11.3.11

Abraçades irreals.

V és una nena que avui viu a Dinamarca, però que compartia orfenat amb el meu fill. Tenen aproximadament la mateixa edat.

El dia que vam arribar només veure'ns se'ns va tirar a les cames. Cada dia, ho feia molts cops, venia caminant destrament i se'ns abraçava. Li tocavem el cap, li deiem coses boniques i dissimuladament l'apartavem una mica per tal que en M, el nostre fill, no pogués veure en ella una competència. Quan això passava, quan veia que l'havies apartat, se n'anava caminant cap a les cames de qualsevol altre adult desconegut per ella (això no ho feia amb les cuidadores).

Era dur, molt dur, per varis motius, per ella, perquè vèiem que necessitava i demanava atenció i carinyo, i per nosaltres, que vèiem que el nostre fill passava de nosaltres mentre la V ens demanava atenció...

L'endemà va arribar una noia, va estar amb la V uns 5 minuts i va marxar, i l'endemà i l'altre...

Ens vam preguntar si seria la seva futura mare? se'ns va fer extrany ja que nosaltres ens tiravem el dia a l'orfenat per l'adaptació, no tenia lògica que ella només s'hi estigués 5 minuts. Així que al final li vam demanar si era la seva mare. Ens va explicar que no, que ella era la representant d'una ecai danesa i que venia a explicar-li a la V que aviat arribarien uns pares per ella.

Ho vam trobar horrorós. Aquella nena, se'ns tirava a les cames perquè estava confosa... ella creia que erem els seus pares, i ho creia de cada adult desconegut que arribava.

El dia 10 de novembre, el dia que ens enduiem en M de l'orfenat, per fi van arribar els que serien els seus pares i la seva germana. Em vaig alegrar moltissim per la V, per fí, l'abraçada que ella donaria als adults que arribaven seria l'abraçada definitiva.

Vaig trobar totalment innecessaria l'actuació de la representant de la ecai danesa, realment es pensaven que una nena de dos anys i mig podia entendre el significat de 'arribaran els teus pares'? segurament ho feien amb la més bona de les intencions, però aquella nena patia i no vull ni saber quants dies feia que li explicaven això abans que arribéssim nosaltres. I sobretot, vaig agrair profundament que la nostra ecai fós contraria a explicar res als nens abans ... i això que a mi m'havia sabut molt greu (abans de veure això) el fet que no poguéssim enviar una foto nostra a en M perquè ens pogués conèixer abans que arribéssim.

Dies després la vam trobar a la piscina, juntament amb altres nens que compartien orfenat amb en M i que ara viuen a Dinamarca, em va alegrar molt veure'ls a tots amb les seves noves families, però qui més ilusió em va fer veure, va ser la V.

Avui en dia mantinc relació via correu electrònic amb els seus pares per si en un futur ella i en M volen continuar la relació que van començar a Lagos.

Eva, aquesta entrada l'he feta arrel de la conversa que vam tenir dissabte. Pregunta el què vulguis.

.

2 comentaris:

Eva Roura ha dit...

Hola Laura!!!
Realment, pobreta, ho debia passar ben malament...
Però ara estic amb l'espasa a la pared...m'explico...
Ahir dijous vam tenir una reunió-curs pre-assignació amb la nostra ecai.
Ens van anar explicant, entre altres coses, pas a pas tot el que aniriem fent.
Arribem a l'apartat de què em de portar....
Ens diuen que hem de portar les joguines per intereccionar amb la criatura....blablablablablabla...i una foto nostra per què tenen la costum que les mateixes cuidadores ( una per cada 5 nens, m'encantaria creure-m'ho) de anar amb el nen i ensenyar-li la foto regularment per tal que el vincle no es trenqui...
Però a nosaltres ens demanen que ens ho agafem amb calma que poden passar moltes coses...no ho acabo d'entendre...
Portarem la foto per què és la seva manera de treballar però ens informarem be de com ho fan...preguntarem a les mateixes cuidadores...jo estic conforme si això en manté content però si ha de patir....ja ho preguntarem!!!!

Meritxell Pomar ha dit...

Hola Laura!
M'agradaria comentar-vos una mica aquest tema tan intens i emocionant sobre les primeres trobades.
A cada país, regió, orfanat, etc hi ha una forma de treballar que pot variar amb la preparació dels infants que van en adopció. Inclús dependrà del professional!
El que jo us puc dir, és sobre la meva experiència amb infants aquí a Catalunya. Segons l'edat de l'infant, variarà la preparació. Quan són tan petits (<3anys) és molt important tenir en compte el factor temps i el nivell de comprensió. El que acostumem a fer quan ja coneixem a la criatura és visitar-la amb un o dos dies (com a màxim) d'antel·lació amb les fotografies de la família adoptant. El fet que pugui començar a familiaritzar-se amb la fisonomia i noms de les persones que seran els seus pares, facilita que quan apareguin l'endemà en persona, ja els pugui reconèixer i relacionar amb el que li hem explicat.
Les criatures d'aquestes edats no poden entendre què significa "aviat" o d'aquí a uns dies" o "la setmana vinent". La seva comprensió del temps passa per coses inmediates, així que escurçar al màxim l'espera és fonamental.

El millor és deixar-se aconsellar per les persones que coneixen directament a la criatura o les cuidadores que estan cada dia amb ella. Està bé que l'infant pugui mantenir les fotografies quan la família adoptiva marxa, per mentrestant anar-la veient sempre que ho desitgi.

Molta sort a tots aquells que esteu a les portes de la primera trobada!