3.4.12

Flors de primavera, per ella.


Avui fa dos anys que el nostre fill va arribar al Living Fountain, l'orfenat que el va acollir durant els 7 mesos que hi va viure. Era un dissabte.

Curiosament jo recordo amb exactitud què vaig fer aquell dissabte. No és que recordi tots els dissabtes de la meva vida, però aquell en concret si, i precisament el recordo perquè també va haver-hi un canvi a la meva vida, i va ser un canvi que vam fer per ell, pel nostre fill. Teniem dues botigues, una la portava jo i l'altra en Manel, la "meva" estava a un poble petit i la "seva" a la capital, la qual era molt més rentable que la meva i malgrat la petita també ens donava un sou, vam decidir tancar-la i fusionar les dues, perquè quan arribés el nostre fill un dels dos pogués estar al 100% amb ell com a mínim el primer any.

El 3 d'abril va ser el meu primer dissabte a la botiga gran i per això el recordo. Qui m'havia de dir que mentrestant a Nigèria hi havia un nen totalment indefens i acollonit que arribava a un món totalment desconegut per ell, a un lloc on el cuidarien i li donarien el què necessitava. Faltaven 7 mesos encara per coneixe'l, però aquell nen seria el que avui en dia és el meu fill.

Miro les fotos que li van fer aquell dia i no el reconec. Les miro i ploro. És molt fort.

Tal dia com avui ell va perdre tot el què coneixia i la seva mirada és de terror. Per això tal dia com avui sempre el "celebrem" ... no sabem ben bé què celebrar ja que al cap i a la fi no és una cosa bonica, però pensem que és un dia que cal tenir present al nostre calendari familiar... segurament allà a Nigèria algú també recorda aquell dia i per ella són aquestes floretes que acompanyen l'entrada.

Avui dos anys després (bé, ja fa temps que ho fa) té la capacitat de vacilar-nos... quan li diem que viurà sempre sempre amb nosaltres ens contesta amb una mirada pícara i ens diu... NO! jo me n'aniré a viure a Nigèria... ah si? li contesto... si! al living fountain!! ... i li dic que NI PENSAR-HO!! que es queda aqui i l'abraço i riuuuuuuuuu...

És feliç i em fa feliç que així sigui.




6 comentaris:

Retrat de família ha dit...

M'has tocat la fibra... Has aconseguit fer-me plorar ;)

BLANCA ha dit...

Que emocionant, quina il.lusio.M'has animat amb el teu escrit.Una abraçada

Anònim ha dit...

Es molt maco que la tingueu present en la vostra vida. I potser celebrar aquell dial, no, pero recordar la data com una cosa simbólica serà molt important p a ell quan sigui mes concient. Per ct, en Roc tambè usa el recurs de que se'n va a Mali, i es mor de riure quan l'abracem i li diem que noooo! Tot abraçant-lo. Nosaltres li diem que quan sigui gran, anirem tots juts. Immarxa tot cantant, tots junts, tots junts. Jejeje! Nena! I moltes gracies pels colorets, que no se si t'ha arribat l'altre missatge que et vaig enviar. Li encanta que el color de la mama no hi sigui i el seu si. Jeje! Petonets, familia!

Anònim ha dit...

Molt maco , Laura. L'adopció té aquestes coses... A mi també em fa plorar pensar segons què. Em puc imaginar la carona de terror d'un nen de 2 anys...
Però avui és feliç i vosaltres també.
Una abraçada i bones vacances!
La

Anònim ha dit...

És una entrada preciosa, Laura. Jo no crec que s'hagi de "celebrar"... però sí recordar, igual que recordem altres dates importants de la nostra història. Aquesta ho és, i molt.

A mi també em fan plorar les primeres fotos dels meus fills, les que els van fer quan van arribar als orfenats... i vaig tenir la ¿sort? de viure en directe l'arribada d'una nena a la crèche del meu fill petit, i vaig poder veure com s'havien sentit de sols, perduts, desvalguts i espantats.

Així doncs, ¿felicitats?

http://madredemarte.wordpress.com

Anònim ha dit...

És una entrada preciosa, Laura. Jo no crec que s'hagi de "celebrar"... però sí recordar, igual que recordem altres dates importants de la nostra història. Aquesta ho és, i molt.

A mi també em fan plorar les primeres fotos dels meus fills, les que els van fer quan van arribar als orfenats... i vaig tenir la ¿sort? de viure en directe l'arribada d'una nena a la crèche del meu fill petit, i vaig poder veure com s'havien sentit de sols, perduts, desvalguts i espantats.

Així doncs, ¿felicitats?

http://madredemarte.wordpress.com