27.4.09

Dret a ser diferent.


Hola amic meu,

Saps qui sóc? Nambi o Renacuajo com tu m'anomenaves quan em trobaves al riu, com estàs?

Encara m'agrada recordar el dia que vas arribar al poblat. Quan et vaig veure per primer cop amb aquella pell tàn pàlida, vaig pensar que potser estaves destenyit o despintat. Als cap de pocs dies quan la teva pell, pel sol, es va tornar completament vermella, vaig pensar que eres com fill d'un cranc i quan et vam cobrir de cataplasmes de fang i herbes per aliviar les cremades de la insolació, vas arribar a ser igual que un cuc de terra.

A les excursions al riu, m'asseia a dalt de tot de les roques, perquè des d'allà podia observar les teves llargues cames, els cabells llisos i el teu cos movent-se amb dificultat entre els teus forts somriures i els sorolls de les mans xaporrejant a l'aigua.

Perquè la seva pell es blanca com les tripes del peix? Perquè no té el nostre preciós negre? Perquè els seus cabells no son tan arrissats? Perquè no sap ballar? Perquè el seu nas no és com el nostre?, em preguntava sempre a totes hores. Després de pensar i pensar (perquè sempre he pensat molt), vaig recordar la història de Manbú.

Manbú va néixer en un poblat veï, als peus del volcà adormit. Poc temps després de fer els seus primers passos va començar a créixer i créixer. Va créixer tan que van haver de construir-li una cabanya especial. Així i tot, dormia amb els peus fora de la porta i a l'alba sortia quatre grapes. Als set anys d'edat, Manbú era tan alt com l'arbre de la silva. Quan allargava els seus braços podia acariciar les estrelles. Ser alt té molts avantatges però Manbú no les apreciava. Manbú estava massa sol.

Era diferent i tot el món li feia notar. No tenia amics i ningú volia jugar amb ell. Una nit de lluna plena en la que tot el poblat havia sortit a caçar, Manbú se'n va anar del poble i va desaparèixer a la selva. No van tornar a saber res d'ell durant mesos, fins que el volcà es va despertar. Els ulls de Manbú, sempre vigilants, van divisar al a claredat de la nit com, del cim del volcà s'iniciava el ràpid descens de la lava ardent. El poblat dormia sense pressentir el perill que arribava. Manbú, amb grans passes va travessar la selva. Cridant i agitant els seus llargs braços va despertar als habitants que aviat es van posar a cobert, aconseguint així salvar les seves vides de la lava incandescent i de la olor de sofre. Al dia següent, agraïts li van suplicar que tornés, però en Manbú no se sentia realment estimat i va tornar a desapareixer.

Un temps després, la luna que jugava a fet i amagar, es va perdre pel firmament. Des d'aquell moment les nits van convertir-se en una trista i llarga foscor. La gent del poblat caçava de nit i sense la llum de la dama blanca moririen de fam. Per això el gran jefe del poblat va ordenar tocar els tambors per cridar a en Manbú i demanar-li la seva ajuda. Manbú va acudir a la crida, va escoltar les supliques de la seva gent i com que era un home de bon cor, va accedir a ajudar-los.

Va pujar al cim de la montanya més alta, es va aixecar sobre les puntes dels peus, va estirar els braços i amb les mans va rebuscar entre les estrelles fins trobar la lluna que es trobava marejada i perduda en una constelació. Va lligar l'extrem d'un fil prim a la lluna i l'altre extrem a la branca d'un arbre. Des d'aleshores la lluna mai més ha tornat a perdre's i està segura allà, al cel de la nit. Manbú va trobar el carinyo dels seus i tot i ser diferent, mai més va tornar a sentir-se sol.

Veus amic meu? Lo meravellós és que tots, en certa forma, siguem diferents i increiblement iguals. Encara que siguis blanc com les tripes del peix cru, t'estimem com ets.



.

2 comentaris:

Nina Chan ha dit...

Que maco Laura....:)

Victòria ha dit...

Dorm bé! Molta sort!