3.2.11

Dia 3, en fem 3.



Avui fa 3 mesos que vam conèixer el nostre fill.


Em sembla increible!! Per un costat em sembla una eternitat, per un altre costat em sembla poquissim...


3 mesos enrere en M no era el nen que és avui, ha fet un canvi espectacular. Mirem fotos i no el reconeixem, recordem aquells primers dies i no el reconeixem... no el reconeixem físicament, però sobretot sobretot no el reconeixem emocionalment.


Hem fet molta feina, molta... però ens en queda molta. Ens estem adaptant els uns als altres... ell a nosaltres, nosaltres a ell i nosaltres entre nosaltres... tot, tot canvia. Però és taaaaaaaan maco.



Una de les preguntes més recurrents de la gent del carrer és: 'què, ja està totalment adaptat?' i jo penso... no, no senyora... com vol que estigui adaptat en només 3 mesos? però vist fredament, entenc que la gent ho pugui pensar...


Ara és un lloro, comença a parlar bastant i bé el català, però també és un lloro amb els gestos... és molt graciós veure com imita el seu pare remenant l'amanida, o fent el pallasso buscant el suc de taronja que s'acaba de beure de dins del got i fent una ganyota dient 's'ha acabat!'.


L'ansietat li ha millorat molt, tot i així, continua nerviós, és normal, si ens parem a pensar en tot el què li ha passat en aquests 3 mesos, tots estariem amb til.les per poder dormir... i a part de tots els canvis, hi ha tots els estimuls externs que rep... m'he fixat en com la gent li diu coses i em dóna la sensació que s'espera molt d'ell... quan estas amb un grup de gent, un li demana com es diu, l'altre que imiti una vaca, mentre l'altre intenta cantar-li una cançó... tothom vol la seva atenció i la vol al moment i de tan en tan, ell (com jo també faria) fa click i desconnecta... passa de tots, s'amaga sota les meves cames i es queda en 'standby' i llavors és quan torno a veure el M que vam conèixer a Lagos...

3 mesos... molt poc temps per tanta feina... però ell hi està posant molt de la seva part i la veritat és que si el dia 3 de novembre m'haguéssin dit que avui estariem així, hagués dit que qui m'ho deia estava sonat.

Estem molt orgullosos de tú, M.

.

8 comentaris:

Mari y Vicente ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mari y Vicente ha dit...

Moltíssimes felicitats per aquests tres mesos.

Em sento tan identificada amb moltes coses de les que has dit, i veig tan igual la nostra adaptació a lo que tu expliques, sembla increïble els canvis que fan aquests pekes ¡¡¡Són uns lluitadors!!!

Angelina ha dit...

MOltes felicitats per aquests ters mesos!!! Que rapid passa el temps, oi?
Les coses es fan mica en mica, les "penes" no passen pq en tenim ganes, els "mals" tampoc i ningú s'adapta amb rapidesa i facilitat, les coses no són facils pels adults perquè ho haurien de ser pels nens... mica en mica s'omple la pica... i això la gent no sempre ho entés.
Però amb les teves paraules s'enteveu que ho esteu fent molt i molt bé i dubto que ho podeu fer millor, que en 3 mesos hagi fet un canvia tant important trobo que ja és molt ràpid...

A vegades penso com reaccionaien nosaltes (grans) si a la nosta vida hi hagués un canvi tant radical?

Molts petons familia! continueu aixi!

Lyd ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lyd ha dit...

Sí, es increíble com s'adapten i l'esforç inmens que fan, és admirable. I sí queda molt encara però la gent no sap molt bé en general com funcionem les persones, no hi pensen profundament. Jo quan em diuen si ja està adaptat contesto que sí, moooolt adaptat i ja està, què has d'explicar més?
Me'n alegro que tot vagi bé i que ell evolucioni positivament (ja veureu quan passin 3 mesos més).

Una abraçada a tots tres.

Anònim ha dit...

Felicitats!!
A mi una psicóloga em va dir que hi ha nens que quan arriben dormen moltíssim (el cas del meu petit) precisament perquè necessiten desconnectar... Són tants estímuls!! Per això està bé, sobretot si els veiem nerviosos, limitarlos: seguir rutines, deixar el conèixer gent nova per més endavant (i fer-ho en un entorn conegut que el faci sentir segur)...
El més màgic dels primers temps és que cada cop que passen no sé, 3 mesos, 6 mesos, al·lucines!! amb els canvis, amb els sentiments. Ara et sembla que l'estimes (i l'estimes, clar), però d'aquí a 3 mesos diràs "ara sí que l'estimo, el de fa 3 mesos no era res", i 3 mesos després, una altra vegada...
http://madredemarte.wordpress.com/

Meritxell Pomar ha dit...

Felicitats Laura per l'aniversari dels 3primers mesos i per tirar endavant un projete com l'adopció amb aquesta il·lusió.
He descobert el teu blog tot bloggegant i ja veig que esteu fent molt bona "feina" amb el vostre petit. L'adaptació de cada nen és molt diferent i el factor TEMPS és indispensable. Les famílies i la gent del nostre voltant, tendeixen a comparar sempre l'adopció amb el fet de ser mare/pare de forma biològica i això els porta a fer comentaris que poden arribar a ser totalment inadequats, com deies amb "si ja estava adaptat". No ho fan amb mala intenció, però és per desconeixement del què implica l'adopció per un nen.
Felicitats pel camí tan bonic que esteu recorrent i ànims pels moments en què la pujadada sembla que mai s'acaba!

www.postadopcio.blogspot.com

Anònim ha dit...

Moltes felicitats per aquests tres mesos!!
Potser si que els hi demanem molt... i com tu dius... molt poc temps per tanta feina!
Segur que ho esteu fent de conya!