ARA VÉ NADAL, MATAREM EL GALL, I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL!
BON NADAL A TOTHOM!!
El nostre, serà especial.
.
24.12.10
13.12.10
Escudella catalana i botifarra
Aquest va ser el primer àpat d'en M a casa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Un àpat ben català, bàsicament perquè els pares ho trobavem a faltar ... després dun bon entrepà de fuet que ens van dur a l'aeroport, clar!
Ahir diumenge vam arribar... després de 6 setmanes a Lagos.
Han set 6 setmanes, que malgrat semblin molt, ens han passat volant, molt molt ràpid, on hem pogut veure una petitiiiiiissima part del païs que ha vist néixer el nostre fill... un païs (o millor dit, ciutat, ja que de païs n'hem vist poc) al que a molts els costaria estimar per les múltiples incongruencies que existeixen en ell... però que a nosaltres no ens ha pas desagradat, segurament hi té molt a veure la part emocional que hi hem viscut.
Al arribar teniem un arbre de nadal a punt, a casa, ple d'estrelletes amb dedicatories de la familia.... ara l'acabarem d'adornar amb llumetes perquè el nadal sigui complet, i en M pugui fer un 'oooooooooooooooh' dels seus cada vegada que veu una cosa que li agrada. També ens van deixar un tió, que va fer en Roc, el seu cosinet.
.
6.12.10
Setmana d'adaptació
La setmana després de conèixer en M va ser d'adaptació a l'orfenat. Anavem a passar el dia a allà, els veiem menjar, jugar, fer escola.... vam tenir la gran sort de que el nostre orfenat està molt cèntric i això ens va permetre poder visitar el nen tan al matí com a la tarda... ja que en orfenats que està més allunyat és impossible pel tema del tràfic (poseu Lagos al google imatges i veureu perquè).
Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.
-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...
En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.
El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.
S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.
.
Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.
-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...
En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.
El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.
S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.
.
22.11.10
Primera trobada
Fa 3 setmanes que som a Lagos! Som a l'equador del viatge. Just el dia 3.11.10 feia 2 anys justos que entregavem la solicitud d'adopció.
Coneixem en M des del dia 3 de novembre. El primer moment va ser extrany, molt diferent a com l'havia imaginat. Feia encara no 24 hores que erem a Lagos i ens havien dit que fins el dia 4 no aniriem a veure'l... però com sempre aqui a Lagos, els plans van canviar i el xofer que ens estava portant als despatxos de la fundació que ens ha tramitat l'adopció, ens va portar a l'orfenat.
Al veure el cartell de l'orfenat, el cor s'accelera... no esperavem ser aqui fins demà!! Entrem amb el cotxe i veiem tots els nens al pati fent escola, entrem al despatx de la directora i ens preguntem què passarà ara... ens presentem amb la directora i ens diu que podem anar a fora, però que ens els mirem de lluny... som dues families.
Ens senyalen qui és... i la presidenta de la fundació, que ens acompanyava... passa davant nostre i comença a donar la mà a tots els nens, un a un... la seguim i fem el mateix, així és com fem el primer contacte amb en M... ell és tímid, enganxa la barbeta al pit i no aconseguim veure-li la cara... està clar que li han dit alguna cosa, ja que és l'unic que no es deixa donar la mà... li faig una caricia al braç i continuo amb el següent nen.
Continuen amb la classe i a ell se l'emporten per canviar-lo... em sap greu això, tan me fa que vagi amb l'uniforme... el que vull és naturalitat i emportant-se'l, ell nota que és el centre d'atencio.
Quan torna vé als nostres braços... està clar que li han dit que ho ha de fer... continua amb la barbeta enganxada al pit... ploro... penso que tindrem moltissima feina.
El deixem que continui a l'escola i que després jugui amb els seus amics... mica a mica ens acostem al seu joc, i al dels altres nens... el veiem riure!! Que fort! Juguem al tobogan, juguem a pilota... juga amb nosaltres!
Li anem deixant aire.. que jugui a estones amb els amics... estarem una setmana venint cada dia, no cal que l'agobiem més del compte.
Quan son les 12 els dónen una coseta per menjar a mig matí... un tros de brioix i llet amb cacau... i a les 13 marxen tots en fila cap al menjador... un menjador a l'aire lliure sota una carpa... els veiem menjar, amb una disciplina brutal, tots amb les mans netes, pregant abans de tocar el menjar i rentant-se les mans quan acaben...
