L'home dels nassos...

Avui es pot veure l'home dels nassos, l'home que té tants nassos com dies té l'any. Quan era petita em portava bastant de corcoll aquest "senyor"... em costava entendre que com que a l'any només li queda un dia... qualsevol home del carrer pot ser l'home dels nassos.

És final d'any i és l'hora que tothom fa balanç de l'any que s'acaba... les televisions i les ràdios ens fan resums interminables de tot el què ha anat succeïnt durant els 365 dies, els diaris fan suplements amb les notícies més importants... i així un llarg etc.

No acostumo a fer balanços... l'any va com va, en tots els anys hi ha dies molt feliços i dies que preferiries oblidar, generalment soc bastant positiva i acostumo a quedar-me en tot lo bo i aparcar tot el dolent, no hi ha hagut mai cap any que estigui desitjant acabar-lo perquè m'ha portat només coses negatives, potser perquè penso que és impossible que tot el què li passi a una persona sigui sempre negatiu.

Del 2008 no em queixo... pel febrer vam fer el viatge que en Manel havia somniat tota la seva vida... navegar pel río negro a l'amazones amb un barco i la seva tripulació, sense turisme, sense guiris, vivint la selva verge... hem pogut fer un parell d'escapades més durant l'any.. a Roma i a Suïssa... hem tingut feina, no per fer-nos rics (tampoc ho pretenem) però si per anar tirant i poder-nos permetre algun capritxet... tenim salut i exceptuant el sogre que ha estat amunt i avall amb hospitals, i que avui per fí li dónen l'alta, la resta estem tots bé... hem decidit que ja era hora de començar el procés adoptiu, que ja estem preparats per ser pares i que volem ser-ho... he "conegut" un munt de gent a través d'aquest blog que ni m'imaginava... i "Don Noel" ha complert bastants dels desitjos que li vaig demanar... i continua fent-ho, ahir van assignar a en Rafa i la Paloma !!!!!

Bona sortida de l'any 2008 i bona entrada al 2009!

Va de llibres...

Fa ja bastants dies que els meus tiets Marta i Toni em van regalar aquest llibre, "jo sóc adoptat", de Marta Clos, és la història d'11 persones que són adoptades i que s'han ofert per parlar. Adopcions que es van realitzar entre els anys 20 i els anys 80...

Està molt bé, és molt maco i t'ajuda a entendre que pel nen és molt important el poder conèixer els seus orígens. La majoria tenen un sentiment d'agraiment cap als seus pares (adoptius), paraula que la nostra psicòloga odia i no vol ni sentir dir... i tots, absolutament tots, tenen molt clar qui són els seus pares tot i voler buscar les seves arrels i saber qui són.

Si abans ja tenia clar que per poc que pugui ajudaré a buscar els seus orígens al meu fill... ara ho tinc claríssim.


Un altre llibre que vaig llegir fa un temps és "hijos del corazón"... estic convençuda que gairebé tots els que esteu adoptant l'haureu llegit... els autors, javier angulo i jose antonio reguilón han sumat les seves experiències per reflexionar sobre el què els pares poden esperar de si mateixos i dels seus fills des del moment que decideixen adoptar-los fins l'arribada a l'adolescència. Es tracta de un munt de consells valiosos per totes aquelles personas que viuen una forma diferent però completa de paternitat. Hi ha numerosos testimonis de pares adoptius.

Molt recomanable.

Si hi ha algun altre llibre que hagi de llegir... sóc tot orelles. (ara estic amb "l'altra cara de l'adopció).

Desig nº 28

El desig 28 arriba de Sabadell, de part de la Carme, amb olor a Mandarina....

Senzill, com ella.. però intens.

Moltes gràcies Carme, em va sorprendre molt, no me l'esperava.

Petons.

La pequeña Lola...

El fred, la pluja i el mal temps fan que et vingui més de gust quedar-te a casa... i això vam fer la nit de dissabte a diumenge, quedar-nos a casa i veure una pel.licula.

Vam escollir "la pequeña lola" ... suposo que és normal que ara gairebé tot giri entorn de l'adopció.

La sinopsis:

El deseo de tener un niño lleva a una joven pareja, Pierre y Géraldine, a emprender un viaje iniciático al fin del mundo, a un país castigado por la historia: Camboya. Para ellos, se inicia una aventura agotadora y extraordinaria: ronda de visitas a orfanatos, enfrentamiento con las autoridades francesas y camboyanas, amenazas de traficantes. Sin olvidar la desconfianza y la envidia, aunque también la ayuda mutua de la pequeña comunidad de futuros padres adoptivos que el azar ha reunido. A través de esta peregrinación, la pareja se enfrenta a sus propios miedos, a sus egoísmos. La pareja se desgarra, se reconstruye y sale transformada para siempre.

Ens va agradar bastant, potser un pèl lenta (com les adopcions, jeje) , però molt intensa i sobretot et fa pensar molt... posar imatges a coses que es llegeixen últimament és un pèl dur, però penso que no podem tancar els ulls, sino al contrari, obrir-los al màxim per assegurar-nos que tot és tal i com ha de ser.

Don Noel II part

L'entrada anterior a aquesta la vaig fer demanant a "Don Noel" una sèrie de coses...

De moment Don Noel està fent la feina més que bé! I que així segueixi!!!!!!!!

