Parella lingüística

No sé si coneixeu la iniciativa de "parelles lingüistiques" que hi ha aquí a catalunya, per si no ho coneixeu, us ho explico.

Per facilitar la integració als inmigrants, et pots oferir a fer de parella lingüística d'algú... consisteix en quedar amb la persona assignada per parlar en català... durant deu setmanes, una hora setmanal... pots quedar a un bar, al parc, a casa, on et sembli... passades aquestes deu setmanes ja no tens cap compromís amb aquesta persona, tot i que generalment es veu que sorgeix una amistat.

Temps enrere em vaig interessar per això, no tinc massa temps la veritat, però vaig pensar que si trobava una persona de costa d'ivori per fer de parella lingüística, ens en podríem beneficiar els dos, ell o ella millorarien el català i jo de pas aprendria coses del seu païs, que ja sento una mica meu.

Al posar-me en contacte amb òmnium cultural, em van informar que generalment no es pot escollir la teva parella i que a la meva comarca, la majoria dels inmigrants són de Ghana o de Marroc, així que una mica egoistament, vaig deixar estar la idea.

Fa uns dies em va escriure la coordinadora de la comarca per dir-me que s'havia enterat que a l'escola de català hi havia una noia de costa d'ivori i que tot i que potser ella no estaria interessada en fer parella lingüística, podria ser interessant que ens coneguéssim (jo prèviament l'havia informat de la meva futura maternitat d'un nen d'ivori)... així que li vaig deixar el meu telèfon per si volia donar-lo a la noia d'ivori.

I si!! Ahir la vam conèixer, vam esmorzar amb ella i vam estar xerrant molt molt, ens va explicar la situació del païs, el perquè va marxar, què fa aquí, etc... i nosaltres li vam explicar una mica com funciona l'adopció, el perquè hem triat ivori...

L'experiència ha set molt maca i estic convençuda que tornarem a veure'ns, qui sap si sorgirà una bona amistat!! A més... si tinc una nena... ja s'ha ofert per fer-li les trenetes!!! jeje.

Ah! i parla un català que enveja hauria de fer a molts!!

Una anècdota: quan parlàvem per telèfon i vam decidir quedar en una cafeteria, li vaig preguntar: com ens coneixerem? i em va contestar... soc negra! en aquell moment em vaig sentir totalment estúpida, jajajajajjaa



.

Las fronteras se cruzan de noche.

Aquest cap de setmana he acabat el llibre "las fronteras se cruzan de noche".

Dur, molt dur, l'autor, el periodista Xaquín López, aconsegueix ficar-se en un autobús que fa la ruta pel golf de Guinea amb nens esclaus, els nens són comprats als seus pares a Benín per portar-los a treballar als camps de cacau de Costa d'ivori o a les canteres de Nigeria.

Nens des de 5 anys, els quals per culpa de la poligàmia i l'extrema pobresa estan condemnats a viure essent esclaus, i el més segur és que tornin als seus pobles, convertits en traficants també.

És un llibre actual, l'autor va fer el viatge al 2007...

Us deixo un parell o tres de paràgrafs... n'hi ha molts que són durs... així que he escollit una mica a l'atzar.


"llevábamos más de una hora de reunión y a mi me parecia que Agustin habia avanzado poco, pero era mi puro desconocimiento del fon y de los gestos teatrales que lo acmpañaban. Me pidió la libreta y mi bioli, y empezó a apuntar los nombres que los padres iban dictando: en cinco minutos ya estaban los cinco de la caravana. El acuerdo era que por cada niño Agustin pagaría diez mil francos, unos quince euros, y por el mayor, quince mil. Es el precio que tiene la esclavitud en el Golfo de Guinea."

"los carteles a la entrada de los pueblos seguían pidiendo stop al maltrato infantil, pero ése no era el problema, o eso creía. ¿Pero a quién le importaba el problema? A un yovo (hombre blanco) que se limitaba a tomar nota desde la ventanilla de un autobús y a pasar página; a los consumidores occidentales que necesitan el cacao marfileño para endulzar su paladar, mientras lavan su conciencia a través de las ONG; al que lee este libro y se identifique co ntantas infancias truncadas; al viajero africano que cruza las fronteras de noche como un ritual de iniciación a un mundo misterioso y prohibido. A todos ellos, yo el primero, no nos preocupa en absoluto el problema, no nos quita el sueño más allá de un lastimero canto por África. Mientras tanto los autobuses siguen su camino, los niños, la maldición de su destino, y el continente se desangra lentamente por los labios partidos por una bota militar"

"la orilla del río Ogun, las canteras de la selva de Abeokuta o las plantaciones de cacao de Meadji; da igual un lugar que otro; da igual una explotación que otra; da igual que el niño se llame Samuel, Bertin o Joachim; da igual que el traficante se llame Agustin, Joseph o Victorin; a la infamía todo eso le da igual, porque su historia no se escribe con nombres propios sino con cestos de arena y de habas de cacao sobre la cabeza o con picos cavando una foza"

Recomenable la seva lectura, per dur que sigui, hi ha coses que penso que s'han de saber.




.

Rostres d'ivori...

