Soc de xocolata.

La primera vegada que en M es va comparar amb el color marró va ser menjant un gelat mini milk de xocolata. Mentre se'l menjava es va aturar, es va aixecar la samarreta i posant el gelat davant la panxa em va dir "mira! som iguals"... i malgrat jo no recordo exactement què li vaig contestar, és possible que li digués "si! ets del color de la xocolata!"

Va estar uns dies comparant-se amb tot el què portava xocolata, bombons, etc...

A mi no m'agrada dir-li que és de color xocolata, ell és negre, bé, és marró però vull ser realista i fer servir la paraula que haurà de sentir tota la vida. Negre. Sempre he tingut clar que mai li diria bombonet, xocolatina, i coses així... ell és un nen negre i punt.

Peeeeeeeeeeerò, algo ha fallat!! Ell s'anomena a si mateix de xocolata, i a tothom que veu de color negre em diu, "mira és de xocolata!" . A més em fa rabia que no hi posa el "com" ... no és de color marró com la xocolata no... ell simplement és de xocolata. Un dia es va esparrecar els pantalons i mirant-se el genoll em diu... "es veu la xocolata"

Com ha passat? no n'estic del tot segura, tot i que tinc la lleugera idea de que la culpa la té el conte "negre com la xocolata"; un dia la mestra em va explicar que els va explicar el conte dels reis mags i que quan va explicar que hi havia un rei de PELL FOSCA que venia d'àfrica, en M es va identificar i li va explicar que ell també.

Em va sorprendre que em parlés de pell fosca per referir-se al rei negre i li vaig demanar a la mestra si li feia "por" posar la paraula negre quan parlava de les persones de pell fosca i em va reconèixer que si, que li costava fer-la servir, i a mi... no se m'acut res més que anar a comprar el conte "negre com la xocolata" i portar-li. La idea era que veiés que la paraula negre no és despectiva i que no tot lo negre és negatiu, ja que la xocolata és ben bona i ben negra. I en definitiva donar-li recursos...

Vaig saber que l'havien explicat a classe.

I res així estem... que la gent negra del nostre entorn, és de xocolata.

De moment, no forço el tema i acostumo a contestar-li "si, és negre, com tu" ... però sense donar importància a la paraula xocolata. Més que res perquè ara després d'un any i mig... ha acceptat els negres adults i ja no es bloqueja quan els veiem, així que temps al temps.

.

Flors de primavera, per ella.

Avui fa dos anys que el nostre fill va arribar al Living Fountain, l'orfenat que el va acollir durant els 7 mesos que hi va viure. Era un dissabte.

Curiosament jo recordo amb exactitud què vaig fer aquell dissabte. No és que recordi tots els dissabtes de la meva vida, però aquell en concret si, i precisament el recordo perquè també va haver-hi un canvi a la meva vida, i va ser un canvi que vam fer per ell, pel nostre fill. Teniem dues botigues, una la portava jo i l'altra en Manel, la "meva" estava a un poble petit i la "seva" a la capital, la qual era molt més rentable que la meva i malgrat la petita també ens donava un sou, vam decidir tancar-la i fusionar les dues, perquè quan arribés el nostre fill un dels dos pogués estar al 100% amb ell com a mínim el primer any.

El 3 d'abril va ser el meu primer dissabte a la botiga gran i per això el recordo. Qui m'havia de dir que mentrestant a Nigèria hi havia un nen totalment indefens i acollonit que arribava a un món totalment desconegut per ell, a un lloc on el cuidarien i li donarien el què necessitava. Faltaven 7 mesos encara per coneixe'l, però aquell nen seria el que avui en dia és el meu fill.

Miro les fotos que li van fer aquell dia i no el reconec. Les miro i ploro. És molt fort.

Tal dia com avui ell va perdre tot el què coneixia i la seva mirada és de terror. Per això tal dia com avui sempre el "celebrem" ... no sabem ben bé què celebrar ja que al cap i a la fi no és una cosa bonica, però pensem que és un dia que cal tenir present al nostre calendari familiar... segurament allà a Nigèria algú també recorda aquell dia i per ella són aquestes floretes que acompanyen l'entrada.

Avui dos anys després (bé, ja fa temps que ho fa) té la capacitat de vacilar-nos... quan li diem que viurà sempre sempre amb nosaltres ens contesta amb una mirada pícara i ens diu... NO! jo me n'aniré a viure a Nigèria... ah si? li contesto... si! al living fountain!! ... i li dic que NI PENSAR-HO!! que es queda aqui i l'abraço i riuuuuuuuuu...

És feliç i em fa feliç que així sigui.

Dona'ls un estiu!

Associació Blessla organitza estades d'estiu pels nens de Lagos, Nigèria. Si algú està interessat, podeu contactar-hi sense compromís.

.

Kung fu panda 2 i Floquet de Neu: pel·licules.

