràcies) a que la nostra idoneitat va tardar una mica més del compte, ivori es va colapsar i encara no sé ben bé com, ja que és curiós però no recordo com vaig descobrir que a canaries hi havia una ecai que tramitava adopcions a Nigèria, vam canviar de païs.


Va ser dificil, emocions, sentiments...i sobretot burocracia... 4 mesos va tardar l'expedient a arribar des de ICAA a la DGPMyF (menors de canaries)... aleshores ells van acceptar el nostre expedient, un expedient d'una altra comunitat, un dels pocs que acceptaven...la ecai tenia un cupo de només 10 expedients oberts... per no colapsar el païs, per no tenir falses llistes d'espera i allargar processos innecessariament... vam ser un dels 10.


Just en el moment en que haviem de firmar amb la ecai de Nigèria ens trucava la ecai de Ivori que ja podiem firmar (haviem obert doble via fins tenir lligat lo de Nigèria)... vam renunciar a Ivori... preveiem una assignació de 2 anys d'espera... a Nigèria eren 9 mesos...


El temps d'espera es va complir i vam tenir assignació, 15 dies i viatge! 6 setmanes a Lagos i cap a casa...


Ara estem a casa amb el nostre fill... a Ivori ens quedarien unes 10 families per davant i a més, l'estabilitat del païs que penja d'un fil... (desitjo de tot cor que tot es tranquilitzi)


15 dies després d'arribar a casa... rebem un comunitat de la ecai... es dónen de baixa voluntariament com a ecai habilitada per motius personals. Hem set l'ultim 'pack' de families espanyoles que ha viatjat a Lagos a buscar els seus fills...


He de creure en el destí? l'ecai es va habilitar a principis del 2009, quan nosaltres començavem el procés... es deshabilita just quan finalitzem el procés...


No paro de donar-hi voltes... em miro el meu fill i penso en la sort que hem tingut... i m'entra la nostalgia i em cau la llàgrima només de pensar que si ens decidissim per una segona adopció, no serà Nigerià.


Fa un temps... maig 2009 ... acabavem de ser idonis... vaig anar a la policia per renovar-me el passaport i alla vaig trobar una familia de negres... estavem en el punt de decidir si ens quedavem a ivori o canviavem a Nigèria... la familia duia un cotxet amb un bebé de 8 mesos... els vaig demanar d'on eren i em van contestar que de Nigèria... vaig demanar el nom del nen i em van contestar ... es diu DESTINY.


.



6 comentaris:

Lyd ha dit...

Recordo perfectament quan em vas explicar aquesta historia. Jo no crec en el destí, nomès en les casualitats, però hi ha casulitats que són bén curioses i dónen què pensar i molt, no creus?

sílvia ha dit...

jo crec en el destí...... i hi crec per varies coses que m'han passat......ara no vénen al cas!
crec que venim amb un bitllet d'anada i tornada, i que quasi bé, totes les grans coses que ens passen les hem triat abans........

i sobretot crec que no hi ha casualitats, que el camí el podem modificar segons les decisions que prenem, però el resultat final és el que ha de ser.

els nostres fills no han crescut a la nostra panxa, però si que han nascut per i només per nosaltres!i al final, els acabem trobant, per més voltes que donem......

m'encanta aquesta entrada!
sílvia

Eva Roura ha dit...

Ostres nena...recordo aquesta anèctode perfectament...m'has posat la pell de gallina...
Creu-t'ho...en M habia de ser el vostre fill!!!
Potser quan us plantejeu una altra adopció hi ha alguna ecai que hi tramita no??
Un petò!!!

Anònim ha dit...

Ostres Laura, quines coses té la vida, no? Jo hi penso sovint amb l'anecdota d'en Destiny... és tan màgica!
Jo hi crec en aquesta màgia... amb el meu fill gran em va passar una cosa semblant. Ah! i no deixis d'explicar-li a en M. quan li parlis de la seva història.

Això de la Ecai... és com si de cop i volta s'hagués obert una petita escletxa en el vostre camí per poder anar a buscar el vostre fill, i un cop a casa, l'escletxa s'ha tancat...

No t'entristeixis pensant en el futur... i pensa en la sort que heu tingut!! Trobar en M. ha estat com una cursa d'orientació!!!! (tot i que t'entenc perfectament amb això d'una segona adopció) Però ja veuràs com s'obriran noves escletxes i hi haurà altres Destiny.

Anònim ha dit...

el destí... aix
què ha passat amb l'ecai?
ja m'explicaràs

3 petons

Anònim ha dit...

Jo no crec en el destí. Crec que diem destí a la casualitat quan ens porta coses tan bones que ens és impossible creure que són casualitat... Si en M no s'hagués convertit en el vostre fill... ho hauria acabat sent un altre nen... i us semblaria inevitable que fos així, us semblaria, igual que ara, que no pot ser un altre. Si el vostre segon fill no és de Nigèria... com el meu segon fill no és del país del primer... acabareu trobant raons, un destí, que ha fet que sigui així.
Això sí, la història és preciosa, preciosa... Per guardar-la per sempre. Per fer sentir en M. el que és, el vostre destí.
Una abraçada.
http://madredemarte.wordpress.com/