15.1.11

Un punt d'inflexió.

Quan vam sortir amb en M de l'orfenat, erem totalment novatos... per molts llibres que hagis llegit, de cop i volta et quedes en blanc... tens un nen, petit, que depen de tu, que a partir d'aquell moment passa a dependre de tu i això et crea una forta sensació de no tenir clar si ho faràs bé. Almenys això ens va passar a nosaltres.



Els tres primers dies van ser bonics però molt durs i dificils.



Plorava amb rabieta inclosa cada cop que li dèiem que no a alguna cosa... suposavem que era perquè portavem una setmana a l'orfenat rient-li les gràcies, donant-li tot el què demanava i en definitiva, consentint-lo.



Però el tercer dia va ser el pitjor, recordo aquell dissabte com un malson... ens vam llevar i ens vam dirigir a casa d'una familia on ens havien convidat a un 'evento'... un senyor que pintava robes i quadres feia una exposició i ens van convidar a totes les families adoptants que estavem a Lagos adoptant amb la mateixa fundació... danesos, francesos i espanyols.



Era un jardí, molt gran, al costat d'un riu... com en tot a Lagos.... les coses estaven a mitges, el riu era molt caudalós i la barana estava feta una merda... hi havia gronxadors i una gran zoooona verda per córrer... però en M flipava amb l'aigua per tan, només li interessava anar a mirar el riu pel què no vam poder-lo deixar sol ni un moment, ja que com he dit, no hi havia practicament barana, era fàcil que marxés riu avall.



Va començar a fer rabietes a les 11:00... eren les 12:00 i seguia plorant... si l'agafava a coll em tirava cosses perquè el deixés a terra, si el deixava a terra demanava braços... era una constant... quan semblava que s'havia relaxat tornava la rabieta perque havia decidit que volia una bicicleta grossa que hi havia d'un nen gran i li vam dir que no... eren les 13:00 i seguia plorant... vam marxar del parc i vam anar a dinar... seguia plorant... plorant amb rabieta inclosa... així que vam decidir marxar de la casa on dinavem i anar a l'hotel sense dinar... no era plan de fer posar nerviosos a tots els de la casa i la veritat... és que després del matí passat... gana en teniem poca.



Nosaltres no gosavem pujar el to de veu... 'pobret, surt d'un orfenat on duia molta disciplina, que no s'espanti'... era el nostre 'lema'... o sigui tot molt pastelós... molt carinyo això, amor meu això altre....



Vam arribar a l'hotel i seguia plorant... seguia fent rabietes... estavem desesperats... en Manel va sortir de l'habitació perquè en aquells moments a ell el rebutjava ... i jo li vaig donar un 'potito' que haviem portat de casa... això el va fer callar... però va decidir que se'l volia menjar sobre el llit... jo li vaig dir que no, que al llit no es menja... i altre cop rabieta!



I vaig perdre els nervis... vaig cridar... em vaig enfadar,... vaig cridar molt, vaig alçar el to de veu i li vaig dir que NOOOOOOO, al llit no es menja, si vols menjar el potito o a la taula o a terra però al llit NO!!



Just després dels crits em vaig sentir MOLT culpable per haver perdut els nervis d'aquella manera....



En M va parar de plorar, va agafar el potito, es va asseure a terra, em va mirar amb cara somrient i em va dir 'mama vine a seure al meu costat'... rient!!!! content!!!!



La mama (o sigui jo) es va quedar flipant pepinos... com podia ser que acabés de perdre els nervis, l'hagués cridat i al tio això se li hagués posat bé? Em vaig asseure al seu costat... exhausta de tot el matí, incrèdula però rient amb ell... es va menjar el potito i per primer cop en aquells 3 dies vaig aconseguir que fés migdiada...



La migdiada? doncs perquè vaig pujar un pèl el to de veu... vaig posar un pèl d'autoritat... 'it's time to sleep!!' ... es va abraçar a mi i es va adormir.



Vam arribar a la conclusió que els 3 primers dies el nen anava perdudissim.... venia d'una institució on tenien uns horaris estrictes, normes estrictes i rutines estrictes... i de cop i volta es trobava amb dos 'patetics' que li parlaven tot el dia amb to de 'tontos', que li deixaven fer tot i que quan li deien que no, li deien sense autoritat...



Des d'aquell dia la nostra relació va millorar, moltissim.... vam continuar parlant-li suau i carinyosament moltes hores, pero també vam pujar un pèl l'entonació de les nostres 'ordres'...



Aquell dissabte, simplement em va demostrar que necessitava uns pares, uns referents.



Tot i així quan recordo aquell dissabte... el recordo terrorífic. I encara a dia d'avui malgrat haver-me funcionat... em sap greu haver perdut els nervis.

.

5 comentaris:

Bet ha dit...

Vaja, quina experiència... però clar, per saber-ho ho havies de provar. Això és com els nens de famílies desestructurades que tinc a l'institut. Necessiten unes normes, uns referents que els posi a lloc i que els renyin quan fan alguna cosa que no fan bé.
Però clar, una cosa és fer-ho amb els nanos de l'insti i una altra fer-ho amb el teu fill...
Petons!

Lyd ha dit...

Estic totalment d'acord amb tú sobre això dels primers dies. Per molt que hagis llegit (i ho hem fet) de cop i volta sents por de no saber si ho faràs bé, de no saber que el que fas es correcte...

Respecte a aquesta experiència que contes, m'ha impresionat però a la vegada m'ha fet pensar. Imagino que vas flipar... però vas aprendre una cosa de manera evident i ell te la va ensenyar... Potser ens poden ensenyar moltes més coses de les que a vegades pensem, nomès hem d'estar molt atents a allò que ells ens volen comunicar... pero sovint no és tan evident.
Per cert, el meu fill també em diu de tant en tant que vol anar a Addis, per què allà sempre jugàvem i aquí no... jeje.

Una abraçada per tots tres.

www.mardargent.es ha dit...

molt be. Bon resultat. Prenem nota. La veritat es que s'ha de aprendre sobre la marxa.
Petons des de Bamako!

Anònim ha dit...

Crec que és una actitud bastant típica de molts nens adoptats... molts pares diuen (diem) que sembla que busquin que ens enfadem, que només quan ens enfadem es relaxen... amb el meu fill gran va ser aixì durant molt de temps.
No et sentis culpable d'haver perdut els nervis... et passarà moltíiiiissimes vegades més... les mares perfectes no existeixen (bé, només existeixen en la imaginació de les futures mares que encara no s'han enfrontat a la realitat).
http://madredemarte.wordpress.com/

CARINYIN ha dit...

Eps Cubi, sóc carinyin, m'encanta la teva història, m'has fet pensar molt en els nostres primers dies a casa, com nosaltres vam fer el viatge tant ràpid, tot això ho vam passar a casa, jo recordo els primer mes duríssim, sí amb moments mooolt bonics i inolvidables, però amb moments de molta tensió i nervis i dubtes, estic totalment d'acord amb el que dius, anem aprenent mica en mica i els bubtes i les pors ens fan creixer i aprendre com a pares.
El Quim va tenir uns rebots importantíssims i de fet ara cada cop que fem canvis importants , encara ho fa.
petons i merci per compartir ja que de vegades només expliquem les coses que van bé i que no ens produeixen angoixes, es normal, és el que ens agrada compartir, no???
Carinyin