Què ens depara el destí?

No tinc una opinió formada de si el destí existeix o no... mai m'he posat a pensar seriament en aquest tema, però fa uns dies que hi dono voltes...

Fa dos anys vam entregar la sol.licitud d'adopció... el nostre camí primer va tirar cap a etiopia, fins que van obrir costa d'ivori... ens vam llençar de cap a ivori però per culpa (o gràcies) a que la nostra idoneitat va tardar una mica més del compte, ivori es va colapsar i encara no sé ben bé com, ja que és curiós però no recordo com vaig descobrir que a canaries hi havia una ecai que tramitava adopcions a Nigèria, vam canviar de païs.

Va ser dificil, emocions, sentiments...i sobretot burocracia... 4 mesos va tardar l'expedient a arribar des de ICAA a la DGPMyF (menors de canaries)... aleshores ells van acceptar el nostre expedient, un expedient d'una altra comunitat, un dels pocs que acceptaven...la ecai tenia un cupo de només 10 expedients oberts... per no colapsar el païs, per no tenir falses llistes d'espera i allargar processos innecessariament... vam ser un dels 10.

Just en el moment en que haviem de firmar amb la ecai de Nigèria ens trucava la ecai de Ivori que ja podiem firmar (haviem obert doble via fins tenir lligat lo de Nigèria)... vam renunciar a Ivori... preveiem una assignació de 2 anys d'espera... a Nigèria eren 9 mesos...

El temps d'espera es va complir i vam tenir assignació, 15 dies i viatge! 6 setmanes a Lagos i cap a casa...

Ara estem a casa amb el nostre fill... a Ivori ens quedarien unes 10 families per davant i a més, l'estabilitat del païs que penja d'un fil... (desitjo de tot cor que tot es tranquilitzi)

15 dies després d'arribar a casa... rebem un comunitat de la ecai... es dónen de baixa voluntariament com a ecai habilitada per motius personals. Hem set l'ultim 'pack' de families espanyoles que ha viatjat a Lagos a buscar els seus fills...

He de creure en el destí? l'ecai es va habilitar a principis del 2009, quan nosaltres començavem el procés... es deshabilita just quan finalitzem el procés...

No paro de donar-hi voltes... em miro el meu fill i penso en la sort que hem tingut... i m'entra la nostalgia i em cau la llàgrima només de pensar que si ens decidissim per una segona adopció, no serà Nigerià.

Fa un temps... maig 2009 ... acabavem de ser idonis... vaig anar a la policia per renovar-me el passaport i alla vaig trobar una familia de negres... estavem en el punt de decidir si ens quedavem a ivori o canviavem a Nigèria... la familia duia un cotxet amb un bebé de 8 mesos... els vaig demanar d'on eren i em van contestar que de Nigèria... vaig demanar el nom del nen i em van contestar ... es diu DESTINY.

.

I'm coming

A Nigèria dir NO és de mala educació... per exemple, el dia que vam arribar a Lagos era tard, les 22:00 una hora intempestiva pels Nigerians... en Víctor el noi que treballava per la fundació i que ens va acompanyar de l'aeroport a l'hotel ens va demanar si teniem gana i si volíem menjar alguna cosa... li vaig dir que un sandwich estava ok i ens va contestar... I'm coming (ja vinc o estic venint). Encara l'esperem, després de 2 mesos i mig... esperem el sandwich, ja que en Victor el vam veure molt sovint.

És l'habitual... estar esperant algú i que aquest algú et digui I'm coming... no et pot dir que no pot venir... és de mala educació, ell sempre et dirà I'm coming. Per tan, el primer dia te'l creus, el segón també... el tercer t'espaviles (si es tracta d'un taxi per exemple).

L'altre dia estavem a la cuina:

M: tinc pipi

Mama: ok, anem

...

...

Mama (al lavabo): què, vens?

M: I'm coming!!!

...

...

...

va arribar una bona estona després, fent el pallasso, caminant com un pingüí!

No hi ha dubte... és nigerià!

.

2011, et demano....

Cote d'ivoire... et porto al cor, t'he estimat durant els mesos en que pensava que el meu fill era amb tu... i malgrat descobrir que en M era a Nigèria, la meva estimació cap a tu no ha canviat.



Tinc un parell de desitjos pel 2011... un d'ells és personal i prefereixo no explicar-lo al blog... l'altre....


VULL LA PAU A LA COTE D'IVOIRE.

BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM, EN ESPECIAL A AQUELLS QUI HO ESTAN PASSANT MALAMENT, SIGUIN D'AQUÍ, D'ALLÀ O DE MÉS ENLLÀ.


.

Soc igbo!!

M és igbo.

Els igbo són una ètnia bastant extesa a àfrica, sobretot a Nigèria (al sudest), Camerún i Guinea Ecuatorial.

Al principi ens va extranyar que M fós Igbo, ja que nosaltres adoptavem a l'estat de Lagos i són majoritariament Yoruba, però com a totes les grans ciutats hi ha molta inmigració de la resta del païs i això fa que hi hagi una gran varietat d'ètnies a la ciutat.

El què ens va sorprendre més és que en M entén l'igbo... la familia que ens acullia a casa seva per menjar era igbo i un dia li van dir 'Ke du' (com estàs) i ell va contestar 'o di ma' (estic bé)... això em va deixar flipant i vam decidir que volem que com a mínim tres o quatre paraules d'aquest idioma les mantingui, que pugui estar orgullós de ser igbo.

Així que a part de comprar un curs de igbo per principiants, vam demanar a la familia que ens ensenyés el bàsic... així que el nostre ritual de cada nit és dir-nos bona nit en català, anglès i igbo... així com el bon dia.

