V és una nena que avui viu a Dinamarca, però que compartia orfenat amb el meu fill. Tenen aproximadament la mateixa edat.
El dia que vam arribar només veure'ns se'ns va tirar a les cames. Cada dia, ho feia molts cops, venia caminant destrament i se'ns abraçava. Li tocavem el cap, li deiem coses boniques i dissimuladament l'apartavem una mica per tal que en M, el nostre fill, no pogués veure en ella una competència. Quan això passava, quan veia que l'havies apartat, se n'anava caminant cap a les cames de qualsevol altre adult desconegut per ella (això no ho feia amb les cuidadores).
Era dur, molt dur, per varis motius, per ella, perquè vèiem que necessitava i demanava atenció i carinyo, i per nosaltres, que vèiem que el nostre fill passava de nosaltres mentre la V ens demanava atenció...
L'endemà va arribar una noia, va estar amb la V uns 5 minuts i va marxar, i l'endemà i l'altre...
Ens vam preguntar si seria la seva futura mare? se'ns va fer extrany ja que nosaltres ens tiravem el dia a l'orfenat per l'adaptació, no tenia lògica que ella només s'hi estigués 5 minuts. Així que al final li vam demanar si era la seva mare. Ens va explicar que no, que ella era la representant d'una ecai danesa i que venia a explicar-li a la V que aviat arribarien uns pares per ella.
Ho vam trobar horrorós. Aquella nena, se'ns tirava a les cames perquè estava confosa... ella creia que erem els seus pares, i ho creia de cada adult desconegut que arribava.
El dia 10 de novembre, el dia que ens enduiem en M de l'orfenat, per fi van arribar els que serien els seus pares i la seva germana. Em vaig alegrar moltissim per la V, per fí, l'abraçada que ella donaria als adults que arribaven seria l'abraçada definitiva.
Vaig trobar totalment innecessaria l'actuació de la representant de la ecai danesa, realment es pensaven que una nena de dos anys i mig podia entendre el significat de 'arribaran els teus pares'? segurament ho feien amb la més bona de les intencions, però aquella nena patia i no vull ni saber quants dies feia que li explicaven això abans que arribéssim nosaltres. I sobretot, vaig agrair profundament que la nostra ecai fós contraria a explicar res als nens abans ... i això que a mi m'havia sabut molt greu (abans de veure això) el fet que no poguéssim enviar una foto nostra a en M perquè ens pogués conèixer abans que arribéssim.
Dies després la vam trobar a la piscina, juntament amb altres nens que compartien orfenat amb en M i que ara viuen a Dinamarca, em va alegrar molt veure'ls a tots amb les seves noves families, però qui més ilusió em va fer veure, va ser la V.
Avui en dia mantinc relació via correu electrònic amb els seus pares per si en un futur ella i en M volen continuar la relació que van començar a Lagos.
Eva, aquesta entrada l'he feta arrel de la conversa que vam tenir dissabte. Pregunta el què vulguis.
.
