Un brindis.

Vaig engegar el blog amb la idea de que fós un diari-recull de noticies sobre l'adopció del nostre fill i el seu païs d'origen... i avui fa un any que vam acceptar l'assignació, que vam saber que era nen, com es deia, qui era i quina cara feia i encara no he parlat de com va ser aquell dia...

Les setmanes següents van ser tan ràpides, preparant papers i maletes que no vaig tenir temps d'explicar-ho... i val més tard que mai.

Haviem d'anar a Madrid a acceptar l'assignació, l'ecai es negava a fer-ho per correu electronic perquè consideraven que era un moment tan tan important que no podia ser fet a distancia...

Feia 5 dies que sabiem que estavem assignats, però no ens havien donat cap pista sobre quin tipus d'assignació era, ni edat, ni sexe... només haviem aconseguit saber que era una assignació molt maca i que no teniem cap motiu per no acceptar-la.

El divendres a ultima hora la ecai havia rebut l'acceptació per part de l'ICAA de la nostra assignació i de les altres dues families catalanes, per tan, vam organitzar el viatge a Madrid per fer-lo tots junts. Vam marxar a les 7 del matí, haviem quedat amb la ecai després de dinar.

Fer el viatge junts va servir per no posar-me tan nerviosa, parlar, xerrar, riure, especular... va fer que les hores passéssin més ràpid.

Quan vam parar a esmorzar a una gasolinera, vam trobar uns ninos negrets... no vam poder aguatnar, cada familia en va comprar un, especulant si seria nen o nena, cadascu va comprar el què creia que seria el seu... vam encertar dos de tres, jejeje. Sí, ok! una frikada.

El nostre és el del gorro taronja. Vam encertar el sexe i el 'color', ja que el nostre fill a la foto d'assignació porta una samarreta taronja, jeje.

Al arribar a Madrid, en concret a Boadilla del Monte, els nervis se'm van ficar de cop a la panxa... ja hi erem, buff... vam dinar, mentre esperavem que arribéssin els de la ecai.

Al arribar ells ens van proposar entrar per ordre de firma... per tan, vam entrar els primers.

La veritat és que també és un moment d'aquells que has imaginat mil cops i mai és com imagines... ens van dir que era un nen qeu tenia 27 mesos i ens van explicar el seu historial mèdic... després d'això... foto! i buff... un subidón, però extrany, molt extrany. Tenia davant qui seria el meu fill i no sé... no sé explicar què vaig sentir en aquell moment, però no va ser enamorament instantani, no em fa res dir-ho, va ser així i punt.

Evidentment vam acceptar l'assignació.

Un cop van haver acabat les altres dues families, vam entrar al despatx tots junts i la ecai ens va explicar com seria el viatge, i com seria tot el papeleo, com és Lagos, com són els orfeants que ens van tocar, etc etc...

I després, doncs vam anar a beure'ns l'ampolla de cava que haviem demanat al bar que ens posséssin al congelador.

D'això avui fa un any.

Salvem els nens bruixots de l'àfrica...

... aquest és el títol de l'impactant reportatge que va emetre el canal 33 el dimarts, a 60 minuts i que emetrà en reemissió demà diumenge dia 16 d'octubre a les 15.20 de la tarda.

En algunes de les zones més pobres de Nigèria, on es combina el fervor religiós evangèlic amb una forta creença en la bruixeria i la màgia negra, milers de nens i nenes són acusats de provocar les catàstrofes, la mort i la fam: se’ls titlla de bruixots. Denunciats pels pastors i per les profetesses nigerianes, aquests nens són abandonats i torturats i la majoria acaben morint, bé de gana o bé assassinats: i tot, en nom de Jesucrist. Aquest “60 minuts” segueix de prop un anglès, Gary Foxcroft, que ha dedicat la seva vida a ajudar aquestes criatures desesperades i vulnerables. L’organització benèfica d’en Gary, la Stepping Stones Nigeria, ara recapta fons per ajudar el Sam Itauma. El Sam, fa cinc anys, va rescatar quatre d’aquests nens acusats de bruixeria. Ara s'esforça per atendre’n més d’un centenar en una mena de refugi improvisat i escola que ha creat per acollir els nens bruixots.

