9.2.11

És de la panxa?

Avui hem anat al parc a les 5 de la tarda, gairebé sempre hi anem als matins i no hi ha mai nens perquè són a l'escola, però avui aprofitant que en M s'ha llevat aviat de la migdiada hem anat a aprofitar l'estona de sol que quedava al parc del costat d'una escola.

Només d'arribar se m'acosta una nena corrent:

Nena: hola, ha nascut de la teva panxa o és adoptat?
Jo: és adoptat
Nena: ah! i ha continuat jugant amb els seuse amics, però sense treure'ns l'ull de sobre.

Al cap d'una estona, en M estava berenant un iogurt al banc i sento que li diu a la seva mare:

Nena: mama, aquell nen és adoptat
Mama: (no he sentit què deia)
Nena: li puc dir?
Mama: com vulguis, si vols si.

La nena s'acosta i em diu:

Nena: saps? jo també soc adoptada

Hem estat xerrant una estona amb la seva mare... aquesta setmana han treballat la familia a l'escola i es veu que porta bastant malament el tema de que no ha sortit de la panxa... ella té molt clar que és adoptada però no acaba d'entendre perquè no va sortir de la panxa de la seva mare, no ho accepta.

Li he demanat a sa mare si la nena no coneixia cap més adoptat i m'ha dit que no, que ara a l'escola ha començat un nen que té una història semblant a la seva. Es veu qeu el nou nen ha arribat a l'escola explicant que els seus pares no el podien cuidar i que l'han adoptat.

He pensat tota la tarda en aquesta nena i en el què hem parlat... està clar que conèixer gent que estan en la mateixa situació que tu ajuda... ella s'ha vist reflexada amb en M, li ha agradat molt coneixer un nen que també és adoptat, com ella. S'ha vist reflexada amb el nou nen de l'escola, els seus pares tampoc el podien cuidar i el van adoptar uns altres pares.

Li he explicat a la mare que jo el què faria en aquest cas, és jugar a que néix d'ella... agafar un jersei ben ample i que se la posi a la panxa. Ho vaig llegir fa temps en algun lloc i fa poc vaig llegir una experiència d'una mare que ho havia fet i que li havia anat tan i tan bé a la seva filla.... ho provaré! m'ha dit la mare... no hi perdem res!!

Segurament tornarem a aquest parc....

.

6 comentaris:

Eva Roura ha dit...

Ostres...els hi passa com a nosaltres...entre nosaltres podem parlar de tooooooot ja que sabem de sobra que l'altra persona enten el que ens passa.
Als petitons els hi passa el mateix, necessiten poder expresar les seves preocupacions...segur que els hi fa molt be també a ells.

Meritxell Pomar ha dit...

Molt bon consell el que li vas donar a aquesta mare al parc! El fet de simular el naixement o haver estat a la panxa de la mare adoptiva (ja sigui amb un jersei, tot jugant) reconforta i repara enormement el sentiment de pertinença, els lligams materno-filials i l'autoestima dels infants.
Segur que quan tornis al mateix parc, hi haurà novetats...

www.postadopcio.blogspot.com

Bet ha dit...

Fa un temps vaig anar a una xerrada sobre l'adopció i escola, i un dels temes que van sortir va ser aquest mateix: que els infants/adolescents adoptats puguin tenir uns espais comuns en els que es puguin relacionar i explicar les seves vivències.
Llavors jo vaig pensar que potser era ficar-los en una mena de "secta". Però no.
Tenim uns amics que van tenir un nen malalt, molt malalt amb una paràlisi quasi completa. Va morir als 4 anys. durant tot aquell temps van relacionar-se sovint amb famílies i mainada amb la mateixa situació, i això els ajudava.
De la mateixa manera que a mi m'ajuda parlar amb vosaltres de la "meva" situació de maternitat.

Penso que sí, que hauries de tornar al parc...

Petons
Bet

Anònim ha dit...

Conèixer gent que està en la mateixa situació ajuda molt. A l'escola per exemple, només al curs d'en Roc són 5 nens adoptats de diferents països i això estic convençuda que el fa sentir molt acompanyat en molts moments i quan arribin a l'adolescència es podran ajudar mutuament en moltes coses. A més això també fa que no tota l'atenció es centri en ell pel fet de ser diferent.... perquè també hem viscut molta discriminació positiva pel fet de ser negre!
També està molt bé quan ens trobem amb altres families que van adoptar al mateix païs que nosaltres... els nens es senten gairabé com germans o cosins... són com de la familia per a ells! Per cert, el dia 4 de Març marxem al seu païs d'origen a passar la setmana blanca! Ja t'explicaré... estan emocionadíssims!!!!!!!
Un petó.

Anònim ha dit...

Oi tant que si que has de tornar aquest parc i per cert més sovint....
La mare d' aquesta nena va marxar molt contenta i satisfeta de poder donar-li una posible solucio al trasvals que estava patint la seva filla i amb sembla que ho posara aviat en practica. una abraçada
Eva R.

Isabel ha dit...

Jo també crec que es bo tenir relació amb altres families i nens adoptats. Es bó parler-ne dels sentiments i més quan es comparteixen.
No tinguis dubtes aquest és el teu parc.
Isabel