Com i quan?

Ja fa bastant temps que em faig aquesta pregunta i avui me la faig més que mai.

Quan i com dir-ho a la familia i als amics que ens rodegen?

Quan vam prendre la decisió i després d'haver assistit a una sessió informativa, vam creure oportú anunciar la nostra decisió d'adoptar a la família més directa, pares, germans i cunyats. Aquell dia vaig passar molts nervis i tot i que hi va haver diferents reaccions, cap va ser dolenta i em puc donar per satisfeta de les reaccions, tot i que estic totalment convençuda que si la noticia hagués estat un embaràs, les reaccions haguéssin set moooolt diferents.

Com que sabem que aquest procés és llarg i dur tan per nosaltres com per la familia, els vam comentar que això seria llarg i que per tan, podien preguntar el què fós i quan fós que els contestaríem tot el què necessitéssin saber, i vam prendre la decisió de no dir res si no preguntaven precisament per no encomenar-lis el nostre nerviosisme durant el procés.

Què opineu? Com ho vau explicar i com s'ho van agafar?

Desig nº 2

Avui ha arribat un altre desig! El segon ja! I us asseguro que fa la mateixa il.lusió que el primer.

Vé de part de la Mònica i en Quique de Ariza, Zaragoza.

Moltes moltes gràcies nois!

El païs escollit.

No ho vull dir gaire alt per no fer-me il.lusions, però tampoc puc evitar dir-vos-ho... el païs escollit és Costa d'Ivori... el nostre fill serà una petita joia de "marfil".

El perquè no em vull fer il.lusions és perquè des que he començat el blog us he marejat... que si etiopia, que si costa ivori... i fins que no parli amb la ecai i corrobori el què m'han dit via mail... QUE COMPLIM REQUISITS... prefereixo deixar-ho en standby... però aquest standby és complicat... és molt dificil dir-li al meu coco que no pensi en costa d'ivori.

La reunió la tindré a principis d'octubre,.. a la ecai IPI... falten 15 dies, que tot i saber que és poquissim temps, se'm fan llargs. Sé que per les que esteu esperant assignació i porteu mesos o fins i tot anys esperant.. aquests meus 15 dies us semblaran una tonteria.. i jo també ho penso, hauré d'esperar temps molt més llargs que aquests ... però no sé... en aquests moments estic aqui i són aquests els que em preocupen.

L'elecció de costa d'ivori en front de etiopia, és bàsicament el temps d'espera. Tot i que ens agrada molt molt etiopía, com a païs (el qual no descarto visitar en algun viatge), els nens són nens, ja siguin d'etiopia, d'ivori o de qualsevol altre païs ... per això hem pres la decisió...

Desig nº 1

Ha arribat el primer desig!! De la mà de l'Eva i en Borja de Málaga!

Gràcies nois!!

M'ha fet moltíssima il.lusió... la veritat és que volia esperar a tenir el ci abans de començar amb la manta ja que he de reconèixer que el ci em fa molta por...

Buscaré una capsa ben xula per anar guardant-los tots ben ordenadets.

"Marchando" uns desitjos...

De petita vaig guanyar un parell de concursos de dibuix que s'organitzava a la biblioteca del poble per Sant Jordi... he arribat a la conclusió que: o el dibuix es perd molt ràpid o els altres participants eren moooooolt dolents.

Avui he enviat 6 desitjos per la colcha i he sigut incapaç de fer alguna cosa mitjanament decent... per tan vull dir a les destinatàries dels desitjos que està fet amb tot l'amor possible, ok? però he hagut de fer una cosa sencilleta perquè tot el que tenia al cap era incapaç de plasmar-ho a la cartulina.

Els desitjos han marxat cap a : Málaga, Calonge, El campello, Sant Feliu de Llobregat, Laracha i Sant Celoni.

L'experiència és bonica... i si algú llegeix aquesta entrada i està fent la colcha, deixeu-me un comentari que estaré encantada d'enviar-vos un desig i un trosset de tela.

Yo soy esa...

Aquesta soc jo!

Evidentment fa uns quants anys... una d'aquelles fotos que et fèien uns fotògrafs que passaven casa per casa i que et feien fer mil i una postures per tal de poder-lis vendre als teus pares un super-àlbum-hiper-xulo. No tinc ni idea de quan els hi devien clavar als meus pares per aquell àlbum... però si puc dir que les pitjors fotos que tinc de mi mateixa són aquelles... així com les de la meva germana en el seu àlbum, jajajjaa.

Aquesta m'agrada especialment... evidentment seria fàcil (ara) dir que aquesta foto és premonitòria i que ja portava a la "sang" la idea d'adoptar a un païs africà... però no, com aquesta tinc unes quantes fotos, totes amb una nina diferent, però què hi farem! aquesta en aquests moments m'agrada i molt i us la volia ensenyar!

Això em fa pensar en si soc massa transparent... jo sempre he pensat que no, soc més aviat tímida i tancada, no m'obro fins que fa un temps que conec a la gent... però l'altre dia vaig pensar que potser per la gent que m'envolta i considero els meus amics si soc transparent. Vam anar a sopar a casa uns amics, quan ja marxavem em diu sense venir a "cuentu" ja que no parlavem ni de canalla ni fills ni res d'això: "en Jordi (un amic que aquell dia no hi era) l'altre dia va dir que algun dia us presentareu amb un nen negret " (i es va posar a riure) ... aquest comentari em va fer rumiar... per un cantó en Jordi em coneix bé i tan de bo ben aviat, quan tingui el certificat d'idoneïtat, pugui dir-li que té raó!! però per altra banda això em va deixar una mica dubtosa... era un comentari bo? o era un comentari amb crítica?? en fi... espero poder-li dir aviat i comprobar quin tipus de comentari era.

(ja rumiaré si abans de dir-li esborro aquesta entrada del blog o no, jajajajjajaj m'agradaria poder veure les seves reaccions sense que sàpiguen què en penso jo).

Vete y vive.

Ahir vam llogar aquesta pel.lícula al vídeoclub... té relació amb l'adopció i la veritat és que no et deixa indiferent i em va fer pensar en que darrera de cada adopció hi deu haver una història personal, la qual pot fer més fàcil o dificil l'adaptació del nen a la nova llar...

Totalment recomanable, si podeu, mireu-la.

Deixo la sinopsis:

Miles de refugiados africanos procedentes de veintiséis países llegan a los campamentos de Sudán. A instancias de Estados Unidos e Israel se ha puesto en marcha un vasto proyecto (Operación Moisés) para llevar a los judíos etíopes (falashas) a Israel. Una madre cristiana convence a su hijo de nueve años para que diga que es judío y así salvarle de la hambruna y de una muerte segura.El niño llega a la Tierra Prometida. Oficialmente es huérfano y le adopta una familia sefardí francesa afincada en Tel Aviv. Crece con el temor de que descubran su secreto, no es judío ni huérfano, sólo es negro.Descubrirá el amor, la cultura occidental y el judaísmo por un lado, y el racismo y la guerra en los Territorios Ocupados por otro. Se convertirá en judío, israelí, francés y tunecino, una auténtica torre de Babel humana.Pero nunca olvidará a su auténtica madre, la que se quedó en el campamento, y siempre soñará con encontrarla de nuevo.