21.9.11

Anem bé...

El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...

El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...

La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.

El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...

Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!

Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.

Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.

.

3 comentaris:

Bet ha dit...

Que emocionant, Laura!! Entenc les teves pors... però si arriben temps difícils, doncs ja ho resoldreu, amb amor i paciència.
De moment el peke sembla que s'ho passa bé, i hi ha bon feeling amb la mestra, i això és molt important!!!!!!
Petons!

Lyd ha dit...

Doncs sí Laura, sembla que aneu bé. És una sort que la mestra hagi entès la situacó per què possiblement aquest simple episodi de opder entrar amb el teu fill i consolar-lo ha evitat un problema més greu.
Me'n alegro que li agradi el cole i es senti segur, almenys de moment.
Un petó per tú i per la teva preciositat de fill!

Centdesitjos ha dit...

Com sempre i en tot, pas a pas... però ara, n'heu fet un de gegant i ha anat molt bé!
Genial!!

Una abraçada,
Gisela