Barney!

'Barney is a dinousaur from our imaginationnnn'


En Barney és l'idol del meu fill, és un dinosaure simpatic que fa anys que volta pel món però que ara està de moda a Nigèria. Tots els nens d'allà el coneixen (bé, tots els que tenen accés a la televisió).



Mentre erem a Lagos vam poder veure que li agradava perquè vam veure un cartell publicitari en una paret i va cridar 'en barneeeeeeeeeeeeeeeey'... aquell vespre vam buscar al youtube els seus vídeos i si, li agradaven! És una serie similar a 'barrio sesamo'... canten molt i intenten donar missatges positius... 'el doctor ens cura', 'anem a l'escola', 'els animals són macos', 'amb la imaginació podem fer vitges fantastics' etc...


Un altre dia vam anar a un espai de jocs i era allà, en Barney! a tamany humà... i el meu fill va flipar... tan tan, que va saludar en mickeyi al batman però es va acollonir davant d'en barney, no li va voler donar la mà... però després cada cop que passavem per davant de l'espai de jocs, senyalava la zona dient, en barney!







En Barney també ens va ajudar a la piscina... en M no volia posar-se el flotador, fins que en un youtube d'en barney vam veure que es banyaven a la piscina amb flotador. Dies després vam canviar el flotador pels manguitos, com no, d'en Barney!!





Abans de marxar de Lagos, vam comprar 3 contes, 4 dvd's i un pelutx d'en Barney. Vam considerar important que a casa continués mantenint el seu 'vincle' amb el dinosaure... (igual que vam fer amb el conte d'en Marley), i la veritat és que n'estem molt contents, sobretot dels dvd... ja que són molt musicals i ens ha ajudat a conèixer la majoria de cançons que ell ja coneixia... cada vegada que el mirem o cantem una cançó d'en Marley em sento bé, penso que malgrat hi ha hagut uns canvis espectaculars en la vida del meu fill en molt poc temps, hi ha petites coses, molt petites, que continuen igual que abans... que no han canviat i això em fa feliç.






.

Abraçades irreals.

V és una nena que avui viu a Dinamarca, però que compartia orfenat amb el meu fill. Tenen aproximadament la mateixa edat.

El dia que vam arribar només veure'ns se'ns va tirar a les cames. Cada dia, ho feia molts cops, venia caminant destrament i se'ns abraçava. Li tocavem el cap, li deiem coses boniques i dissimuladament l'apartavem una mica per tal que en M, el nostre fill, no pogués veure en ella una competència. Quan això passava, quan veia que l'havies apartat, se n'anava caminant cap a les cames de qualsevol altre adult desconegut per ella (això no ho feia amb les cuidadores).

Era dur, molt dur, per varis motius, per ella, perquè vèiem que necessitava i demanava atenció i carinyo, i per nosaltres, que vèiem que el nostre fill passava de nosaltres mentre la V ens demanava atenció...

L'endemà va arribar una noia, va estar amb la V uns 5 minuts i va marxar, i l'endemà i l'altre...

Ens vam preguntar si seria la seva futura mare? se'ns va fer extrany ja que nosaltres ens tiravem el dia a l'orfenat per l'adaptació, no tenia lògica que ella només s'hi estigués 5 minuts. Així que al final li vam demanar si era la seva mare. Ens va explicar que no, que ella era la representant d'una ecai danesa i que venia a explicar-li a la V que aviat arribarien uns pares per ella.

Ho vam trobar horrorós. Aquella nena, se'ns tirava a les cames perquè estava confosa... ella creia que erem els seus pares, i ho creia de cada adult desconegut que arribava.

El dia 10 de novembre, el dia que ens enduiem en M de l'orfenat, per fi van arribar els que serien els seus pares i la seva germana. Em vaig alegrar moltissim per la V, per fí, l'abraçada que ella donaria als adults que arribaven seria l'abraçada definitiva.