Haviem vist Kung Fu panda (la primera) i ens havia cridat l'atenció (positivament) que l'ós panda fós fill d'un ànec i fós la cosa més normal del món. Va ser genial veure que es tractava l'adopció sense parlar-ne. Amb naturalitat.

Poc després vam veure que sortia la 2 i les critiques que vam anar llegint per internet eren bones, així que la vam demanar per reis. El panda se sent incomplet sense conèixer els seus orígens i es disposa a buscar-los. És fantàstic. Està molt ben tractat, tan la búsqueda dels orígens com els sentiments del panda cap al pare adoptiu i viceversa. Són pare i fill i això no ho trencarà res per molts orígens que un busqui.

A part de que és una adopció monoparental masculina! Olé!!

Molt recomenable. La vam mirar amb en M, i a ell de moment només li van cridar l'atenció les lluires de kung fu ... jeje, és massa petit per aprofundir en el tema, però l'anirem veient, de tan en tan, per anar tocant temes...

Aquesta la vam anar a veure al cinema. El principal motiu que em temptava a veure-la és el fet que l'obectiu principal de Floquet de Neu durant tota la pel·licula, és canviar-se el color. No vol ser blanc! no vol ser diferent que la resta dels seus companys goriles. Alguns goriles el rebutgen per ser diferent...

La pelicula en si... doncs mira, no és que m'apassionés, però si que la tindrem en la nostra col.lecció per tal de treballar el color i la diferència racial d'en M.

.

Reserva de Chevron

Mama, monkeysssssssssssssssssss!!! va ser la frase més escoltada del meu fill durant la visita a la reserva de Chevron.

Lagos no és turístic, no té pràcticament res per visitar, té 17 millons d'habitants distribuits entre vàries "illes" rodejades de llacunes, illes unides únicament per un pont per tan, el caos circulatori és espectacular pràcticament totes les hores del dia.

La reserva de Chevron està situada a Lekki, a uns 20 minuts en cotxe (sense trànsit) de Victoria Island. Està situat entre la "Lagos lagoon" i l'oceà atlàntic.

És un lloc petit, dins de Lagos, però protegit, té 78 hectàreas de les quals per un moment pots arribar a desconnectar de Lagos (tot i que no del tot, ja que de lluny se sent el tràfic). És especialment visitat pels escolars.

Es poden veure pocs animals, monos, una tortuga gegant, algún cocodril, paons reials i sargantanes grans... pero menos és res!! I és el més semblant a la selva que vam poder trobar per Lagos, així que cap allà que vam anar... a començar a preparar el peque pels seus futurs viatges, jajajaa ... la veritat és que no era pas aquesta la intenció però ens va faltar temps per enviar una foto a la familia dient-los... veieu??? podrem seguir viatjant amb ell!! ja que portavem un parell d'anys escoltant a tothom qeu se'ns acabaria el viatjar quan tinguéssim el nen.

A l'entrada hi ha una petita exposició de fotos dels animals que es poden trobar a Nigèria... l'exposició està cascada pel sol, les fotos ja no tenen color, però que voleu, esteu a Nigèria!! Una de les característiques dels nigerians és de no arreglar el què xafen o arreglar-ho en plan xapussa...

És millor anar-hi entre setmana, havíem llegit a la guia que està pràcticament desert... i així va ser.

.

La panxa

En M està en plena època de preguntes sobre naixaments i panxes.

Potser l'edat hi té a veure, 3 anys i mig, però el què hi ha influit molt és que d'aqui un mes i mig naixerà la seva cosienta Q.

Fa uns mesos, potser 6 o més, que mirant una pelicula vaig introduir el tema dels naixaments de la panxa... a ICE AGE 3, la mare mamut té un bebè, i ell em va explicar ben content que hi havia un bebè mamut... vaig aprofitar per explicar-li que aquest bebè havia sortit de la panxa de la mare mamut.

Dos dies després anant amb cotxe (perquè les preguntes trascendentals sempre sorgeixen al cotxe?) em va demanar si ell havia sortit de la meva panxa, li vaig dir que no, que ell havia estat a la panxa de la seva mare de Nigèria. I des d'aquell dia que de tan en tan en parlem.

Des que tindrà una cosineta, ha vist créixer una panxa... o això em pensava, jajaja... perquè l'altre dia em pregunta...

M-mama, quan es treurà la samarreta la S?

Jo-quina samarreta s'ha de treure?

M-la samarreta!!! (insistint com enfadat perquè no l'entenia)

Jo- aaaah, et refereixes a quan sortirà la Q?

M- si!

A vegades donem per fet que els nens entenen les coses i no és així... el meu fill sempre que ha vist la S amb panxa, l'ha vist amb samarreta no havia vist mai la panxa!! Li vaig explicar que la Q era dins la panxa no pas dins la samarreta. Li vaig explicar a la S i ahir ella li va ensenyar la panxa... sense samarreta!!!! El primer que va dir va ser: "oh que grossa!" jajaja.

