On és aquesta foto?

M: Mama, aquesta foto és d'en M?
Jo: Si, ets tu...
M: En aquesta foto era a Nigeria?
Jo: No, aquesta foto te la va fer la teva cosina L.
M: No era a Nigeria?
Jo: No. Vols que mirem fotos de quan vivies a Nigeria
M: No
Jo: Vols que mirem fotos de quan vius amb el papa i la mama
M: Siiiii!

aisssss

Color carn.

Avui he de parlar amb la mestra sobre aquest tema... així que he trobat aquesta vinyeta per internet, la he tunejat una mica i la adjuntaré a les explicacions que li he de donar.

Anem bé...

El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...

El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...

La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.

El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...

Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!

Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.

Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.

.

Al cole!!

Demà comencem l'escola.... i quina por!!

Fa 10 mesos que no em separo del meu fill, s'ha quedat algun matí amb els avis o amb algun tiet, però cosetes puntuals... i ara, de cop, cada dia a l'escola!! Ufff... se'm fa una muntanya i no pel fet de trobar-lo a faltar, que segurament també, sino pel fet de que no sé com ho portarem.

Tothom em diu ... ui, no tindràs cap problema, no veus que s'adapta a tot? ui, amb lo obert que és, li encantarà... ui, però si es fa amb tothom, s'adaptarà en un plis plas....

Molta gent no veu la cara interna, la de les pors a la separació. Però bé, nosaltres si la veiem i he intentat que la que serà la seva professora també la vegi, o com a mínim l'entengui, per si ha d'actuar.

Quan em surt la vena pedagògia i intento explicar amb algú que és normal que ell estigui tens a l'escola, que un dia el van deixar a una "escola" i no el va anar a buscar ningú ... hi ha qui ho entén i hi ha qui no i et respon que quan vegin qeu el primer dia el vas a buscar ja ho tindrà clar... ¿?¿? en fi...

Porta uns 15 dies molt excitat, molt nerviós ... primer pensava que si hagués estat nerviós la setmana que vé, donaria la culpa a l'escola... però després anar pensant pensant, m'he donat compte que aquest nerviosisme precisament vé per l'escola... tothom n'hi parla, sense pensar massa... ei, aniràs a cole? quan hi aniràs? on? ... i ell respon a totes les preguntes, però, les entén?? no!!! no sap què és una escola, no sap què vol dir septembre...

Nosaltres haviem decidit no parlar-li de l'escola fins que faltés una setmaneta aprox. ja que el concepte temps a aquesta edat no l'entenen... però! què importa el què decideixis tu si tens tot el poble en contra teu i a partir de juny decideixen qeu cada cop que ens trobaran pel carrer li parlaran de l'escola???? I a sobre a partir de l'1 de setembre, quan el nen contesta que anirà a cole al setembre, la gent li diu... ei, però setembre és ja!!!! toma ya!!!!

Avui farem dia en familia, relax al riu, ens banyarem, jugarem i a la tarda... farem una bona explicada de tot el què passarà demà... de l'escola i sobretot sobretot!! del què farem després de l'escola!

.

Tot se'n va en orris.

Tot se'n va en orris, és una novela escrita els anys 50 per Chinua Achebe, un escriptor Nigerià. El context de la història passa a la terra dels igbo, al sud-est de nigèria, la mateixa zona que va ser afectada per la guerra de Biafra. Forma part d'una trilogia.

Amb aquesta història, l'autor ens intenta mostrar com era la vida dels nigerians abans de l'arribada de l'home blanc.

Molt recomenable per conèixer una mica la història dels igbo, com vivien, com estructuraven la seva vida, les seves lleis, les jerarquies...

Okonkwo es un gran guerrero, cuya fama se extiende por toda el África Occidental, pero cuando mata accidentalmente a un prohombre de su clan es obligado a expiar su culpa con el sacrificio de su hijastro y el exilio. Cuando por fin puede regresar a su aldea, la encuentra repleta de misioneros y gobernadores británicos; su mundo se desintegra, y él no puede más que precipitarse hacia la tragedia. Publicada por vez primera en 1958, Todo se desmorona se asocia con las narraciones orales, pero también con la tragedia griega y las grandes novelas del XIX.

.

El color de la pell...

El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.


Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.


El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.

L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.

Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.

A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...

.

3 anys!

Avui hem celebrat els 3 anys d'en M. Els va fer divendres.

Es fa gran, ha crescut molt des que viu amb nosaltres, físicament i emocionalment... i és molt satisfactori veure'l créixer cada dia més relaxat i cada dia més feliç. M'agradaria saber mesurar la felicitat per saber si realment ho és tal com aparenta.

El què no deixa de sorprendre'm d'ell és la capacitat d'emocionar-se i de sorprendre's davant de qualsevol detall que es té amb ell... s'ha emocionat de la mateixa manera davant d'una samarreta que davant de la bicicleta!!

A la foto, pare i fill fent bombolles de sabó gegants... un dia molt bonic.

.