Vaig trobar totalment innecessaria l'actuació de la representant de la ecai danesa, realment es pensaven que una nena de dos anys i mig podia entendre el significat de 'arribaran els teus pares'? segurament ho feien amb la més bona de les intencions, però aquella nena patia i no vull ni saber quants dies feia que li explicaven això abans que arribéssim nosaltres. I sobretot, vaig agrair profundament que la nostra ecai fós contraria a explicar res als nens abans ... i això que a mi m'havia sabut molt greu (abans de veure això) el fet que no poguéssim enviar una foto nostra a en M perquè ens pogués conèixer abans que arribéssim.

Dies després la vam trobar a la piscina, juntament amb altres nens que compartien orfenat amb en M i que ara viuen a Dinamarca, em va alegrar molt veure'ls a tots amb les seves noves families, però qui més ilusió em va fer veure, va ser la V.

Avui en dia mantinc relació via correu electrònic amb els seus pares per si en un futur ella i en M volen continuar la relació que van començar a Lagos.

Eva, aquesta entrada l'he feta arrel de la conversa que vam tenir dissabte. Pregunta el què vulguis.

.

Jo també soc catalana

Vull recomenar aquest llibre.

Quan has viscut 8 anys al marroc i 16 a Catalunya, d'on ets? d'on creuen que ets la resta de la gent? i sobretot... d'on et sents?

Najat El Hachmi, (marroquina que viu a Vic o vigatana d'orígen marroquí?, tan hi fa!! simplement, la Najat) aborda aquests temes de manera molt interessant.

Us el recomano.

-Jo sóc català, mama?
Quan el seu fill li formula aquesta pregunta, Najat El Hachmi no sap què contestar. L’autora va deixar el seu país, el Marroc, quan només tenia vuit anys i des de llavors viu a Catalunya. Amb aquest llibre va decidir abordar amb profunditat i agudesa l’experiència de ser immigrant: la llengua, la qüestió de la identitat, la religió, les dones, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya, el seu país d’adopció.
Amb un català impecable i ric en matisos, amb una prosa capaç d’enganxar els lectors i una capacitat sorprenent per captar l’essència dels fets, Najat El Hachmi ens transmet l’esperança en un futur en el que es pugui respondre sense dificultats a la pregunta del seu fill. Un llibre fonamental per entendre com són els nous catalans del segle XXI.

A part, he trobat una entrevista interessant a l'autora sobre el llibre, la podeu llegir aquí

English for little people

L'idioma matern d'en M a part de l'Igbo és l'anglès. Està clar que l'Igbo serà dificil mantenir-li (tot i que conec un igbo alt, guapo i inteligent que de tan en tan n'hi parlarà) però si que ens agradaria que no perdés l'anglès.

Fa tres setmanes que en M i jo anem a classes d'anglès... bé, el que hi va és ell, jo li faig companyia. Una hora a la setmana.

Canten, expliquen històries i aprenen anglès jugant... és una academia en la que podem anar els pares, tot i que a l'edat d'en M els nens ja van sols... els vam explicar el cas i els vam comentar que no voliem de moment deixar-lo sol, sense nosaltres (encara que només sigui una hora setmanal) i s'han ajustat als nostres plans i fem les classes particulars.

Com que en M ja parla anglès i com que el temari dels 2 anys que és el que li pertocaria parla de xumets, biberons, etc... (temes que a ell li són desconeguts) i donat que hem començat a mig curs, hem començat pel tercer trimestre del curs dels 3 anys... si anem bé, ens agrada i ell disfruta, l'any que vé ja podrà anar sol amb el grup dels altres nens i tornarà a fer el curs dels 3 anys, començant des del principi, encara que el tercer trimestre el repetirà...

L'acadèmia és http://www.kidsandus.es/

A part, la poca tele que mira, la mira en anglès... els dibuixos o alguna pelicula.

A vegades em sap greu que això pugui fer que el català el porti una mica més enrere... però hem decidit prioritzar que no perdi la seva llengua materna i tot i així sorpren i fa riure, que el què fa un mes era un 'dog' (s'enfadava si li deies que era un gos) ara a classe d'anglès quan li ensenyen la foto d'un dog, contesta 'gos!!' jajaja

.