El vam veure començat, per això tinc ganes de veure'l demà, tot sencer, malgrat és molt molt dur.

Sabia que existien els nens bruixots, n'he llegit coses... però veure-ho a través d'una càmera i veure com tot un poblat rebutja un nen o una nena perquè creuen que és bruixot és horrorós. Evidentment m'afecta de prop perquè el reportatge parla de Nigèria i sobretot perquè parla de l'estat d'on és originaria la familia biològica del meu fill ... però a part de la part sentimental que a mi m'afecta, considero que és dur dur de collons.

Si podeu, mireu-lo.

.

Rememorant...

Recordo l'11 d'octubre de l'any passat com si fós ara. Era dilluns, i com que l'endemà era festa haviem donat pont als dos nois que treballen amb nosaltres. Som així de 'bons jefes' jejeje, vam treballar nosaltres dos, en Manel i jo.

Feia 6 dies haviem rebut un correu de l'ecai dient-nos que a Lagos estaven una mica colapsats i que malgrat des de Nigèria deien que tot anava com havia d'anar, ells no eren tan optimistes i creien que la nostra assignació podria tardar encara ben bé 2 o 3 mesos, que els sabia molt greu haver-nos de donar aquesta noticia quan ens havien dit que seria inminent, però preferien ser sincers.

Vaig agrair la seva sinceritat i em vaig entristir, oitan! però vaig decidir que no podia passar 2 o 3 mesos trista... les coses ens anaven bé i aquest temps en una vida no és res.. així que em vaig relaxar i vaig decidir que no obriria el correu 30.000 cops cada dia... sino que ho faria només un cop al dia, al vespre.

Així que el dilluns vaig treballar, sense la pressió d'una inminent assignació, falten 2 o 3 mesos... relax.....

Al vespre, a 2/4 de 9, mentre en Manel feia caixa, vaig obrir el correu... hi havia un mail de la ecai... que deia, que malgrat el seu pessimisme de la setmana passada, la fundació havia rebut els 'matchings' i estaven preparant tota la documentació de la nostra assignació per fer-lis arribar a a la ecai i que des de Nigèria havien enviat la carta d'invitació per viatjar la primera de novembre. I el mail acabava amb un 'enhorabuena'

Em vaig quedar sense dir res, rellegint el mail un parell de cops, no acabava d'entendre si allò volia dir que estavem assignats... però parlava de viatjar el novembre i acabaven amb enhorabuena.... era que si??

Li vaig demanar a en Manel que vingués a llegir ... s'ho va llegir... mentrestant el meu cor s'anava accelerant, la suor freda em començava a recórrer el cos...

-Diries que estem assignats? - li vaig preguntar.

- Això sembla, oi?

Ens extranyava basicament la manera d'informar-nos... haviem tingut una comunicació molt completa amb la ecai, des dels inicis, moltes vegades m'havien trucat per coses molt menys importants que una assignació, això em feia pensar que no, que això no podia ser una assignació... però vam pensar que era pont, que potser els havia pillat fora la oficina i que només ens enviaven el mail per informar-nos i que ja parlariem dimecres... així que vaig contestar-lis el mail amb una pregunta curta i simple...

- Significa esto que estamos asignados?

- Si - va ser la seva resposta inmediata (per sort la ecai era canaria i allà era una hora menys)

No els vam trucar, no calia, sabiem que tardariem una setmana en poder acceptar l'assiganció (havien de traduir i presentar-ho a ICAA) per tan, vam marxar cap a casa... parlant de si dir-ho o no a la familia o esperar a acceptar-la.

Va guanyar en Manel que era partidari de dir-ho... i ho vam dir... el mateix dilluns al vespre a la familia més propera i el dimarts a la resta de gent, amics, etc...

