El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...
El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...
La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.
El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...
Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!
Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.
Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.
.
