És de la panxa?

Avui hem anat al parc a les 5 de la tarda, gairebé sempre hi anem als matins i no hi ha mai nens perquè són a l'escola, però avui aprofitant que en M s'ha llevat aviat de la migdiada hem anat a aprofitar l'estona de sol que quedava al parc del costat d'una escola.

Només d'arribar se m'acosta una nena corrent:

Nena: hola, ha nascut de la teva panxa o és adoptat?
Jo: és adoptat
Nena: ah! i ha continuat jugant amb els seuse amics, però sense treure'ns l'ull de sobre.

Al cap d'una estona, en M estava berenant un iogurt al banc i sento que li diu a la seva mare:

Nena: mama, aquell nen és adoptat
Mama: (no he sentit què deia)
Nena: li puc dir?
Mama: com vulguis, si vols si.

La nena s'acosta i em diu:

Nena: saps? jo també soc adoptada

Hem estat xerrant una estona amb la seva mare... aquesta setmana han treballat la familia a l'escola i es veu que porta bastant malament el tema de que no ha sortit de la panxa... ella té molt clar que és adoptada però no acaba d'entendre perquè no va sortir de la panxa de la seva mare, no ho accepta.

Li he demanat a sa mare si la nena no coneixia cap més adoptat i m'ha dit que no, que ara a l'escola ha començat un nen que té una història semblant a la seva. Es veu qeu el nou nen ha arribat a l'escola explicant que els seus pares no el podien cuidar i que l'han adoptat.

He pensat tota la tarda en aquesta nena i en el què hem parlat... està clar que conèixer gent que estan en la mateixa situació que tu ajuda... ella s'ha vist reflexada amb en M, li ha agradat molt coneixer un nen que també és adoptat, com ella. S'ha vist reflexada amb el nou nen de l'escola, els seus pares tampoc el podien cuidar i el van adoptar uns altres pares.

Li he explicat a la mare que jo el què faria en aquest cas, és jugar a que néix d'ella... agafar un jersei ben ample i que se la posi a la panxa. Ho vaig llegir fa temps en algun lloc i fa poc vaig llegir una experiència d'una mare que ho havia fet i que li havia anat tan i tan bé a la seva filla.... ho provaré! m'ha dit la mare... no hi perdem res!!

Segurament tornarem a aquest parc....

.

Bad dog, Marley

Va ser preciós el dia de reis, veure la cara d'en M quan va veure aquest conte.

Bad dog, Marley!!

Era el conte que es mirava caaaaaaaada dia a l'orfenat. Durant la setmana d'adaptació ens passavem tota la tarda a l'habitació, allà jugaven, miraven la tele o llegien contes... cada cop que li deia que anés a buscar un llibre per llegir-lo junts, venia amb aquest... si el veia a dalt de tot de l'estanteria, demanava ajuda a algú perquè l'ajudés a baixar-lo... ell volia aquest!! (excepte un dia que es va presentar amb un que deia 'my new family' i parlava d'adopció... vaig estar temptada a veure-hi una senyal, jajaja, però va ser una casualitat)

S'asseia a la meva falda i es posava a explicar el conte, posant èmfasi en cada pàgina, en com el gos Marley feia entremeliadures...

Vaig demanar als reis de casa la tieta Ester que el busquéssin, per tal de regalar-li i ho van fer!!!

I realment van encertar aquests reis!!! Cada dia al matí quan encara estem fent mandres al llit, obre el calaix de la tauleta, agafa el conte i ens l'explica.

.

Dia 3, en fem 3.

Avui fa 3 mesos que vam conèixer el nostre fill.


Em sembla increible!! Per un costat em sembla una eternitat, per un altre costat em sembla poquissim...


3 mesos enrere en M no era el nen que és avui, ha fet un canvi espectacular. Mirem fotos i no el reconeixem, recordem aquells primers dies i no el reconeixem... no el reconeixem físicament, però sobretot sobretot no el reconeixem emocionalment.


Hem fet molta feina, molta... però ens en queda molta. Ens estem adaptant els uns als altres... ell a nosaltres, nosaltres a ell i nosaltres entre nosaltres... tot, tot canvia. Però és taaaaaaaan maco.



Una de les preguntes més recurrents de la gent del carrer és: 'què, ja està totalment adaptat?' i jo penso... no, no senyora... com vol que estigui adaptat en només 3 mesos? però vist fredament, entenc que la gent ho pugui pensar...


