19.2.10

Els orfes d'acodo.


Els ultims tres dies del viatge els vam passar a Cambodja, concretament a Siem Reap visitant els temples d'Angkor.


És un lloc molt turístic, estava ple de gent que com nosaltres volien visitar aquest conjunt de temples de l'època khmer. Veníem de Borneo a Malasia i no haviem trobat gairebé turisme en tot el viatge, haviem pogut voltar per mercats locals sense que ningú ens agobiés... i aquí de cop, ens trobem en una ciutat que viu del turisme, que agobia els guiris i que et veuen com un dolar amb potes. No ho critico, ho entenc... la ciutat està plena de hotelassos d'un munt d'estrelles, amb spa, piscines, etc... no importa que tu estiguis allotjat en un guest house de menys de 5 euros la nit... un cop ets als temples, tu ets un guiri més, que has pagat 20 dolars per entrar com tothom , amb la càmera al coll i amb la butxaca plena de dolars...


El què no entenc és que perquè els guiris deixin anar més pasta, es faci treballar els nens... vam veure bastantes mares que feien acostar els nens (en general nenes) als turistes per tal de vendre-ls'hi coses, postals, refrescos, braçalets... una nena (de menys de 6 anys) ens va recitar els numeros de l'1 al 10 en castellà, anglès, francès, japonès i alemany... què aconsegueixen? que faci gracia i que la gent acabi comprant... trist, molt trist. A mi em fa mal el cor veure com una turista tota ben arreglada, treu bombons de la bossa i els dóna als nens simplement perquè estan asseguts a una ombra... És una roda que ja està feta i que dubto molt que es pugui canviar... passaran els anys i els nens continuaran estant als temples venent coses als turistes en comptes de ser a l'escola....


Però Siem Reap té una altra cara, la que no visita cap turista... (bé, nosaltres si)... els orfenats i centres de discapacitats... gràcies a una parella espanyola que havia fet voluntariat en aquest orfenat, vam saber que es podia visitar i que els nens cada dia a les 6.30 del vespre feien un espectacle de danses per tal de recaptar diners per mantenir l'orfenat i per poder construir una casa nova ja que avui en dia dormen sobre l'escenari on fan les danses.


Vam marxar de casa amb la intenció d'anar-lo a visitar, però un cop allà, després de veure com els nens treballen "pel turisme" als temples ... teniem dubtes de si fer la visita a l'orfenat o no... i si fomentem que algú exploti aquests nens amb les danses? i si és una turistada? sabiem que no cobren res i que si es vol es pot donar la voluntat... per tan, vam decidir que hi anavem i que si no ho veiem clar, marxariem.


Vam anar-hi.


Aquell dia no hi havia espectacle, els nens eren d'excursió amb uns voluntaris a shihanoukville (les platges de cambodja), hi passarien un parell de dies. Ens van ensenyar l'orfenat, els projectes i fotos dels nens... ens van ensenyar les fotos dels voluntaris, i ens van explicar que cada equip de voluntariat fa coses diferents pels nens... uns se'ls emporten de viatge a la platja, d'altres els porten a la ciutat a menjar gelat, d'altres els fan classes d'anglès, etc... també ens van ensenyar el projecte de la nova casa, el pressupost que valia i el què tenien recaptat de moment...


No vam veure els nens, però vam sortir tranquils de que els nens estan bé.


Es poden fer donatius... tenen una llista de coses que necessiten més urgentment... arròs, material de neteja, material per cuinar... o també es pot fer un donatiu econòmic. Qualsevol donatiu queda registrat en un llibre de donatius, per tan, ens va donar confiança.


La seva pàgina web és aquesta: http://www.acodo.org/
.

3 comentaris:

Lyd ha dit...

Gracies per aquesta entrada. Imagino que ha estat tota una experiència el vitge en sí i també la visita a l'orfenat.

ha dit...

Gràcies per compartir l'experiència i difondre la web.
A mi, aquests viatges a llocs tan pobres, cada vegada se'm fan més difícils... una barreja de sentiments fa que no pugui "disfrutar del tot".

Monika ha dit...

nosaltres també n'hem vist de "coses" d'aquestes... el pitjor, al nord, a Sapa i tribus del voltant, nenes de no més de 5 anys portant nadons a les espatlles... sense paraules...