Despedida....

El dia 8 de desembre, quan ja feia un mes que viviem a Lagos amb el nostre fill, vam anar a l'orfenat a despedir-nos... no era obligatori però teniem ganes de fer-ho. Quan miravem fotos en M recordava perfectament tots els noms dels nens, parlava bé del lloc i creiem que una despedida podria anar-li bé.

Vam valorar molt si podria ser contraproduent per en M però tots els indicis que ens donava ell, era que no, que no li faria mal, sino bé... i efectivament, així va ser. També cal dir, i no em cansaré de dir-ho, que aquell orfenat era el més semblant a una llar que un nen sense pares pot tenir.

Quan vam arribar, en M estava seriós, s'agafava fort a nosaltres, però estava tranquil... vam entrar a saludar a l'encarregada i la directora però estaven reunides amb els pares de la D, una nena que ara viu a Dinamarca i que va ser adoptada els mateixos dies que en M. Així que vam decidir sortir al pati, a veure els altres nens, mentre feien classe... tots ens van rebre amb un gran somriure, tan nens com cuidadores... els nens cridaven en M amb il.lusió i les cuidadores se'l miraven amb una cara que tardaré en oblidar... va fer un canvi espectacular durant aquell mes i elles ho devien notar...

Poc a poc en M es va anar deixant de la meva mà... tenia curiositat per tornar a veure els seus amics... haviem pactat amb ell que les joguines que haviem comprat a Lagos perquè jugués durant l'estada a l'hotel les deixariem pels seus amiguets i així ho va fer, ell tot solet, amb un somriure tímid es va acostar i els hi va donar... em va cridar, 'mama, vine'... així que el vaig acompanyar en aquest moment en que s'ajuntaven les seves dues vides, la del passat i la del futur... ens vam asseure a terra i vam jugar, tots junts.

Al cap d'una estona vam entrar a dins, la directora el va abraçar, li va fer petons, se'l va mirar... estava molt contenta de veure'ns.

Ens tenien preparada una sorpresa... van posar música i van ballar, vam ballar... tots!! petits i grans... quina festa de despedida més bonica!!! Al acabar la música, nosaltres ens vam quedar una estona parlant amb la directora i als nens els van donar galetes i sucs, en M ja s'havia relaxat del tot, corria amunt i avall per tota la casa, amb els seus amics, com abans...

Hi ha una cosa que em va sorprendre... en M no es va acabar el suc... va venir i em diu, té mama, finish!! un mes enrere, hagués estat impensable que deixés un suc a mitges, l'ansietat pel menjar i la beguda començaven a desapareixer!!!

La Marta, m'havia enviat unes samarretes per deixar a l'orfenat... les vam regalar i la directora es va posar molt contenta... en aquest orfenat els nens van amb uniforme (samarretes totes iguals) per tan, això significava tenir un nou uniforme... va proposar posar-lis la samarreta a tots i fer-nos una foto.... màgica foto!! foto que en M recorda amb carinyo, la mira i la remira, recorda els noms dels seus amics... i jo... jo, quan la veig, m'emociono... recordo cada nom, cada mirada.

Vam portar globus amb formes de peixos... els vam donar als nens, aquesta si va ser una foto dificil!! La directora es va entossudir en que l'haviem de fer... feia ventet, els nens deixaven anar el globus, el vent se'ls enduia i la foto era impossible... vam riure!! tots!!

Vam aprofitar per tornar a l'habitació d'en M, allà sols, els tres... ens vam tirar fotos al seu bressol, a l'habitació, al racó dels contes...

La Carol, la cuidadora encarregada... em va demanar un pen drive... em va gravar toooooootes les fotos que tenia d'en M des del dia que va arribar fins el dia que va marxar... no són moltes però són un gran tresor. Ens ha donat una idea de la magnifica feina que han fet pel nostre fill. Mai mai mai els hi podré pagar.