Aquella nit em va costar molt dormir, a part de que em vaig haver de llevar un munt de cops al lavabo... diarrea! jeje.

D'això avui fa 1 any!!!! Sé que és un tòpic però... tela com passa el temps!!!

.

Nigerian barbie

Aquesta entrada és friki. Aviso.

No soc fan de les barbies, no ho he set mai, tot i que de petita havia jugat i n'havia tingut alguna.

Un dia per casualitat vaig descobrir un blog, http://misbarbiesnegras.blogspot.com/ i vaig flipar! De la quantitat de barbies negres que existeixen. N'hi ha alguna d'espectacular com aquesta o alguna de molt ètnica com la de Ghana. Després d'estar una estoneta veient totes les barbies de la col.lecció de l'autora del blog. Vaig posar al google: 'nigerian barbie' i voilà! resulta que existeix!!!

Me'n vaig anar a l'ebay, vaig fer una 'puja' per una barbie nigeriana i la vaig guanyar... no és que estigui molt cotitzada pobreta, ja que per 15€ més gastos d'enviament la vaig aconseguir. I avui, tres setmanetes després ha arribat a casa!

Segurament no representa totes les dones nigerianes, però en realitat, quina barbie ho fa? el què si que m'ha recordat Lagos i els diferents nivells socials. La barbie en qüestió és una barbie elegant, com moltes dones de Lagos, amb un poder adquisitiu alt.

.

Nigerian folktales

Aquesta entrada arriba amb moooolt de retràs. Aquests tres llibres els vaig comprar per Sant Jordi.

'Ajapa de tortoise' un llibre de contes nigerians. 'Why the sky is far away' un conte nigerià i 'Nigeria in pictures', un llibre amb imatges i una mica d'història de Nigèria.

Si el meu fill se'ls mirarà mai o no, no ho sé, però jo tinc ganes d'ampliar-li la biblioteca sobre Nigèria. Que sempre que vulgui pugui consultar cosetes del païs que el va veure néixer.

.

Mes d'emocions...

D'aqui dos dies comença un mes d'emocions... un mes de celebracions de primer aniversari, primer aniversari de l'assignació des de Nigèria, primer aniversari del dia que vam saber que estavem assignats, primer aniversari de acceptació d'assignació, de viatge, de coneixe'ns, etc etc...

El dia 8 d'octubre el ministeri ens va assignar, nosaltres no ho vam saber fins l'11 i no vam saber qui seria el nostre fill fins el 16... i aquests dies no deixo de pensar en Lagos, en la gent que ens va acollir a casa seva, en l'orfenat, en la directora, EN ELS NENS, en la gent d'allà, en la oficina d'inmigració, en les gallines que per allà voltaven....

I parlant de les gallines... us deixo un vídeo que li vam fer a en M a la oficina d'inmigració, el dia que li vam anar a fer el passaport.

Dia Independència de Nigèria.

Avui dia 1 d'octubre Nigèria compleix 51 anys. El 1960 es va convertir en estat independent en el marc de la commonwealth. Des dels primers dies de la independència, les rivalitats ètniques i les diferències polítiques han posat en perill la unitat de la Federació.

Tal dia com avui de fa un any, a l'orfenat d'en M van celebrar aquest dia. En tenim fotos malgrat nosaltres encara no sabiem que ell seria el nostre fill. Ens les va donar la cuidadora de l'orfenat. Tots els nens ben mudadets, amb la bandera nigeriana a les mans.

Un dia quan erem a Lagos vam anar al Shoprite, és un centre comercial car, per rics... vam pujar per l'ascensor i el nen ens va senyalar una zona on hi havia unes atraccions, cotxes d'aquells que fiques una moneda i et sacseja una estona. No vam entendre res del què ens deia senyalant aquells cotxes fins que el dia abans de marxar de Lagos ens vam anar a despedir de la directora i ens va donar les fotos. El dia 1 d'octubre del 2010, dia de la independència, van anar a pujar a les atraccions del shoprite!!

.