17.6.11

Imitador.



M'agrada Polònia, el programa de TV3 on els actors imiten els polítics... generalment però em fa més gràcia quan veig el politic i em dono compte de lo bé que ho fan els imitadors... ja que veient el polític, inconscientment em vé al cap el seu imitador.




Feia dies que em fixava amb el 'gràcies' d'en M... un gràcies amb una cantarella molt divertida, amb el seu català tancat de la plana de Vic... és un gràcies simpàtic gens forçat, li surt espontani.



L'altre dia, sortint d'una botiga, anava jo sola, vaig dir gràcies... i va ser com si veiés el meu fill, el vaig fer igual, amb la seva mateixa cantarella, amb la seva mateixa entonació... i vaig pensar 'ostres, dic el gràcies igual que ell'... i llavors hi vaig caure! no! ell el diu igual que jo!



Em va passar com quan veig el politic per la tele i penso en l'imitador.... jo soc el politic, en M és l'imitador!! Genial!


Per cert, la primera nit fora de casa, va ser tot un èxit.





.

3 comentaris:

Lyd ha dit...

Me'n alegro que tot hagi anat bé en la vostra surtida, es un bon senyal.
Quan et llegia he pensat jo mateixa "no! és ell qui t'imita a tú!!!!"; sense dubte és una de les coses que més satisfacció ens dona, quan reconeixem en els nostres fills elements totalment imitats de nosaltres mateixos. Això és ser fill... això és ser pare o mare...

Un petonàs!

lalala ha dit...

Ja, Ja. que bo!
Quan entren en l'etapa del joc simbòlic és flipant!
La R. quan juga a senyoretes imita a la seva, i quan juga a pares i mares... oh! és boníssim veure-s'hi reflexat!! A vegades penso : Jo faig això???

Anònim ha dit...

"A menudo los hijos se nos parecen, así nos dan la primera satisfacción, esos que se menean con nuestro gestos, echando mano a cuánto hay a su alrededor".

A mí también me fascina descubrirme en sus gestos, en sus expresiones. Tener la sensación de que copio lo que han aprendido de mí.

http://madredemarte.wordpress.com/