Ara és un lloro, comença a parlar bastant i bé el català, però també és un lloro amb els gestos... és molt graciós veure com imita el seu pare remenant l'amanida, o fent el pallasso buscant el suc de taronja que s'acaba de beure de dins del got i fent una ganyota dient 's'ha acabat!'.

L'ansietat li ha millorat molt, tot i així, continua nerviós, és normal, si ens parem a pensar en tot el què li ha passat en aquests 3 mesos, tots estariem amb til.les per poder dormir... i a part de tots els canvis, hi ha tots els estimuls externs que rep... m'he fixat en com la gent li diu coses i em dóna la sensació que s'espera molt d'ell... quan estas amb un grup de gent, un li demana com es diu, l'altre que imiti una vaca, mentre l'altre intenta cantar-li una cançó... tothom vol la seva atenció i la vol al moment i de tan en tan, ell (com jo també faria) fa click i desconnecta... passa de tots, s'amaga sota les meves cames i es queda en 'standby' i llavors és quan torno a veure el M que vam conèixer a Lagos...

3 mesos... molt poc temps per tanta feina... però ell hi està posant molt de la seva part i la veritat és que si el dia 3 de novembre m'haguéssin dit que avui estariem així, hagués dit que qui m'ho deia estava sonat.

Estem molt orgullosos de tú, M.

.

Medio sol amarillo

Medio sol amarillo, recrea un período de la historia contemporánea de África: la lucha de Biafra por conseguir una república independiente de Nigeria, y la consecuente guerra civil que segó la vida de miles de personas. Con gran empatía y la naturalidad de una narradora comprometida, Chimamanda Ngozi Adichie recrea la vida de tres personajes atrapados en las turbulencias de la década: el joven
Ugwu, empleado de la casa de un profesor universitario de ideas revolucionarias; Olanna, la hermosa mujer del profesor, que por amor ha abandonado su privilegiada vida en Lagos para residir en una polvorienta ciudad, y Richard, un joven y tímido inglés que está enamorado de la hermana de Olanna.

L'he acabat!!!! El vaig començar abans de marxar a Nigèria, vaig deixar pendents 50 pàgines i he tardat un mes i mig en poder-les acabar!

Un llibre recomanable... parla de la Nigèria dels anys 60-70 però moltes coses segueixen vives a dia d'avui... si has estat a Nigèria, llegeix-lo.

.

Por qué no estuve en la barriga de mamá?

Aquest és l'últim conte que he comprat a en M...

Por qué no estuve en la barriga de mamá? de Silvia Magdaleno.

Seré critica... de fet, ja li vaig dir 'personalment' a la Sílvia. Però no m'ha acabat d'agradar... m'explico... el conte el trobo molt maco, però no estic segura que ajudi al nen a entendre la resposta al títol del llibre.

Potser m'equivoco, potser si servirà, ho sabrem d'aquí un temps... quan ell tingui edat per entendre i comenci a fer preguntes.

Trobo a faltar dins el món de l'adopció contes que estiguin enfocats en el sentiment del nen i no en el sentiment de la mare/pare. És molt maco que els nens sàpiguen que els hem estat esperant amb il.lusió, amor, etc... però també penso que necessiten llibres on puguin veure reflectits els seus sentiments... de moment, dels que tinc l'unic que tracta aquest tema és 'coses que agraden a en jakob jakob' .

Per tan, si en coneixeu més... us ho agrairé.

.

Un punt d'inflexió.

Quan vam sortir amb en M de l'orfenat, erem totalment novatos... per molts llibres que hagis llegit, de cop i volta et quedes en blanc... tens un nen, petit, que depen de tu, que a partir d'aquell moment passa a dependre de tu i això et crea una forta sensació de no tenir clar si ho faràs bé. Almenys això ens va passar a nosaltres.



Els tres primers dies van ser bonics però molt durs i dificils.



Plorava amb rabieta inclosa cada cop que li dèiem que no a alguna cosa... suposavem que era perquè portavem una setmana a l'orfenat rient-li les gràcies, donant-li tot el què demanava i en definitiva, consentint-lo.



