L'Eloi vol uns pares, és el títol d'un llibre que tracta d'una forma senzilla el procés d'adopció nacional el qual segons l'autora " és força diferent i menys descrit que l'internacional"
Ahir vam anar a la presentació del llibre, Charo Díez (l'autora) i Susanna Campillo (la il.lustradora), en companyia d'una assistent social, el van venir a presentar a una llibreria de Vic, la seva idea és enfocar-lo al personal docent de les escoles de primària, més que a les famílies adoptants, ja que per la seva experiència personal (fa 10 anys que és mare de "l'Eloi") ha pogut comprovar que falta informació a les escoles per tal de que puguin tractar el tema a classe amb normalitat, tan cap al nen adoptat com a la resta de la classe, creu que explicant a tots els nens de forma senzilla què és l'adopció, el nen adoptat evitaria haver de respondre menys preguntes complicades de respondre per ell.
El conte és maco, i tot i que com he dit, parla de l'adopció nacional, serveix també per qui estem adoptant a internacional, ja que al cap i a la fi, la història a explicar és la mateixa... "un nen que la seva familia biològica no l'ha pogut cuidar, necessita uns pares, n'arriben uns i se l'emporten a casa".
Després de la presentació hi havia una xerrada-col.loqui sobre "com parlar de l'adopció als més petits", la idea de l'autora (mestra i pedagoga) era que qui assistís a la xerrada fóssin altres mestres, però la realitat va ser que la majoria erem pares adoptants. Va sortir un tema interessant i és que una de les mares assistents, va explicar que era important "treballar amb equip" amb els mestres a l'hora d'informar als nens, ja que uns companys seus s'havien trobat que a la nena li explicaven "que l'havien anat a buscar a la xina", però és petita i encara no havien arribat a la part de "vas sortir de la panxa d'una altra dona" i a l'escola la mestra va explicar a tota la classe què era l'adopció i la va posar d'exemple dient que ella havia sortit de la panxa d'una altra dona... i per la nena això va ser traumàtic, ja que a casa encara no havien arribat a aquest punt.
És un llibre pensat per llegir en companyia d'un adult, perquè d'ell en sorgiràn preguntes.
.
6 comentaris:
Uf, doncs sí és complicat controlar aquest tema davant d'un fill adoptat quan comença relacions i situacions en la que els pares no hi són.
És una interesant reflexió sobre la quantitat de coses a les que tindrem que fer front sense cap mena de control, ja què no tot està a les nostres mans...
Nosaltres vam anar dimarts a la seu de Amics del Marroc on la Beatriz San Roman també parlave del seu darrer llibre "Adopción y escuela", más de lo mismo....
He de dir amb coneixement de causa que als instituts on he treballat aquests darrers 4 cursos (7 instituts en total!), no he sentit MAI ningú que es pregunti sobre el fet de l'adopció, sobre el treball amb els nanos, sobre la problemàtica... potser és que es pensa que aquest tema ja està resolt a primària...
Em sembla que haurem de ser els pares els que agafem el toro per les banyes i fer quadrar els mestres i profes amb "poca traça", sovint provocada pel desconeixement...
Un mestre no ha de revelar mai cap informació important referent als orígens, és cert. Però en aquest cas... crec que la patinada és dels pares. Si la mestra ho explica a classe i els nens són capaços d'entendre-ho... serà que no són tan PETITS!!!
Està molt bé anar a la una amb l'escola, però sóm els pares els que ens hem d'anticipar! Avui és l'escola.. demà serà la veïna...
A vegades evitem parlar de la mare biològica per una dificultat nostra i ens enganyem pensant que són massa petits per entendre-ho.
Jo no entenc cap altra manera de parlar dels seus orígens sense fer-ne esment. No podem obviar-la de la història! Ella els va donar la vida i això ho entendran tinguin l'edat que tinguin....
Com que m'enrotllaria com una persiana... a veure quin dia d'aquests li dedico un post....
T'he copiat.... ahir ens vam passar un parell d'hores a La Casa del Libro i ens el vam emportar, entre altres... En vam veure un munt, contes de tot el mon, però vam pensar que a poc a poc... Tenim temps :-(
Normal que no hi haguessin masses mestres... estem a final de curs, i caldria saber si n'havien fet publi prèvia, etc. Malgrat això també dir que moltes profes els costa fer més hores de més de les que ja fan.
El nivell d'exigència a les escoles sol ser bastant (has de saber de tot) i normalment hi ha aspectes que es descuiden, com en aquest cas el de l'adopció, que no hauria de passar, és cert.
Publica un comentari a l'entrada