Cada nit quan li expliquem que és hora d'anar a dormir i ell decideix que no en té ganes, seguim el mateix ritual.

Mama: Bona nit...

M: NO, bona nit!!

Mama: Good night...

M: NO, good night!!

Mama: Kachifoo (en igbo)

M: NO, kachifoo!!!

Mama: siiii

M: NO, sí!

... com que veu que això no li funciona, al cap d'una estona ho prova i diu... ' bon dia! ' però no, no cola... jajja

L'ultim va ser el primer....

L'ultim dia de la seva vida a l'orfenat va ser el primer dia de la seva vida amb nosaltres.

10 de novembre.

Em llevo nerviosa, amb por, tal com havia anat a dormir... avui la vida del nostre fill canvia per complet i ell no ho sap... malgrat segurament li hagin dit, ell no ho sap.

Arribem a l'orfenat i com cada dia estan al pati, sota la carpa, fent classe... ens veu i riu, com sempre. Són les 10 i tenim cita amb la directora de l'orfenat a les 11, per tan, pensem que és millor quedar-nos dins, a esperar-la i no molestar la classe, ja que la nostra presència sempre feia que la classe es desmontés i es descontrolés.

Entrem al despatx de la directora, ens explicarà la història d'en M, quan va arribar, qui li va posar el nom, qui el va portar i en definitiva tot el què sap del petit GRAN passat del nostre fill. Per molt que sàpigues que són nens amb passats durs, escoltar el del teu fill és complicat, deixes de sentir-ho com històries alienes i passes a sentir-ho com a història personal, de les que et cou i et fa mal.

La directora ens dóna fotocopia de l'historial de la vida del nostre fill a l'orfenat,... hi consten, refredats, malalties, festes, dies bons i dies dolents del nen... nom dels seus millors amics, etc... un petit tresor que guardarem ben guardat.

Ens relaxa explicant-nos una mica més el caràcter d'en M, ens diu que és un nen meravellós i que no hem de patir, que en pocs dies ell estarà relaxat amb nosaltres... (meravellosa dona, quina raó tenia, com es nota que se'ls estima i els coneix).

Mentre som al despatx, sentim música a l'habitació del costat... els estan fent una festa de despedida... ballen, tots junts, com m'agradaria que ell recordi com un dia màgic el d'avui. Tot i que de moment, per ell, és un dia més. És dificil pensar què deu passar pel cap d'un nen de dos anys i mig quan li expliquen que avui marxa amb els seus pares.

Sortim del despatx i són a dinar, quan acaben vé vestit amb la mateixa roba del dia qeu el vam conèixer... tots els seus amiguets són a fer migdiada, ell ja no...

Les cuidadores es despedeixen d'ell, ens fem fotos, amb elles, amb la directora ... petons, abraçades i cap al cotxe.

Està rebotat, està clar que nota que no és un dia normal... però li passa quan pugem al cotxe... es queda flipat, mirant per la finestra... jo tinc una sensació extranya, com de nostalgia... he agafat carinyo a aquest lloc. No tarda ni 5 minuts en adormir-se, a la meva falda...

Quan arribem a l'hotel es desperta, per tan, decidim que anirem a dinar, ell ja ho ha fet però nosaltres no... tot i que quan ens veu a la taula decideix que té gana, jajaja.... es fot un bon plat de llet amb cereals. Quan acaba, s'aixeca de la taula, veu el sofà, s'hi estira i en menys d'un minut ja ronca... així que el portem cap a l'hotel adormit i dorm dues hores de migdiada.

La tarda la passem tranquila, jugant... al vespre després de sopar, montem la mosquitera, preparem la llanterna per ficar-nos dins i comença el festival.... el tio flipa pepinos amb la llanterna i la mosquitera, comença a saltar al llit, cantant i rient, movent la llanterna amunt i avall... tardem estona en aconseguir que s'estiri i s'adormi, però és xulo, molt xulo... després d'una hora i mitja aproximadament, s'adorm... dorm tota la nit.

Jo aquella nit dormo poc... es fa extrany dormir amb un camacurt al costat, un camacurt que és el teu fill però que alhora és un perfecte desconegut.... m'adormo pensant que és la primera nit de la nostra vida... comença una nova etapa, una etapa de 3...


.

Ara vé nadal...

ARA VÉ NADAL, MATAREM EL GALL, I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL!

BON NADAL A TOTHOM!!

El nostre, serà especial.

.

Escudella catalana i botifarra

Aquest va ser el primer àpat d'en M a casa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Un àpat ben català, bàsicament perquè els pares ho trobavem a faltar ... després dun bon entrepà de fuet que ens van dur a l'aeroport, clar!

Ahir diumenge vam arribar... després de 6 setmanes a Lagos.

Han set 6 setmanes, que malgrat semblin molt, ens han passat volant, molt molt ràpid, on hem pogut veure una petitiiiiiissima part del païs que ha vist néixer el nostre fill... un païs (o millor dit, ciutat, ja que de païs n'hem vist poc) al que a molts els costaria estimar per les múltiples incongruencies que existeixen en ell... però que a nosaltres no ens ha pas desagradat, segurament hi té molt a veure la part emocional que hi hem viscut.

Al arribar teniem un arbre de nadal a punt, a casa, ple d'estrelletes amb dedicatories de la familia.... ara l'acabarem d'adornar amb llumetes perquè el nadal sigui complet, i en M pugui fer un 'oooooooooooooooh' dels seus cada vegada que veu una cosa que li agrada. També ens van deixar un tió, que va fer en Roc, el seu cosinet.

.