28.1.11

Medio sol amarillo


Medio sol amarillo, recrea un período de la historia contemporánea de África: la lucha de Biafra por conseguir una república independiente de Nigeria, y la consecuente guerra civil que segó la vida de miles de personas. Con gran empatía y la naturalidad de una narradora comprometida, Chimamanda Ngozi Adichie recrea la vida de tres personajes atrapados en las turbulencias de la década: el joven
Ugwu, empleado de la casa de un profesor universitario de ideas revolucionarias; Olanna, la hermosa mujer del profesor, que por amor ha abandonado su privilegiada vida en Lagos para residir en una polvorienta ciudad, y Richard, un joven y tímido inglés que está enamorado de la hermana de Olanna.
L'he acabat!!!! El vaig començar abans de marxar a Nigèria, vaig deixar pendents 50 pàgines i he tardat un mes i mig en poder-les acabar!
Un llibre recomanable... parla de la Nigèria dels anys 60-70 però moltes coses segueixen vives a dia d'avui... si has estat a Nigèria, llegeix-lo.
.

26.1.11

Por qué no estuve en la barriga de mamá?


Aquest és l'últim conte que he comprat a en M...
Por qué no estuve en la barriga de mamá? de Silvia Magdaleno.
Seré critica... de fet, ja li vaig dir 'personalment' a la Sílvia. Però no m'ha acabat d'agradar... m'explico... el conte el trobo molt maco, però no estic segura que ajudi al nen a entendre la resposta al títol del llibre.
Potser m'equivoco, potser si servirà, ho sabrem d'aquí un temps... quan ell tingui edat per entendre i comenci a fer preguntes.
Trobo a faltar dins el món de l'adopció contes que estiguin enfocats en el sentiment del nen i no en el sentiment de la mare/pare. És molt maco que els nens sàpiguen que els hem estat esperant amb il.lusió, amor, etc... però també penso que necessiten llibres on puguin veure reflectits els seus sentiments... de moment, dels que tinc l'unic que tracta aquest tema és 'coses que agraden a en jakob jakob' .
Per tan, si en coneixeu més... us ho agrairé.
.

15.1.11

Un punt d'inflexió.

Quan vam sortir amb en M de l'orfenat, erem totalment novatos... per molts llibres que hagis llegit, de cop i volta et quedes en blanc... tens un nen, petit, que depen de tu, que a partir d'aquell moment passa a dependre de tu i això et crea una forta sensació de no tenir clar si ho faràs bé. Almenys això ens va passar a nosaltres.



Els tres primers dies van ser bonics però molt durs i dificils.



Plorava amb rabieta inclosa cada cop que li dèiem que no a alguna cosa... suposavem que era perquè portavem una setmana a l'orfenat rient-li les gràcies, donant-li tot el què demanava i en definitiva, consentint-lo.



Però el tercer dia va ser el pitjor, recordo aquell dissabte com un malson... ens vam llevar i ens vam dirigir a casa d'una familia on ens havien convidat a un 'evento'... un senyor que pintava robes i quadres feia una exposició i ens van convidar a totes les families adoptants que estavem a Lagos adoptant amb la mateixa fundació... danesos, francesos i espanyols.



Era un jardí, molt gran, al costat d'un riu... com en tot a Lagos.... les coses estaven a mitges, el riu era molt caudalós i la barana estava feta una merda... hi havia gronxadors i una gran zoooona verda per córrer... però en M flipava amb l'aigua per tan, només li interessava anar a mirar el riu pel què no vam poder-lo deixar sol ni un moment, ja que com he dit, no hi havia practicament barana, era fàcil que marxés riu avall.



Va començar a fer rabietes a les 11:00... eren les 12:00 i seguia plorant... si l'agafava a coll em tirava cosses perquè el deixés a terra, si el deixava a terra demanava braços... era una constant... quan semblava que s'havia relaxat tornava la rabieta perque havia decidit que volia una bicicleta grossa que hi havia d'un nen gran i li vam dir que no... eren les 13:00 i seguia plorant... vam marxar del parc i vam anar a dinar... seguia plorant... plorant amb rabieta inclosa... així que vam decidir marxar de la casa on dinavem i anar a l'hotel sense dinar... no era plan de fer posar nerviosos a tots els de la casa i la veritat... és que després del matí passat... gana en teniem poca.



Nosaltres no gosavem pujar el to de veu... 'pobret, surt d'un orfenat on duia molta disciplina, que no s'espanti'... era el nostre 'lema'... o sigui tot molt pastelós... molt carinyo això, amor meu això altre....



Vam arribar a l'hotel i seguia plorant... seguia fent rabietes... estavem desesperats... en Manel va sortir de l'habitació perquè en aquells moments a ell el rebutjava ... i jo li vaig donar un 'potito' que haviem portat de casa... això el va fer callar... però va decidir que se'l volia menjar sobre el llit... jo li vaig dir que no, que al llit no es menja... i altre cop rabieta!



I vaig perdre els nervis... vaig cridar... em vaig enfadar,... vaig cridar molt, vaig alçar el to de veu i li vaig dir que NOOOOOOO, al llit no es menja, si vols menjar el potito o a la taula o a terra però al llit NO!!



Just després dels crits em vaig sentir MOLT culpable per haver perdut els nervis d'aquella manera....



En M va parar de plorar, va agafar el potito, es va asseure a terra, em va mirar amb cara somrient i em va dir 'mama vine a seure al meu costat'... rient!!!! content!!!!



La mama (o sigui jo) es va quedar flipant pepinos... com podia ser que acabés de perdre els nervis, l'hagués cridat i al tio això se li hagués posat bé? Em vaig asseure al seu costat... exhausta de tot el matí, incrèdula però rient amb ell... es va menjar el potito i per primer cop en aquells 3 dies vaig aconseguir que fés migdiada...