Ara explica a tothom que la Q li va tirar una cossa!!!!!!

Un dia va veure la ecografia de la nena i em va demanar què era, li vaig dir que era la Q dins la panxa de la S. I em diu... és un mico???? jajajjajaja

I el mico va ser l'inici de la següent conversa que vam tenir sobre el tema.

M-mama la Q és un mico?

Jo- no, la Q és una nena molt petita molt petita, que està dins la panxa, és més petita que la O (una altra cosineta)

M-serà la germaneta d'en R?

Jo-si

M-i de mi?

Jo- de tu serà la teva cosineta, tens ganes de coneixer-la?

M-si... on naixerà? a Nigèria?

Jo- no, ella naixerà a Vic

M- com el papa?

Jo- si, a l'hospital de Vic

M-i serà de color xocolata?? (aqui em va matar amb la pregunta)

Jo- doncs em sembla que no, serà del color aquest (i em vaig senyalar la meva mà)

i aleshores ell va girar la mà, es va senyalar el palmell i va dir... aaaaaaaah! com aquest!!!!

Ultimament dóna voltes als naixaments en general... i la Q ens hi està ajudant... i el què encara no sap el meu fill és que tres mesos després de la Q li naixerà una altra cosineta!!

Així que... imagino que tenim tema per mesos.

.

La vinculació

Hi ha una cosa que des que soc mare per via de l'adopció em preocupa i em costa molt veure.... i és el saber com està anant la vinculació amb el nostre fill.

Recordo que als 15 dies d'arribar a casa (dos mesos després d'estar amb el nen) molta gent, gent del carrer, em feia comentaris del tipus: "que ben adaptat que està" "oita com et busca" "sap ben bé que ets la seva mare"... i jo pensava, que sàpiga qui soc no significa que ell em senti sa mare, que em busqui en un lloc on hi ha molta gent i se senti perdut, no significa que ell em senti sa mare... simplement, ell estava en un lloc desconegut, en un món on ell no hi encaixava i a les dues uniques persones que coneixia erem nosaltres.

Amb el temps i a força d'anar reforçant el contacte, vam anar notant que s'anava "apegant". Es deixava fer més petons, es deixava abraçar més estona i inclus mica a mica buscava ell les abraçades. Vam començar a notar que s'estava vinculant... a mi.

Això es va traduir en un pas enrere a les nits... com més vinculat estava, més dificultats tenia per adormir-se. Sempre m'estirava jo al llit amb ell fins que s'adormia però va arribar el dia que va ser conscient que un cop adormit, jo marxava a dormir a una altra habitació... i a partir d'aquell dia va necessitar dormir amb nosaltres. Bé, en realitat amb mi, necessitava dormir amb mi, no amb el seu pare. Ara tenim un llit de 90 al costat del nostre per poder descansar els 3.

No ens preocupa, dormirà amb nosaltres el temps que faci falta.

Té devoció pel seu pare, juguen molt i es diverteixen junts, però li notavem mancança de vinculació... en moments claus, en moments de necessitat per ell, moments de pors o ansietats, el seu pare no servia, havia de ser jo.

Fa un parell de mesos que li vam començar a notar una devoció especial pel papa... "el meu papa fa això" "el meu papa fa allò"... sempre que parla del papa hi afegeix el MEU davant. Així que vam decidir que ja que la vinculació començava a arribar, la reforçariem i ara a part dels caps de setmana, una tarda a la setmana el meu home s'agafaria festa a la feina i la dedicaria exclusivament pel nen, així que els dimecres, són seus, d'ells dos... jo marxo i de 5 a 9 de la tarda, s'estan junts, sols. I està funcionant... hem fet un altre retrocés a les nits, continua dormint amb nosaltres, però ara no serveix que sigui jo sola qui es quedi amb ell fins que s'adorm, sino que ara ens necessita als dos!!

Aquesta nit la ha tingut dolentissima, amb molta ansietat ... quan hem aconseguit tranquilitzar-lo, i imaginant què li passava, hem aconseguit saber que la seva por era que el papa marxés i no tornés... aquesta mateixa ansietat la va tenir temps enrere de mi, però ara ja no la té, si li demano si té por de que marxi jo em diu que no, en canvi si que la té del papa.

Malgrat ser una nit dolentissima i amb molta ansietat, estic contenta s'està vinculant al papa, després d'un any i 2 mesos de convivència. Així que res, a seguir treballant i reforçant la seva seguretat.

Tot i així, em faria falta un medidor per saber com valorar el grau de vinculació que portem fet, jeje.

Avui al despertar-se ens diu: Ens abracem molt molt fort els tres junts?

.

.