EStem molt contents amb l'orfenat on ha viscut... és el més semblant a una llar que pot tenir un nen sense familia... joguines, menjar i carinyo (repartit entre molts nens, però carinyo al cap i a la fi)
A la tarda tornem... ens el baixen a ell sol... juguem 5 minuts però després decideix que no vol saber res de nosaltres... és dur, però l'entenem, així que decidim deixar-lo pujar a l'habitació a jugar amb els altres nens... ens ho mirem des de la distancia... notem que de tan en tan ens mira... deu pensar: 'encara són aquí aquests pesats?'
Quan acaben de sopar, a les 6... marxem... ells van cap a l'habitció. Demà tornarem.
.
Coneixem en M des del dia 3 de novembre. El primer moment va ser extrany, molt diferent a com l'havia imaginat. Feia encara no 24 hores que erem a Lagos i ens havien dit que fins el dia 4 no aniriem a veure'l... però com sempre aqui a Lagos, els plans van canviar i el xofer que ens estava portant als despatxos de la fundació que ens ha tramitat l'adopció, ens va portar a l'orfenat.
Al veure el cartell de l'orfenat, el cor s'accelera... no esperavem ser aqui fins demà!! Entrem amb el cotxe i veiem tots els nens al pati fent escola, entrem al despatx de la directora i ens preguntem què passarà ara... ens presentem amb la directora i ens diu que podem anar a fora, però que ens els mirem de lluny... som dues families.
Ens senyalen qui és... i la presidenta de la fundació, que ens acompanyava... passa davant nostre i comença a donar la mà a tots els nens, un a un... la seguim i fem el mateix, així és com fem el primer contacte amb en M... ell és tímid, enganxa la barbeta al pit i no aconseguim veure-li la cara... està clar que li han dit alguna cosa, ja que és l'unic que no es deixa donar la mà... li faig una caricia al braç i continuo amb el següent nen.
Continuen amb la classe i a ell se l'emporten per canviar-lo... em sap greu això, tan me fa que vagi amb l'uniforme... el que vull és naturalitat i emportant-se'l, ell nota que és el centre d'atencio.
Quan torna vé als nostres braços... està clar que li han dit que ho ha de fer... continua amb la barbeta enganxada al pit... ploro... penso que tindrem moltissima feina.
El deixem que continui a l'escola i que després jugui amb els seus amics... mica a mica ens acostem al seu joc, i al dels altres nens... el veiem riure!! Que fort! Juguem al tobogan, juguem a pilota... juga amb nosaltres!
Li anem deixant aire.. que jugui a estones amb els amics... estarem una setmana venint cada dia, no cal que l'agobiem més del compte.
Quan son les 12 els dónen una coseta per menjar a mig matí... un tros de brioix i llet amb cacau... i a les 13 marxen tots en fila cap al menjador... un menjador a l'aire lliure sota una carpa... els veiem menjar, amb una disciplina brutal, tots amb les mans netes, pregant abans de tocar el menjar i rentant-se les mans quan acaben...
EStem molt contents amb l'orfenat on ha viscut... és el més semblant a una llar que pot tenir un nen sense familia... joguines, menjar i carinyo (repartit entre molts nens, però carinyo al cap i a la fi)
A la tarda tornem... ens el baixen a ell sol... juguem 5 minuts però després decideix que no vol saber res de nosaltres... és dur, però l'entenem, així que decidim deixar-lo pujar a l'habitació a jugar amb els altres nens... ens ho mirem des de la distancia... notem que de tan en tan ens mira... deu pensar: 'encara són aquí aquests pesats?'
Quan acaben de sopar, a les 6... marxem... ells van cap a l'habitció. Demà tornarem.
.
31.10.10
Fent maletes.
M'ha anat genial que els dos dies abans del viatge siguin festius, sino, no hauriem tingut pas temps de fer maletes.
'Crec' que no estic nerviosa... després dels nervis de tota la setmana per la feina, compres i documentació, avui estic relaxada, fent maletes sense presses, posant, pesant, traient i tornant a pesar... segurament ens deixarem alguna cosa, segur, però és igual... excepte la documentació, penso que no hi ha res imprescindible.
Se'm fa extrany pensar que d'aqui a tres o quatre dies coneixerem al que serà el nostre fill, per SEMPRE.
Si no falla res el coneixerem el dia 3 de novembre, dos anys justos després del dia que vam entregar la sol·licitud, no és una coincidència meravellosa?
Bé, marxem! dimarts marxem! marxem dos i tornarem tres!!!
I ja som al sisè graó!
.
24.10.10
Visat, ok! Bitllets, ok!!
Tenim el visat, tenim els bitllets! Ja només falta que passin 8!! dies i estarem dalt d'un avió, carregats de bultos i carregats de nervis amb destí: Lagos.