La migdiada? doncs perquè vaig pujar un pèl el to de veu... vaig posar un pèl d'autoritat... 'it's time to sleep!!' ... es va abraçar a mi i es va adormir.



Vam arribar a la conclusió que els 3 primers dies el nen anava perdudissim.... venia d'una institució on tenien uns horaris estrictes, normes estrictes i rutines estrictes... i de cop i volta es trobava amb dos 'patetics' que li parlaven tot el dia amb to de 'tontos', que li deixaven fer tot i que quan li deien que no, li deien sense autoritat...



Des d'aquell dia la nostra relació va millorar, moltissim.... vam continuar parlant-li suau i carinyosament moltes hores, pero també vam pujar un pèl l'entonació de les nostres 'ordres'...



Aquell dissabte, simplement em va demostrar que necessitava uns pares, uns referents.



Tot i així quan recordo aquell dissabte... el recordo terrorífic. I encara a dia d'avui malgrat haver-me funcionat... em sap greu haver perdut els nervis.

.

13.1.11

Beem explores africa


Beem és una nena Nigeriana que viu a Lagos, es passeja per tot el llibre explicant coses d'àfrica... les ciutats com Lagos o El Caire... els deserts, les sabanes, les montanyes.... és un conte preciós preciós que vam comprar a Lagos tan bon punt el vam veure.
És tan maco que inclús el vam portar pels cosinets, tot i que està en anglès, però bé. un dia o altre hauran de començar a aprendre'l.
.

11.1.11

Què ens depara el destí?


No tinc una opinió formada de si el destí existeix o no... mai m'he posat a pensar seriament en aquest tema, però fa uns dies que hi dono voltes...


Fa dos anys vam entregar la sol.licitud d'adopció... el nostre camí primer va tirar cap a etiopia, fins que van obrir costa d'ivori... ens vam llençar de cap a ivori però per culpa (o gràcies) a que la nostra idoneitat va tardar una mica més del compte, ivori es va colapsar i encara no sé ben bé com, ja que és curiós però no recordo com vaig descobrir que a canaries hi havia una ecai que tramitava adopcions a Nigèria, vam canviar de païs.


Va ser dificil, emocions, sentiments...i sobretot burocracia... 4 mesos va tardar l'expedient a arribar des de ICAA a la DGPMyF (menors de canaries)... aleshores ells van acceptar el nostre expedient, un expedient d'una altra comunitat, un dels pocs que acceptaven...la ecai tenia un cupo de només 10 expedients oberts... per no colapsar el païs, per no tenir falses llistes d'espera i allargar processos innecessariament... vam ser un dels 10.


Just en el moment en que haviem de firmar amb la ecai de Nigèria ens trucava la ecai de Ivori que ja podiem firmar (haviem obert doble via fins tenir lligat lo de Nigèria)... vam renunciar a Ivori... preveiem una assignació de 2 anys d'espera... a Nigèria eren 9 mesos...


El temps d'espera es va complir i vam tenir assignació, 15 dies i viatge! 6 setmanes a Lagos i cap a casa...


Ara estem a casa amb el nostre fill... a Ivori ens quedarien unes 10 families per davant i a més, l'estabilitat del païs que penja d'un fil... (desitjo de tot cor que tot es tranquilitzi)


15 dies després d'arribar a casa... rebem un comunitat de la ecai... es dónen de baixa voluntariament com a ecai habilitada per motius personals. Hem set l'ultim 'pack' de families espanyoles que ha viatjat a Lagos a buscar els seus fills...


He de creure en el destí? l'ecai es va habilitar a principis del 2009, quan nosaltres començavem el procés... es deshabilita just quan finalitzem el procés...


No paro de donar-hi voltes... em miro el meu fill i penso en la sort que hem tingut... i m'entra la nostalgia i em cau la llàgrima només de pensar que si ens decidissim per una segona adopció, no serà Nigerià.


Fa un temps... maig 2009 ... acabavem de ser idonis... vaig anar a la policia per renovar-me el passaport i alla vaig trobar una familia de negres... estavem en el punt de decidir si ens quedavem a ivori o canviavem a Nigèria... la familia duia un cotxet amb un bebé de 8 mesos... els vaig demanar d'on eren i em van contestar que de Nigèria... vaig demanar el nom del nen i em van contestar ... es diu DESTINY.


.



8.1.11

I'm coming


A Nigèria dir NO és de mala educació... per exemple, el dia que vam arribar a Lagos era tard, les 22:00 una hora intempestiva pels Nigerians... en Víctor el noi que treballava per la fundació i que ens va acompanyar de l'aeroport a l'hotel ens va demanar si teniem gana i si volíem menjar alguna cosa... li vaig dir que un sandwich estava ok i ens va contestar... I'm coming (ja vinc o estic venint). Encara l'esperem, després de 2 mesos i mig... esperem el sandwich, ja que en Victor el vam veure molt sovint.


És l'habitual... estar esperant algú i que aquest algú et digui I'm coming... no et pot dir que no pot venir... és de mala educació, ell sempre et dirà I'm coming. Per tan, el primer dia te'l creus, el segón també... el tercer t'espaviles (si es tracta d'un taxi per exemple).


L'altre dia estavem a la cuina:


M: tinc pipi

Mama: ok, anem

...

...

Mama (al lavabo): què, vens?

M: I'm coming!!!

...

...

...

va arribar una bona estona després, fent el pallasso, caminant com un pingüí!
No hi ha dubte... és nigerià!


.