No sé fins a quin punt està ben fet això de posar fotos alienes a mi al meu blog, em dóna la sensació que no estic respectant la seva privacitat, però com que les he trobat en un lloc públic i m'agraden moltíssim, em permeto el "luxe" d'agafar-les.

El lloc d'on són tretes és: http://www.trekearth.com/




.

En Touré.

Gnegnéri touré yaya és el primer jugador ivorià que juga al barça, té 25 anys i acostuma a ser un dels fixes en els partits internacionals de la selecció de costa d'ivori.

A mi el futbol, doncs ni fu ni fa... no em treu la son, ni em fa córrer el fet de no poder veure un partit, sempre trobaria alguna cosa millor a fer que veure futbol... però ultimament una de les meves preguntes habituals quan juga el barça és... juga en touré??

En defensa meva, diré que en part és culpa d'alguns amics, que quan em demanen per l'adopció... em demanen per en Touré!

Veient la fitxa del jugador, m'he espantat al veure que medeix 1.91 cm!!!!!! Nosaltres som més aviat de mata baixa!!!! Com ens surti així d'alt, s'haurà d'agenollar per poder fer un petó als seus pares! jajajaja.

L'humor segueix bé... estic en un punt en que ens hem ressignat que no podem fer res més que esperar els dos mesets i escaig fins que sapiguem alguna cosa, per tan... estem en "standby".

Desig nº 37

Ha arribat un altre desig, el 37!!

Arriba de part de la Beatriz, en Toño i en Sergio de Valladolid... com podeu veure, la tela és molt divertida! i el desig molt bonic!

Gràcies família.

Desig nº 36

El desig 36 vé de Granollers i l'envia la Puri.

Em sap greu no haver-lo penjat abans... però els ànims no estaven per res d'això.

Moltes gràcies, em va agradar molt.

Desig nº 35

Ja fa uns díes que va arribar aquest desig, però no estava massa d'humor per escriure al blog, així que vull dir-li a la Bea que em sap greu que hagi tardat tan en publicar-lo.

Arriba des de Málaga y vé de part de la Bea, en Ramon y l'Adri... és molt maco.

Gràcies família, ja en tinc 35!

Gràcies!!

Vull començar aquesta entrada donant les gràcies... no em posaré a recitar noms, perquè la llista seria interminable, però des del que ha deixat un missatge al blog, fins al que m'ha trucat per telefon, passant per qui ens ha contactat per mail per qui ens ha animat sense ni coneixe'ns, per qui m'ha ates a casa seva per donar-nos ànims, tan als qui ens coneixeu com sou familia i amics, com els que només tenim contacte per aqui... a tots... gràcies.

Vaig quedar alucinada i molt emocionada de veure la reacció que vau tenir la setmana passada i per això us dec una explicació.

Alguns ja ho sabeu... d'altres no.

La setmana passada a l'entrevista ens van dir que faltaven motivacions, hem passat una setmana molt dura, ja que ens haguéssin proposat paralitzar el procés si no trobavem motivacions convincents.

Per nosatlres la nostra màxima motivació és ser pares i aixi els hi hem fet saber un i mil cops.

Avui, hem tingut la última entrevista, ens han dit que faràn la proposta d'idoneitat favorable, però que no ens refiem fins que tinguem el ci en mans, ja que hem de passar el comitè d'evaluació i que no sempre passa.

Per tan, com que ja vaig dir que no parlaria fins tenir res a la butxaca, puc assegurar que l'informe serà favorable, però no puc dir que tinguem el ci encara.

I no, no penso alegrar-me fins tenir-lo. Em puc relaxar això si... però no alegrar-me.

A tots i totes... mil gràcies de veritat.

La tempesta.

A vegades les tempestes no aviesen.

A vegades passes d'un estat d'anim a un altre en menys de dos minuts.

A vegades costa entendre les coses.

A vegades et discriminen per coses injustes.

A vegades....

Estaré uns dies sense escriure, o això crec. No vull parlar mai més abans del compte, així que no explicaré res que no tingui ja a la butxaca.

A l'equador.

Falten 3 mesos... o hauria de dir que ja han passat 3 mesos?

La durada del CI a Catalunya és de 6 mesos... es veu que l'icaa és bastant estricta en aquestes dates, per tan... estem a l'equador, avui fa just 3 mesos que vam entregar la sol.licitud i demà, si no hi ha cap novetat, farem la última entrevista, per tan... hem de veure el got mig ple, ja que si fa 3 mesos m'haguéssin dit que avui estaríem apunt d'acabar les entrevistes, hagués firmat on fés falta!

M'ha passat ja el "baixón" de la setmana passada... torno a estar positiva, no pot ser d'altra manera, sino, això seria dur de passar i em vaig dir a mi mateixa que volia que això fós un procés maco i així ha de ser, ja que vull poder-li explicar al meu fill que vam viure això amb molta intensitat.

Espero que d'aqui 3 mesos més us pugui fer una entrada dient que el nostre informe ha passat el comitè d'evaluació, que no hi ha hagut cap problema i que som idonis.

Total què són 3 mesos? 7689600 segons. I mira... mentre escric això ja n'han passat 10.