6.12.10

Setmana d'adaptació

La setmana després de conèixer en M va ser d'adaptació a l'orfenat. Anavem a passar el dia a allà, els veiem menjar, jugar, fer escola.... vam tenir la gran sort de que el nostre orfenat està molt cèntric i això ens va permetre poder visitar el nen tan al matí com a la tarda... ja que en orfenats que està més allunyat és impossible pel tema del tràfic (poseu Lagos al google imatges i veureu perquè).

Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.

-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...

En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.

El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.

S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.

.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

sense paraules...molt emocionant. Gracies per compartir-ho. Ens ajuda molt aquestes últimes setmanes sense el nostre fill. Moltes gràcies.

Lyd ha dit...

Un relat preciòs. M'ha emocionat com expliques les vostres sensacions i sí es molt important aquesta setmana allà, tindreu moltes coses que recordar junts i que explicar-li.

Una abraçada forta.

Angelina ha dit...

:-*

Centdesitjos ha dit...

Buf.. Pell de gallina Laura!!!
Gràcies, gràcies per compartir-ho amb naltros...

Bet ha dit...

Laura... això que expliques és molt emocionant. No em puc ni imaginar viure-ho!
Però d'això ja fa quasi un mes... això vol dir que ja deveu estar a punt de tornar, si no sou aquí ja!
Felicitats!

Silvia - Desenredando el hilo rojo ha dit...

Preciosas Palabras. Precioso relato. Nos emocionas y nos pones la piel de gallina. Ufffff, cuántas cosas. No me extraña que el miedo se apodere de vosotros en ocasiones PERO ser fuertes... en breve estaréis de nuevo en casa.
Un abrazo fuerte

mandarina ha dit...

Ostres Laura, de la manera que ho expliques em fas vindre records de fa ja uns quants anys.
Aquestes sensacions diverses, a vegades d'angoixa, de por, de felicitat, son difícils d'explicar pero tú ho descrius molt bé.
Aquesta por dura fins que tot està lligat i ben lligat.
Molta sort i molts petons

Isabel ha dit...

Et llegeixo i m'emociono, crec que el millor esta per arribar.
Isabel

Anònim ha dit...

Laura, gràcies per compartir tot això tan màgic. Em recorda tant el temps que vaig passar al Marroc, coneixent el meu fill petit... Una abraçada.

http://madredemarte.wordpress.com/