Estem molt contents... sempre he pensat que l'espera més complicada és la que passa entre l'assignació i el viatge... per sort, nosaltres només n'haurem hagut d'esperar 15... tot un privilegi.
Sabem que el nostre fill està a un dels millors orfenats de la ciutat i que per tan, està ben cuidat... tot i així, les ganes de que arribi el dia 2 són cada cop més besties. Tenim ganes de que la carona tímida es converteixi en una carona alegre i riallera...
Tinc por, tinc por de que li fem por, de que no ens accepti... de que li costi entendre que no li volem cap mal i que tots aquests canvis que viurà en breu són pel seu bé, perquè com tots els nens del món, té dret a una familia i nosaltres serem la seva.
Falten 8 dies... 8 llargs dies que passaran lents emocionalment però ràpids físicament... he de deixar enllestida feina que en condicions normals faria en un mes... i la he de fer, no sé com, però la he de fer...
Estem molt contents... sempre he pensat que l'espera més complicada és la que passa entre l'assignació i el viatge... per sort, nosaltres només n'haurem hagut d'esperar 15... tot un privilegi.
Sabem que el nostre fill està a un dels millors orfenats de la ciutat i que per tan, està ben cuidat... tot i així, les ganes de que arribi el dia 2 són cada cop més besties. Tenim ganes de que la carona tímida es converteixi en una carona alegre i riallera...
Tinc por, tinc por de que li fem por, de que no ens accepti... de que li costi entendre que no li volem cap mal i que tots aquests canvis que viurà en breu són pel seu bé, perquè com tots els nens del món, té dret a una familia i nosaltres serem la seva.
Falten 8 dies... 8 llargs dies que passaran lents emocionalment però ràpids físicament... he de deixar enllestida feina que en condicions normals faria en un mes... i la he de fer, no sé com, però la he de fer...
Uffffff.... és molt fort tot això, va a velocitat de vertígen... és molt curiós que després de tant temps d'esperar ara haguem de córrer, és paradoxal.
.
20.10.10
Un mes mogudet.
8.9.10 Vam rebre una trucada de la ecai, havien sabut que des de Nigèria, el MYSDD ja estava estudiant el nostre expedient i que per tan, tindriem assignació en un mes aproximadament.
5.10.10 Baixón. L'ecai ens informa que el MYSDD està una mica colapsat i que creuen que la nostra assignació encara pot tardar uns 2-3 mesos.
10.10.10 El que havia de ser un cumple 10 es converteix en un cumple normal.... no bufo les espelmes amb la foto del meu fill/a. Si que bufo les espelmes demanant un desig...
11.10.10 A ultima hora de la tarda arriba la proposta d'assignació!! les espelmes del pastís eren màgiques, fan cumplir els desitjos.
11.10.10 Diarrea tota la nit. :)
12.10.10 Tot el dia enganxada al telefon... jo soc partidaria de no dir res a ningú, en Manel diu que ho hem de dir a tothom... guanya ell, ho diem a tothom.
16.10.10 Coneixem al que es convertirà en fill nostre, per sempre. És un nen i té 2 anys i 3 mesos. Ens enamorem d'ell. Acceptem la seva assignació.
Avui i els pròxims dies: preparem maletes, papers, bitllets... marxem (si tot va bé) el dia 2 de novembre. Estarem un mes i mig fora. Estic cagada, nerviosa, emocionada. La meva productivitat a la feina és nula.
.
5.10.10 Baixón. L'ecai ens informa que el MYSDD està una mica colapsat i que creuen que la nostra assignació encara pot tardar uns 2-3 mesos.
10.10.10 El que havia de ser un cumple 10 es converteix en un cumple normal.... no bufo les espelmes amb la foto del meu fill/a. Si que bufo les espelmes demanant un desig...
11.10.10 A ultima hora de la tarda arriba la proposta d'assignació!! les espelmes del pastís eren màgiques, fan cumplir els desitjos.
11.10.10 Diarrea tota la nit. :)
12.10.10 Tot el dia enganxada al telefon... jo soc partidaria de no dir res a ningú, en Manel diu que ho hem de dir a tothom... guanya ell, ho diem a tothom.
16.10.10 Coneixem al que es convertirà en fill nostre, per sempre. És un nen i té 2 anys i 3 mesos. Ens enamorem d'ell. Acceptem la seva assignació.
Avui i els pròxims dies: preparem maletes, papers, bitllets... marxem (si tot va bé) el dia 2 de novembre. Estarem un mes i mig fora. Estic cagada, nerviosa, emocionada. La meva productivitat a la feina és nula.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)