El dia 25 el judici de la família Colorín va sortir positiu. Ja són pares del petit Yakob i per fí molt aviat podràn viatjar a buscar-lo. Per veure la preciositat de nen que tenen podeu fer-ho clicant aqui

El dia 26, era el judici d'en Javi i la Vero, per ser els pares del Pau Vladi. Va sortir positiu!! Ja són pares del petit Pau, la seva estrelleta russa, com ells l'anomenen... podeu veure-ho aqui

Avui, mirant el blog de la Sílvia i en Mario, he vist que s'ha complert una altra de les coses que vaig demanar-li,... i aquesta era difícil!!!!!!! Les assignacions a xina han fet una avançada... aquest mes hi ha hagut dos dies d'assignacions i no només un! Han avançat una mica més! Ja poden estirar una miqueta més el seu fil vermell!!

Tres!! Tres de les coses que li demanava les ha fet!! Així que... perquè no pensar que les podrà fer totes?????

"Don Noel..."

Falten dos dies per nadal, això vol dir que demà al vespre ens reunirem la família, soparem tots junts i CAGAREM EL TIÓ, no hem deixat mai de fer-ho però des de l'any passat ho fem amb més il.lusió, tenim un peque a la família, en Roc, que aviat farà dos anys i és una passada tornar a cagar el tió amb innocència ...

No m'agrada gens el pare Noel, és una tradició amb la qual no em sento identificada, possiblement si com a la resta d'espanya aqui no tinguéssim una tradició pròpia hauríem anat entrant al món del barbut vestit de vermell però de moment i espero que per molts anys... continuem amb la nostra màgia.

Aquest any però, sé que hi ha gent que té esperances posades a "Don Noel"... així que jo, com ella tot i no creure-hi, faré les meves peticions...

"Don Noel", et demano:

- Que el judici de la família Colorín surti positiu el dia 25 i puguin abraçar aviat en Yakob.

- Que el judici d'en Javi i la Vero, surti positiu el dia 26 i per fi puguin tornar de Russia amb en Pau.

- Que els 20 i pico dies que falten pel judici de la Silvana i en Carlos els passin el més ràpid possible i per fi, el seu judici també surti positiu.

- Que qui està esperan assignació, Nür, Bego, Sory, Paloma, Eva... rebin aquesta trucada tan esperada ben aviat.

- Que a la Mariajo li passi el temps volant i pugui ser aviat al maig per poder firmar amb la ecai.

- Que la Victòria i la Nina chan rebin ben aviat la carta tan esperada amb el ci positiu.

- Que la Lyd rebi per fi, la carta on li indiquin que ja pot començar amb els cursos i les entrevistes.

- Que les assignacions a xina vagin a un ritme més lleuger perquè la Mar, Sílvia, l'altra Sílvia, l'Isa.. puguin tirar una mica del seu fil vermell..

- Que la Laura i en Carles puguin recopilar molt ràpid tots els documents per enviar l'expedient al païs.

- Que a la Milena, la Glòria, la Marta i a nosaltres, ens vagin bé les entrevistes que falten per poder obtenir l'ansiat CI

- I... que si em deixo algú... compleixis també el seu desig més proper.

BONES FESTES A TOTS, QUE ELS VOSTRES SOMNIS ES COMPLEIXIN.

El paradís...

El meu paradís no té mar, ni platges d'aigües cristalines amb sorra blanca, ni cabanyetes a la platja, ni res d'això... el meu paradís, de moment, és el serengeti (tanzania).

No ho vaig saber fins que hi vaig ser, però ara ho tinc clar... no em vull morir sense reviure aquelles sensacions tot i que no tanco portes a res... qui sap si algún dia descobreixo algún altre racó de món que em transmet un altre cop les sensacions que vaig viure al serengeti.

He descobert el parc nacional de Taï, està ubicat al sud-oest de Costa d'Ivori, és conegut com una de les ultimes selves verges d'àfrica.

Una de les particularitats d'aquest parc és que s'ha descobert que els chimpancés que viuen allà, fan servir martells de pedra per partir les anous i els estudis realitzats demostren que fa 4300 anys que els utilitzen!

Podem trobar-hi gran cantitat d'animals, molta vegetació i inclús s'hi fan estudis científics. Com tot en aquesta vida, la mà de l'home és fatal i tot el què rodeja el parc cada vegada està més desforestat i moltes de les espècies que hi viuen estàn en perill d'extinció.

Els mesos adequats per visitar el parc són de desembre a febrer que és l'època seca, ja que la resta de temporada hi ha fortes pluges que fan que el bosc sigui humit, (me l'imagino bastant igual que la selva de Costa Rica o la d'amazones, on tan aviat estavem amb un sol espeterrant com queia un xàfec que quedavem xops).

Entrar al parc no és fàcil, es necessiten permisos del ministeri d'aigües i boscos d'abidjan. Però si el tens, unit amb ganes d'aventura i ganes de caminar, segur que es poden descobrir racons com els que jo consideraria el paradís. Podria ser el meu nou paradís? No ho sé, primer l'hauré de conèixer... però qui sap, potser si... perquè algun lloc es converteixi en el teu paradís particular, a part de ser un lloc que cumpleixi els requisits propis necessaris, ha de transmetre algún sentiment especial... i aquest parc està a Costa d'Ivori.. quin sentiment més especial que aquest?