Però el tercer dia va ser el pitjor, recordo aquell dissabte com un malson... ens vam llevar i ens vam dirigir a casa d'una familia on ens havien convidat a un 'evento'... un senyor que pintava robes i quadres feia una exposició i ens van convidar a totes les families adoptants que estavem a Lagos adoptant amb la mateixa fundació... danesos, francesos i espanyols.



Era un jardí, molt gran, al costat d'un riu... com en tot a Lagos.... les coses estaven a mitges, el riu era molt caudalós i la barana estava feta una merda... hi havia gronxadors i una gran zoooona verda per córrer... però en M flipava amb l'aigua per tan, només li interessava anar a mirar el riu pel què no vam poder-lo deixar sol ni un moment, ja que com he dit, no hi havia practicament barana, era fàcil que marxés riu avall.



Va començar a fer rabietes a les 11:00... eren les 12:00 i seguia plorant... si l'agafava a coll em tirava cosses perquè el deixés a terra, si el deixava a terra demanava braços... era una constant... quan semblava que s'havia relaxat tornava la rabieta perque havia decidit que volia una bicicleta grossa que hi havia d'un nen gran i li vam dir que no... eren les 13:00 i seguia plorant... vam marxar del parc i vam anar a dinar... seguia plorant... plorant amb rabieta inclosa... així que vam decidir marxar de la casa on dinavem i anar a l'hotel sense dinar... no era plan de fer posar nerviosos a tots els de la casa i la veritat... és que després del matí passat... gana en teniem poca.



Nosaltres no gosavem pujar el to de veu... 'pobret, surt d'un orfenat on duia molta disciplina, que no s'espanti'... era el nostre 'lema'... o sigui tot molt pastelós... molt carinyo això, amor meu això altre....



Vam arribar a l'hotel i seguia plorant... seguia fent rabietes... estavem desesperats... en Manel va sortir de l'habitació perquè en aquells moments a ell el rebutjava ... i jo li vaig donar un 'potito' que haviem portat de casa... això el va fer callar... però va decidir que se'l volia menjar sobre el llit... jo li vaig dir que no, que al llit no es menja... i altre cop rabieta!



I vaig perdre els nervis... vaig cridar... em vaig enfadar,... vaig cridar molt, vaig alçar el to de veu i li vaig dir que NOOOOOOO, al llit no es menja, si vols menjar el potito o a la taula o a terra però al llit NO!!



Just després dels crits em vaig sentir MOLT culpable per haver perdut els nervis d'aquella manera....



En M va parar de plorar, va agafar el potito, es va asseure a terra, em va mirar amb cara somrient i em va dir 'mama vine a seure al meu costat'... rient!!!! content!!!!



La mama (o sigui jo) es va quedar flipant pepinos... com podia ser que acabés de perdre els nervis, l'hagués cridat i al tio això se li hagués posat bé? Em vaig asseure al seu costat... exhausta de tot el matí, incrèdula però rient amb ell... es va menjar el potito i per primer cop en aquells 3 dies vaig aconseguir que fés migdiada...



La migdiada? doncs perquè vaig pujar un pèl el to de veu... vaig posar un pèl d'autoritat... 'it's time to sleep!!' ... es va abraçar a mi i es va adormir.



Vam arribar a la conclusió que els 3 primers dies el nen anava perdudissim.... venia d'una institució on tenien uns horaris estrictes, normes estrictes i rutines estrictes... i de cop i volta es trobava amb dos 'patetics' que li parlaven tot el dia amb to de 'tontos', que li deixaven fer tot i que quan li deien que no, li deien sense autoritat...



Des d'aquell dia la nostra relació va millorar, moltissim.... vam continuar parlant-li suau i carinyosament moltes hores, pero també vam pujar un pèl l'entonació de les nostres 'ordres'...



Aquell dissabte, simplement em va demostrar que necessitava uns pares, uns referents.



Tot i així quan recordo aquell dissabte... el recordo terrorífic. I encara a dia d'avui malgrat haver-me funcionat... em sap greu haver perdut els nervis.

.

Beem explores africa

Beem és una nena Nigeriana que viu a Lagos, es passeja per tot el llibre explicant coses d'àfrica... les ciutats com Lagos o El Caire... els deserts, les sabanes, les montanyes.... és un conte preciós preciós que vam comprar a Lagos tan bon punt el vam veure.

És tan maco que inclús el vam portar pels cosinets, tot i que està en anglès, però bé. un dia o altre hauran de començar a aprendre'l.

.