Al cole!!

Demà comencem l'escola.... i quina por!!

Fa 10 mesos que no em separo del meu fill, s'ha quedat algun matí amb els avis o amb algun tiet, però cosetes puntuals... i ara, de cop, cada dia a l'escola!! Ufff... se'm fa una muntanya i no pel fet de trobar-lo a faltar, que segurament també, sino pel fet de que no sé com ho portarem.

Tothom em diu ... ui, no tindràs cap problema, no veus que s'adapta a tot? ui, amb lo obert que és, li encantarà... ui, però si es fa amb tothom, s'adaptarà en un plis plas....

Molta gent no veu la cara interna, la de les pors a la separació. Però bé, nosaltres si la veiem i he intentat que la que serà la seva professora també la vegi, o com a mínim l'entengui, per si ha d'actuar.

Quan em surt la vena pedagògia i intento explicar amb algú que és normal que ell estigui tens a l'escola, que un dia el van deixar a una "escola" i no el va anar a buscar ningú ... hi ha qui ho entén i hi ha qui no i et respon que quan vegin qeu el primer dia el vas a buscar ja ho tindrà clar... ¿?¿? en fi...

Porta uns 15 dies molt excitat, molt nerviós ... primer pensava que si hagués estat nerviós la setmana que vé, donaria la culpa a l'escola... però després anar pensant pensant, m'he donat compte que aquest nerviosisme precisament vé per l'escola... tothom n'hi parla, sense pensar massa... ei, aniràs a cole? quan hi aniràs? on? ... i ell respon a totes les preguntes, però, les entén?? no!!! no sap què és una escola, no sap què vol dir septembre...

Nosaltres haviem decidit no parlar-li de l'escola fins que faltés una setmaneta aprox. ja que el concepte temps a aquesta edat no l'entenen... però! què importa el què decideixis tu si tens tot el poble en contra teu i a partir de juny decideixen qeu cada cop que ens trobaran pel carrer li parlaran de l'escola???? I a sobre a partir de l'1 de setembre, quan el nen contesta que anirà a cole al setembre, la gent li diu... ei, però setembre és ja!!!! toma ya!!!!

Avui farem dia en familia, relax al riu, ens banyarem, jugarem i a la tarda... farem una bona explicada de tot el què passarà demà... de l'escola i sobretot sobretot!! del què farem després de l'escola!

.

Tot se'n va en orris.

Tot se'n va en orris, és una novela escrita els anys 50 per Chinua Achebe, un escriptor Nigerià. El context de la història passa a la terra dels igbo, al sud-est de nigèria, la mateixa zona que va ser afectada per la guerra de Biafra. Forma part d'una trilogia.

Amb aquesta història, l'autor ens intenta mostrar com era la vida dels nigerians abans de l'arribada de l'home blanc.

Molt recomenable per conèixer una mica la història dels igbo, com vivien, com estructuraven la seva vida, les seves lleis, les jerarquies...

Okonkwo es un gran guerrero, cuya fama se extiende por toda el África Occidental, pero cuando mata accidentalmente a un prohombre de su clan es obligado a expiar su culpa con el sacrificio de su hijastro y el exilio. Cuando por fin puede regresar a su aldea, la encuentra repleta de misioneros y gobernadores británicos; su mundo se desintegra, y él no puede más que precipitarse hacia la tragedia. Publicada por vez primera en 1958, Todo se desmorona se asocia con las narraciones orales, pero también con la tragedia griega y las grandes novelas del XIX.

.

El color de la pell...

El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.


Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.


El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.

L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.

Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.

A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...

.

3 anys!

Avui hem celebrat els 3 anys d'en M. Els va fer divendres.

Es fa gran, ha crescut molt des que viu amb nosaltres, físicament i emocionalment... i és molt satisfactori veure'l créixer cada dia més relaxat i cada dia més feliç. M'agradaria saber mesurar la felicitat per saber si realment ho és tal com aparenta.

El què no deixa de sorprendre'm d'ell és la capacitat d'emocionar-se i de sorprendre's davant de qualsevol detall que es té amb ell... s'ha emocionat de la mateixa manera davant d'una samarreta que davant de la bicicleta!!

A la foto, pare i fill fent bombolles de sabó gegants... un dia molt bonic.

.

El meu fill i l'Indomie.

L'indomie no és un menjar nigerià, és d'indonesia, però és típic a Nigèria, com a mínim al sud, d'oesta est, es menja, des de Lagos fins a Calabar. Són uns noodles tipus fast food dels anomenats 'fideus xinos' una mica picants.

En M ens en demanava al arribar, nosaltres en vam menjar a Lagos però no ens va cridar especialment l'atenció però es veu que al nostre fill si. Vaig comprar fideus instantanis de Maggi al Mercadona i van colar com a indomie, malgrat no piquen... i es va convertir en 'tradició' que cada cop que anavem a comprar, aquell dia dinem 'Indomie' (per sort la compra al super la fem només un cop al mes, aprox... sino, fariem cara fideu).

Un dia en M va anar a comprar al Mercadona amb la meva mare... quan vaig arribar a buscar-lo, ma mare em pregunta... què és indomie? jajajaja... la tradició manava que aquell dia tocava indomie!!!! però ma mare no va saber a què es refereia el nen malgrat ell va insistir i insistir!

L'altre dia 'parlant' amb la Isa, una noia de Linares que ha viscut a Nigèria un any fent de voluntaria, em va venir un flaix... si a Vic hi ha molta comunitat Nigeriana, si conec una botiga africana que està regentada per una familia nigeriana... perquè no anar a veure si tenen indomie?... i sí, en tenen!! N'he comprat i n'hem dinat... i en M tot feliç em diu... mama, piquen!!!!!!!!!!!!!!!!

I de pas he conegut un nou Nigerià, un noi que li ha fet molta ilusió saber que en M és Nigerià també i que té ganes que un dia el porti perquè el pugui conèixer i puguin jugar amb els seus fills... per tan, així ho farem.

Isa, esta entrada está dedicada a tí, si tienes mono de indomie y no encuentras... te mando una cajita... me han dicho que van 13 unidades en cada caja, jajajajaja.

.

Imitador.

M'agrada Polònia, el programa de TV3 on els actors imiten els polítics... generalment però em fa més gràcia quan veig el politic i em dono compte de lo bé que ho fan els imitadors... ja que veient el polític, inconscientment em vé al cap el seu imitador.




Feia dies que em fixava amb el 'gràcies' d'en M... un gràcies amb una cantarella molt divertida, amb el seu català tancat de la plana de Vic... és un gràcies simpàtic gens forçat, li surt espontani.



L'altre dia, sortint d'una botiga, anava jo sola, vaig dir gràcies... i va ser com si veiés el meu fill, el vaig fer igual, amb la seva mateixa cantarella, amb la seva mateixa entonació... i vaig pensar 'ostres, dic el gràcies igual que ell'... i llavors hi vaig caure! no! ell el diu igual que jo!



Em va passar com quan veig el politic per la tele i penso en l'imitador.... jo soc el politic, en M és l'imitador!! Genial!


Per cert, la primera nit fora de casa, va ser tot un èxit.





.

Reserve africaine de Sigéan

Demà passarem la primera nit fora de casa, des que vam arribar, precisament demà farà 6 mesos.

A veure com anirà! Les nits són dificils i encara no hem intentat passar-les fora... però per poder-nos treure la por de sobre, la única manera és provant-ho, per tan... cap a la reserva africana de Sigéan falta gent.

Està emocionat... li hem explicat que veurà lleons, girafes, elefants, monos... i en té moltes ganes.

.