L'hora de marxar, en M, va pujar al cotxe sense problemes... em va quedar clar que ell havia entès que això era una visita de cortesia, que no es quedava allà... mentre el cotxe marxava les llàgrimes em van saltar (i ara hi tornen), tots els nens ens deien adéu amb la mà, tots juntets, quiets, dient adéu M... i en M dret al seient de darrera, mirant pel vidre i dient adéu amb la mà, content, molt content. BYE BYEEEEE.




.

És de la panxa?

Avui hem anat al parc a les 5 de la tarda, gairebé sempre hi anem als matins i no hi ha mai nens perquè són a l'escola, però avui aprofitant que en M s'ha llevat aviat de la migdiada hem anat a aprofitar l'estona de sol que quedava al parc del costat d'una escola.

Només d'arribar se m'acosta una nena corrent:

Nena: hola, ha nascut de la teva panxa o és adoptat?
Jo: és adoptat
Nena: ah! i ha continuat jugant amb els seuse amics, però sense treure'ns l'ull de sobre.

Al cap d'una estona, en M estava berenant un iogurt al banc i sento que li diu a la seva mare:

Nena: mama, aquell nen és adoptat
Mama: (no he sentit què deia)
Nena: li puc dir?
Mama: com vulguis, si vols si.

La nena s'acosta i em diu:

Nena: saps? jo també soc adoptada

Hem estat xerrant una estona amb la seva mare... aquesta setmana han treballat la familia a l'escola i es veu que porta bastant malament el tema de que no ha sortit de la panxa... ella té molt clar que és adoptada però no acaba d'entendre perquè no va sortir de la panxa de la seva mare, no ho accepta.

Li he demanat a sa mare si la nena no coneixia cap més adoptat i m'ha dit que no, que ara a l'escola ha començat un nen que té una història semblant a la seva. Es veu qeu el nou nen ha arribat a l'escola explicant que els seus pares no el podien cuidar i que l'han adoptat.

He pensat tota la tarda en aquesta nena i en el què hem parlat... està clar que conèixer gent que estan en la mateixa situació que tu ajuda... ella s'ha vist reflexada amb en M, li ha agradat molt coneixer un nen que també és adoptat, com ella. S'ha vist reflexada amb el nou nen de l'escola, els seus pares tampoc el podien cuidar i el van adoptar uns altres pares.

Li he explicat a la mare que jo el què faria en aquest cas, és jugar a que néix d'ella... agafar un jersei ben ample i que se la posi a la panxa. Ho vaig llegir fa temps en algun lloc i fa poc vaig llegir una experiència d'una mare que ho havia fet i que li havia anat tan i tan bé a la seva filla.... ho provaré! m'ha dit la mare... no hi perdem res!!

Segurament tornarem a aquest parc....

.

Bad dog, Marley

Va ser preciós el dia de reis, veure la cara d'en M quan va veure aquest conte.

Bad dog, Marley!!

Era el conte que es mirava caaaaaaaada dia a l'orfenat. Durant la setmana d'adaptació ens passavem tota la tarda a l'habitació, allà jugaven, miraven la tele o llegien contes... cada cop que li deia que anés a buscar un llibre per llegir-lo junts, venia amb aquest... si el veia a dalt de tot de l'estanteria, demanava ajuda a algú perquè l'ajudés a baixar-lo... ell volia aquest!! (excepte un dia que es va presentar amb un que deia 'my new family' i parlava d'adopció... vaig estar temptada a veure-hi una senyal, jajaja, però va ser una casualitat)

S'asseia a la meva falda i es posava a explicar el conte, posant èmfasi en cada pàgina, en com el gos Marley feia entremeliadures...

Vaig demanar als reis de casa la tieta Ester que el busquéssin, per tal de regalar-li i ho van fer!!!

I realment van encertar aquests reis!!! Cada dia al matí quan encara estem fent mandres al llit, obre el calaix de la tauleta, agafa el conte i ens l'explica.

.