16.10.11

Un brindis.

Vaig engegar el blog amb la idea de que fós un diari-recull de noticies sobre l'adopció del nostre fill i el seu païs d'origen... i avui fa un any que vam acceptar l'assignació, que vam saber que era nen, com es deia, qui era i quina cara feia i encara no he parlat de com va ser aquell dia...



Les setmanes següents van ser tan ràpides, preparant papers i maletes que no vaig tenir temps d'explicar-ho... i val més tard que mai.



Haviem d'anar a Madrid a acceptar l'assignació, l'ecai es negava a fer-ho per correu electronic perquè consideraven que era un moment tan tan important que no podia ser fet a distancia...


Feia 5 dies que sabiem que estavem assignats, però no ens havien donat cap pista sobre quin tipus d'assignació era, ni edat, ni sexe... només haviem aconseguit saber que era una assignació molt maca i que no teniem cap motiu per no acceptar-la.


El divendres a ultima hora la ecai havia rebut l'acceptació per part de l'ICAA de la nostra assignació i de les altres dues families catalanes, per tan, vam organitzar el viatge a Madrid per fer-lo tots junts. Vam marxar a les 7 del matí, haviem quedat amb la ecai després de dinar.


Fer el viatge junts va servir per no posar-me tan nerviosa, parlar, xerrar, riure, especular... va fer que les hores passéssin més ràpid.


Quan vam parar a esmorzar a una gasolinera, vam trobar uns ninos negrets... no vam poder aguatnar, cada familia en va comprar un, especulant si seria nen o nena, cadascu va comprar el què creia que seria el seu... vam encertar dos de tres, jejeje. Sí, ok! una frikada.





El nostre és el del gorro taronja. Vam encertar el sexe i el 'color', ja que el nostre fill a la foto d'assignació porta una samarreta taronja, jeje.


Al arribar a Madrid, en concret a Boadilla del Monte, els nervis se'm van ficar de cop a la panxa... ja hi erem, buff... vam dinar, mentre esperavem que arribéssin els de la ecai.

Al arribar ells ens van proposar entrar per ordre de firma... per tan, vam entrar els primers.

La veritat és que també és un moment d'aquells que has imaginat mil cops i mai és com imagines... ens van dir que era un nen qeu tenia 27 mesos i ens van explicar el seu historial mèdic... després d'això... foto! i buff... un subidón, però extrany, molt extrany. Tenia davant qui seria el meu fill i no sé... no sé explicar què vaig sentir en aquell moment, però no va ser enamorament instantani, no em fa res dir-ho, va ser així i punt.

Evidentment vam acceptar l'assignació.

Un cop van haver acabat les altres dues families, vam entrar al despatx tots junts i la ecai ens va explicar com seria el viatge, i com seria tot el papeleo, com és Lagos, com són els orfeants que ens van tocar, etc etc...

I després, doncs vam anar a beure'ns l'ampolla de cava que haviem demanat al bar que ens posséssin al congelador.

D'això avui fa un any.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt llegir la teva experiència d'aquell dia. Realment es un dia extrany, un moment rar, nosaltres no vam tenir foto, però vam saber qui era, l'edat i l'historial mèdic. I va ser un moment raríssim, perque realment no tenia res res a veure amb el que havia imaginat. Ni el nen, ni el moment. I això que encara no sabia com era! Si m'arriben a donar la foto aleshores, caic morta!!ja,jaja.
Amb aquells ninos no l'haguès encertada ni de conya, ni pel color ni pel sexe.
Feliç aniversari, a mi em falten poques setmanes també per a celebrar-lo!

Lyd ha dit...

Sí que es un moment estrany... i màgic. Jo tampoc vaig quedar enamorada al veure la seva foto, no, i la sensació és molt difícil d'explicar. Ara amb el temps imagino que ho recordes d'una altra manera, jo així ho faig, i caic en que estava una mica... bloquejada? com si no pasés res i pasés una cosa molt important alhora? Estrany.
Felicitats per aquest moment i aquest record.

Bet ha dit...

la paraula "estrany" ressona últimament força en el que escric, en el que llegeixo...
Sí que és estrany, sí, i digne de recordar. Felicitats i avui, un altre brindis!

Centdesitjos ha dit...

Gràcies per compartir una mica de la vostra història amb naltros.... m'ha encantat llegir-te...

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Felicitats!! Jo vaig tenir la mateixa sensació... estranyesa... i pànic. Cap de les emocionts desbordants que m'esperava van arribar en aquell moment (però sí que hi són ara, més de 5 anys després!!).

http://madredemarte.wordpress.com/